Més bé i locucions equivalents
1. Introducció
Tenim les locucions conjuntives adversatives més aïna, més aïnes, més aviat, més prompte, més tost
(en la llengua clàssica pus tost) i més bé, totes elles
equivalents. Les usem per a expressar les idees següents:
1) Idea de “amb tendència a”.
Les emprem quan volem expressar la idea que alguna cosa (un ésser
–animat o inanimat, real o fictici–, una col·lectivitat, una acció, un fet, un
afer, una idea, etc.) està prop de tindre una propietat (qualitat, habilitat, facultat, atribut, característica,
virtut, defecte, etc.) però no la té, és a dir, que tendix cap a eixa propietat però
sense arribar a tindre-la.
Quan dic, per exemple, “la paret és més aïna groga” vull dir que el
color de la paret s’aproxima molt al groc, s’assembla molt al groc, tira a groc,
però no és groc exactament. El color de la paret tendix cap al color groc, però
ni hi arriba. La propietat “color groc”, la paret no la té, però s’hi
acosta.
2) Idea de “amb preferència a”.
Les emprem quan volem expressar la idea que preferim més una cosa que no
pas una altra.
Quan dic, per exemple, “més aïna em menjaria un bon plat d’arròs eixut
que un bocí de carn” vull dir que m’estimaria més menjar-me l’arròs eixut que no
la carn.
Les paraules tost, aïna, aïnes, aviat i
prompte porten implícita la idea de prestesa, de temps que passa
ràpidament.
En la frase “la paret és més aïna groga” subjau la idea que el color
groc és el primer que em ve al cap, ràpidament, abans que cap altre, perquè és
el color que més s’assembla al de la paret.
En la frase “més aïna em menjaria un bon plat d’arròs eixut que un bocí
de carn” subjau la idea que primer em menjaria el plat d’arròs que no el bocí de
carn. En el cas de “amb preferència a” les locucions conjuntives més tost, més aïna, més aïnes, més aviat i més
prompte les podríem substituir per adverbis de temps com, per exemple,
abans o primer.
La paraula bé porta implícita la idea d’absència de defectes,
d’incorreccions, d’errors.
En la frase “la paret és més bé groga” subjau la idea que pensar en el
color groc és la solució més bona, la millor, perquè és la que més s’acosta a la
realitat, encara que la paret no siga exactament groga.
En la frase “més bé em menjaria un bon plat d’arròs eixut que un bocí de
carn” subjau la idea que l’acció més bona, la millor, la que més s’adiu amb el
meu desig, és menjar-me el plat d’arròs i no el bocí de
carn.
2. Locucions equivalents
Més tost / pus tost
La locució conjuntiva adversativa pus tost era àmpliament usada en l’època clàssica. La variant més moderna,
més tost, es conserva actualment només en els parlars de Mallorca i
Menorca. En els parlars valencians actuals no s’usa més tost. Antoni
Maria Badia i Margarit en la seua Gramàtica de la llengua catalana:
descriptiva, normativa, diastràtica diu, erròniament, que aquesta locució és
usual en els parlars valencians. En 132.3 IV escriu: «Més aviat 'preferentment'; és una locució adversativa atenuada
[...] El mateix valor té més tost [...] que a Va és usual
[...]» En 251.2 II escriu: «3) N1 tost, igualment només
literari, però igualment corrent a Va (i, encara, usat sobretot en expressions
com N1 ben tost 'ben aviat', N1 més tost 'més aviat', etc.)» Aquestes afirmacions són falses perquè en cap parlar valencià actual
s’usa tost ni ben tost ni més tost. Si consultem l’apartat
Abreviatures i signes convencionals de la gramàtica citada veiem
que Va significa 'parlars valencians' i Ba 'parlars baleàrics'. És evident que a on diu
Va hauria de dir Ba.
En el francés medieval es deia plus tost que en la llengua
moderna ha evolucionat a plutôt (l’accent circumflex ens recorda que
antigament hi havia una s darrere de la o).
Si les circumstàncies històriques hagueren sigut unes altres és molt
possible que, actualment, empràrem l’expressió pus tost, com feien els
clàssics, o la paraula pustost, conseqüència d’aglutinar pus tost,
de la mateixa manera que el francés usa la paraula plutôt, el vènet
pitòst o l’italià piuttosto. Però les coses són com són i les
elucubracions són només això: elucubracions.
Més aïna / més aïnes
Les locucions més aïna i més aïnes són àmpliament usades
en el valencià meridional i les trobem en l’obra literària de molts bons
escriptors valencians. Molt probablement, aquestes locucions conjuntives han
sigut d’ús general en tots els parlars valencians, però actualment només
sobreviuen en les comarques meridionals i a més –i per desgràcia– van perdent
força.
L’escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives va usar diverses voltes
més aïnes però, en canvi, curiosament, no he trobat cap més aïna
en la seua obra literària.
Més aviat
L’expressió més aviat és la pròpia dels parlars de Catalunya i la
que s’usa majoritàriament en la llengua literària. Entre els valencians, la
locució més aviat no s’usa mai en la llengua popular. Aquesta expressió,
en valencià, té un ús literari exclusivament.
Més prompte
Carles Salvador inclou més prompte entre les conjuncions
adversatives que relaciona en la Gramàtica valenciana amb exercicis
pràctics.
Enric Valor, a fi d’explicar el significat de la locució més
aïnes, en el glossari que inclou al final del segon volum de les
Rondalles valencianes (Edicions del Bullent),
escriu:
«més aïnes. Més aviat, més prompte, amb preferència. (Es diu per
corregir un concepte).»
I en el Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al
País Valencià escriu:
«[...] al País Valencià, usem des d’antic més aïnes i més
prompte.»
Com veiem, Enric Valor diu que els valencians usem més prompte
“des d’antic”.
Si estudiem la totalitat del text de les Rondalles valencianes
trobem que Enric Valor va escriure dues voltes més aviat, una més
aïnes i una altra més prompte però cap més aïna i cap més
bé. Com veiem, Enric Valor considerava correcta i adequada la locució conjuntiva adversativa més prompte.
La Gramàtica normativa de l’AVL en la taula 27.2 inclou
les locucions més aïna, més prompte, més tost i més
aviat (per aquest orde) i diu que el significat és 'amb preferència a', 'més
que'. Com veiem, inclou més prompte però no més aïnes ni més
bé.
També trobem més prompte en el Diccionari valencià, en el
diccionari del SALT i en la Gramàtica zero.
En canvi, el Diccionari català-valencià-balear no recull aquesta
locució.
Diversos informadors m’han assegurat que més prompte, amb valor
adversatiu, pot sentir-se en el parlar de Borriana. Sembla que siga, almenys
actualment, un localisme d’eixa població de la Plana Baixa, encara que un
informant m’assegura que la seua àvia, natural del Cabanyal, ho fa
servir.
La locució més prompte s’ha posat de moda darrerament en la
llengua usada en el mitjans de comunicació i entre alguns escriptors valencians
–i també entre els correctors d’algunes editorials–, probablement amb la bona fe
de valencianitzar més aviat. Em fa l’efecte que, en aquest cas, és,
simplement, un invent.
Jo, personalment, l’ús en la llengua culta de més prompte amb
valor adversatiu, no el trobe adequat.
Més bé
La locució més bé és la més usada per la immensa majoria de
valencians.
Enric Valor, en el Curs mitjà de gramàtica catalana referida
especialment al País Valencià escriu:
«No s’ha de confondre més bé amb el castellà más bien, que
té el sentit de correcció de concepte (= amb preferència) del francès
plutôt. Més bé vol dir sempre millor, i la llengua actual
continua tenint una gran tendència a usar aquesta locució. Per al significat de
más bien o plutôt, ja hem vist en exemples [...] que, al País
Valencià, usem des d’antic més aïnes i més prompte. La locució
sinònima més aviat és ací preferentment literària.»
Com veiem, Enric Valor ens diu que no hem d’emprar més bé amb
significat adversatiu però, malgrat això, ell usa la locució conjuntiva més bé amb el significat de “amb tendència a” –encara que només una volta– en
la novel·la Temps de batuda. ¿Ho va fer conscientment o va ser un lapsus?
No podem saber-ho, evidentment, però costa bastant de creure que siga un lapsus
perquè tots sabem que el senyor Valor revisava, corregia i esmenava moltes
voltes els seus escrits.
El Diccionari català-valencià-balear, que no arreplega més
prompte, en canvi, sí que arreplega més bé amb el significat que
estudiem. Diu:
«Més bé: més aviat, amb preferència (s’usa per corregir un
concepte). Vostra capella soledana | més bé pareix un gabió, Colom Juven.
95.»
La Gramàtica zero, editada pel Servei de Política Lingüística de la
Universitat de València, condemna l’ús de més bé amb els significats de
“amb tendència a” i “amb preferència a”. Diu que en valencià és correcte
usar més bé únicament quan equival a millor.
El gramàtic Manuel Sanchis Guarner va usar moltes voltes la locució conjuntiva adversativa més bé en els seus escrits, però
també va emprar moltes voltes més aviat i alguna vegada més tost.
En canvi, no he trobat cap més aïna ni cap més aïnes en els texts
de Sanchis que jo he llegit. Caldria fer una revisió completa de tota la seua
obra per a saber si també les va usar.
He trobat una quantitat molt gran d’exemples literaris en els quals
apareix més bé amb valor adversatiu. N’he triat uns quants que trobareu
en l’apartat Alguns exemples literaris.
3. Altres llengües
Tot seguit pose algunes paraules o locucions que s’empren en
altres llengües i que són equivalents a les locucions conjuntives adversatives que estudiem.
a) En llatí i en les llengües llatines
Aragonés: antis, más bien
Asturià / Lleonés: más bien
Castellà / Espanyol: más bien
Català / Valencià: més aviat, més bé, més aïna
(valencià), més aïnes (valencià), més tost (mallorquí i
menorquí)
Cors: piuttostu, piuttustu,
anzi
Francés: plutôt
Francoprovençal / Arpità: pleutot
Friülà: pluitost, pitost, plui prest, avonde
Gallec: máis
ben
Interromanx / Romanx grisó: plitost
Italià: piuttosto
Ladí dolomita: piutost,
plutost
Llatí: potius
Napolità: chiuttost'
Occità: mai
lèu
(llenguadocià), puslèu (provençal), meilèu (gascó general),
mèslèu (gascó aranés), mèsalèu (gascó
aranés)
Piamontés: pitòst
Portugués: antes,
mais, mais bem, bem mais, de preferência
Romanés: mai degrabă, mai curând
Sard: piusprestu
(logudorese), plusprestu (meridionale)
Sicilià: cchiuttostu
Vènet: pitòst,
pitòsto
b) Llengües no llatines
Afrikaans: eerder
Albanés: më tepër
Alemany: eher,
vielmehr
Anglés: rather
Àrab: بالأحرى
Bielorús: хутчэй за
Bosnià: radije,
prije
Bretó: kentoc'h
Búlgar: по-скоро
Coreà: 차라리
Croat: radije,
prije
Danés: snarere,
nokså, hellere, nærmest
Eslovac: skôr
Eslové: namesto
Esperanto: pli
ĝuste,
prefere
Estonià: pigem
Euskera: aitzitik
Finés: melko
Gaèlic d’Irlanda: ina
ionad sin
Galés: yn hytrach,
braidd
Grec: μάλλον
Hebreu: ליתר דיוק
Hongarés: inkább
Islandés: frekar
Japonés: ではなく
Letó: drīzāk
Lituà: gana
Maltés: pjuttost
Neerlandés: liever,
eerder, veeleer, nogal, beter gezegd
Noruec bokmål: snarere,
nokså, hellere, nærmest
Noruec nynorsk: snarare,
nokså
Polonés: raczej
Romanó / caló: buter misto, tami
misto
Rus: скорее
Serbi: радиjе, прије
Suec: snarare
Turc: tercihan,
oldukça
Txec: spíše
Ucraïnés: радше, скоріш
Xinés mandarí: 而是
(érshì)，颇为
(pōwéi), 破具
(pōjù)
4. Alguns exemples literaris
Pus tost
(Les negretes són meues).
●
En el capítol CCCXCVI titulat Lletra que tramès l'emperador de
Contestinoble a Tirant
trobem:
«No és poca l’admiració e dubtosa temor que fins la certenitat sabuda
per vostra gloriosa e alegre ambaixada, lo nostre trist cor ha tengut circuït,
dreçant pus tost lo pensament als infortunis e dans de vostra gran
cavalleria, que als mals e pèrdues nostres e d’aquesta terra nostra, remuda o
remedora per la magnanimitat de vostre coratge.»
●
També el trobem en els versos següents d’Ausiàs
March:
«Qui sera ’quell qui de lurs
mans escape?
Mes son, pero, los qui d’onor mal tracten
que tots aquells qui la fama varien;
al vicios pus tost l’es honor dada
que lo dolent de fama no triumfa.»
«Tot hom qui sab, aci apunt
que tal delit es lo pijor
que pus tost passa en dolor,
e de natura es pus luny.»
●
En l’Espill de Jaume Roig podem llegir:
«Ja dius pendras
muller parenta: pus tost enpenta
de mort n’auras.»
Més bé
(Les negretes són meues).
●
En la novel·la Temps de batuda d’Enric Valor podem
llegir:
«Jo, mentrestant, admirava els moviment harmoniosos d’Irene estenent per
damunt les mates. La seua cara, més bé petita, era molt atraient, de
veritat.»
●
En La llengua del valencians de Manuel Sanchis Guarner
llegim:
«[...] així mateix, al sud del País Valencià, els contestans eren un
poble de transició però més bé ibèric, mentre que a Múrcia els elements
culturals eren ja predominantment tartèssics, i llavors com hui, s’hi notava un
accentuat caràcter andalús.»
●
En Renaixença al país Valencià: estudi per generacions de Manuel
Sanchis Guarner podem llegir:
«És lògic, doncs, que Vicent Blasco Ibàñez (1867-1928), el capdavanter
del republicanisme valencià, fos autor de novel·les naturalistes, les quals
escrivia –no ho devem oblidar– més bé amb el fi de propagar el seu
inconformisme [...]»
● Manuel Sanchis Guarner en Les Trobes en lahors de la Verge
Maria escriu:
«Cal dir, però, que els poemes presentats al certamen
marià del 1474 per aqueixes dues rellevants personalitats de la vida valenciana
–Centelles i Roig–, no ultrapassaven la discreció o més bé la
mediocritat.»
● Manuel Sanchis Guarner en Els inicis del teatre valencià modern,
1845-1874 escriu:
«Una Reial Cèdula de Carles IV, el 1799, que prohibia
“representar, cantar ni bailar piezas que no fueran en idioma castellano”,
sembla més bé proteccionista del teatre castellà, amenaçat aleshores per
l’italià, que no pas hostil al valencià, [...]»
● Manuel Sanchis Guarner en El sector progressista de la Renaixença
valenciana escriu:
«En canvi a València l’economia tenia més bé una
base agrària, car els recursos dineraris s’havien esmerçat en la transformació
dels cultius, i així els interessos de la classe dominant de propietaris
agrícoles, es vinculaven al suport ruralista [...]»
● Manuel Sanchis Guarner en Els
parlars romànics de Valencia i Mallorca anteriors a la reconquista
escriu:
«Es ben sabut que la colonització de Roma fou més
bé d’esperit que no pas de sang, perquè la gran majoria de la població,
principalment al camp, era autòctona.»
●
Els fragments següents són del poemari Llibre de meravelles de
Vicent Andrés Estellés:
«Hi ballava tothom. S’apretaven els cossos,
o més bé s’hi encabien, en el ritu del
ball.»
«Et veig, ara, les mans. Unes mans més bé grans.»
«Aquest no és un text didàctic:
és, més bé, un poema d’amor,
el poema del teu amor,
el poema de tot l’amor.»
●
En La poesia catalana fins a la Renaixença de Joan Fuster
trobem:
«Fins que apareix Ausiàs March, però, en el segle XV, no hi ha una
poesia catalana escrita realment en català. De Llull al poeta de Gandia van
aproximadament uns dos-cents anys, a través dels quals presenciem el curs
lentíssim de l’esforç, o més bé de l’evolució espontània, cap a la
integració lingüística del nostre vers. Els investigadors encara no han fixat
les etapes i el ritme d’aquest procés.»
