InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.300
membres]
Butlletí número 968 (dijous 20/03/2014) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes
ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
Els
subscriptors d'InfoMigjorn Cap de Setmana rebreu dissabte que
ve, 22 de març, el treball d'Eugeni S.
Reig
Comentaris al Diccionari normatiu
valencià (I)
SUMARI
1) 500 raons per parlar català,
de David Pagès i Cassú
3) J. Leonardo Giménez - La caixa dels morts, al
muscle
4) Màrius Serra - Tupinades
o
tupinats?
6) Jaume Fàbrega - Intrusió de l'espanyol: el català que ara es
parla
8) VIII Jornada d'Onomàstica:
TOPONÍMIA I ANTROPONÍMIA DE LA PLANA ALTA, L'ALCALATÉN, EL BAIX MAESTRAT, L'ALT
MAESTRAT I ELS PORTS
9) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
127).
429. La llengua és el
nostre senyal d'identitat més clar i contundent perquè sense la llengua pròpia
faria segles que estaríem completament
assimilats.
Isabel-Clara Simó
Escriptora
2)
Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del
diari ARA
dissabte 8 de març del
2014
Joan Tudela
(Publicat al diari Avui el 31 de juliol del 2007)
L'any
que ve en farà quaranta de l'aparició en escena de L'estaca, lletra i
música de Lluís Llach. Ho celebrarem? Hauríem de fer-ho. L'estaca
encarna una de les paradoxes més curioses de la nostra història. Aquí, l'any
1968, els creadors sabien que la seva obra havia de passar per censura abans
d'arribar al públic. I això, ves quina paradoxa, en comptes de fer-los caure en
la impotència, fomentava la seva creativitat. Amb metàfores, és clar. La lletra
de L'estaca era incensurable i la música, també (no s'assemblava ni a
La internacional ni a Els segadors).
L'avi
Siset em parlava de bon matí al portal, mentre el sol esperàvem i els carros
vèiem passar. Siset, que no veus l'estaca a on estem tots lligats? Si no podem
desfer-nos-en mai no podrem caminar! Si estirem tots ella caurà i molt de temps
no pot durar, segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja. Si jo
l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà, segur que tomba, tomba,
tomba i ens podrem alliberar. Etcètera.
I
què significava l'estaca? L'estaca era la dictadura franquista. Per què? Doncs
perquè sí, perquè ho “sabíem”. Ens ho havíem dit els uns als altres a través del
boca-orella (alguns en deien boca-boca, però això era un lapsus freudià). La
cançó va esdevenir de seguida l'himne de la joventut
antifranquista.
Total,
que, sense voler, el caspós censor franquista va estimular la sensibilitat i la
intel·ligència, alhora, de Lluís Llach i del seu públic. Havia
perdut la fe en la paraula i la censura me l'ha retornada,
va escriure Stanistaw Jerzy Lec a la Polònia estalinista. Aforisme vigent aquí
l'any 1968: totes les dictadures s'assemblen, oi?
Aquest
article meu que ara reedito em sembla cent per cent vigent.
3)
Article publicat en el Levante-EMV divendres 28 de
febrer del
2014
La caixa dels morts, al
muscle
J. Leonardo Giménez
Rellegint la
novel·la inèdita de l'amic que l'altre dia contava que va confondre un eixam amb
un eixem, repare en una altra confusió que l'autor té, i que ha traslladat al
text escrit, respecte del nom de certa part del cos. Diu en un dels primers
passatges de la narració: “Els quatre amics portaven el taüt a les espatles i
se'ls notava fatigats, perquè l'Indaleci era un home molt corpulent”. Això de
carregar-se la caixa mortuòria, amb mort dins, a les espatles ho veig quasi
impossible, com un exercici d'autotortura. Més prompte, el fèretre, amb cadàver
incorporat, els portadors el duen al muscle. Això haguera dit ma mare, que va
anar dos dies a escola, allà per l'any díhuit, i no coneixia “l'aiaú”, ni en
castellà, ni, per descomptat, en esta llengua, però com totes i tots els
valencianoparlants coneixedors del valencià natural, i incontaminats (o poc
contaminats) d'influències foranes, distingia entre “espatles”, ‘part posterior
del muscles', i “muscle”, ‘la part superior i lateral del cos a cada costat
del coll en la unió del braç amb el tronc'. Alguns diccionaris no aclarixen
massa eixa distinció, però sí que ho fa Ferrer Pastor, en el Diccionari general i en el Diccionari de la rima, com també ho
destria el de la RACV.
