La
locució conjuntiva concessiva mas que
Eugeni s. Reig
1. Introducció
Mas que és una locució conjuntiva concessiva mitjançant la qual introduïm
l’enunciació de la circumstància (sovint un obstacle, un problema, una
dificultat, etc.) que condiciona l’acció que expressa l’oració principal però
que no evita que eixa acció tinga lloc, no la impedix.
Exemples:
«Deixa’m que ho taste, mas que siga només
llepar-ho.»
«Mas que em digues que no ho faça, ho faré. Ja ho
saps.»
«Jo vull vore-ho, mas que només siga un momentet.»
«Mas que plou, me’n vaig al carrer.» (l’acció té lloc en el
present)
«Mas que ploga, me n’aniré al carrer.» (l’acció tindrà lloc en un futur
hipotètic)
Els
versos següents són de la popular nadala A la rum rum, també coneguda com
L’asguilando, tal com la vaig sentir cantar a l’Alcoi de la meua infància
(anys 40 del segle xx):
«Ací
venim a cantar-li
a la
senyora Maria,
que
mos done l’asguilando
mas
que siga una sardina.»
Tenim
els següents versets populars alcoians que ens diuen com de bo és el
giraboix:
«Si
la reina sabera què és giraboix,
de
Madrid se’n vindria, mas que fóra a coix-coix.»
I la
dita popular:
«Casar-se, mas que siga amb una granera vestida.»
Que
fa referència al desig immoderat d’algunes dones per tal d’aconseguir
marit.
En el
segle xix, a València, les falles
no eren els monuments que són ara, eren muntons de coses inservibles que no
aprofitaven per a res i que més aïna feien nosa en les cases, en els comerços,
en els tallers, en els obradors. Els xiquets anaven pels carrers demanant
trastos vells per a cremar-los en la falla mentres
pregonàven:
«¿Hi
ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, del tio
Pep?
Mas
que siga la tapadora del comú, número u.»
L’any
1929 el mestre Serrano va compondre el pasdoble El Fallero i dos anys més
tard el poeta Maximilià Thous i Orts li va fer una lletra en valencià en la qual
arraplegava la primera estrofa del popular pregó, però no la segona. I així, el
mas que del pregó tradicional mai va formar part de la lletra del
pasdoble faller més conegut.
La locució mas
que era d’ús habitual en el parlar dels valencians fins ben entrada la
segona mitat del segle xx i encara
continua sent-ho en l’actualitat en bona part de les comarques valencianes. Done
fe que a l’Alcoi de la meua infància tothom l’usava i hui en dia encara s’usa
molt. A València, quan hi vaig arribar l’any 1948, era fàcil sentir-la als
valencianoparlants de la ciutat i als de les poblacions pròximes. El vell pregó
faller que he copiat més amunt, recorde haver-li’l sentit a un amic dels meus
pares –valencià de la ciutat que aleshores vivia en el carrer de Cadis– i
recorde molt clarament que pronunciava mas que, no més que. També
a Castelló de
Actualment la locució mas que encara es diu molt al Migjorn
valencià (almenys a la Safor, a la Marina Alta, a la Marina Baixa, a l’Alcoià,
al Comtat, a la Costera i al Baix Vinalopó). Encara es conserva a la Plana i al
Maestrat. I també és d’ús habitual a les Terres de l’Ebre i a Mallorca. Sense
cap mena de dubte ha tingut una extensió considerable perquè les recialles que
queden hui en dia encara són notables. La locució arriba a Cabdet, població
actualment castellanoparlant –fins al segle xix s’hi parlava valencià– que va
pertànyer a l’Antic Regne de València i que ara pertany a la província
d’Albacete amb el nom oficial de Caudete–. Pasqual Muñoz Cantero, en un missatge
enviat a la llista Migjorn el 12 de novembre del 2009 ens diu: «A Cabdet és
corrent sentir en castellà l’expressió más que
sea.»
