En un llogarret de la serra de Guadarrama, en els anys de la incivil guerra del 36, tres presos esgoten els darrers minuts de vida. L'un té un posat de camperol. L'altra, d'intel·lectual. I el tercer, que va embenat, és un noi que plora desconsolat. El jove confessa a l'intel·lectual, quan aquest se li acosta preocupat, que mai s'ha pogut declarar a una noia. Tot tractant de posar-hi remei a correcuita, l'intel·lectual s'atansa al pagès i li suggereix que faci veure que és una dona: «només et demano que facis d'actor, res més, que et costa de fer feliç a aquest jove durant uns minuts, no és això pel que estem lluitant.. per la fraternitat». Remuga però acaba acceptant: l'intel·lectual li ofereix a canvi un magnífic encenedor, pel qual el camperol s'hi havia interessat. Aleshores, el noi s'arrima al pagès per declarar-se-li però no se'n surt, no troba les paraules, queda en blanc. L'intel·lectual, que el torna a veure desesperat, li suggereix, que vagi repetint un poema d'amor, que ell li anirà dictant, a l'estil Cyrano, mig d'amagat al costat i en veu baixa. El jove així ho fa. Mentre el noi comença a sentir-se alleugerit, en el camperol se li han negat els ulls i cau de genolls: «jo sempre vaig voler dir alguna cosa així a la meva dona, però no sabia com fer-ho... i no ho he fet mai!» Es tracta de Paseo, un curtmetratge de Arturo Ruiz Serrano. Per parlar d'empatia i literatura a Fraga, l'escriptora Laura Borràs el va fer servir, entre d'altres exemples. Tot i que el primer cop que es va referir a aquesta filmació fou quan una alumna de magisteri, amb motiu d'una conferència a l'Escola de Mestres, li va avançar, erigint-se com a portaveu del grup-classe, que la poesia no els feia ni fred ni calor: «perquè no parla de nosaltres, les persones». En les respostes de Borràs hi ha aquests esclats de genialitat. I quan va compartir aquest episodi en el pati de butaques del palau Montcada, el respectable, agraït, es va treure el barret. És un plaer intens escoltar els talentosos de la paraula. Per això, també es va fer un gran silenci quan, en anteriors jornades de dignificació lingüística, va entrar a escena Francesc Torralba; Josep Ma. Terricabras; Màrius Serra... El matí d'enguany va variar el format: va incorporar un debat i un taller lingüístic, que a molts els van semblar ben trobats. El gran repte però és fer penetrar, entre els fragatins, el desig de llengua sana i estàlvia. Encara hi ha botiguers i responsables d'establiments de la ciutat que rebutgen col·locar a les vidrieres, allà on sempre hi tenen algun cartell, el d'aquestes jornades. O periodistes locals, que ignoren aquesta convocatòria (a tot estirar la citen d'esquitllentes però difícilment la cobreixen). I, sobretot, joves que manifesten indiferència davant el futur de la llengua. Quin pot ser el curtmetratge que enrampi aquestes mentalitats esmaperdudes? A quins altres exemples cal recórrer per girar la truita? Tot plegat ens obliga a envoltar-nos d'intel·lectuals d'allò més lúcids: tant els de cel·luloide com els de debò resolen, amb mestratge, les dificultats i són capaços de projectar noves idees. Diu Xavier Rubert de Ventós, filòsof, que en lloc de menjar-nos el coco, és convenient sortir de nosaltres mateixos i quedar-nos fora: «saber posar el pairo, és una imatge marinera, prou perquè t'arrossegui, prou perquè no et tombi». Llampecs de geni.

Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir