Els
subscriptors d'
2) Eugeni S. Reig - Comentaris al Diccionari normatiu valencià
3) Joan Llinares - El PP valencià i l'Acadèmia
4) J. Leonardo Giménez - Per a pujar-nos l'autoestima
5) Màrius Serra - Salsenca?
6) David Paloma - La llengua nacional
7) Núria Puyuelo - Fins ara
8) Vicenç Villatoro - El poder i la llengua
9) Francesc Verdú Pérez i la Plataforma en defensa de la Llei de Dependència Alcoià-Comtat premis Joan Valls i Jordà 2014
10) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
425. La defensa de la
identitat del meu poble, Catalunya, i del català és tan natural per a mi com que
creixin les ungles.
Joan Manuel Serrat
Cantautor
No debades, el conflicte sobre les senyes d'identitat juntament amb la peculiar aplicació de la llei electoral i el desgast d'un PSPV incapaç de trobar la seva identitat diferenciada del PSOE van ser algunes de les claus que van donar al PP la majoria absoluta de què gaudeixen des del 1999. Una majoria aconseguida després de fagocitar Unió Valenciana, el partit regionalista i d'extrema dreta amb qui van governar entre 1995 i 1999 i del qual van absorbir militants, ideologia i comportaments.
Amb la tranquil·litat que els va donar la victòria electoral, Zaplana -un president que mai ha dit una frase en valencià- va crear el 1998 l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). L'Estatut del 2006 defineix aquesta entitat com la institució pública de la Generalitat “amb funcions de determinar i elaborar la normativa lingüística de l'idioma valencià”.
Una de les primeres tasques mampreses pels acadèmics va ser l'elaboració del diccionari normatiu del valencià i, com tantes altres vegades ha passat quan algú s'ha dedicat a fer de forma acurada i rigorosa un diccionari del valencià, també en aquesta ocasió han arribat, després de dotze anys, a la mateixa conclusió a què abans havien arribat tants altres: dictaminar que el valencià “és la llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, Andorra, la franja oriental de l'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català ”. Es podrà escriure de forma distinta, però més clar impossible. Al cap i a la fi, de diccionaris normatius del valencià ja n'existien, sobretot des que el 1932 es van signar les Normes de Castelló i, particularment, des que el 1995 es va editar el Diccionari valencià amb l'aval de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; un diccionari que, acceptatper la comunitat educativa i la conselleria d'Educació, és també l'eina filològica de l'àmbit escolar, universitari i editorial, així com de la institucional Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià i especialment del Diari Oficial de la Generalitat Valenciana. Doncs bé, resulta que aquest diccionari del 1995, acceptat per tots, ja definia el valencià com la “varietat de la llengua catalana parlada a la Comunitat Valenciana”. És a dir, ja fa quasi vint anys que el govern del PP conviu amb tota normalitat amb allò que ara teatralment els escandalitza.
L'assumpte podia haver passat desapercebut si el PP hagués volgut deixar-ho córrer. L'Acadèmia tampoc inventava res i, afortunadament, ja no som als anys vuitanta, agitats per la violència del feixisme anticatalanista i el seu grapat de vots. Però sembla que les últimes enquestes auguren per al 2015 una derrota històrica del PP, que les ha rebudes amb gran histèria i que es troba com un boxejador noquejat pels cops que està rebent en destapar-se la corrupció i incompetència amb què ha farcit els llargs anys del seu mandat. Perdut i fent tombs com un pollastre sense cap, un dia prohibeixen el terme País Valencià, un altre tanquen la seva RTVV, un altre segresten un diccionari normatiu o amenacen de dissoldre l'AVL.
L'amenaça del PP a l'Acadèmia i el segrest del seu diccionari ha suposat un ridícul tan gran que l'única sortida que han trobat per fugir de l'incendi per ells provocat ha segut demanar un informe al Consell Jurídic Consultiu, un òrgan desprestigiat per les espifiades que ha fet i per ser el refugi de l'expresident Camps. El dictamen ha estat al nivell de qui l'ha fet i ve a negar a l'AVL l'autoritat filològica que li atorga una llei orgànica com és l'Estatut. L'absurd jurídic serà difícil de superar.
