¡què!
Interjecció que
s'usa per a expressar incredulitat sobre allò que s'acaba de dir o també per a
negar-ho, per a desmentir-ho d'una manera vehement.
|
–Creia que vindria a disculpar-se. –¡Què! Eixe no es disculpa ni encara que el maten. No el coneixes
tu bé. |
Aquesta exclamació
l'usa l'escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives en la seua obra literària. En
la novel·
|
–Però deu haver passat una vida trista –vaig
objectar. –Què! Ja ho veu: si semble jo més alegre que vostè! Vostè està
sempre pensarós i cavil·lejant. Vostè pensa massa, pateix massa de
tot. |
I en la
novel·
|
–Però va amb l'escopeta amb el ramat? –Què! Ell en té prou amb la fona. Es fa unes fones curtes d'espart
picat, i pedra que tira és una bala. Un arma que fa por, la veritat. Si hi
ha un conill a trenta passes, compte'l a casa. Mata de tot, perquè la
cacera no fuig del ramat, s'hi
confia. |
I també enTemps de batuda, més
avant:
|
–Quin odi! –vaig dir jo esfereït–. Tant, tant?... I això quedarà
en el misteri, no? –Què! No ho crega. Era a la matinada, però a vegades hi ha molts
ulls que no veiem. Hi ha qui ho va veure
tot. |
I en la mateixa
novel·la, una miqueta més avant:
|
–Ja els atrapa a la correguda? –vaig preguntar després del “bon
dia” tradicional. –Què! No fa més que jugar, pero així
s'afeccionen. |
L'exclamació ¡què!,
pronunciada amb una e ben oberta, és
d'ús habitual en la comarca del Baix Vinalopó. Joan Carles Martí i Casanova, bon
coneixedor del parlar tradicional d'Elx, m'assegura que allí no es diu d'altra
manera i que ell va tardar molts anys a saber que hi ha la forma equivalent ¡ca!, que és la majoritàriament
usada.
La
interjecció ¡ca! és una reducció de
l'expressió exclamativa ¡què ha de
ser! pronunciada ['kadeser]. La forma ¡què!, pronunciada amb e oberta, s'explicaria per un tancament
de la a de ¡ca!, encara que també podria ser el
pronom què de l'expressió ¡què ha de ser! Açò darrer resulta una
mica més difícil de creure perquè tots els valencians, excepte els del Maestrat,
pronunciem el pronom què amb e tancada i la interjecció ¡què!, amb e doble oberta, és pròpia de la zona
valencianoparlant més meridional.
Si
Enric Valor usava repetidament la interjecció ¡què! en la seua prosa literària és molt
probable que ho fera perquè coneixia l'exclamació del parlar de la seua Castalla
natal. Com Castalla es troba en la zona de transició del valencià
nord-meridional al sud-meridional, el fet que la interjecció ¡què! s'use tant a Castalla com a Elx em
va fer pensar que molt probablement és (o ha sigut) d'ús generalitzat en tota la
zona valencianoparlant al sud de la línia Biar-Busot. Li vaig preguntar al
professor Brauli Montoya Abat si coneixia l'exclamació de la seua Novelda natal
i em va dir que sí. Del 12 al 14 d'octubre del 2007 vaig preguntar a tres
persones de diferents poblacions de la zona –Maria Jesús Navarro Garcia, del
Fondó de les Neus, Joan Serrano Vidal, de Monòver i Josep Tendero López, del
Pinós– si coneixien la interjecció ¡què!, amb e doble oberta, i si sabien si era viva
actualment en la seua població i tots tres em varen assegurar categòricament que
sí. A més, Maria Jesús Navarro em va informar que també s'usava habitualment a
l'Alguenya i a Crevillent. El professor Antoni Mas Miralles, en un missatge
privat de data 19 d'octubre del 2007, em va confirmar que l'expressió s'usa
també a Santa Pola. Encara que seria convenient que es fera un estudi més
exhaustiu de la qüestió, considere que amb les dades que aporte n'hi ha prou per
a poder afirmar que la interjecció ¡què!, pronunciada amb e oberta, s'usa (o s'ha usat) en tota la
zona valencianoparlant al sud de la línia Biar-Busot.