2. Alguns exemples literaris antics de mas
que
(Les negretes són meues).
●
En el
Llibre dels
feits
del Rei En Jaume trobem:
«E nós dixem-li que li ho
diríem, mas que no li podíem dir llaora, que eixits érem del castell,
mas que li diríem al vespre.»
● En
El llibre de cort de justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic
de Maria Àngels Diéguez Seguí, de la Universitat d’Alacant, podem
llegir:
«Mas que (14): “En aital manera que de aquel criminós denunciat o
acusat o demanat no sia reebut defenedor, mas que aquel personalment si·s
volrrà defendre vingua” R255; “que no·l pagaria ara, mas que vingués
aquel qui·s clamava d’eyl” R70, etc.»
●
Joan
Coromines en el DECat [VI,
806a18], en l’entrada PREU, reproduïx un fragment dels Costums de Tortosa a on
apareix la frase següent:
«[...] mas que
faça la venda per lo preu que offert li serà [...]»
● En el Tirant lo Blanc trobem la locució mas que en vint-i-dos ocasions. En copie només un parell de fragments a tall
d’exemple:
En el capítol XIV titulat Com
los ambaixadors del rei de Canària portaren la lletra de batalla al rei
d'Anglaterra trobem:
«[...] tots en blanc, mas que no porten bacinets al cap
[...]»
En el capítol XCVIII titulat Com Tirant ab sos
companyons partien de l'ermità de l'ermità e tornaren en llur
terra llegim:
«Anau e digau-li que esta
nit no pot entrar, mas que demà haurà la bona estrena.»
●
En
«Ni vull que en passeu
treball ni fatiga,
mas que romangam al manco a la
mira.»
●
En
Lo passi en
cobles
de Bernat Fenollar (1493) trobem:
«Si tinch yo gran set, tal set no s’apaga
ab tal
abeuratge, mas que us penidau.»
3. Alguns exemples literaris moderns de mas que (segles xix i xx)
(Les negretes són
meues).
●
En El Tro, 5 (València, 1840)
llegim:
«Mas que la España quedára com un bodegó.»
● Els fragments següents són de l’obra teatral anònima Un Pillo y
els chics educats en la casa de benefisència y lo que serien moltisims chics a
no haber este benefic establiment (1846):
«Pera cobrar eixe
delme,
primisia ó
contribusió,
de Valensia á
Catarrocha
fas viaches y
escursions,
y á la dreta y á la
esquerra
en totes les
direcsions,
y mas que siga
Chinér,
yo sempre fas mon
Agost.»
«[...] ¡ay del que es fá
un costuró
cosínsel, mas que
no siga
de gran
considerasió!»
«Mas que contár
estes còses
en mí siga vergoñós,
só molt inchénuo y franc,
y poquisim misteriós:
[...]»
«[...] mas que ma
humildad patixca,
vos contaré un fet
gloriós,
de que vach ser el
tu-autem
al front d'una
espedisió.»
«[...] y que si hasta àra he
escapát
de la
chustisia al rigór,
no
podré quisá en abánt,
mas
que
prenga precausións;
pues
tant vá á la fònt el cánter,
que á
darreríes es romp.»
●
En la
comèdia El dèu, dènau y noranta
d’Eduard Escalante i Mateu (1861) el personatge anomenat D. Tomàs
diu:
«Agarrel, mas que
no el vecha!»
●
En el núm. 4
de la revista satírica El Mòle del 24
de març de 1855 (València) trobem Uns versets al pare Cobos signats amb
el pseudònim Nap-y-Còl. U dels versos diu:
«Y mas que fora un
Sant Pare,»
● En l’obra teatral Un ball de convit de Marià Garcia i Alban (1864) el personatge anomenat Teresa
diu:
«Ai vach;
per aixó yo vullc un titul
mas que me muiga de fam.»
●
En el núm.
17 de la revista satírica El Mòle
(València, 1864) podem llegir
«Deixem per ára lo molt que
podriem dir sobre esta solfa, y pasem avant,
mas que siga
ranclechant.»
● En l’obra teatral La Tertulia de Colau ó pataques y caragols: cuadro de costums
valensianes en mánegues de camisa de Josep Bernat i Baldoví (1867) el personatge anomenat Sento
diu:
«Tabaco en la tabaquera,
mas que d’or tragues un sac,
no en tindràs, si à la estanquera
no li dius: vinga el tabác.»
● En Qui tot ho vol... de Joaquim Balader i Sanchis (1871) el personatge anomenat Rosendo
diu:
«En cá no;
que mas que siga un moment,
té que pasar el turment
de la pena del talló.»
● Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles xvii, xviii i xix) en l’entrada vomitar / gomitar arreplega el fragment següent de Misèria y compañia de Joaquim
Balader i Sanchis (1872):
«Vinc per la resposta, pués,
perqu·ell encara l’aspera.
Con que gomite-la en l’hora,
mas que siga un atra lepa.»
●
En el sainet L’avaricia romp el sac de Joan Colom i Sales (1874)
trobem:
«Pues res: pa donarte gust,
mas que yo vacha á disgust,
hasta frac me posaré:
y en guans, la cómoda al tós,
y unflat com un pixaví,
m’en aniré al Almodi
á omplir taleques de arrós!»
●
En el sainet La
Moma d’Eduard Escalante i Mateu (1874) el personatge anomenat Doroteo
diu::
«Hóme tóque
mas que siga...»
I el personatge anomenat Toni li respon:
«La campana...»
●
En Les
beseroles de l'amor de Joaquim Balader i Sanchis (1874)
trobem:
«A on m’amagaré?... En la caixa
mas que em menge la polilla.»
●
El fragments següents són de l’obra teatral Lo
que fá la róba de Joan Colom i Sales (1875):
«Pues yo m’asente. Quin foll!
Mas que m’adorga, millor!»
«[...] pero yo men vach d’así,
mas que me muiga de pena.»
●
En l’obra teatral Els
besons de Sedaví de Jacob Sales Reig i Joaquim Balader i Sanchis (1876) el personatge
anomenat Chordi diu:
«Vullc estar en Ancheleta,
mas que quan vullguen sofrixca.»
●
En la
sarsuela L’agüelo Cuc
d’Eduard Escalante i Mateu i Joaquim Balader i Sanchis (paròdia de l’òpera Faust de
Charles Gounod) (1877), el personatge anomenat Valentí
diu:
«Mas que siga una
tasa
de café; per despedida
vullc convidarvos.»
● En el sainet Els
novios de ma cuñá
d’Eduard Escalante i
Mateu (1880) podem llegir:
«[...]
barataria si poguera à ma muller mas que fora per tramusos com
fan en lo ferro vell.»
●
En Acertar errant de Joaquim Balader i Sanchis (publicat l’any 1919 en el setmanari
il·lustrat El cuento del dumenche però escrit, evidentment, uns quants
anys abans perquè Joaquim Balader va morir l’any 1893)
trobem:
«Yo sabré martar el temps,
mas que siga badallant.»
●
Els fragments següents els trobem en El
Frare, Periodich satirich
(Castelló de
«Com á que enacabant tú mateix
parles y la teua veu se quede alli y enseguideta escomenses á sentirte, más
que estigues en la boca tancá.»
«Huí li llevarém la pell
á un amic y compañero más que siga de salero y de sircunstansies éll.»
«Más que no li
estiga bé, es un facsiós redomat que en Sierra Morena ha anat de alféres ó no sé
qué; mes lo que éll fea tan sols, corrent per eixes montañes, segons dihuen veus
estrañes era plegar caragols.»
«Enviéu los á destarrosar, que es
lo que fa falta. Y aneu preparat l’alfals, la corbella, el retaco ú
más que siga el garrot, que tot se té de nesesitar pronte, si
Nostre Siñor no ú remedia.»