En aquesta farsa, que pretén esborrar allò que un dia va escriure Joan Fuster -que “el valencià és la nostra forma de parlar el català”-, una cosa no canvia mai: que els mals actors que la protagonitzen quasi sempre parlen en castellà i mai escriuen en valencià.
Deia la setmana
passada que a mida que el Diccionari
normatiu valencià vaja sent conegut serà més apreciat, no sols per
valencians, sinó també per usuaris dels altres territoris del domini lingüístic.
He posat expressament “a mida que”, locució arreplegada en el novíssim
diccionari nostrat, absent del DIEC2, a la qual no se li podrà aplicar l'anatema
de dialectal, entre altres coses, perquè
La llengua nacional
Una revista com Llengua Nacional, escrita en català i defensora de l'ús i del bon ús del català, demostra que hi ha vida intel·ligent més enllà de les publicacions científiques obsessionades pels abstracts, els keywords i el peer review. A Llengua Nacional les exigències formals són les previsibles i el producte resultant és bo. Ben lluny la comèdia dels experts anònims que, de tant que en saben, a vegades creuen que el català és local, per llengua i per continguts. Ha de ser dur conviure amb aquest prejudici que fa tancar els ulls als bons articles que, efectivament, parteixen d'una realitat lingüística concreta, local. Com la del català. Hi ha realitats lingüístiques que no parteixin de fets locals?
Llengua Nacional ha publicat un munt de textos molt interessants des del mateix número 1, l'octubre de 1991. Ara ja en sumen 85, amb Ramon Sangles com a director des del 1996. La revista s'ha fet gran i no ha fet sinó guanyar en aspecte i contingut. El color en les pàgines centrals, per exemple, va arribar en el número 50, el 2005. Són articles que conformen una miscel·lània d'opinió informativa i valorativa, com la que en els anys 2001-2002 va portar a discutir sobre l'origen i el futur de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. A la revista hi trobareu entrevistes emblemàtiques, com la de Jordi Manent a Santiago Pey, com la de Carles Riera a Germà Colón; hi trobareu uns afinats estudis sintàctics d'Albert Jané; notes sobre els verbs ser i estar, de Jaume Vallcorba; sàvies consideracions sociolingüístiques, de Marcel Fité; apunts lèxics excepcionals, de David Casellas i de Lluís Marquet; recerques sobre interferències, de Gabriel Bibiloni; reflexions oportunes sobre la nova diglòssia, de Jaume Corbera; els punts gramaticals i lèxics conflictius, de Josep Ruaix; etc. Una citació de Fabra va encapçalar la revista durant 14 números: “A tot arreu del món, quan en un domini lingüístic s'ha produït una literatura, veiem formar-s'hi una llengua literària filla d'un llarg i acurat treball de selecció i fixació. [ ] Els catalans tinguérem la nostra llengua nacional”.
Destacat
L'últim manifest de Llengua Nacional demostra que la revista
també fixa un estat d'opinió respecte a qüestions polèmiques. Fa poc més d'un
any, la revista va defensar l'oficialitat única de la llengua catalana “en el
nostre futur Estat independent”.
Una expressió calcada del castellà que s'està estenent com a fórmula de comiat és fins ara. L'expressió és impròpia en català i equival a l'hasta luego, que els castellans utilitzen a tort i dret en substitució d'adiós. En castellà, hasta luego es fa servir per acomiadar-se i no té el sentit d'“ens veurem d'aquí a una estona”, que sí que té en català l'expressió fins ara (mateix), o bé fins després. Per això, és important diferenciar-ho i utilitzar per acomiadar-nos altres expressions pròpies del català, com ara adéu, adéu-siau, a reveure, fins aviat i passi-ho bé. Per influència d'altres llengües, també es pot sentir parlants que, per esnobisme, s'acomiaden amb un bye o un ciao.
Una altra manera d'acomiadar-nos que és incorrecta és ja parlem, que tal com assenyala Pau Vidal a Catanyol.es, usa el present amb valor de futur, com ens veiem o et truco, i que s'hauria de substituir per ja parlarem, ja ens veurem o ja ens trucarem.
Per saludar, hola és la forma més estesa, al costat de les salutacions que fan referència a les parts del dia (bon dia, bona tarda, bona nit). En desús han caigut altres formes tradicionals de saludar com Déu vos guard o à Maria (provinent d'Ave Maria). En concret, à Maria es feia servir quan s'entrava en una botiga, o en una casa, per cridar l'atenció del botiguer o de la gent que hi havia a casa. Recordo quan era petita que el meu pare la deia sempre quan arribava a casa de la feina. Llavors pensava que era una expressió que s'havia inventat perquè no l'havia sentida enlloc més, però anys més tard vaig descobrir que havia estat una salutació ben viva arreu del territori.
I ara només em queda acomiadar-me amb un a reveure i un fins aviat.
Sabíeu que
Cal destacar que en les expressions de temps formades per adverbis fins aviat, fins demà, fins ara, fins aviat la preposició fins s'escriu sense a.
Aquí som diferents. Aquí ho fem d'una altra manera. Molt exòtica i, diria, molt poc racional. A Catalunya, i parlant de llengües, la societat ha encarregat a l'escola que tots els alumnes en surtin amb competències per parlar, entendre, llegir i escriure en català i en castellà. En resposta a aquesta demanda, s'ha dissenyat un mètode satisfactori que aconsegueix efectivament aquest resultat. Això no he trobat ningú que ho discuteixi i els exàmens ho avalen d'una manera claríssima. Doncs malgrat que el resultat ha estat satisfactori, tot i que l'escola ha respost amb eficàcia i precisió a allò que se li demanava, ara resulta que a través de les lleis i els tribunals se l'obliga a modificar els mètodes a través dels quals ha obtingut aquests bons resultats. I, per tant, d'una manera o altra, es posen en perill: si toques una cosa que funciona hi ha el perill que deixi de funcionar. Al món, la societat diu què vol i la comunitat educativa i els especialistes dissenyen la manera d'aconseguir-ho. Aquí els tribunals fixen el com, diuen fins i tot les hores que s'han de fer de cada cosa, i sembla que el resultat importa un rave.
Encara una altra raresa i una altra barbaritat: s'arriba a comparar l'escola franquista i l'actual escola catalana (i aquells que en reivindiquen el model) pel que fa a les llengües. Quan els objectius i els resultats són exactament els contraris. La nit i el dia. El resultat i l'encàrrec de l'actual model d'escola a Catalunya és que tots els alumnes en surten sabent català i castellà. El resultat i la voluntat de l'escola franquista va ser exactament el contrari: unes quantes generacions de catalanoparlants no saben llegir ni escriure en la seva pròpia llengua, perquè l'escola no els en va ensenyar. I unes quantes generacions de castellanoparlants no van poder aprendre el català a l'escola i, per tant, o no l'han après mai o l'han hagut d'aprendre pel seu compte. El resultat de l'actual model d'escola a Catalunya són unes generacions, les que s'hi han format, instrumentalment bilingües, on tota la generació, sigui quina sigui la seva llengua familiar, té les competències bàsiques en les dues llengües. El resultat del model franquista van ser unes generacions condemnades a ser, una part, monolingües en castellà, i una altra part no competents del tot en la seva pròpia llengua materna.
¿Com és que aquí s'aplica aquest criteri tan exòtic, en què els tribunals fan plans d'estudis i en què figura que la societat es preocupa més de com s'organitza l'ensenyament de la llengua que no pas de què s'ensenya? Doncs perquè el debat no és en realitat sobre llengua i ensenyament. És sobre poder. És sobre qui mana. És sobre quin model d'estat es proposa, si a la francesa o a la suïssa. O encara una altra hipòtesi: hi ha gent que creu que la llengua és portadora en ella mateixa d'ideologia. Que si es parla massa català als nens acabaran sent catalanistes i si no se'ls parla tant castellà com caldria no seran prou espanyols. És creure que l'escola és un motlle ideològic i els nens són de plastilina. Una concepció molt arrelada en el pensament autoritari de tots els temps.
