raons
i mitges lliures
Raons capcioses que es diuen amb intenció de
justificar allò que és injustificable. Exageracions, mentires,
excuses.
|
–No vaig poder vindre perquè tenia molta faena i, damunt, em fea
mal l’esquena i... –Tot raons i mitges lliures. No vares vindre perquè no vares
tindre ganes i en pau. |
Aquesta expressió
l’usa Enric Valor en la seua obra literària. En la novel·
|
La viuda començà a plegar veles; darrerament, cantà la palinòdia.
Demanava perdó. Que si el trastorn de la mort del seu home tan estimat...
que si els mals consells... –Raons i mitges lliures, don Aleix (El Mingarro ja em veia advocat
de fama, i no parava amb “don Aleix”). Raons, que, a don Macià no li
arribaven al queixal de més
endins. |
I en la
novel·
|
–I nosaltres encara trobem més difícil que ens isca un escurçó i
que deixem que ens pique. Només tenint bona vista i donant-ho a les
cames... –retrucà Llorenç, que encara devia tenir en reserva un llarg
repertori de raons i mitges lliures per a allò i per a tot el que se li
pogués presentar |
|
La gent no vol raons i mitges lliures, don Frederic; poques
paraules i clares: si el capital no tem de veres més que el comunisme, és
que aquest és el partit del treball
assalariat. |
I en la rondalla Esclafamuntanyes podem
llegir:
|
La paraula
del rei de Bucària havia quedat bastant desacreditada amb motiu de les
justes, encara que, al poble, li donaren explicacions especioses que ell
prengué per raons i mitges
lliures. |
A la
ciutat de València he sentit moltes voltes, amb el mateix significat,
l’expressió romanços i mentires.
Totes dues expressions, la que usa Enric Valor i la que jo he sentit a València,
són magnífiques alternatives al deplorable rollos patateros que tant usen els
jóvens actuals.
¡redeny!
Interjecció eufèmica intensiva popular que
denota enuig, còlera, indignació, disgust, sorpresa, admiració, contrarietat,
desesperació, etc.
|
¡Redeny quin fred que fa hui! No es pot ni eixir al
carrer. |
|
¡Redeny quin bolet que m’has pegat! Jo em pensava que ja estava
tot pagat i ara resulta que encara no has pagat
res. |
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Pachucho”. Fumut. Xafat.
Arrossinat. Pioc. Pansit. Malicós. El
pobre vell està fumut. La sogra està malicosa, avui.
Pell.
També és català, per a indicar l’embolcall d’una fruita, però ha desbancat del
tot el tan popular i del dia: Pela.
La pela de la fruita és el que conté
més vitamines. Pela’m aquesta taronja, si us plau.
Pillar. És verb català, però no en el sentit de: Atrapar. Agafar. Empaitar. Aconsigar
(dialectal, que vol dir empaitar i
aconseguir, que aconsigar és deformació d’aquest darrer
verb). Ah que no m’aconsigues! Atrapa’l, aquell,
que s’escapa! Ara la canalla tots diuen *pillar”, per empaitar o per aconseguir ─deixadesa de pares i de
mestres.
“Plazo”.
*Plaç”. Termini. Coll. Terme. Per pagar, m’ha donat de coll fins a
l’abril. Paga. Termini. Comprar a pagues. Pagar a
terminis.
“Postres”. Darreries. Llevant.
La grana de capellà fa molt bones darreries.
Per darreries, maduixes amb nata. El Fabra diu netament que "postres"
és un barbarisme. Cosa que repeteix
el Coromines; el qual hi fa una
explicació interessant, però no
suficient per a admetre el mot en català. Per cert que darreries és viu a Mallorca, bé
que allí no l'usen en el sentit de llevant de taula, sinó de plat fort
del dinar, és a dir, el que ve després de la sopa o dels altres entrants. Quan
Fabra ha d'expressar normalment aquest concepte, empra la paraula darreries.
¿Que darreries vol dir allò de Mort, Judici, Infern i Glòria? I "postres", "lo que viene
postrero", "Postrimerías", ¿què
volen dir?
Preocupant. Ha tret totalment del mapa: Angunia, anguniós. Tinc angúnia pel noi, sota aquesta
tempesta. És ben anguniós no saber si és supervivent o no del
naufragi.
“Pues”, (indicant la causa d'una cosa). Ja que. Puix. Puix que.
Perquè. Car. Ja que no fa sol, no vindrem. Són de la millor qualitat,
puix que reuneixen les més fines substàncies. Hi ha molts que tradueixen
indefectiblement el "pues" castellà pel doncs català, i això és un gran
error. Quan és qüestió d'indicar
merament la conseqüència o la conclusió d'allò que precedeix, aleshores
cal usar la conjunció Doncs. No t'agrada? Doncs no en mengis. No ho
volies així? Doncs ara no ploris.
