En segon lloc, els estudiosos del català disposem, des d’ara, d’un nova eina de treball i de recerca (en tant que resumeix les investigacions dutes a terme per l’entitat). I, a més a més, feta des del punt de vista valencià, del que anem una mica escassos; és, doncs, magnífic que aquest diccionari s’uneixi al Diccionari valencià —publicat per Bromera—, i al Diccionari General de Francesc Ferrer Pastor —editat per Denes.

Però, a més a més, ens ofereix l’oportunitat de comprovar que els diccionaris no tenen res d’avorrit, sinó que ens poden proporcionar hores i hores de diversió. No, no m’he tornat boig; de fet, la «inspiració» me l’ha proporcionada l’agudesa de Quim Monzó quan ha començat a piular pel Twitter algunes de les definicions que el nou diccionari conté. Jo, en canvi, he triat un altre mètode: comparar algunes entrades entre els dos diccionaris normatius (poques llengües de les dimensions del català tenen el luxe de tenir dos diccionaris normatius): el de l’AVL i el l’IEC. I m’ha resultat ben curiós.

La primera prova ha estat el mot treball (desagradable, ja ho sé). La primera accepció de la definició del DIEC —breu, però doble— ve seguida d’una llarga llista d’exemples:

En canvi, fixeu-vos ara en la primera accepció que en dona el DNV:

Més breu encara que l’anterior i sense cap exemple: potser el treball no és un tema important per als valencians? Intentem no extreure conclusions precipitades i mirem, dins de la mateix entrada, l’accepció més estrictament laboral; com abans, fixeu-vos en els exemples que en dóna el DIEC:

Observeu que els dos primers exemples ens mostren un món on els treballadors treballen. Fins i tot, si voleu, hi podem captar un aire liberal: algú (el patró, evidentment) dóna treball als obrers, gairebé com qui els fa un favor, i algú (l’obrer, naturalment) cerca treball.

En canvi, compareu-ho amb el món que descriuen els dos exemples que en dóna el DNV:

En el primer exemple, el treballador s’ha quedat sense feina i, per tant, ja no treballa (potser perquè el diccionari valencià ha estat redactat en època de crisi laboral, amb altes tasses d’atur, a diferència del DIEC?). En el segon exemple, en canvi, la idea és sortir, acabar de treballar i marxar: diríeu que el DNV transmet una idea positiva de treball?

Com que no és cosa d’afirmar alegrement que els valencians som (sí, jo també sóc valencià) poc aficionats al treball, intentem aclarir els dubtes consultant el concepte contrari: festa. Què ens en diu el DIEC?

La visió que ens ofereix el diccionari català en aquesta entrada és marcadament cristiana, tant en la definició com en els exemples. En canvi, el diccionari valencià no sembla estar explicant del mateix concepte:

Fixeu-vos-hi: cap referència directa al concepte cristià de festivitat. A més a més, el primer exemple és totalment laic (la commemoració de l’entrada de Jaume I en la ciutat de València). Les festes de Moros i Cristians, d’altra banda, només en algunes poblacions estan relacionades amb la diada de sant Jordi, però, en realitat, no tenen cap característica religiosa (les podríem definir com una mena de carnaval monotemàtic i no ens equivocaríem gaire). Tanmateix, no és que la visió religiosa de la festivitat hagi desaparegut del diccionari valencià: en realitat, ha quedat postergada a l’accepció 4 —en efecte, ho heu entès bé: se li ha tret importància, i molta.

I, tot això, com ho podríem interpretar? Seria lícit pensar que, en el diccionari català, ha predominat una visió democristiana (o liberal, si recordem la definició de treball), mentre que el diccionari valencià ha caigut sota les urpes d’una colla de republicans ateus amb cua i banyes (tal com els representava el franquisme)?

Crec que podem dilucidar-ho si acabem aquesta petita excursió semàntica revisant un altre concepte teològic: el de pecat. Què en diu el DIEC?

Com veiem, la definició sembla extreta directament del catecisme oficial de l’església catòlica. De fet, la referència a «l’Església», en majúscules i amb l’article definit dóna a entendre que només hi ha una «Església» possible i que el lector sap molt bé quina és. A més a més, els —molts— exemples citen altres conceptes, com confessió i absolució, que crec que només es donen en l’església catòlica. La hipòtesi de la influència democristiana en el diccionari de l’IEC es va consolidant, doncs.

I, què en diuen, del pecat, els il·lustres acadèmics valencians? Fem-hi una ullada:

Ja està: la primera accepció no afegeix res més. Si us hi fixeu, veureu que és aplicable a qualsevol religió que inclogui el concepte, i això és gràcies al fet de ser tan breu i a haver prescindit de qualsevol exemple. En aquest cas, la hipòtesi dels republicans, no sé si ateus, però sí partidaris d’un estat laic i equitatiu amb totes les religions, també va prenent força.

Però, i allò de les banyes i la cua? Seguiu llegint: el DNV afegeix i clarifica, tot seguit, una sèrie de locucions col·loquials (absents en el DIEC), cadascuna més sucosa —aix!— que l’anterior; les dues primers diuen:

Sí, ja sé el que estareu pensant: «aquests valencianets només pensen en…» Bé, potser sí: els valencians tenim les idees clares i sabem quines són les coses importants de la vida. Tanmateix, crec que cal posar de relleu l’exquisit respecte a la igualtat de gèneres i a la no discriminació que aquestes dues locucions, tan ben triades i tan populars a la meva terra, transmeten, ja que el primer es refereix al sexe masculí i, el segon, al femení: una mostra de com podem arribar a ser de políticament correctes els valencians quan ens ho proposem.

La següent locució de la llista, i amb això ja ho deixo, em sembla encara més decisiva a l’hora d’interpretar el tarannà dels valencians:

Si algun lector vol veure en aquesta darrera locució una justificació —o una disculpa, com diuen els autors— de la corrupció, tan generalitzada al País Valencià, així com una explicació a la poca importància que hi donem i per què, en general, continuem (no, jo no!) votant al partit líder en imputats, la veritat, no sabré com contradir-lo.

Tot això em confirma en una idea antiga: les diferències entre catalans i valencians es resumeixen dient que els catalans «van fent» i els valencians «anem tirant». Gràcies al DNV, ara estem una mica més a prop de demostrar-ho.