El mestre de Castalla Francesc Verdú Pérez i la Plataforma en defensa de la Llei de Dependència Alcoià-Comtat són els guardonats enguany amb el XXè Premi Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català que atorga l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà d'Alcoi. Els premiats rebran els seus guardons –una escultura obra d'Antoni Miró– en un acte públic que Amics de Joan Valls organitza per a aquest dissabte 15 de març, a les 20.00 h., al Casal Ovidi Montllor de la nostra ciutat, on també es farà públic el XXXIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi a la poeta de Terrassa Empar Sáez pel seu llibre Dona i ocell, publicat per l'Editorial Denes.
Francesc Verdú Pérez ha exercit com a mestre durant 37 anys a Castalla, durant els quals ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat en els centres on ha impartit docència. La seua activitat en defensa de la llengua i el país, però, s'ha eixamplat a l'àmbit cultural i cívic, on destaca especialment el seu treball com a president del Centre Cultural Castallut. Des d'aquesta entitat, Francesc Verdú va contribuir decisivament a l'organització de congressos i jornades d'estudi i debat com el Simposi d'Estudi i Festa dedicat a Enric Valor, el Centenari d'aquest mateix escriptor, l'Any Estellés o l'Homenatge a Joan Fuster, les dues Trobades d'Escoles en Valencià celebrades en aquesta població de l'Alcoià, la promoció del Grup de Senderisme del Centre Cultural Castallut o el Premi Literari Infantil Foia de Castalla, que ja compta amb 25 edicions. Promotor així mateix de fires del llibre, setmanes verdes, representacions teatrals, conferències, projecció de pel·lícules en valencià i un llarg etcètera, Francesc Verdú és un autèntic dinamitzador i activista cultural de llarga i reconeguda trajectòria que també ha exercit com a delegat sindical del STEPV o com a regidor municipal en representació del Bloc Nacionalista Valencià. Amb aquest guardó Amics de Joan Valls reconeix la importància que per a la normalització lingüística i nacional té la feina abnegada i eficient, discreta i sovint anònima, d'activistes cívics com Francesc Verdú. Però amb la figura d'aquest mestre emblemàtic també subratlla el suport que l'escola pública valenciana mereix de tota la ciutadania especialment en aquests moments en què la ineptitud, la gasiveria i els interessos espuris dels governants estan posant-la en greu perill.
El col·lectiu premiat enguany per la seua tasca d'ús i promoció del
valencià pertany a un àmbit ben distint però no per això igualment trascendental
per a la qualitat democràtica de la societat valenciana. La Plataforma en
defensa de la Llei de la Dependència Alcoià-Comtat és de recent creació, en
2008, però de llavors ençà ha desplegat una intensa activitat en defensa dels
drets dels dependents i de les seues famílies, un sector especialment perjudicat
per la ignominiosa retalla als serveis públics dels darrers anys. Per bé que
aquest grup no actua en un camp explícitament vinculat amb la llengua, Amics de
Joan Valls ha valorat el fet positiu i exemplaritzant que la Plataforma sempre
fa servir el valencià com a vehicle d'expressió pública. El seu treball en
defensa dels drets dels dependents s'ha visualitzat en actes informatius i
divulgatius com xarrades, debats, punts d'informació en mercats i fires
solidàries i d'altres més clarament reivindicatius com encadenaments, marxes i
manifestacions i, molt recentment, el tancament a la Basílica de la Mare de Déu
de València. La Plataforma, que treballa coordinadament amb d'altres de similars
d'arreu del País Valencià, col·labora activament en l'organització de la “Marxa
per la dignitat i el respecte a la discapacitat”. Amb l'objectiu de fer efectiva
la Llei de Dependència de 2006, derogada en la pràctica amb les retallades i el
copagament farmacèutic, la Plataforma ha denunciat reiteradament la inaplicació
de la llei als mitjans de comunicació, ha creat un servei jurídic gratuït i un
observatori comarcal i ha presentat diverses mocions als ajuntaments. Gràcies a
les seues gestions compten amb el suport de la Sindicatura de Greuges, que el
Govern valencià ha omès reiteradament. També s'han reunit amb el Defensor del
Pueblo espanyol i diversos representants polítics i institucionals.
Alcoi, 11 de març de 2014
Associació Cultural
Amics de Joan Valls i
Jordà