Cames ajudeu-me

David Paloma

El 1918 Fabra ja va escriure que darrere de la primera persona del plural de l'imperatiu “és admissible la substitució de –nos per ‘s-”. L'exemple més difós és anem's-en. La fórmula, a vegades escrita equivocadament anem-se'n, és habitual en el català central col·loquial, on també es diu nem's-en (o nem-se'n, seguint la grafia incorrecta).

Si fem l'exercici d'escriure l'anem's-en tal com es diu en alguna altra varietat del català, trobem que, a més a més del pronom de primera persona del plural, hi ha variació en la tònica de la forma anem (dita també anam o nam, amb elisió de la a) i en el pronom en (dit també ne). Així, en lleidatà es diu anem'o-n; en tortosí, nam'o-n, nem'o-n i nam'o-ne, i en valencià, m'o-ne. Hi ha altres maneres de dir-ho, per descomptat, incloent-hi el canvi de posició del pronom (s'en anem en tarragoní, per exemple), però no m'hi aturo. Només vull dir com em sembla que cal escriure les realitzacions col·loquials esmentades.

Primer, el lleidatà: el nos pot ser os (també es diu anem-os-en) i fins només o (anem'o-n). Si Fabra va marcar amb un apòstrof l'elisió del pronom nos, sembla lògic fer-ho també a anem'o-n i mantenir el guionet entre el que queda del nos i l'en reduït a n (amb tot, és estesa la forma escrita ane-mo'n. Així ho escriu Pep Coll en El parlar del Pallars).

Segon, el tortosí: l'anem també es diu amb a, anam, i col·loquialment s'elideix la primera a, nam. Però no es diu nam-nos-en ni nam-os-en, i com en lleidatà, os esdevé o i en esdevé n: nam'o-n. Ara bé, el pronom en també pot fer-se ple, ne. Aleshores tenim nam'o-ne. L'Elisenda Bernal em fa veure que també el vámonos castellà ha perdut la marca de plural (no és pas vámosnos). Tercer, el valencià: l'imperatiu del verb anar ha quedat reduït a m, el nos és o i l'en, ne: m'o-ne. Caram.

Malgrat tot, penso que totes aquestes combinacions gràfiques són difícils d'implantar. Per això, a imatge d'un possible si's plau que en llengua estàndard ha passat a sisplau, potser algun dia escriurem anémon, nàmon, némon, nàmone i mone, ja sense la pressió d'apòstrofs i guionets.

Destacat

Jordi Colomina escriu que el canvi de nos a mos ha estat atribuït sovint a una analogia amb la m de me. Afirma que potser també hi intervé una labialització de la n deguda a la vocal o, que és labial.

Antonio de Nebrija autor de diversos diccionaris llatino-castellans escriu la cèlebre i paorosa frase “sempre la lengua compañera del imperio”, que ha servit per justificar l'imperialisme espanyol de caire glotofòbic. I Covarrubias, contemporani seu,  és significatiu que titulés el seu diccionari Tesoro de la llengua castellana o espanyola,  en aquells moments en què Castella ja lliurava una croada  contra la llengua catalana, i per tant, quan usurpava el nom d'espanyol  deia que, definitivament, els catalans, valencians i balears, i és clar, els bascos i els gallecs, no eren espanyols. O perquè ho fossin de veritat calia, de totes totes, exterminar les seves llengües, un empeny en el que Castella hi portant maldant des del s. XV (imposició il·legal de la Inquisició i del castellà a la Corona d' Aragó), afermat al s. XVI- l'església catalana ja estava castellanitzada (o “espanyolitzada”), fins i tot Montserrat- dissenyat al segle XVII pel Conde Duque de Olivares- fer desaparèixer Catalunya del mapa, i la seva llengua, “a fin de que se vea el efecto y no se note el cuidado” i definitivament sancionat per un acte de conquesta per Felip V a través del Decret de Nova Planta. Fins llavors, l'estat espanyol no ha cessat ni un sol moment, en tots els segles i sota tots els règims, de fer lleis prohibint i perseguint el català, de la Restauració a Primo de Rivera, de la República a Franco, fins a les  150 lleis del PSOE i el projecte de Wert. El català s'ha prohibit als documents, a les notaries, a l'escola, al teatre, a l'edició i la premsa, al telèfon, a la ràdio, a la televisió, a la retolació, a l'etiquetatge i fins i tot als cementiris....Expulsat dels taxis i dels restaurants, humiliat, burlat i esquarterat (“Lapao”, “valenciano”, etc.), caçat fins a la mort, exclòs d'Europa...La persecució espanyola contra el català ha estat tan estat tenaç i constant- fins i tot amb una brutal decapitació del territori (la Catalunya Nord), desplaçaments de població que han fet que , per exemple, desaparegués  a Alacant o a la ciutat de València-, que és un autèntic miracle que encara es parli, s'hi escrigui o s'hi faci música. És realment, un cas únic entre totes les llengües d' Europa, que diu molt a favor d' un poble que, de forma constant i tossuda, ha maldat per salvaguardar aquest Patrimoni de la Humanitat.

I, no obstant, aquesta llengua, als europeus- i hi haurien d'incloure els espanyols, que l'haurien de veure, amb orgull, com un patrimoni propi- ens és imprescindible per conèixer la història de l'enogastronomia, ja que els primers textos i receptaris de cuina- del Sent Soví al llibre més important de la cuina europea el Llibre del coch de Mestre Robert, cuiner de la cort reial de Nàpols-, pastisseria, vins, dietètica, bones maneres, etiqueta reial, etc. de tot Europa s'escriuen en aquesta llengua, que fou durant almenys dos segles (XIV-XV) la llengua de la gastronomia, la llengua de la millor novel·la del món on els homes i les dones mengen i beuen (Tirant lo Blanc), que és  la llengua d'un escriptor únic a Europa per la seva literatura gastronòmica, Josep Pla i d'altres com Néstor Lujan, Joan Perucho o Manuel Vázquez Montalbán... Si s'acomplissin els designis de Wert, per estudiar la història de la cuina europea- i fins espanyola- caldria fer-ho a partir d'una llengua morta.