Hi hagué una mica de rebombori, i el savi potser va pensar que volia explicar-se, o simplement que tenia ganes de parlar. Degué ser per això que un matí jo vaig despenjar el telèfon i a l'altre extrem del fil una veu molt profunda va dir “Sóc en Joan Coromines”. Em digué que volia una entrevista llarga per al setmanari El Temps, i que la condició era que havia de fer-li-la jo, i que vinguera amb mi Eliseu Climent.

Però allò no va ser una entrevista, va ser tot un dia del matí a la vesprada, potser més de deu hores de parlar, amb un dinar frugal com a descans, a penes una mica de verdura, que devia ser el seu aliment habitual. El savi tenia 84 anys, i em va dir: “Ara ja no treballo com abans, ja sóc un home vell i em canso aviat. No treballo gaire, ja, només unes dotze hores diàries, dia per altre.”

En altre temps, explicava, podia agafar un tros de pa i una barra de xocolate i anava treballant i rosegant, hores i hores. Passava el vespre i la nit, se li feia de dia sense moure's de la taula. L'any 1990, quan jo el vaig visitar, cap institució pública no li havia facilitat recursos ni auxiliars suficients. Amb una medalla i algun discurs de lloança, pensaven que ja havien fet prou. Podia passar de l'aire i de la pensió de jubilat de Chicago, i gràcies.

Si no, podia morir-se de gana. Deixem-ho córrer. Vam parlar de tantes coses que no cabien en les cintes que vaig enregistrar, ni encara menys en els fulls que vaig escriure. Vam parlar de la vida i de la mort, de l'amor, de la ciència, de les llengües, del país, dels seus pares i de la seua infantesa i joventut, de la Guerra Civil, d'Amèrica i de Barcelona. I vam parlar dels valencians, que ell estimava tant. El savi no tenia manies en matèria de variants de l'idioma, de les paraules antigues i legítimes, de les formes verbals, de tot això que encara provoca tants recels, que jo mateix tinc sovint ocasió de comprovar.

Com si la unitat de la llengua fóra només digna i possible considerant subordinades i dialectals les formes que no són “barcelonines” o a tot estirar “orientals”.Però no cal patir, perquè una llengua en tots els territoris de la qual els dies de la setmana es diuen dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge, és amb certesa una llengua sola, i no dos ni una i mitja. I si en tot el territori les parts visibles del cos són cap, orelles, ulls, galtes, nas, front, llavis, coll, pit, esquena, cul, cames, cuixes, genolls, peus, dits i ungles, exactament així i sense cap divergència apreciable, aquesta llengua apareix perfectament definida i unitària.

I si a més en cada poble i comarca són presents formes tan curioses de la flexió verbal com puc, pots, pot, veig, dic, tinc, duc, etc., i tan singulars com vaig anar i vam pujar, llavors l'especial unitat i distinció d'aquesta llengua és fins i tot prodigiosa. Seria difícil trobar cap altre idioma on el vocabulari bàsic (parts del cos, casa, porta, finestra, terra i cel, pujar i baixar, anar i tornar, amunt i avall, davant, darrere etc.: les coses i els moviments elementals) fóra tan unificat com en el nostre. Ni cap altra llengua on formes molt peculiars i distintives de la morfologia foren tan uniformement presents en qualsevol variant, dialecte i racó.

Dit això, els valencians escriurem i direm puge i baixe, anara i tornara, meua i teua, llonja, rellonge, llanda i almorzar sense que per això el nostre català siga menys “pur” ni menys antic, ni menys elegant, urbà, literari i autèntic. Joan Coromines, explicant la forma llonja enfront o al costat de llotja, afegia: “En el País Valencià i Mallorca la forma llonja no sols és legítima, sinó que no crec que ningú hagi pensat a blasmar-ne l'ús”.

S'equivocava: molts valencians l'hem blasmat tant, que hem arribat a pensar –falsament-- que l'única forma bona era llotja, i que l'altra era un banal castellanisme. I resulta que almorzar està documentat abans que esmorzar, i així de tantes ignoràncies nostres i dels altres, i d'alguns (només alguns) atacs feroços al Diccionari de l'AVL. Perquè alguns són sovint més papistes que el papa de Roma, a més de voler ser --cosa impossible-- més unitaris i patriotes que el savi Joan Coromines.