I com molt bé aclarix i precisa Enric Valor en una de les
lliçons de Millorem el llenguatge.
I és que n'hi ha , com el “lletraferit selecte” del principi, i aspirant
a escriptor, que és capaç d'escriure que “Els estels semblaven col·lidir” o “El
públic romania dempeus gaudint de la victòria, tot esperant la cloenda de la
contesa” i, alhora, no distingir entre eixem i eixam o entre muscle i espatles.
Valor, en l'esmentat llibre, ho exemplaritza en frases com: “Em vaig carregar la
barra de ferro al muscle”, “Ser ample d'espatles”, i altres. Per tant els morts,
si ja van en la caixa, no els portarem a les espatles sinó al muscle. Si no van
en el fèretre sí que seria possible transportar-ne alguna part tocant les
espatles, però ara i ací, això seria estrany i cridaner. D'altra banda, cal no
confondre ni barrejar espatla/espatles (quasi sempre en plural), i només
parcialment coincident, amb esquena, que és ‘part posterior del cos dels
mamífers, des dels muscles fins a la cintura pelviana'.
4)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT
AVUI divendres 7 de març del
2014
Motacions
Tupinades o
tupinats?
per Màrius
Serra
A Campdevànol (un topònim que prové dels vàndals
que hi establiren un campament el segle IV) m'expliquen que quan els homes van a
fer la tassa a la taverna i se les beuen de tres en tres és que tupinen. És a
dir, que beuen en excés i s'entupinen fins a quedar ben tupinats, embriagats,
gats. Naturalment, tot aquest camp semàntic recolza en el tupí, una olla petita
que ha saltat als llibres d'història per culpa d'un frau electoral conegut amb
el nom de tupinada perquè els seus promotors omplien els tupins amb paperetes
falses que permetien capgirar els resultats d'una votació. Les tupinades van
sovintejar a Espanya durant la Restauració borbònica, quan el poder estatal
saltava alternativament dels liberals als conservadors i algunes eleccions es
guanyaven a còpia de pucherazos (vots
servits en tupí). En comptes de posar-hi brou o xocolata, els cacics omplien el
tupí de vots falsos i avall. Ara bé, mai fins ara no havia vist associar el tupí
a l'alcohol com a Campdevànol. L'explicació més plausible d'aquest ús que ha
creat neologismes com tupinar, entupinar-se o anar ben tupinat me la brinda el
Valentí Morera, un campdevanolenc de 57 anys que afirma: “Aqui els hiverns són
freds i abans ho eren molt més, i recordo que a moltes cases, i la meva no era
una excepció, hi havia molta gent gran que tenia per costum tenir a un costat de
l'estufa o vora el foc a terra, un tupí amb vi calent, per reconfortar l'ànim...
i estimular un xic el cos abans de sortir a treballar la terra al matí o en
tornar a casa després d'haver estat fangant i esterrossant l'hort en dies
freds”. I vet aquí un got, o potser dos i aquest tupí ja s'ha fos.
5)
Publicat en EL PUNT AVUI dilluns 10 de
març del 2014
Carles Ribera
El
poble català ha estat històricament un sofert destinatari del virtuosisme
d'altres nacions en l'art del vilipendi. En aquest diari hem publicat
ocasionalment algun catàleg dels insults que ens plouen, per exemple, des de
Madrid. Val a dir que d'uns anys ençà la pluja ha esdevingut aiguat. El que no
deuen saber els adversaris és que si no ens hi tornem és perquè som mesurats de
paraules, no pas perquè ens falti artilleria, lleugera, pesant i nuclear.