Encara
que ¡què! siga una variant formal de
¡ca!, si s'usa habitualment en una
àmplia zona del sud valencià i, a més, apareix repetidament en l'obra literària
d'Enric Valor, resulta sorprenent que no l'haja arreplegada mai cap diccionari.
Sorprenent i injust.
quedar-se enganxat
Quedar-se
immobilitzat per un dolor molt fort que apareix de manera sobtada com a
conseqüència d'un lumbago o d'una ciàtica.
|
Ahir de matí, quan anava a alçar-me del llit, em vaig quedar
enganxat i no vaig poder ni plantar-me. Un dolor grandíssim. Em vaig
tornar a gitar com vaig poder i ací em tens, com si fóra |
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Novedoso”, *novedós”. Nou. Novell. Novençà. Innovador.
Inèdit. Un estil nou. Un criteri
inèdit.
“Novio”.
Xicot. Promès. Nuvi. Galindoi. Aquesta noia és la meva xicota; ella i jo
festegem. Abans no dèiem mai
*novio”, *llavors érem novios”, sinó Llavors
festejàvem.
“Una escola, una llengua, un país”, el lema que han penjat moltes escoles a instàncies de la plataforma Som Escola, ha suscitat en Ciutadans i el gens negligible grup social que s'hi identifica una reacció digna de comentari: creuen que el podria firmar el franquisme.
És una reacció que planteja si el que feia feixista voler per a tot Espanya una escola, una llengua i un país era l'objectiu que expressa el lema en abstracte o el fet que l'imposés una dictadura amb el gens inconfessable desig de fer desaparèixer per sempre altres llengües i cultures.
Ciutadans sap prou bé que molts dels petits estats europeus que avui es consideren l'avantguarda de la democràcia i la civilització subscriurien aquest lema, i n'han fet pedra angular d'una cohesió social que és motiu d'enveja a tot el món.
Ho sap i tanmateix ens pretén crear mala consciència per un model d'escola que està obert al debat crític i transformador de tota la comunitat educativa. I per crear-la atia el populisme burxant el nostre flanc més inconsistent: el del bilingüisme.
Bilingüisme i immersió, més mites que realitats, són ideals difícils de reconciliar. Ho intentem dient que només la immersió pot garantir sortir bilingüe de l'ensenyament. I avui això és cert a la gran majoria d'escoles: les de zones densament poblades on domina el castellà al carrer i el pati.
Però proclamar-nos bilingües com a port d'arribada -i no com a tram en la normalització lingüística- planteja el raonable dubte de fins quan l'escola i la immersió hauran de servir per compensar la realitat social asimètrica.
“Una escola, una llengua, un país” és un lema que grinyola si el país no té altre horitzó que el bilingüisme. I algun dia haurem d'entendre que aquest horitzó -que ara tan pocs gosen qüestionar pensant en la consulta- posa data de caducitat a la immersió.
El lingüista d'un mitjà sap que indefectiblement, tard o d'hora, se li acostarà algú per preguntar-li com es diu tirachinas en català. Sovint l'algú és becari i t'arriba amb aquella fe del catecumen que encara espera respostes clares a preguntes simples.
I sí, al Termcat i l'Optimot hi surt l'equivalent català de tirachinas, no se l'han descuidat: és tirador.
Si només es pretén omplir el buit, tirador fa el fet com qualsevol altra paraula. Si es vol donar resposta a una necessitat comunicativa, és tan poc útil com el buit que omple.
El lexicògraf o terminòleg que decideix que d'això en direm així sense posar-se a la pell de l'usuari, sense plantejar-se si a la vida real és viable dir-ne així, potser en sap molt però la seva saviesa falla per la base.
Si ara fos aquí potser em diria: “Però és que la llengua no té cap més paraula, vols que me la inventi?” Doncs, sí, si cal, però és que ni cal. L'únic que cal és consensuar una proposta comunicativament viable i vehicular-la amb la força que dóna l'autoritat lingüística.
Se me n'acuden tres. Podem tirar per la invenció i dir-ne, per exemple, tiracòdols. O preferir resemantitzar i decidir que en estàndard especialitzarem mandró, que ara és sinònim de fona, en el sentit de tirachinas. O fer la simple adaptació del que ja es diu i conformar-nos amb tira-xines.