«La cuestió así es tindre maña;
en ventisinc vots ú trenta, el que es ministerial, guaña, y el de oposició es
rebenta más que el vote tota España.»
●
En el sainet Un
alcalde de barrio
d’Eduard Escalante i Feo (1897) trobem:
«Hóme, avives, mas que siga en cucs!»
●
Els fragments següents pertanyen al sainet Les
Criaes
d’Eduard Escalante i
Mateu (1900):
«Pues porten en un moment d’ahí al costat, mas que siguen un
parell de lliures.»
«[...]
y em case tan vell com soc, mas que carregue en
familia.»
●
Salvador
Guinot i Vilar en les seues Escenes
castelloneses (1905) escriu:
«Tu que estàs a la finestra, io que estic al
finestró,
tira-m una botifarra, mas que siga de segó.»
Els xiquets
castellonencs, en els seus jocs infantils, encara cantaven aquests versets de
Salvador Guinot en la dècada dels 50.
●
En la
rondalla El llenyater de Fortaleny
d’Enric Valor trobem:
«–No
trobaré mas que siga una mateta de lletsó per ací? –es preguntà a mitja
veu guaitant per aquelles vores.»
●
En la
rondalla Nabet d’Enric Valor
llegim:
«–Senyor, jo voldria tenir un xiquet, ¡mas que fos petit com un
nabet!»
●
En la
novel·
«És clar
–prosseguí
Rafelot– que
el pitjor tros és el de la muntanya, i jo em deixaré mas
que
siga mitja
hora
●
Els
fragment següents són de la novel·
«–Home, a tu i a molts “col·lectius” com tu que també tenen mas
que siga un bancalet de blat per a casa, no hi ha qui els diga res. Altres,
altres coses hi ha pitjors. L’estraperlo ja és un fet
ací.»
«–Sí,
vaig veure que eren les vuit i em vaig dir: “Mas que no siga de
dia”.»
4. La locució mas que en les gramàtiques i en els diccionaris:
comentaris
●
Manuel Sanchis Guarner en la Gramàtica valenciana
escriu:
«més que: Tira’m una botifarra més que siga de segó. És
forma arcaica conservada al Maestrat i la Plana, admissible només en escrits que
imiten el parlar dialectal.»
Sanchis Guarner escriu més que, no mas que, i posa
d’exemple el vers de les Escenes castellonenques de Salvador Guinot que
jo he reproduït més amunt, però
canvia mas per més i falseja el vers.
No
estic gens d’acord amb Sanchis quan afirma que aquesta locució és “admissible
només en escrits que imiten el parlar dialectal”. Una expressió valenciana que
ha sigut usadíssima i que encara conserva actualment molta vitalitat considere
que hem d’emprar-la imprescindiblement en la llengua culta. A més, fa l’efecte
que Sanchis pensava que la locució que estudiem es conservava només al Maestrat
i la Plana quan, en realitat, era (i continua sent) pròpia d’una part molt
extensa de la nostra àrea idiomàtica.
●
En el
DECat de Joan Coromines [V, 616b57] trobem:
«En
gran predicament popular el trobo avui a les comarques d’Alcoi, Maestrat, Tort.
i Capcir: “Dir lo que vol cada ú / és fer lo de Çafanòria, / que dia lo que
volia / més que fóra una baldòria”. “Digues sempre que sí, més que
may siga” (T. del Xè i,
245; iii 38); “més que siga
menre poc bó” 'encara que sigui poc bo, per poc que
ho sigui' (Els Angles, 1960). Algun cop amb altres verbs: GaGirona defineix
“cutxamander: manifesser, qui’s posa a fer moltes coses més que
no’n sàpie.” (Vocab. del Maestrat); no sé si és genuí o err. tip. mas
que 'encara que' imprés en el Folk. Tortosí de Moreira, p.