Disposem d'un arsenal dialèctic que fa feredat. I si no
em creieu correu a la llibreria més propera i fireu-vos l'últim llibre del
filòleg, escriptor i traductor Pau Vidal 100 insults imprescindibles
(Cossetània), on documenta la solvència de la catalana llengua en l'art de
l'improperi, la destresa en el llançament de penjaments i la mestria en el
conreu de la verbositat injuriosa. De ‘burro' a ‘cantamanyanes', de ‘cul
d'olla' a ‘gamarús', de ‘ximple' a ‘torracollons', de ‘xitxarel·lo' a ‘pallús',
el llibre de Vidal és un compendi deliciós de l'agressió verbal, que en català
se serveix ara barrejada amb mordacitat, ara rebaixada amb ironia, o reforçada
pel sarcasme coent. Potser per això el volum incorpora sota cada entrada un
emprenyometre que quantifica el potencial ofensiu de cada mot, per bé que
aquesta valoració no té en compte el gruix epidèrmic dels eventuals destinataris
del dard. ‘Cagabandúrries', ‘capsigrany', ‘carallot', ‘sòmines',
‘mitjacerilla', ‘passerell', ‘pelacanyes'... la llista és llarga (amb un apèndix
que n'apunta uns quants més) i si servidor volgués ser mereixedor de
qualificatius com ara llepafils, mestretites o setciències diria que hi he
trobat a faltar ‘flasca', ‘refistolat'o ‘pic-pic'. Podeu pensar que l'assumpte
és anecdòtic, però aneu errats. L'inventari d'imprecacions hauria de ser
considerat una estructura d'Estat. El món ha de saber que si ens toquen gaire el
voraviu som capaços de fer tronar i ploure. De boquilla, és
clar.
Intrusió de
l'espanyol: el català que ara es parla
Jaume
Fàbrega
Els sociolingüistes parlen de “llengües en contacte”, així com de
“diglòssia”- que no de bilingüisme-, de llengües “minoritzades” (que no
minoritàries). Totes aquestes expressions convenen al diagnòstic del català. És
una llengua “en contacte”- per dir-ho d' una forma exquisidament suau- amb
l´espanyol: la realitat és que tota la història d'Espanya (o Castella, tant se
val) està dedicada, entre altres afers, a l´extermini de la llengua catalana,
almenys des del 1493 (data d' introducció de la Inquisició castellana als Països
Catalans) i amb episodis tan cruents com els intents del Conde Duque de Olivares
(s. XVII), el Decret de Nova Planta de Felip V (parent del rei actual, el
negacionista que afirma que les castellà no s' ha imposat mai...), les lleis de
tot el segle XIX, Primo de Rivera, Franco, Suarez,Felipe González, Aznar,
Zapatero, Rubalcaba, Rajoy: PSOE i PP, feixisme i socialisme- tanto monta- han
tingut- i tenen- el mateix objectiu glotofòbic: la democràcia espanyola de baixa
intensitat ens obsequia amb més de 150 lleis i reglaments que discriminen la
llengua catalana , aquesta és dividida (com han fet el PP i el PSOE a València,
a les Balears, a la Franja) ,el català no gaudeix d'oficialitat (mentre que els
castellà és imposat constitucionalment) i l´estat té una actitud hostil contra
al llengua de valencians, catalans i balears, que no solament defensa, sinó que
criminalitza i negligeix.. Recordant que el català és l´única llengua d' Europa
parlada per milions de persones que no és oficial- en l' època del domini
universal d'allò àudiovisual i escrit, en la seva immensa majoria en castellà en
el nostre àmbit: etiquetatge, cinema, televisió, videojocs, sexe, publicitat,
retolació...-, amb una immigració espanyola no adaptada i una altra de nova que
no ho pot fer, és un miracle que el català encara es parli. Això sí: quin
català?. “El català que ara es parla”, certament, ha arribat a un grau tan alt
d' intrusió-de fet agressió, que fóra el terme just- de l´espanyol que s' està
convertint, cada cop més, en “catanyol”, com el nordcatalà francocatalà. En
tenim un bon termòmetre: els periodistes, comunicadors, experts, etc. que parlen
per les emissores- incloent les institucionals- en la seva majoria, ignoren les
regles bàsiques de la llengua: eliminació de les esses sonores o confusió amb
les sordes (no saben ni pronunciar bé Brussel·les!), pronunciació sistemàtica de
tots els noms d'altres llengües (o catalans poc corrents) en castellà- Figo, Taj
Mahal, Sarajevo; Blanes Pedralbes, Manises...), feblesa davant dels pronoms febles, de la j catalana
(substituïda, per exemple en noms indis, sense manies, per una h aspirada a la
castellana) i , és clar, un lèxic cada com més bàrbar, confusionari i empobrit:
és el regne de l “atún”, el “xarrup” (sorbet) i el “xupito”, el “txocolate”, la
“broixeta” o el “pinxo”, la “panxeta”, la “cata” de vins o la “bodega” i fins i
tot la “paella” emprada a tort i dret, oblidant l'arròs i l´arrossada. Una espanyolització més subtil, tendent a
substituir les denominacions autòctones per altre de manllevades tanta:
“Paella”, com sinònim d' arròs, és un vulgar calc de l´espanyol!.
