Els
subscriptors d'
La locució conjuntiva concessiva mas que
420. El català, l'entenc.
L'entenc bastant. A més, és un idioma que estant al lloc on estic, l'he
d'aprendre perquè la majoria de la gent el parla. Un ha d'adaptar-se i intentar
assimilar-lo.
Javier Saviola
Futbolista
Quim Gibert
A començaments de 1971 va aterrar a l'Estat espanyol, convidat per Raimon, un barbut amb pinta de llenyaire, natural de Nova York, que cantava música folk. Es tractava de Pete Seeger, un dels referents de la cançó protesta nord-americana. De seguida, el governador civil va prohibir a Seeger d'actuar a Barcelona en un concert programat pel 14 de febrer d'aquell any. Una setmana abans però, va poder cantar a Terrassa, amb policies de paisà fent el seguiment de la vetllada.
El mestre d'escola barceloní Jordi Llopart, que va fer tasques de suport lingüístic (aleshores eren poquíssims els que dominaven anglès), explica que l'expectació que va aixecar el novaiorquès va desbordar qualsevol previsió. Tant és així, que un dels joves policies, d'aquells que havien enviat a «controlar», es va atansar al camerino en companyia d'una noia «molt guapa» i, amablement, li va pregar a Llopart: «podries demanar-li (a Seeger) que em firmi un autògraf per a la meva promesa?» La xicota del “secreta” havia quedat captivada pel ianqui que cantava cançons “perilloses”.
El 2004, en plena la guerra de l'Iraq, un amic de Seeger explica que, un dia d'hivern plujós, mentre circulava cap a Beacon, a les ribes del Hudson, on vivia el cantant, va observà, a peu de carretera, un home amb un cartell, on es podia llegir «pau». I és que el bard de les cançons “perilloses” sempre va ser durament crític amb les campanyes bel·licistes i el poder financer. Així com un defensor actiu dels drets civils dels afroamericans, dels drets sindicals, del medi ambient. Acompanyat d'un banjo de cinc cordes, instrument que Seeger definia com «una màquina que acorrala l'odi fins a obligar-lo a rendir-se», va aconseguir suscitar empatia en bé del compromís social.
We shall ovecome, que pot traduir-se per Tots junts n'eixirem, fou una de les cançons que més popularitat va donar a Seeger. És inspirada en un gospel de 1901, que anys més tard un col·lectiu d'afroamericanes va fer servir com a clam arran d'unes protestes laborals. I que poc després, Pete Seeger la va convertir en una balada de folk.
Xesco Boix, que fou amic de Pete Seeger, afirmava que «si ens ajuntem, hi ha sortida».
Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir