1) Eugeni S. Reig - quan ja s'ha mort l'haca, bon cabàs de garrofes
2) Eugeni S. Reig - que es fa tard i ve plovent
3) Antoni Llull Martí - El pin yin i les noves grafies dels noms propis xinesos (1)
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Els mots. Lletra L.
5) Albert Pla Nualart - Vigileu, nois, que se us nota el 'cuidado'
quan
ja s'ha mort l'haca, bon cabàs de garrofes
El remei arriba
quan ja no fa falta.
|
¿Ara portes tu la cervesa fresca, ara que ja fa quasi una hora que
hem acabat de dinar? Quan ja s'ha
mort l'haca, bon cabàs de
garrofes. |
Aquesta dita l'he sentida a Alcoi.
que es
fa tard i ve plovent
Locució que indica
pressa. S'usa normalment per a incitar algú a fer alguna cosa o a que deixe de
fer la que fa en aquell moment.
L'escriptor Enric
Valor i Vives usa aquesta expressió en
|
Llorenç tallà: –Xe, que es fa tard i ve
plovent. |
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Leader”. *Líder”. Capdavanter.
Cappare. Capitost. Cap de brot. En
Jordi és el capdavanter dels nois escoltes. La Laia és la capdavantera del
moviment feminista.
*Liderar”. Encapçalar. Presidir.
El Barça encapçala la lliga amb tants
de punts.
“Lío”. Embolic. Embull. Embrolla. Pastell. El paio s'ha fet un embull que ni sa mare l'en traurà! Mira, t'has fet un embolic ruc i la cosa és força més fàcil que no te l'imagines. Utilitzen molt el verb *liar-se”, inadmissible. Embolicar-se. Embullar-se. Confondre's. S'ha fet un embolic tan gros, que no sap com sortir-ne. Mira, no t'emboliquis, agafa-t'ho pel dret i fora.
Però, si jo fos Wert, el primer que em preguntaria és quan i per què passa això, i com és que el castellà -a diferència del francès o l'italià- no se'n surt. Si més no, a Catalunya.
La resposta no pot ser més simple: això passa quan uns pares creuen, enganyant-se o amb raó, que parlant als fills amb la llengua dels avis els estan posant a la motxilla un pes mort que no els deixarà arribar tan lluny com ells voldrien.
L'espanyolització dels infants catalans no fracassa per falta de lleis ni de jutges -no falla la repressió-. Fracassa perquè no sap fer creïble que el castellà, i el que hi va associat, sigui el millor camí cap al benestar que associem a cultures avançades.
El gran trumfo amb què juga la normalització és haver aconseguit crear la sensació que com més català sàpiga un nen a Catalunya més fàcil ho tindrà de gran. Serà més europeu i cosmopolita, com ho eren molts dels joves integrants de la Via Catalana que el PP veu tan adoctrinats
Ficar els jutges a l'escola en ple segle XXI és una patètica mostra d'impotència que hauríem de saber afrontar amb fermesa tranquil·la, cordial, competent i engrescadora.
Si 40 anys de llibres de FEN i de religió van convertir la universitat en una sucursal del PSUC, no crec que calgui gaire temps de llei Wert per convèncer els indecisos que hem de canviar tot el que calgui perquè siguem nosaltres i no ells els que manem a l'escola dels nostres fills.
Algú a Madrid hauria de rellegir els clàssics -els seus clàssics- i adonar-se que, quan el cuidado es nota tant, hi ha moltes possibilitats que l'efecto t'acabi sortint per la culata.
Tot plegat, la perspectiva en relació amb les llengües distintes del castellà era tan colonial com la que es tenia a França i que va ser magistralment radiografiada a la primera meitat dels setanta per Louis-Jean Calvet. El cas és que l'entusiasme i la voluntat dels sectors educatius van forçar -no sense resistències numantines- la introducció de les llengües “perifèriques” en el sistema educatiu en unes condicions que depassaven de llarg les de la voluntarietat o l'exotisme. Així, doncs, de cop i volta, amb unes esquerres més permeables als canvis i amb ganes de guanyar clientela, el castellà va deixar de ser -només aparentment- la llengua principal.
D'altra banda, el fet que la causa de les llengües “perifèriques” fos promoguda pels sectors de la renovació pedagògica va posar en alerta els sectors més conservadors -tant de la dreta com de l'esquerra- en un país amb una tradició educativa antirepublicana, autoritària i culturalment centralista. L'ensenyament del català al País Valencià o del gallec a Galícia, per exemple, van ser percebuts per no pocs sectors socials com un factor de pertorbació social i, encara, de disgregació nacional.
El 1978 la consellera d'educació d'UCD, Amparo Cabanes, va assegurar públicament que era molt més important que els nens aprengueren l'anglès que no el valencià. Dècades després la premsa conservadora valenciana es felicitava pel projecte de trilingüisme del PP, en què el valencià -”un patrimonio querido por todos”- quedava reduït a la subsidiària condició de matèria optativa mentre es reforçaven l'anglès i el castellà, les úniques llengües veritablement útils per anar pel món. Arguments similars els hem sentit aquests dies a ses Illes, on el català retrocedeix a cop de decret i de pronunciaments polítics d'una solemnitat inquietant. Tornem, doncs, a la casella número ú, a la del decret de “lenguas nativas” de 1975 del ministre franquista Cruz Martínez.
No importen, doncs, els resultats pedagògics de la immersió lingüística, ni la voluntat d'una majoria social de realitzar-se culturalment i evitar convertir-se en un país buit. Tampoc que la reforma Wert no compti amb recursos ni humans ni econòmics.
Al capdavall, l'objectiu de la maniobra és obtenir uns beneficis ideològics que poc tenen a veure amb l'eficiència educativa o amb la integració d'una societat en el món que, ara com ara, és incapaç d'integrar les pròpies diferències internes amb naturalitat. Del que es tracta, ja ho saben vostès, és d'”españolizar”, com deia el comte-duc Olivares, “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, of course.
7)