Publicat a
Manuel Cuyàs
Gaziel –Agustí Calvet– és un magnífic escriptor, dels millors que hem
tingut. De vegades tensa massa la hipèrbole o infla excessivament l'ego i abusa
del “jo ja ho vaig dir”, de vegades li falta una mica de sentit de l'humor i
d'alegria, però sovint, quan se m'ha acostat algú a la recerca de bones
lectures, l'he conduït cap a Gaziel. El seu Viatge a la fi del món inclòs
en el volum Castella endins és exemplar per a qualsevol periodista.
Gaziel se situa en un poblet perdut de la serra d'Àvila i des de l'observació
del paisatge i les seves gents s'eleva i s'enfila fins a aconseguir una
immillorable i per mi no superada meditació sobre la Castella d'ahir, d'avui i
potser de sempre. Ni Ridruejo ni Delibes: Gaziel, perquè s'ho mira a distància i
des del català “afectat” per aquesta terra pobra i expansiva. Fa una sortida, i
es troba a Madrigal de las Altas Torres. El contrast que estableix entre el nom
emfàtic i la petitesa i abandó del lloc on per cert va néixer Isabel la
Catòlica, la “descobridora” d'Amèrica, val per mil llibres d'història i de
psicologia dels pobles.
Una altra cosa és el Gaziel ideòleg, sobre la feblesa del
qual Bernat Dedéu acaba de publicar un article bel·ligerant. En el moment que
viu ara Catalunya, alguns reivindiquen el pensament de qui va ser director de
La Vanguardia per mirar de posar ordre i seny al desconcert i buscar
solucions al “conflicte” amb Espanya, amb Castella. Jo em pregunto: què va dir
ben bé sobre això Gaziel? El garbuix del seu pensament és considerable. Parla
d'una confederació ibèrica que no concreta i cau dels dits, parla de Catalunya,
i a banda de dedicar unes flastomies als seus naturals, no aporta res
d'intel·ligible. Quan sembla que hagi d'entrar en matèria, es perd i bifurca. Li
passa igual en el pamflet Història de La Vanguardia. A banda de deixar
com un drap brut, ell sabrà per què, els Godó propietaris del diari, cap on vol
anar? Fets els penjaments, el llibre s'esllangueix fins a acabar en res.
Les seves sensacionals memòries Tots els camins duen a
Roma inclouen una bellíssima història d'amor: la de l'autor amb una jove
parisenca. Cada cop que la llegeixo em poso a plorar, efecte que Gaziel buscava.
Ara: per què finalment es trenca la relació, si anava tan bé? Encara que
utilitzi moltes pàgines per dissimular-ho, els lectors entenem que hi ha hagut
pel mig un acte de covardia seu, de Gaziel, una retirada vergonyant. Però no ho
explica. A l'hora de la veritat, s'escapoleix com un gat.
VIII Jornada d'Onomàstica:
TOPONÍMIA I ANTROPONÍMIA DE LA PLANA
ALTA, L'ALCALATÉN, EL BAIX MAESTRAT, L'ALT MAESTRAT I ELS
PORTS
4 i 5 d'abril de 2014
Vinaròs
Organitza: AVL
Col·laboren: Ajuntament de Vinaròs, Centre d'Estudis del
Maestrat, AC Amics de Vinaròs, Vinalab, CEFIRE de Vinaròs
Auditori del Centre de Coneixement
Vinalab
Carrer de Galícia,12
12500 Vinaròs
Matrícula fins a l'1 d'abril
Informació i inscripcions:
9)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig - ¡què!
2) Eugeni S. Reig - quedar-se enganxat
3) Antoni Llull Martí - De sons i
tons
4) Pere Ortís - Empobriment de la
llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Els
mots. Lletra N.
5) Albert Pla Nualart - Una
escola, una llengua, un país
6) Albert Pla Nualart - La temuda
pregunta del
‘tirachinas'
7) Antoni Puigverd -
Llengües
8) David Paloma - De nou en
nou
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a
l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça
electrònica on voleu rebre'l.
El preu de la subscripció al
butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a
l'any 2014 és de 25
euros.
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els
butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn
Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací