Entrevista de Joan Tudela a Modest Prats

És costum a la premsa escrita, a la ràdio i a la televisió, amb motiu de la mort d’un personatge públic, de recuperar de l’arxiu històric del mitjà alguna entrevista significativa feta al qui acaba de morir i tornar-la a publicar o emetre. És amb aquest esperit que InfoMigjorn torna a publicar l’entrevista a Modest Prats que van poder llegir els subscriptors d’InfoMigjorn Cap de Setmana el dia 24 d’agost del 2012.

Aquella entrevista que ara recuperem formava part de la sèrie que vam titular El futur del català, 27 anys després. L’any 1985, el periodista Joan Tudela va publicar al setmanari “El Món” una sèrie de vint entrevistes sobre el futur del català. Entre les persones entrevistades, hi havia Modest Prats i Josep M. Nadal.

Joan Tudela va obtenir amb aquestes entrevistes els dos premis periodístics més importants d’aleshores, és a dir, el premi Ciutat de Barcelona, atorgat per l’Ajuntament de Barcelona, i el premi Gaziel, concedit pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Les entrevistes van aplegar-se en un llibre de títol El futur del català, editat l’any 1986, amb pròleg de Josep Benet.

Llegida gairebé trenta anys després de fer-se, l’entrevista que reproduïm continua tenint un gran interès. Joan Tudela, que, per cert, acaba de guanyar el premi Recull de retrat literari amb el treball Eugeni S. Reig, l’amic de les paraules, va triar com a títol de l’entrevista aquestes paraules de Modest Prats: Per al català, els anys trenta van ser la gran oportunitat malaguanyada. Un títol basat en la història de la nostra llengua. Ara potser triaria un títol més vinculat a l’anàlisi sociolingüística. En concret, aquest: La consciència idiomàtica és més important, més resistent i influent, que els fets sociolingüístics objectius.

Vet aquí, doncs, l’entrevista feta a Medinyà (el Gironès) el 19 de juliol del 1985.

Josep M. Nadal i Modest Prats, gironins, professors universitaris, van publicar el desembre del 82 el primer volum d’una obra ambiciosa, la Història de la llengua catalana. Comprèn des dels orígens fins al segle XV. Aquest estiu estan treballant per enllestir els altres volums, del Compromís de Casp (1412) fins avui. Es tracta d’un treball laboriós, perquè no hi ha cap precedent global, una feina plena de maldecaps, per tant. Però no és això el que els angoixa com a historiadors de la llengua catalana. El que veuen amb inquietud no és el passat del català, sinó el seu futur.

EL CATALÀ, COSA DE VELLS

Acostumats a expressar-se com a coautors amb una sola veu, fan un discurs ben unitari. Tots dos estan atents al comportament lingüístic dels nens –en Prats com a capellà, en Nadal com a pare– i hi veuen símptomes preocupants per al futur de la nostra llengua.

La filla petita de Pep Nadal, que deu tenir cinc anys, l’altre dia li va fer una pregunta que el va deixar fotut: Per què tots els catalans són vells? Vet aquí la qüestió. De vegades, els ulls d’infant, amb aquella singular lucidesa que els dóna la ignorància de la retòrica establerta, hi veuen més enllà –o més ençà– de les enquestes oficials. Augmenta any rere any la comprensió del català, ens diuen les enquestes. Ben cert. Però quina és la piràmide d’edat dels qui usen com a primera llengua el català i quina la dels qui parlen prioritàriament en castellà? Això no gosen esbrinar-ho les enquestes. Els resultats farien esfereir. Mentre la Catalunya oficial predica el català és cosa de tots, la Catalunya real va imposant el català és cosa de vells. Si no s’hi posa remei, vindrà el dia que els joves tindran el castellà com un dels seus signes distintius, generacionals. Però potser és massa pessimista, tot plegat.

No, no n’és, de pessimista. Des d’un punt de vista històric, la llengua catalana pitjor que ara no ho havia estat mai. Dels actuals problemes de supervivència del català no en tenim cap precedent històric. La concurrència, a l’època medieval, amb el llatí a la vida oficial i amb el provençal en l’art no es poden comparar en absolut amb l’actual amenaça de substitució lingüística per part del castellà.

Tampoc no és comparable amb la situació dels segles que alguna historiografia ha anomenat de decadència nacional: el XVI, el XVII i el XVIII?