42.»
Observem que Joan Coromines troba la grafia mas que en el llibre
de Joan Moreira titulat Del folklore tortosí i diu que podria ser una
errada tipogràfica.
●
En el
DECat de Joan Coromines [V, 618a38] llegim:
«La combinació mas que, més
rarament, apareix algun cop en parlars de l’Ebre i PVal.; algun cop en StVicentF
amb el valor 'amb que, si doncs, sempre que': “quan lo prevere lo absol, llavors
rep la gràcia de Déu, e al dia del juhí posar-lo-ha a la dreta part mas
que confés tots los pecats, car si no...” (vol. de Sermons Harrison fº
107r2). Només en aquesta combinació veig supervivència moderna de la forma amb
a, en alguna cobla pop. val., i amb el matís de 'encara que no sigui
sinó': ací venim a cantar-li / a la senyora Tonica, / que mos done l’asguilando
/ mas que siga una sardina” (reco. Sanchis Guarner, Jornada, Val.,
19-xii-62); i amb algun valor així
a Tort. (Moreira, Folk. Tort.)»
Observem que Coromines reproduïx el fragment de la nadala A la rum
rum que he transcrit al començament d’aquet treball, amb l’única diferència
que en lloc de “senyora Maria” diu “senyora Tonica”. Coromines ens informa que
eixe text el va recopilar Manuel Sanchis Guarner i el va publicar en
Jornada, diari vespertí de la ciutat de València, el 19 de desembre de
1962. Curiosament, en el Cançoneret de Nadal de Manuel Sanchis Guarner,
publicat per Editorial Gorg l’any 1973, trobem la lletra de la mateixa nadala i,
ara sí, diu “senyora Maria”, però en canvi la locució conjuntiva mas que
apareix transformada en mes que (mes, sense
accent).
●
En el
DCVB trobem:
«5.
Més que, o Per més que: encara que; cast.
aunque. Soferir dolors per més que sien mortals, Cobles Roca. Per més que
predich, no el crech, Penya Poes. 262. »
El
DCVB ens diu que les locucions més que –és a dir, mas que–
i per més que són equivalents però no especifica que per més que
té un matís diferenciador d’intensitat.
La
frase:
«Mas que em diga que no ho faça, ho faré.»
Expressa clarament que el fet que una altra persona li diga a una altra
que no faça una cosa determinada no influirà en la decisió de fer-la. La farà de
tota manera, sense importar que li diga que no la faça.
En
canvi, la frase:
«Per més que em diga que no ho faça, ho faré.»
Expressa, com en el cas anterior, que ho farà de tota manera, però ara
s’ha introduït un factor intensificador que abans no hi era. En aquest cas, el
factor intensificador és la insistència. Per més que em diga equival a
per molt que em diga, per moltes voltes que m’ho diga, mas que
m’ho diga cinquanta mil voltes, etc.
5. ¿Mas que o més que?
Conclusions
Hem
vist que el DCVB arreplega més que però no mas que i que no
posa cap exemple de mas que, malgrat que en tenim
milers.
Si en
el DCVB anem a l’entrada mas trobem que ens diu que aquest mot,
com a adverbi i com a conjunció, és una grafia antiga i, sense cap explicació ni
cap comentari, ens envia a l’entrada més.
Ja
hem vist com Sanchis Guarner canvia mas que per més que i com
Coromines, quan troba un mas que en un text de Moreira, fins i tot pensa
en una possible errada tipogràfica.
La
locució conjuntiva concessiva mas que no la trobem en cap gramàtica ni en
cap diccionari. És sistemàticament rebujada per la llengua culta moderna. Els
únics exemples literaris que he trobat posteriors a 1940 en els quals apareix la
locució mas que són els que he arreplegat d’Enric Valor, però observeu
que tots corresponen a diàlegs en els quals l’autor s’acosta a la llengua
popular dels protagonistes. No n’hi ha cap que corresponga a la llengua de
redacció.
