Són molt simptomàtiques i molt representatives de la societat valenciana les nombroses reaccions que ha generat el Diccionari normatiu valencià des que es va publicar el dia 5 de febrer d’enguany. Només cal fullejar els titulars del recull de premsa que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua oferix en l’apartat «Gabinet de comunicació» de la seua pàgina web per corroborar, una vegada més, que no vivim en el millor dels països possibles –valga la lítote. Les reaccions polítiques i més mediàtiques, que no són poques, miren el dit de qui assenyala sempre la lluna (la definició de «valencià») en comptes de mirar la lluna en si (el diccionari i la llengua). No cal dir que això és el que pretenen aquells que veuen i han vist sempre el valencià com una nosa (o un defecte, com ells mateixos reconeixen), més que no com una riquesa de la qual hem de sentir-nos ben orgullosos. Per la seua banda, les reaccions no institucionals han sigut igualment ideològiques i majoritàriament negatives, per no dir poc constructives, ja que s’han dedicat a tirar per terra tant el diccionari com l’acadèmia sense massa fonaments objectius, palesant poca autoestima i poca confiança en la seua societat. Al capdavall, el còctel explosiu de reaccions contràries al diccionari no són directament atribuïbles a eixa obra lexicogràfica, sinó que la publicació del diccionari no ha fet més que posar de manifest involuntàriament les moltes mancances que té el país. Al meu parer, som una societat tan poc vertebrada, tan poc madura i tan incendiària que, encara que l’Acadèmia hagués aconseguit fer el millor diccionari del món civilitzat, igualment l’hauríem cremat a les falles. La culpa, per tant, no és tota del diccionari.

Així, una de les coses que més es critica del diccionari no és el diccionari en si, sinó el fet mateix que existisca. I és que molts posen en dubte inclús la necessitat d’un diccionari per als valencians, argüint que no calia, que ja teníem un diccionari, el Diccionari de la llengua catalana de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. He de confessar que fa uns anys, quan es va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, jo pensava el mateix, i recelava de les raons per les quals es creava. Però la veritat és que, pensant-ho bé, hi havien precedents, com les Normes de Castelló (1932), la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner (1950) o el Diccionari valencià (1995), entre altres, que manifestaven la indiscutible voluntat dels valencians de bastir una modalitat pròpia de la llengua. Pompeu Fabra mateix era conscient d’eixa situació i la reconeixia obertament, quan deia:

«Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i, enriquint-lo, procurar acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals».

Així, per a entendre per què era necessari que els valencians disposàrem d’un diccionari normatiu (i també d’una acadèmia), hem de ser conscients d’un fet social que és evident, encara que alguns sectors encara no ho accepten, i és que vivim –ens agrade o no– en una comunitat lingüística que té dos (inclús tres) sensibilitats identitàries: la valenciana i la catalana (i encara la balear). És per això que hem adoptat una normativa composta de modalitats. M’atreviria a dir que la major part de les crítiques que rep el Diccionari normatiu valencià són fruit de no haver reconegut encara ara eixa realitat manifesta, la que dibuixava fa cent anys l’il·lustre i poc llegit Pompeu Fabra en les seues extraordinàries Converses filològiques, però actualment interpretada no d’ací cap allà, sinó d’allà cap ací.

«Molts valencians i balears creuen encara que l’obra d’unificació del català escrit suposaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya. No, no es pretén de supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement que, dins cadascuna de les tres grans regions de llengua catalana, es realitzi una obra de depuració, de redreçament de la llengua. Cadascuna d’elles té els seus clàssics dins la nostra gran literatura medieval: que cadascuna els prengui per models per depurar i redreçar la seva varietat dialectal; i això sol faria que, sense sortir-nos els uns i els altres del nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literària».

Alguns han volgut veure en l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el fantasma del secessionisme lingüístic, però la veritat és que, des de la seua fundació fins ara, no se li pot retraure cap declaració inquietant ni cap actuació sospitosa sobre eixa qüestió; ans al contrari: l’Acadèmia no ha amagat mai la seua defensa de la unitat de la llengua, a pesar de tindre en contra els poders fàctics valencians, els quals ja hem vist de quina manera tan aïrada i interessada reaccionen quan es toca el tema. Però la millor declaració d’unitat de la llengua que ha fet l’Acadèmia, més que no la definició de «valencià», és tot el Diccionari normatiu valencià, ja que incorpora totes les solucions del Diccionari de la llengua catalana.