Tampoc. Al segle XVI la castellanització afecta, a Catalunya, només l’alta noblesa i prou. Al llarg dels dos segles següents, es castellanitzen només franges concretíssimes de la població. A les parròquies de Girona, per exemple, les inscripcions de baptisme i matrimoni es continuen fent en català fins al 1832, malgrat els decrets que ho prohibien. No és fins al segle XIX que el coneixement del castellà s’estén una mica més, tampoc no pas gaire. La premsa del XIX és en castellà, d’acord, però quanta gent llegeix la premsa? Un 5 per cent de la població? No serien pas més. I s’implanta l’escola. Però quanta gent hi va, a escola? També un petit percentatge. La majoria d’homes del segle passat no entren en contacte amb el castellà fins que van al servei militar. I la majoria de dones del XIX viuen tota la vida sense sentir ni una paraula en castellà.

EL SEGLE XX, CLAU EN LA HISTÒRIA DEL CATALÀ

Els canvis sociolingüístics importants no es produeixen, doncs, fins al segle XX?

Cal concretar-ho més. Durant el primer terç del nostre segle, la situació no varia substancialment. És més, els anys trenta van ser una gran oportunitat –malaguanyada– per a la llengua catalana. Encara que la legislació republicana era més desfavorable per al català que no pas l’actual, hi havia una situació sociolingüística i una empenta col·lectiva que fan suposar que, si la República hagués continuat, s’hauria arribat segurament, en un termini curt, a una plena normalitat idiomàtica del català; que, de tota manera, no ho oblidem, hauria continuat tenint els problemes propis de les llengües d’àmbit restringit, com el danès o el suec. Però vaja, no hauríem arribat al punt de quasi irreversibilitat  en la mort del català en què ens trobàvem fa quinze anys. Si el franquisme dura vint anys més, el català ja no torna a aixecar el cap mai més. Ara hem aconseguit frenar el procés de substitució del català per part del castellà; però això no vol dir que el català ja estigui salvat.

S’ha dit que als anys quaranta, quan més dura era la repressió política del franquisme, el català aguantava millor que no pas ara...

Fins ben entrats els anys cinquanta, la immensa majoria de la població de Catalunya conservava el català com a llengua pròpia. Als pobles de Girona, per exemple, fins i tot els guàrdies civils que hi venien destinats acabaven catalanitzant-se. És en els últims trenta anys que la situació ha fet un tomb. D’una banda, perquè a cada casa va entrar un castellanoparlant molt xerraire, primer la ràdio i després la televisió, a part del cinema i de la generalització de l’escola, tot en castellà. I, d’altra banda, per la massiva immigració castellanoparlant. Amb tots els respectes pels immigrats, des dels punts de vista sociolingüístic i lingüístic han tingut una enorme influència que no es pot ignorar. La llengua catalana, per culpa del franquisme, no podia rebre’ls. I no han estat integrats idiomàticament.

Hi ha altres països amb una situació semblant?

Enlloc més no s’ha produït un fenomen semblant. Si a Occitània la llengua autòctona està tan malament no és perquè hagin baixat a viure-hi massivament francesos del nord, sinó que l’occità ha estat quasi substituït del tot pel francès per altres raons. A Galícia, on la consciència idiomàtica i nacional és menor que aquí, com que no ha rebut immigració, el 80 per cent de la població té com a llengua pròpia el gallec. Al Quebec, un 60 per cent dels habitants són unilingües francesos, és a dir, no saben l’anglès. Per cert, uns professors quebequesos que fa poc van ser a Barcelona van quedar parats tant de la magnitud de la immigració com de la nostra legislació lingüística, que és molt menys favorable per al català del que ho és la quebequesa per al francès. Allà, per dir un exemple significatiu, a les empreses està prohibit d’usar l’anglès.

LES COMARQUES GIRONINES

Des de Girona, també es veuen les comarques gironines com a punta de llança de la catalanització?

És una imatge falsa. En tot cas, potser s’haurien de veure, juntament amb l’Osona, el Bages i algunes altres comarques, com l’últim reducte català davant l’onada castellanitzadora. El cert és que aquí hi ha hagut molta menys immigració i que l’ús del català –privat i públic– està una mica més normalitzat. Però nosaltres donem molta importància als factors ideològics; la consciència idiomàtica és més important, més resistent i influent, que els fets sociolingüístics objectius. I en general la consciència idiomàtica i nacional a Girona no és pas més gran que la que hi ha a Barcelona. Nosaltres pensem que a les zones com Girona, precisament perquè la situació és una mica millor, caldria abocar-hi molts esforços, sense deixar de banda la resta del país, per aconseguir una mena de zona pilot on el català pogués tenir una plena normalització.