¿A
què és deguda aquesta aparent aversió a una expressió que trobem en la
literatura de tots els temps i que encara és ben viva en una part molt important
de la nostra àrea idiomàtica? Tal volta hi ha una associació conscient o
inconscient del nostre mas amb el más castellà que fa que hi haja
un rebuig de la locució mas que, malgrat que eixa locució en castellà no
es diu. Tenim el castellà tan present que sempre, a l’hora de prendre decisions
relatives a la nostra llengua, sempre les prenem en funció del castellà en lloc
de decidir-nos –com seria lògic– per les que més la beneficien, independentment
del fet que ens acosten o ens allunyen de la llengua
veïna.
Considere que la locució
que estudiem cal escriure-la mas que
perquè és la grafia que correspon a la pronuncia real de la immensa majoria de
valencians que encara l’emprem i és com la trobem documentada en texts de tots
els temps, des dels nostres clàssics fins ben entrat el segle xx. És una forma antiga que hem tingut
la sort immensa de conservar viva fins als nostres dies i ens hem d’esforçar per
evitar que es perda, ja que malauradament cada volta s’ou menys i hui en dia ja
no s’escriu, substituïda per les locucions equivalents encara que, malgrat que i tot
i que, substitució a la qual no són aliens ni l’escola ni els mitjans de
comunicació.
6. Agraïments
Done les
gràcies a Joan Mascarell i Gasol per la seua ajuda.
7. Bibliografia
Alcover, Antoni
Maria & Moll, Francesc de Borja (amb la
col·laboració de Manuel Sanchis Guarner i Anna Moll Marquès). Diccionari Català-Valencià-Balear, (10
volums). (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1988) [= DCVB]
Coromines,
Joan; Diccionari Etimològic i
Complementari de la Llengua Catalana. (10 volums, Curial, Barcelona,
1980-1991) [= DCat].
Diéguez Seguí, Maria Àngels. El llibre de cort
de justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic (Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, Alacant / Barcelona, 2001, pàg. 194)
Guinot i Vilar, Salvador; Escenes castelloneses
: contarelles de Castelló de la Plana. (L'Avenç, Barcelona, 1905, pàg.
294)
Martí Mestre, Joaquim;
Diccionari històric del Valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX)
(Universitat de València, València, 2006, pàg. 553)
Martorell, Joanot &
Galba, Martí Joan de; (1490)
Tirant lo Blanc. (Edició a cura de Martí de Riquer) (2a edició, Seix
Barral, Barcelona, 1970, vol I pàgs. vol II pàgs.)
Sanchis Guarner, Manuel; Gramàtica
valenciana. (Editorial Torre, València, 1950, pàg.
294)
Sanchis Guarner, Manuel; Cançoneret de
Nadal. (2a edició, Editorial Gorg, València, 1973, pàg.
11)
Soldevila i Zubiburu, Ferran; Les quatre grans
cròniques: I. El llibre del feits del Rei En Jaume. (Institut d’Estudis
Catalans, Barcelona, 2007, pàg. 62)
Valor i Vives, Enric; El llenyater de Fortaleny dins Rondalles valencianes (1r volum)
(Edicions del Bullent, Picanya, 1984, pàg. 3)
Valor i Vives, Enric; Nabet dins Rondalles valencianes (8é volum)
(Edicions del Bullent, Picanya, 1988, pàg. 46)
Valor i Vives, Enric; Sense la terra
promesa. (Prometeo, València, 1980, pàg.
325)
Valor i Vives, Enric; Enllà l’horitzó.
(Tàndem, València, 1991, pàgs. 291
i 314)
8. Cibergrafia
Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (Institut d’Estudis
Catalans)
<http://ctilc.iec.cat/>
Google llibres
<http://books.google.com/advanced_book_search>
Eines de Llengua: mas que
<http://www.einesdellengua.com/Fitxes/Textos/M/masque.htm>