●
Els fragments següents són de la novel·la Els horts de Martí Domínguez Barberà:
«Aquell “massa endins” volia dir massa a fons, massa al centre de
l’espai, centre que pareixia materialitzar-se en un nom sense rostre, o més
bé de rostre múltiple: Bellver.»
«La filosofia de l’hereua sobre aqueix regne aflictiu, l’anava fent
entendre ella sense necessitat quasi de paraules gramaticalment lligades; més
bé amb paraules soltes i participació d’ulls i celles, sospirs i petits
gemecs, tot molt mesurat, insinuant-ho només, però amb sorprenent
expressivitat..»
«El rostre de Begonya s’havia transfigurat de sobte. No quedava una
purna als ulls, més bé humits per aqueix alcohol brusent que puja de molt
endins en certs moments de forta commoció interior.»
«I no és que desconfiara poc ni gens del seu amant, del seu seductor;
més bé era ell, ans que ella, l’objecte de la seua
paüra.»
« La cara de l’hereua, però, no era de plany, d’amargor, de mare
dolorosa: era més bé rostre greu, ferm, quasi
impertorbable.»
«Sostenint-li l’esguard, però sense engallir-se, més bé amb tota
naturalitat, amb un aire de comprensió, Miravall replicà: --Bé: ja som a l'hort.
Parem el cotxe davant la casa.»
●
En la novel·la L’últim serv de Maria Ibars
trobem:
«Féu l’encarregat unes indicacions monosil·làbiques, més bé
senyalant amb l’índex que pronunciant paraules, [...]»
●
En la narració curta La paret blanca d’Ernest Martínez Ferrando
llegim:
«L’enllaç d’Otília amb el senyor d’Alzira, naturalment, fou una
equivocació, més bé diríem un disbarat.»
●
En la narració Os ets, Gigi? de l’escriptor benisser Bernat Capó
podem llegir:
«A l’hora de tornar a casa Gigi puja al cotxe sense protestar, més
bé content.»
●
L’escriptor cullerà Manuel Joan i Arinyó en la seua novel·la Les nits
perfumades escriu:
«Jo, que tenia una mica de remordiment, o més bé
por al bonegó que m’infligiria, en comptes de moure cap a casa em vaig asseure
al vestíbul i la vaig esperar, i esperar... Quan faltaven cinc minuts per a les
set s’hi personava.»
●
Els fragments següents són de l’obra Delers de jovença d’Antoni
Igual Úbeda
«Era un personatge molt estirat, de cara llarga i mirada glacial, amb la
casaca blanca plena de condecoracions i de bandes, amb el capell de mitja lluna
creuat al cap i l’aurèola de plomes blanques voltant-li la faç trista que ara
comprenc era, més bé, tètrica.»
«Al remat, es va parar davant de mi, i em va mirar amb ulls una mica
astorats, mes no del tot esmaperduts, més bé amb un segell indefinible
d’ansietat i melangia.»
«Els oficials del regiment d’artilleria i els d’infanteria de Zamora es
mostraven partidaris de l’absolutisme reial, però els cuirassers de cavalleria
eren més bé lliberals; [...]»
●
I els fragments que transcric tot seguit són de la novel·la Una dona
com una altra de Beatriu Civera:
«De temperament emotiu i rialler, anà creixent i formant-se en un
ambient de rigorosa disciplina i ferma pietat, que abans que esborrar, més
bé reforçà el seu noble esperit, [...]»
«–No entenc –comentà Jordi com interrogant, o més bé oferint
gentilment a Claudina l’ocasió de justificar-se.»
5. Correccions ¿inadequades?
(Les negretes són meues).
●
En la primera edició de la novel·la Júlia de l’escriptora
alcoiana Isabel-Clara Simó trobem:
«No serà més bé que t’hi ajuntes?»
Però en la segona edició trobem la frase escrita
així:
«No deu ser més prompte que t’hi ajuntes?»
El canvi del futur de probabilitat per “deu+infinitiu” el trobe adequat
però del canvi més bé per més prompte no n’estic tan
segur.
●
En la novel·la Vespres de sang de Joan Olivares
trobem:
«La notícia de la invitació de Felip no la rebé de massa bon grat.
Més prompte diria que va fer una lleugera ganyota quan em va sentir dir
que venia de part del meu paisà.»
●
Els paràgrafs següents són de la novel·la Pana negra de Joan
Olivares:
«Marià i Sitala havien passat el dia a la Covalta. Des d’aquell alt, la
vila d’Albaida no s’assemblava gens a un xanglot de raïm penjat del peçó
imponent del campanar de la seua església fortalesa, com quan la miraves des del
barranc del Bouet, pareixia més prompte un pobre borreguet arrecerat al
ventre protector de sa mare.»
«Repetí l’operació mitja dotzena de vegades més, ara en altres cases de
gent mig acomodada i més prompte pacífica, i no es va donar el cas que
cap dels seus propietaris traguera el nas a la fresca a ensumar quina mena de
bèstia mioladora i teuladina havia fet que se’ls entravessara el mos en la
gola.»
En els tres casos, en la versió original que conserva Joan Olivares, diu
més bé.
●
En el llibre Enric Valor: estudi i compromís per la llengua de
Josep-Daniel Climent podem llegir:
«La formació lingüística d’Enric Valor fou més prompte escassa
durant l’època juvenil, i totalment autodidacta.»
En la versió original que conserva l’autor en el seu ordinador diu
més bé.
Es veu clarament que els canvis de més bé per més prompte
en els fragments anteriors són responsabilitat dels correctors de les
editorials. ¿Són adequades aquestes substitucions? Jo, la veritat, no estic gens
segur que més bé siga un castellanisme que s’haja de considerar
inacceptable ni tampoc tinc la seguretat que més prompte siga una locució
genuïna valenciana que s’haja d’emprar en la llengua
culta.
En el cas d’Isabel-Clara Simó pense que, si ella haguera decidit canviar
el més bé que va escriure inicialment, l’hauria substituït per
més aviat, que és el que escriu
habitualment o, com a bona alcoiana, hauria posat més aïna. No crec que haguera posat mai
més prompte amb eixe
significat. Li ho vaig preguntar a ella en un missatge electrònic el dos d’abril
del 2013. Em va respondre que no recordava el detall de la substitució del
més bé per més prompte però que, en efecte, ella hauria escrit
espontàniament més aïna. I
eixa, en efecte, hauria sigut la solució més adequada perquè més aïna és
com ho diem els alcoians i l’acció de la novel·la Júlia transcorre a
Alcoi durant la revolució anarquista coneguda com “el
Petrólio”.
Joan Olivares, que és d’Otos (la Vall d’Albaida), diu sempre més
aïna en la seua parla quotidiana i és aquesta expressió la que empra
habitualment en la seua prosa literària. Tampoc crec, francament, que ell
haguera canviat més bé per més prompte.
Jo, personalment, considere que si en un text valencià apareix més
bé, o s’ha de deixar com està o s’ha de canviar per més aïna. Canviar més bé per més
prompte em fa l’efecte que no millora el text. Ans al contrari, considere li
dóna un aspecte artificiós, postís, fals, estrany.
6. ¿Cal eradicar de la llengua normativa la locució més
bé?
Considere que no pels motius següents:
1) És una locució usada quotidianament per una quantitat molt important
de valencianoparlants.
2) Tenim una quantitat notable de texts en els quals els seus autors han
emprat aquesta locució.
7. Conclusions
¿Quina o quines de totes les locucions conjuntives adversatives que hem
estudiat hem d’emprar els valencians el la llengua culta?
Considere que, de totes aquestes locucions, la més adequada per a ser
usada en la llengua culta dels valencians és més aïna pels motius
següents:
1) S’usa actualment en les comarques valencianes meridionals. És una
locució encara viva i emprada per una quantitat considerable de
valencianoparlants. Més aviat i més tost no s’usen en cap parlar
valencià. Més prompte és, molt probablement, un localisme de Borriana i,
per tant, l’usen molt poques persones. Com a locució culta, em fa l’efecte que
és un invent d’algú que a volgut valencianitzar més
aviat.
2) Molt probablement, en temps passats no gaire llunyans, aquesta
locució s’ha usat en una zona molt més extensa de la nostra àrea idiomàtica.
Marisol González Felip em va assegurar que havia sentit dir més aïna a
persones d’edat de Nules (la Plana Baixa). Caldria fer un estudi d’investigació
rigorós a fi d’aclarir quina àrea d’ús ha tingut més aïna en el
passat.