No t’agrada? Doncs no t’hi casis. El doncs no indica mai la causa d’una
cosa, d’un fet. Per tant, cal fixar-s'hi, i sempre que el doncs
pugui ésser substituït per una de les conjuncions primerament esmentades en
negreta, cal decidir-se a fer-ho. No: “Hi anirem, *doncs” ens crida”, per Hi anirem, puix que ens crida. Ja que ens
crida, fem-n’hi cas.
Abans-d'ahir vaig anar a fer una conferència a Manresa i, quan ja me n’anava, una senyora molt amable em va demanar si jo havia observat, com ella, que ara les persones, en lloc d’avenir-se, es porten bé.
“Tothom ho diu i jo al principi ni ho entenia. I després vaig pensar, esclar, ve del castellà llevarse bien ”. Li vaig dir que en aquell moment no ho tenia clar, però que investigaria i hi rumiaria. Ho he fet i des d’aquí ara li explico com ho veig.
He de dir, d’entrada, que aquest portar-se bé en el sentit de “tractar-se amb cordialitat i harmonia dues o més persones” -i, per tant, sinònim d’avenir-se- està entrat al DIEC2, al GDLC, al D62 i al DCVB. És, doncs, correcte; com portar-se malament.
Però és cert que a alguns parlants els grinyola perquè els ve al cap un altre portar-se bé, el que vol dir “comportar-se bé”. Fixem-nos que això no passa en castellà, ja que per a un sentit tenen llevarse bien i per a l’altre portarse bien.
Veig molt legítim que aquests parlants prefereixin avenir-se. Ara bé, trobo excessiu qualificar l’esmentat ús de catanyol, com llegeixo que fa algun lingüista. Perquè ficant al sac del catanyol el que recullen tots els diccionaris, acabem d’acomplexar els insegurs i obrim fronts d’anar per matrícula quan la feina és aprovar.
Curiosament, el mateix autor que hi veu catanyol, diu que portar-se bé vol dir fer bondat, una afirmació que no comparteix Albert Jané. Per Jané, portar-se bé en el sentit de fer cas de qui té més autoritat (un metge, un pare, etc.) és un castellanisme d’ús que amenaça el genuí fer bondat.
Es donaria, doncs, la paradoxa que fugint d’una catanyolada potser està caient en una altra.
Jo, quan filem tan prim, sóc més partidari d’informar bé i respectar les decisions informades. Perquè la genuïnitat -a diferència de la correcció- depèn al final d’una sensibilitat que només pot ser subjectiva.
La meva família per part de pare no és famosa per la seva autoestima. Un dels hobbies d’una tieta, al cel sia, era anar amunt i avall del corredor remugant: “Que desgraciats que som a casa nostra!”
I a mi de vegades, quan remeno diccionaris, em vénen ganes d’imitar-la. Ves si no és ser desgraciat que dels xupa-xups n’hàgim de dir piruletes mentre el castellà no té cap problema per distingir la bola del chupa-chup (o chupachús ) de la plana piruleta.
La depressió augmenta quan saps que els xupa-xups -avui presents en 150 països- són fills de l’enginy català d’Enric Bernat, que el 1958 va produir els primers, i el toc genial de Dalí en forma de logo.
Però, segons com t’ho miris, encara hem tingut sort. Seguint una tendència terminològica molt nostrada, en podríem haver hagut de dir bola de caramel amb bastonet. És la mateixa que fa que del cel·lo n’hàgim de dir cinta adhesiva ; de la maizena, midó de blat de moro ; del velcro, veta adherent ; del tàmpax, tampó absorbent, etc., etc.
És evident que poquíssims parlants s’estan de dir xupa-xup, cel·lo, maizena, velcro o tàmpax. És més curt i més clar. ¿No pot ser cinta adhesiva l’esparadrap, per exemple? I t’acabes preguntant què ho fa que aquests noms procedents de marques els trobis al DRAE i no al DIEC.
S’entén molt bé que no hi entrin pel broc gros. Sovint són passavolants o costa decidir entre dos. (¿Ha de ser una túrmix o una minipímer la batedora elèctrica?) Però si al DIEC ja hi ha aspirina, uralita, licra, niló o vamba, entre molts altres, cal que els que he dit esperin? Fins quan?
Algú m’assegura que hi ha problemes legals. De debò? ¿De debò hi ha algun jutge o tribunal disposat a dictar que celo pugui ser al DRAE i cel·lo no pugui ser al DIEC? Si és així, que ho expliquin, perquè llavors el tema encara dóna per molt més.