El que no podem fer mai és dir-ne tirador, perquè tirador ja significa tantes coses que és com no tenir cap paraula. I no estic denunciant un cas anecdòtic, denuncio tot un corrent de fons que fa que, correctament, les làmpares siguin llums ; els bolsos, bosses ; els trajos o tratges, vestits ; els taparrabos, tapalls i un llarg etcètera.
L'error bàsic és no entendre que en essència la llengua és convenció, i si la filologia ens du a un atzucac comunicatiu, cal fer servir l'enginy per trobar-hi amb consens, seny i arbitrarietat una sortida en lloc de resignar-nos a la sàvia impotència.
És curiós que, en aquest moment suposadament històric, obtingui
tan poca atenció estratègica el tema més delicat i potencialment inflamable: el
de la pluralitat lingüística catalana.
Ja se sap que, en l'entorn
periodístic i polític espanyol, la llengua catalana continua sent sospitosa.
Sempre ha estat percebuda com un problema, una nosa. Una infecció en el domini
de la llengua "nacional" (també anomenada "comuna" o "espanyola per
antonomàsia"). L'Espanya majoritària (la de matriu castellana ) no projectarà
mai sobre el català la intel·ligència emocional que José Antonio Zarzalejos
demanava ahir a El Confidencial. És inútil esperar aquesta empatia, si en el
Manifiesto por la lengua común, escriptors de la talla de Marina o Pombo van
defensar, sense rubor, la tesi que el castellà, al marge del seu estatus
polític, és una llengua superior en tres àmbits: cultural, democràtic i
social.
La batalla de la llengua catalana com a llengua espanyola, es va
perdre de seguida. L'antifranquisme havia aplaudit Raimon i Espriu, però es va
irritar amb la normalització social del català. Aviat va arrelar la tesi
pseudoliberal: els territoris no tenen llengua, només els individus en tenen. Un
argument que, tot negant una obvietat (les llengües són instruments de
comunicació social), condemna les llengües de menys parlants a la privacitat o a
la reserva índia.
S'esdevé, però, que el tema lingüístic no es planteja
només en termes de Catalunya vs. Espanya. Allà on les llengües estableixen
contacte real és a l'interior de Catalunya. I és a Catalunya, per tant, on
caldria cuidar, amb delicadesa d'hivernacle floral, l'empatia dels parlants
d'una llengua i l'altra. Si la qüestió de les dues llengües es deixa créixer com
un bosc abandonat, el perill d'incendi augmentarà, encara que no ho detecti cap
bomber.
Passats 30 anys de normalització institucional del català i de
l'experiència en la immersió escolar, ha arribat l'hora d'avaluar i revisar la
política lingüística. Per dues raons. Primera: ara el català està prou més ben
protegit del perill d'extinció del que ho estava als anys vuitanta (cosa que,
per cert, demostra el poc rigor amb què el sobiranisme avalua els anys de
conllevancia democràtica). La segona raó afecta a tot el catalanisme (rupturista
o no): l'objectiu d'un sol poble no s'ha assolit. Si l'ascens de C's demostra
que l'espai perdut del PSC no l'ocupa el sobiranisme, sinó l'espanyolisme, també
a l'entorn escolar progressa la cultura de l'enfrontament. Allà on el PSC, tan
afeblit, ja no aconsegueix alçar murs de contenció, avança el malestar
lingüístic.
El catalanisme té un compte pendent amb el castellà. Els
líders sobiranistes comparteixen aquesta idea, en teoria, però a la pràctica
cultiven l'essencialisme romàntic (Herder). Si per necessitats tàctiques
(l'ebullició dels carrers mana), no s'avança en aquest sentit, el perill
d'incendi augmentarà. I si arribés a esclatar, el català té les de perdre. La
història demostra que les llengües petites no es poden permetre el luxe d'un
enfrontament.
David
Paloma
Fa vint-i-vinc anys la Dra. M. Teresa Cabré Castellví va crear per al català el que altres llengües romàniques han trigat anys a tenir: un observatori de neologia. Una talaia, com ha escrit ella mateixa, centrada a detectar i estudiar noves unitats lèxiques en el discurs dels parlants: paraules noves en l'ús, tant en català com en castellà.