L’única crítica presumptament fundada contra el diccionari valencià és que, més enllà de les esperables diferències de preferència (espill / mirall, granera / escombra, etc.), este conté moltes divergències respecte al diccionari català, la qual cosa és realment inquietant. En efecte, el DNV incorpora bona cosa d’accepcions i entrades exclusives que no apareixen en el DLC. Això és així, innegablement, i la llista de divergències no és curta, certament. Però si diem que la crítica és presumptament fundada és perquè una anàlisi detinguda del corpus lexicogràfic del diccionari de l’Acadèmia (podeu llegir el meu article «Les aportacions del Diccionari normatiu valencià», publicat en el diari digital Núvol) demostra que la immensa part d’eixes divergències no són atribuïbles al diccionari valencià i, en molts casos, són positives.

Però mirem primer els casos més polèmics, els anomenats doblets, que conformen la minoria de les divergències. És veritat que el DNV incorpora entrades secundàries poc productives de l’estil de creiximent, acaminar, almorzar, abraç, apretar i avort. Es diu que eixes entrades són innecessàries perquè multipliquen les variants de paraules que s’havien consolidat amb una forma comuna. Però resulta que eixes paraules apareixen en la llengua clàssica (Ramon Llull escrivia creximent i Isabel de Villena, acaminar), són ben vives en la llengua actual (almorzar i abraç) i, en alguns casos, són d’ús general (apretar i avort), no debades apareixen reflectides en el Diccionari català-valencià-balear (DCVB). En altres casos, però, la divergència és més gran, vist que les entrades exclusives són considerades principals, com albergina, argilaga i anou, entre altres, preferibles respectivament a albergínia, argelaga i nou. Finalment, encara hi ha un grupet molt reduït de paraules que palesen una notòria i ridícula descoordinació entre les dos institucions normatives, ja que són conceptes que cada diccionari expressa de manera diferent: ens referim a casos flagrants com malhumor / mal humor, quetxup / quètxup o pudent -a / pudent.

Estem tots d’acord, ací, que es produïx un conflicte d’interessos gens beneficiosos per a la normativa comuna, sobretot en l’acceptació d’entrades preferents. En efecte, l’actuació del DNV és, sens dubte, polèmica i criticable, ja que comporta un trencament dels principis de simetria, composicionalitat i recipocitat. Ara bé: ¿és això atribuïble només a l’Acadèmia? ¿Per què no conté el Diccionari de la llengua catalana moltes de les paraules reivindicades, tot i estar ben justificada la seua acceptació? ¿A més, per què conté el DLC doblets igualment «innecessaris» des del punt de vista valencià, com ara cargol (caragol) o cartró (cartó)? El problema no és tant saber quin dels dos criteris és millor, sinó que el problema és que existixen dos criteris, i confiem que són perfectament (i necessàriament) conciliables. En este punt, considerar que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la «culpable» de generar divergències, tot i que en part és cert, no és del tot just. La Secció Filològica, que ha prestat i presta un servici admirablement extraordinari a la llengua, també hauria de reflexionar seriosament sobre fins a quin punt ha pretés supeditar massa, volgudament o no, «les varietats dialectals» «al català de Catalunya», com volia evitar Fabra cent anys arrere. Sobre aquest conflicte, donem alternatives en l’article esmentat.

Però anem ara als aspectes més positius del Diccionari normatiu valencià. I és que les encegadores polèmiques que acompanyen el diccionari no han permés destacar amb la justícia que es mereixen les grans aportacions que fa aquesta obra lexicogràfica. Resulta que el DNV incorpora bona cosa d’entrades o accepcions exclusives que no apareixen en el Diccionari de la llengua catalana però que han sigut llargament reivindicades pels professionals de la llengua. Es poden dividir en cinc grups:

a) Neologismes: baguet, bolo, cel·lo, dòberman, opa, pàdel, quiròfan, xilena, etc.

b) Préstecs: mojito, catering, partenaire, cello, jacuzzi, etc.

c) Lèxic genuí: apreci, bambar, batistot, bragues, comboi, despedir, rosquilleta, etc.

d) Lèxic col·loquial: acollonant, apoquinar, bovo, carinyo, emparrat, espitós, tonto, etc.

e) Expressions: a rastrons, anar a més, de repent, no dir ni xufa, ser-ne cent i la mare, torna-li la trompa al xic, etc.

