Els
subscriptors d'
Comentaris al Diccionari normatiu valencià (VI)
450. Vaig posar-me de
seguida a aprendre valencià des del nivell més baix: taula, cadira... Jo volia
que els meus fills comprengueren que el que estudiaven a l'escola era important.
I la manera era eixa. També sabia que si aprenia la llengua en què ells
estudiaven, em respectarien més. Ho vaig fer pels dos motius, però després la
sorpresa ha estat vore com la llengua m'obria moltes
portes.
Taliana
Immigrant romanesa
La intervenció de Marta Rovira al Congrés respirava la ingenuïtat planera i emotiva del món associatiu. Feia patir una mica perquè de tan sincera ens despullava, però també perquè revifava en l'inconscient col·lectiu el complex ancestral d'haver-se d'expressar en castellà en àmbits oficials.
Va parlar amb el marcat accent que el nacionalisme etnocèntric estigmatitza com a incultura. Ses senyories l'escoltaven entre indignades pel que deia i complagudes per com ho deia, confirmant, als seus ulls, la decadència del castellà a Catalunya i l'arrel pobletana del secessionisme.
Des dels 17 anys que ens portem, em va incomodar que fos tan ella quan, sent-ho, ho posava tan fàcil als que la volien ridiculitzar. Però també em va fer enveja que, d'això, ella no en fos tan dolorosament conscient com jo.
I em pregunto fins a quin punt el meu castellà més presentable, el meu castellà d'alumne que encara veia hissar, palplantat, la bandera espanyola al pati del seu institut, m'arma millor o pitjor per defensar desacomplexadament la meva identitat.
¿Ens ha de preocupar que el castellà d'un bon nombre de catalans que no arriben als 40 sigui com el de Marta Rovira? ¿Ens ha de preocupar que no se sentin obligats a anar pel món dissimulant una mica més les eles palatals?
No, de cap manera, si alhora són capaços de demostrar la seva excel·lència a les més exigents universitats del món i els sembla inconcebible que algú arribi a alts càrrecs polítics o professionals sense poder fer-se entendre en un anglès fluid.
Xiulits i escarritxos
Núria Puyuelo
Durant el dia estem envoltats de sorolls, sobretot els que vivim a ciutat. A banda de les múltiples onomatopeies que tenim per imitar els sorolls del nostre dia a dia catacric-catacrac, nyic-nyic-, tic-tac, xip-xap, xup-xup, plof , hi ha un munt de paraules que descriuen tota aquesta sonoritat. El brum és la remor sorda que fa el vent quan brum, és a dir, quan fa soroll. El verb brumir prové de l'encreuament de bonir i brunzir, que signifiquen, respectivament, ‘fer una remor sorda i contínua un abell, una multitud, etc.' i ‘produir un brunzit un cos que es mou ràpidament dins l'aire'. Relacionats amb el temps, també tenim borinor, que és el soroll sord i llunyà que precedeix un temporal; el bramul, el ‘soroll intens de la tempestat, de la mar avalotada, o la mateixa paraula remor i els seus derivats: remoreig, remorejar...
De paraules relacionades amb els sorolls que fan els animals, en trobem diverses, per exemple piuladissa, que és quan molts ocells piulen alhora.
L'escarritx és el ‘cruixit de
les dents en fregar les de dalt amb les de baix' i, per extensió, també és el
soroll aspre que fa una cosa. Un soroll sec, agut, sobtat, produït per un tret,
una ruptura, un cop de fuet, etc., és l'esclafit, i un soroll estrident,
un estridor. La saragata és una bullícia, amb crits, gatzara. De
significat semblant és el mot tabustol, que vol dir cridòria, soroll de
crits, com esvalot. Un trontoll és el soroll repetit que fa una
cosa quan es mou o se sacseja. I un xerric tant és el soroll que fa una
cosa quan cruix o carrisqueja com el soroll que, en beure a galet, es produeix
quan passa l'aire aspirat entre el paladar i la punta de la llengua, d'aquí
l'expressió «beure a xerric», a galet. Un altre mot per recordar és
xiulit, que és el so que es produeix quan una persona
xiula.
Altres paraules més usuals relacionades
amb els sorolls, i que també podeu trobar en el portal web Rodamots, són
dring, estrèpit, enrenou, terrabastall,
fressa, borinor i
gatzara.
Sabíeu
que...
En català hi ha un munt de mots que descriuen
els sorolls que sentim cada dia. No és el mateix un terrabastall, que un brum,
un xerric o una xiscladissa. La pàgina web de Rodamots en fa una tria ben
interessant.