3) Més aïna no és una locució amfibològica. Més aviat i més prompte sí que ho són,
d’amfibològiques, perquè s’usen habitualment com a locucions adverbials de temps
a més d’emprar-se com a locucions conjuntives adversatives. Més bé també
és una locució amfibològica perquè, a més d’una locució conjuntiva adversativa,
és també una locució adverbial que equival a millor. De fet, en el
valencià popular tradicional diem moltes més voltes més bé que
millor. Si en la llengua culta usem cada volta més l’adverbi
millor és, sense cap mena de dubte, perquè mirem més cap al castellà que
cap a la llengua popular. Més aïna, encara que originàriament també tenia
un valor temporal, actualment només té valor adversatiu. Aquesta locució té,
doncs, un valor unívoc. No hi ha cap ambigüitat possible.
La paraula aïna és un adverbi que equival a 'prest', 'sense
tardar' i, actualment, no s’empra ni en la llengua parlada ni en l’escrita.
Només sobreviu fossilitzat en la locució adverbial de temps tan aïna que
significa 'tan ràpidament', 'tan a pressa' i que hui en dia pràcticament no
s’usa, i en la locució conjuntiva adversativa més aïna, que encara s’usa
molt, que encara és ben viva.
La paraula aïnes és la paraula aïna a la qual se li ha
afegit una s epitètica anomenada en lingüística sufix adverbial.
Tenim altres paraules com ara abans, corrents, ensems o
llavors, que porten afegit aquest sufix adverbial (DECat I,5b17 i
III,774b55). És també el cas de mentres. El motiu de dir aïnes i
no aïnas és perquè en valencià ni hi ha cap paraula acabada en
–as, en canvi n’hi ha moltíssimes acabades en –es, com el plural
de tants substantius i adjectius femenins que tots coneixem. Però aïnes
no és cap plural.
Cadascú ha de tindre el seu model lingüístic i, en el cas que ens ocupa,
cada persona s’ha de decidir per quina o quines de les locucions que hem
estudiat s’inclina. Jo, personalment, he triat usar sempre més aïna. Les
altres no les rebutge, simplement les tinc alçades en el rebost del lèxic i si
mai em cal emprar-ne cap altra, ho faré sense manies ni prejudicis, que totes
són nostres i ben nostres.
8. Agraïments
Done
les gràcies a totes les persones que m’han ajudat en l’elaboració del present
treball i, de manera especial –per orde alfabètic del primer cognom– a: Hèctor Alòs i Font,
Josep-Daniel Climent Martínez, Marisol Gonzàlez Felip, Xavier Marí
Tresserras, Joan-Carles Martí i
Casanova, Joan Mascarell i Gasol, Josep-Francesc Molés i Abad, Joan Olivares
Alfonso, Josep Palomero Almela, Josep Saborit Vilar i Isabel-Clara Simó i
Monllor. Així mateix done les gràcies als membres de les llistes
Migjorn i ATD que han respost a moltes de les meues preguntes i, amb
generositat, han resolt moltes de les qüestions que els he plantetjat
9. Bibliografia
Acadèmia Valenciana De La Llengua; Gramàtica Normativa Valenciana.
(Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, València, 2006, pàg. 222)
Alcover, Antoni
Maria & Moll, Francesc de Borja (amb la
col·laboració de Manuel Sanchis Guarner i Anna Moll Marquès). Diccionari Català-Valencià-Balear, (10
volums). (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1988) [= DCVB]
Andrés Estellés, Vicent;
Llibre de meravelles. (Editorial Tres i Quatre, València, 1977, pàgs. 44, 71 i 105)
Badia i Margarit, Antoni Maria; Gramàtica de la llengua catalana: descriptiva,
normativa, diastràtica. (Editorial Proa, Barcelona, 1994, pàgs. 314 i
712)
Capó i Garcia, Bernat; On ets, Gigi? (Diputació d’Alacant,
Benissa, maig 1992, pàg. 52)
Civera, Beatriu; Una dona
com una altra. (Editorial Sicània, València, 1961, pàgs. 17 i
178)
Coromines,
Joan; Diccionari Etimològic i
Complementari de la Llengua Catalana. (10 volums, Curial, Barcelona,
1980-1991) [= DCat].