Eixes divergències no creen doblets ni entren en contradicció amb les del diccionari català, sinó que, contràriament, amplien i enriquixen el cabal lèxic normatiu i omplin un buit important i, en moltíssims casos, incomprensible del DLC. De fet, l’anomalia metodològica en què incorre el DNV, tot i ser reprovable, és una resposta peremptòria a les necessitats comunicatives dels valencians, que sovint s’han vist encorsetats per un diccionari normatiu (el de l’Institut d’Estudis Catalans) no prou representatiu. Per posar un exemple, si haguérem de fer cas estrictament al DLC, la paraula muixeranga, que és patrimoni de la humanitat, encara ara no seria normativa, i com eixa moltes altres. És per això que les crítiques que rep el Diccionari normatiu valencià per l’adopció de solucions lingüístiques exclusives són, en gran part, injustes, ja que el fet que no apareguen en el DLC no és demèrit seu, ans al contrari.

Sobre l’adopció de lèxic genuí, la Secció Filològica hauria de reconsiderar seriosament el tractament que ha fet de les diverses «varietats dialectals», ja que el Diccionari normatiu valencià ha deixat en evidència l’enorme forat que hi havia en este aspecte en el Diccionari de la llengua catalana. Potser darrere d’eixe problemàtica hi ha una concepció diferent dels dos diccionaris que arranca ja de principis de segle xx, quan Pompeu Fabra i Antoni Maria Alcover van manifestar les seues desavinences seguint dos models de diccionari diferents. El cas és que s’ha demostrat que la incorporació de paraules d’ús no general en el diccionari normatiu, a part de respondre a una demanda social, té efectes enormement positius: sobretot la dignificació i l’enriquiment del nostre patrimoni lèxic, però també la identificació dels parlants amb la llengua comuna, un aspecte que no s’ha de deixar mai de banda. Respecte a això, crec que ens ha d’omplir d’orgull i satisfacció que el Diccionari normatiu valencià haja acceptat una part molt important del «vocabulari de cruïlla» arreplegat pacientment pel tortosí Joan S. Beltran i Cavaller, com per exemple ablair, aïna, baso, corrompina, cutxamander, encanar-se, esbelegar, garrama, garramanxo, passera, tufar-se i ventolera, entre altres.

Contat i debatut, i a tall de conclusió, tot i que el Diccionari normatiu valencià fa un bon grapat d’aportacions molt positives, com hem intentat demostrar, i enriquix i amplia en la major part dels casos el Diccionari de la llengua catalana,les moltes valoracions i crítiques que se n’han fet han sigut majoritàriament i immerescudament negatives. Moltes, com déiem al principi, són de clar interés polític i de molt poc crèdit, perquè no volen gens de bé per a la llengua. Altres, que consideren que el diccionari era innecessari, atribuïxen equívocament al diccionari un fet (advertit ja per Pompeu Fabra) que hauria de ser assumit amb normalitat, i és que –ens agrade o no– tenim una normativa composta de modalitats, entre elles la valenciana. I, finalment, inclús les crítiques de caràcter filològic mínimament fundades no són totalment atribuïbles al diccionari valencià, ja que l’atreviment de l’Acadèmia d’acceptar unilateralment solucions lingüístiques exclusives és tan criticable com la impassivitat de la Secció Filològica per no acceptar-ne cap. Encara hi ha una darrera crítica, que considera que no calia tocar la normativa de la llengua, sinó que calia i cal promocionar-ne l’ús, i la compartisc però amb matisos, per mitjà d’una cita amb la qual concloc: «Tot esforç per regular i dignificar la llengua és debades si esta no es preserva ni s’estén decididament a tots els àmbits de la societat».