Publicat enEL PUNT AVUI dilluns 14 d'abril del 2014
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/732401-justicia-injusta.html?cca=1
Xevi Xirgo
L'Albert Manent ha estat per a més de tres i de quatre generacions un exemple del que hem de fer individualment per reeixir col·lectivament. S'hi podia estar més o menys d'acord, però mai no he trobat ningú que no el respectés. Val la pena recordar-lo, avui que ha tornat a la casa del Pare, a través d'un triangle que en pot esbossar una glossa.
1. La militància política i cultural: l'Albert Manent no s'hi va posar per poc. Va dedicar la vida a militar en el catalanisme. Ho feia ell i animava tanta gent com podia a militar-hi. No demanava res a canvi. Fins i tot era comprensiu amb les febleses. Mai, però, amb els cinismes ni amb les traïcions. Les coneixia totes, per cert. Sabia qui era qui, les relacions dels uns amb els altres. Sempre alerta, l'Albert Manent feia respecte perquè els més llestos “dels altres” sabien que els podia desemmascarar amb dues frases ben construïdes. A l'Albert Manent no li van caure els anells per pujar i baixar escales, ni per dedicar-se a les cases regionals, ni per organitzar premis literaris, ni campanyes per difondre el fet català aquí i allà, quan encara ningú no tenia el que s'ha de tenir per fer aquestes coses amb eficàcia i resultats tangibles. L'Albert Manent va ser un home del president Pujol. En tot i per a tot. Vull dir que va ser un home fidel al cap del país, i també al cap del seu partit, de Convergència Democràtica de Catalunya. Ho va ser tanmateix sense les dèries sectàries que el partidisme mal entès acostuma a comportar. L'Albert Manent ens va ensenyar a valorar les aportacions dels adversaris, a apartar els baladrers incultes i banalitzants, a no fer cas de les provocacions. Una de les seves frases preferides era la de Talleyrand: “La indignació és el menys polític dels sentiments”.
2. La fe cristiana i l'esperança del Concili Vaticà II. Tal com diria l'eminent teòleg Rovira Belloso (bon amic de l'Albert, per cert), en Manent era un vidu de Joan XXIII. L'esperança conciliar, l'aire de joventut i de recuperació de l'essència evangèlica, de bona nova per a la humanitat basada en l'Amor de Qui tot ho és i de Qui tot ho pot, van amarar la seva vida. Li havia sentit dir molts cops que la seva vocació de servei al país no sabia si començava per la fe o pel catalanisme. Ho veia tot plegat com una unitat inseparable. Atenció: no era una fe fanàtica, com tampoc no professava un catalanisme cec. Més aviat vivia una fe estantissa però voluntariosa, decididament militant en el servei, que no en el proselitisme; igualment en paral·lel militava en un catalanisme obert i integrador, pendent de les darreres tendències del món de les idees i de la literatura. En aquest sentit l'Albert era un home d'Església, un home del poble de Déu fent camí, tan ben definit en les conclusions conciliars, i posteriorment en documents tan importants per a tots nosaltres com Arrels cristianes de Catalunya, escrit per l'enyorat bisbe Carrera.
3. Els llibres i els articles: l'Albert Manent, fent honor al seu cognom, va escriure molt. Hi ha qui diu que va escriure massa, però sense dedicar-se a fer una gran obra. Potser és cert. El que passa és que ell havia triat missió a la vida, i “la gran obra” per a la qual sens dubte estava capacitat, ja fos en el camp de la història de la llengua i la literatura, ja fos en el camp de la poesia, feia nosa al propòsit que el movia a viure: recuperar el país, fer que no se'n perdés la memòria. D'aquí els seus magnífics llibres de retrats, els seus llibres de records matisadament personals, sempre oberts a la història col·lectiva dels Països Catalans; d'aquí els seus reculls onomàstics, els reculls dels noms del núvols; d'aquí l'anàlisi de les conseqüències de la guerra, sense impostures intel·lectuals i sense hipocresies personals o familiars. Val la pena llegir el que deu ser el darrer article, publicat a Serra d'Or, sobre el seu amic J.M. Castellet. Amics d'una vida, còmplices, i al mateix temps en una permanent discussió sobre la cultura del país.
En Manent ja no trucarà a casa a deshores, ni dinarem més a la Fonda Espanya, ni ens recomanarà aquesta o aquella lectura. Ara haurem de buidar la filosa nosaltres sols, teixint de tradicions i d'esperances la senyera per al jovent. El seu exemple farà que no defallim.