Domínguez Barberà, Martí; Els horts.
(Editorial L’Estel, València, 1972, pàgs. 52, 157, 175, 195, 198, i
202).
Esteve, Francesc &
Melià, Josepa; Gramàtica
zero (Servei de Política Lingüística de la Universitat de València,
València, 2011, pàg. 186)
Fuster i Ortells, Joan; La Poesia catalana fins a la
Renaixença. (Edicions
Catalanes de Mèxic, Mèxic, 1954, pàg. 10)
Ibars i Ibars, Maria; L’últim serv. A l’ombra del Montgó.
(Editorial Sicània, València, 1965, pàg. 13)
Igual Úbeda, Antoni; Delers de jovença. (Editorial Sicània, València, 1961, pàgs. 35, 80 i
106)
Institut D’Estudis Catalans; Diccionari de la llengua catalana. (1a edició, Edicions 3 i 4 / Editorial Moll / Enciclopèdia Catalana /
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona / Palma de Mallorca /
València, 1995) [= DIEC1].
Institut D’Estudis Catalans; Diccionari de la llengua catalana. (2a edició, Enciclopèdia Catalana i Edicions 62, Barcelona, 2007) [= DIEC2].
Institut Interuniversitari De Filologia Valenciana / Generalitat Valenciana; Diccionari valencià (2a edició,
Edicions Bromera, Alzira, 1996) [=
DVal].
Joan i Arinyó, Manuel; Les nits
perfumades. (Edicions 62, Barcelona, 1989, pàg. 97)
Martínez Ferrando, Jesús Ernest; La paret blanca dins L’altre geperut i alguns contes més. (Editorial L’Estel, València, 1963, pàg. 52)
Martorell, Joanot &
Galba, Martí Joan de; (1490)
Tirant lo Blanc. (Edició a cura de Martí de Riquer) (2a edició, Seix
Barral, Barcelona, 1970, vol II pàg. 420)
Olivares Alfonso, Joan; Vespres de sang
(Vint-i-quatre almuds). (Edicions Bromera, Alzira, 2000, pàg. 95)
Olivares Alfonso, Joan; Pana negra.
(Edicions Bromera, Alzira, 2006, pàgs. 123 i 152)
Salvador i Gimeno, Carles; Gramàtica valenciana amb exercicis pràctics. (3a edició, Publicacions dels cursos de llengua i literatura
valenciana de “Lo Rat-Penat”, València, 1959, pàg. 144)
Sanchis Guarner, Manuel; Els parlars romànics de Valencia i Mallorca
anteriors a la reconquista. (Institució Alfons el Magnànim, València, 1961, pàg. 25)
Sanchis Guarner, Manuel; La llengua dels
valencians. (Edicions 3 i 4, València, 1978, pàg. 90)
Sanchis Guarner, Manuel; El sector
progressista de la Renaixença valenciana. (Universitat de València / Facultat de Filologia / Institut de Filologia
Valenciana, València, 1978, pàg. 67)
Sanchis Guarner, Manuel; Les Trobes en lahors de la Verge Maria. (Vicent Garcia editor, València, 1979, Vol. I, pàg. 34)
Sanchis Guarner, Manuel; Els inicis del teatre
valencià modern, 1845-1874. (Universitat de València / Facultat de Filologia / Institut de Filologia
Valenciana, València, 1980, pàg. 19)
Sanchis Guarner, Manuel; Renaixença al país Valencià: estudi per generacions. (Edicions 3 i 4, València, 1982, pàg. 58)
Simó i Monllor,
Isabel-Clara; Júlia. (Editorial La Magrana, Barcelona, 1983, pàg. 103 i
Edicions Bromera, Alzira, 2003, pàg. 129)
Valor i Vives, Enric; Curs mitjà de gramàtica
catalana referida especialment al País Valencià (Edicions 3 i 4, València, 1979, pàg. 187)
Valor i Vives, Enric; Rondalles valencianes (2n volum)
(Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg. 118)
Valor i Vives, Enric; Temps de batuda.
(Tàndem, València, 1991, pàg.
139)