qui no
està bé, ja té prou mal
Frase que s’empra per a expressar la idea que qui no està bo del cap, ja
té prou desgràcia.
–¿Has vist la barbaritat que ha fet eixe? Ara em
sentirà. –No li digues res, pobret, que està tocat del perol i qui no està
bé, ja té prou mal. |
Aquesta expressió, segons ens va comunicar Àngel Alexandre en un
missatge que va enviar a Migjorn el 27 de febrer del 2006, és d’us habitual a
Simat de Valldigna (
randa
Tel greixós
entreteixit de venes, nervis i glàndules, format per un conjunt de replecs peritoneals, al qual estan
adherits els budells a les parets
abdominals posteriors i a la columna lumbar.
Els figatells s’emboliquen en randa, no en budell ni en
bufeta. |
La
paraula randa, amb el significat especificat, s’usa a la Vall
d’Albaida.
El
DCVB diu que a València i a Sueca s’usa entrevill. Francesc Xavier
Llorca Ibi, en un missatge enviat a la llista Migjorn el 19 de juny del 2007 ens
informa que a Benidorm es diu entresill.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
Oient. Oïdor. A vosaltres m’adreço, amables oïdors. El
Fabra diu categòricament que oient és castellà. Jeroni Marvà l’empra normalment
en la seva gramàtica. Qui té raó? Jo diria que oïdor vol dir més assidu, més constant
i habituat a escoltar i oir. I la remarca que faig és que, quan tenim un
conflicte entre dos mots, guanya sempre aquell que té més caient de castellà i
el que de totes totes és més genuïnament català l’enviem al diccionari, perquè
s’hi fossilitzi. Així s’esdevé amb
*novio”, per xicot, tornado, per remolí, golejada, per pana, vessament cerebral, per feridura, sense més conseqüències,
per sense res de més avant. I encara
n’hi ha més, no hi són pas totes.
Fixem-nos com tots els verbs de la tercera, terminats en –ir, fan el substantiu en –or: sortir, sortidor; patir, patidor;
morir, moridor; enaltir, enaltidor, venir, venidor, etc., excepció feta
d’algun al·lòtrop com és ara sofrent,
morent.
De tota manera és una pena, un notable empobriment, que oïdor l’hagin bandejat totalment,
inapel·lablement, del llenguatge dels nostres mitjans de comunicació i de l’ús
quotidià. N’hem hagut de fer tantes de correccions, que ja no ens hauria de
venir d’una altra! Bé que oient té el privilegi d’assemblar-se força més al
castellà “oyente”, que oïdor, i això
és el que fa el pes definitiu; semper
sibi constantes els nostres mitjans, i tots, a fer agenollar la nostra
llengua als peus de la castellana, que tant de mal ens ha fet, manllevant-li,
com tristos captaires indigents, allò que tenim i de sobres i no ens fa cap
falta. Insisteixo que oïdor té més
força d’addicció, de fidelitat: TV3 és la
qui té més oïdors de Catalunya.
“Ojo!”. *Ojo!”. Ep! Compte! Alerta! Ull viu! Parar compte. Anar amb compte. Ves ( amb e oberta). Ves, que no caiguis aquí! Cal parar compte amb aquesta gent, que són molt lladres! Para compte, nena, que hi ha un toll d’aigua bruta a terra.
Els desgraciats fets de Ceuta tornen els sensepapers a la candent actualitat i evidencien, al marge del dramàtic desconcert amb què Europa s’hi enfronta, la divergència dels mitjans a l’hora d’escriure aquesta paraula.
A El Periódico són “els sense papers”; a Vilaweb i TV3, “els sense papers ”; a l’ARA i La Vanguardia, “els sensepapers”. I en castellà tenim “los sin papeles” a El País ; “los sin papeles ” a El Mundo, i “los simpapeles” a El Periódico i La Vanguardia.
És una vacil·lació típica dels neologismes. El nou terme prové de lexicalitzar un sintagma preposicional. Passem d’uns immigrants sense papers a, simplement, uns sense papers. I la substantivació sovint acaba en aglutinació: uns sensepapers.
El forabord amb què alguns arriben n’és un bon exemple. Era un motor fora bord, que va passar a forabord: primer per referir-se només al motor i després a la nau que propulsa.
I d’exemples n’hi ha molts, des de l’espai entre celles que, històricament, va esdevenir l’entrecella fins a la moderna contrarellotge o cursa contra el rellotge. I encara que sensepapers no sigui avui al DIEC no seria estrany que hi acabés entrant.
Aglutinar lexicalitzacions és una potencialitat del català que és bo explotar quan, fent-ho, facilitem la lectura. I em sembla una opció més normalitzadora que la cursiva per a termes que no siguin passavolants.
Les llengües veïnes van per aquest camí. La RAE ja beneeix simpapeles, tot i que encara no és al diccionari i que és una forma que grinyola més que la nostra, perquè adapta la grafia a la fonètica. I el francès té des de fa temps sans-papiers.
Per desgràcia, molts sensepapers acaben sent sensesostre (en francès sans-abri i en castellà sintecho ). I fixeu-vos que no he escrit sensesostres, perquè aquest mot, igual que sensepapers, l’hauríem de fer invariable respecte al nombre.
Constato sovint aquí que la nostra autoritat lingüística arriba a menystenir fins a extrems ridículs la importància, en termes d’eficàcia comunicativa, de tenir significants específics per a nous significats. Dit d’una altra manera, de no acumular massa significats en un significant.
El cas més delirant, que l’IEC manté tossut contra tota lògica, és el que no deixa dir que disseccionem un llibre o una ideologia quan els analitzem a fons. Segons els nostres diccionaris -per increïble que soni- no els disseccionem, els dissequem.
Per sort, el flamant Diccionari normatiu valencià de l’AVL, a més de definir amb seny el terme valencià, ja entra disseccionar. Tal vegada, en aquella acadèmia, el sentit comú no topa amb tants essencialismes taxidermistes.
Però de casos n’hi ha més. Per exemple, ¿no veu el Termcat que el terme posat de moda per Ada Colau no hauria de ser apoderament sinó empoderament, perquè apoderament i apoderar ja tenen molts altres sentits i empoderar no en té cap més?
Sovint el que ofusca és la mateixa erudició. Segur que, filològicament, hi ha raons per preferir apoderament, però la finalitat primordial d’una paraula és comunicar, i de ben poc serveixen les seves bondats erudites si no ho fa bé.
Per això és tan bo que el lexicògraf es fiqui en la pell dels usuaris més ordinaris. Si actualment en bàsquet es pot taponar és perquè Fabra, quan va fer el seu diccionari, va tenir clar que tapar (el derivat impecable lingüísticament) volia dir massa coses.
Alguns lectors troben arrogants aquestes modestes dissidències. No s’adonen que el despotisme il·lustrat consisteix precisament a imposar la norma cegament, deixant de banda com s’hi senti l’usuari. Difícilment ho pot ignorar qui fa de mitjancer entre norma i ús, i això explica que un llibre d’estil tan central com el de TV3 entri disseccionar i empoderar.
8)