L'Observatori va néixer a la Universitat de Barcelona, però fa vint anys que és un projecte de la Universitat Pompeu Fabra. La seva activitat constant la porten a terme amb gran èxit una cinquantena de membres, sobretot estudiants, graduats i doctors en filologia, lingüística i traducció. Tots segueixen una metodologia de buidatge de textos en què la definició de neologisme és primordial: ‘qualsevol paraula que no apareix en el corpus lexicogràfic referencial'. En el cas del català, aquest corpus el formen la segona edició del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans i el Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana. L'Observatori de Neologia ha tret unes quantes publicacions des de 1989, sorgides en part de seminaris i congressos, i també una utilíssima base de dades d'accés obert, el BOBNEO, on es poden consultar tots els neologismes recollits.
Amb motiu del 25è aniversari de l'Observatori, hi ha programades diverses iniciatives com ara un concurs de creativitat lèxica adreçat als parlants en general (s'anomena Neologènia i començarà el 21 de març) i la celebració d'un nou seminari de neologia, en aquesta ocasió centrat en els registres de la llengua (7 de novembre). Una altra iniciativa, que funciona des del 22 de gener, és la Neolosfera, un blog dedicat a difondre els neologismes de la llengua catalana (obneo.iula.upf.edu/neolosfera). Cada dia, una paraula nova. Aquest és el lema i tothom és convidat a rebre cada dia un neologisme al seu correu electrònic.
En català i en altres llengües, hi ha projectes semblants en què se selecciona diàriament una nova paraula del lèxic general i se'n dóna una informació completa. En el cas de la Neolosfera, cada entrada presenta un neologisme lexicogràfic nou. El llançament del blog va tenir l'honor de recaure en un verb tranquil, ravalejar, és a dir, ‘passejar i impregnar-se de l'atmosfera i de l'estil de vida del Raval'. En un dels contextos que es mostren, aquest verb apareix utilitzat en el diari Avui. També s'indica, com a observació, que la conjugació completa del verb es pot trobar en un plafó al mur del MACBA, “i la seva creació respon a la voluntat de l'Ajuntament de Barcelona (amb el suport posterior de comerciants i veïns) de donar una nova imatge a un barri que es considerava marginal i insegur”. Altres paraules que ja s'han difós són hispter, fotogaleria, sessió golfa, matinal, llauner, cos tècnic, ni-ni És curiós d'assenyalar, també, la paraula crac: segons el Diccionari de la llengua catalana, un crac és una ‘persona d'escassa vàlua', un significat totalment oposat al que la majoria dels parlants li associen avui en dia quan parlen, per exemple, de cracs futbolístics.
La Neolosfera ensenya que el neologisme es pot haver format de maneres diferents: adoptant-lo d'altres llengües (indie), amb prefixos (copagament) i sufixos (exitós-exitosa), amb la incorporació d'un significat nou (com ara crac), per conversió o canvi de categoria gramatical (és el cas del nom imaginari, provinent de l'adjectiu homònim), etc. Les entrades inclouen informació gramatical bàsica, el tipus de neologisme de què es tracta, els contextos mediàtics en què s'ha recollit la paraula (premsa escrita, revistes i textos orals radiofònics), i també una breu explicació relacionada amb la formació o l'ús de la paraula.
Elisenda Bernal, responsable del projecte, explica que l'objectiu de la Neolosfera és mostrar la feina de l'Observatori, “tot presentant neologismes de caire i procedència molt diversos mitjançant un format d'accés i consulta fàcils”. Les entrades permeten veure els mecanismes que la llengua catalana empra per cobrir les necessitats denominatives i expressives amb què es troba, i presenten tant neologismes actuals, com ni-ni, micromecenatge i selfie, com d'altres que, tot i haver aparegut per primera vegada ja fa uns quants anys, com externalitzar, microcrèdit i subtitulació, encara no han estat inclosos en els diccionaris.
Apunt
La Neolosfera incorpora un glossari de
quinze termes bàsics que van des d'abreviació fins a variació passant per composició, conversió i manlleu. Una desena d'enllaços, a més,
ajuden els usuaris que vulguin endinsar-se en el món de la neologia. Bernal
anima els usuaris a participar-hi activament enviant propostes de paraules que
poden convertir-se en futures entrades del blog. Neòfits o no, els visitants de
la Neolosfera seran tots, sense excepció,
neolosfèrics.