Els
subscriptors d'
Més bé i locucions equivalents
417. La llengua catalana
és una eina necessària per treballar i per a
l’empresariat.
Teresa Sanmartí
Consorci per a
Article publicat en el Levante-EMV divendres 7 de febrer del 2014
En el
meu parlar heretat, el de la Plana Baixa, diem xurros als habitants de llengua
castellanoaragonesa de les valls altes del Millars i Palància. Sempre ho havem
dit d’eixa manera, com diem castellans als que parlen castellà o gallecs als que parlen gallec; la cosa
és així de natural, sense intenció pejorativa. És normal que identifiquem
l’origen d’una persona amb la seua llengua, per això els xurros no poden ser
qualificats com a castellans, perquè
històricament no parlaven castellà.
Modernament, però, xurro ha
adoptat un contingut semàntic negatiu per a molts valencians, especialment per
als propis xurros, qui consideren que eixe qualificatiu els denigra. En este article volem demostrar
que xurro no ha tingut històricament
cap significat denigrant, ni pot ofendre ningú; ans el contrari, és un gentilici
digne i tradicional d’una part del poble valencià.
Durant el segle XX es popularitzaren diverses teories carregades de
connotacions negatives per a explicar l’etimologia de xurro. La més coneguda és la que
assegura que el mot és una forma defectuosa de pronunciar l’antic jurament de
les Corts: “jo jure”, que hauria esdevingut “jo xuro” en boca dels valencians de
l’interior. Hipòtesi poc satisfactòria, entre altres coses, perquè no explica el
pas de “xuro” a “xurro”.
Una
altra explicació més científica, almenys per l’autoritat dels autors, és la del
Diccionari català-valencia-balear (DCVB), on diu que xurro és el castellà churro, que en eixa llengua significa grosser, cosa mal feta. Esta etimologia no ens
pareix rigorosa, puix xurro no és una
paraula arribada del castellà com veurem seguidament:
Pot
afirmar-se amb seguretat que l’ètim xurro no prové del llatí. Una pista
suggerent, que pot aclarir-ne l’origen etimològic, és el nom del principal riu
de la regió xurra: Guadalaviar a la
part aragonesa i Túria a la
valenciana. “Guadalaviar”, wadi al
biad, vol dir en àrab “riu blanc”. Si fem una mirada al basc o euskera
(parent modern de l’ibèric com ho demostra l’estudi toponímic de l’orient
peninsular) trobem les variants tzuria o zuria i txuri per a referir-se color blanc, per
la qual cosa, des del punt de vista semàntic, Guadalaviar i Túria tenen un
lligam evident que difícilment pot ser fruit de la casualitat. La variant de tzuria o zuria > txuri, hauria desenvolupat el
gentilici primitiu dels habitants d’esta regió: txuri > xurro. Per a demostrar que xurro té un origen lligat al topònim Túria, considerarem l’abast geogràfic
del mot:
Al
País Valencià els xurros són els
habitants de la vall del Túria: Racó d’Ademús i els Serrans; per extensió també
són xurros els rodalia nord, l’Alt
Millars i l’Alt Palància, i també del sud, els de la Foia de Bunyol. Més avall
del Xúquer ja no parlen de xurros
sinó de castellans per a referir-se
als valencians de Vall de Cofrents i la Canal de Navarrés i, generalment, el mot
xurro no pertany a la tradició lèxica
d’estes comarques.
L’origen del mot xurro és,
doncs, primerament geogràfic i posteriorment lingüístic, referit a la llengua
dels xurros. Modernament ser o parlar xurro ha adoptat una sèrie de
significats negatius que analitzarem seguidament:
Els
xurros habiten les comarques on prèviament vivien els sarraïns expulsats al
segle XVII. Quan el poble sarraí és expulsat, les seues terres foren repoblades
per una majoria d’aragonesos (especialment de les viles veïnes de Terol). En
eixe temps, els repobladors de l’Aragó parlaven aragonés, un llenguatge amb
trets coincidents amb el valencià i el castellà, per ser, lògicament, una
llengua veïna i germana d’estes dos. És este el motiu pel qual els
valencianoparlants tenen la impressió que el xurro és una mescla de castellà i valencià, si bé el
seu origen primitiu n’és independent.
Com
s’ha esdevingut amb la resta de modalitats lingüístiques de base aragonesa, la
visió negativa del propi parlar ha potenciat l’aigualiment del parlar xurro dins
el castellà, llengua que generalment s’ha adoptat com a referent lingüístic
culte en esta zona. Com ha passat amb l’antic aragonés, l’absorció del xurro pel
castellà no ha estat només un procés lingüístic sinó que també ha tingut efectes
sobre la pròpia identitat: parlar
xurro és parlar malament,
consegüentment no sols es rebutja eixa forma de parlar, també la identitat
tradicional dels seus habitants, inclòs, naturalment, el gentilici històric xurro.
Una
altra causa del rebuig al terme xurro
és l’assimilació dels significats castellans de churro citats adés, concretament el de
cosa mal feta (sinònim del castellà
chapuza). Realment eixa associació de
xurro amb “churro” no deu ser
genuïna, ni històricament ni etimològicament. De fet, el DRAE separa dos ètims
diferents per a la veu churro: un
d’origen onomatopeic referit al bunyol allargat, del qual se’n derivaria el
component semàntic negatiu (cosa mal
feta), i un altre d’origen preromà que es referix a un tipus d’ovella. És
possible que eixe segon significat tinga alguna relació amb xurro (relacionat amb el color blanc de
les ovelles), però el primer (un tipus de bunyol), no en té cap. Cal advertir
que l’estrenat Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la
Llengua no separa els dos ètims de xurro, com fa el DRAE, i això equipara
l’origen de dos mots etimològicament diferents. Esperem que en la revisió del
DNV es corregirà eixe error i hi hauran dos entrades diferents per a xurro conforme a la seua etimologia
diversa.
Arribats a este punt caldria resoldre la qüestió inicial: ¿el mot xurro és un insult o pot ofendre algú?
Com havem vist, l’origen d’este terme no té cap contingut semàntic pejoratiu. Si
xurro s’ha esdevingut un mot ofensiu
no és per causa de l’ús espontani en l’àmbit valencià, sinó per causes externes:
per una banda la visió negativa de les parles aragoneses en general i, per un
altra, la superposició del mot castellà churro (amb l’accepació de bunyol > cosa mal feta) damunt el significat
tradicional del mot valencià xurro
> valencià habitant de la vall alta
del Túria, de llengua aragonesa.
¿Quina hauria de ser l’actuació dels valencians respecte a l’ús del mot
xurro? Nosaltres creem que no hi ha
cap motiu que justifique deixar d’emprar esta paraula en referència als
valencians de llengua xurra o castellanoaragonesa; si ho fem és simplement per
desconeixement del seu origen i per l’assimilació inconscient del contigut
semàntic del castellà churro (cosa mal feta)
Per
tot açò que diem, cal reivindicar l’ús tradicional del mot xurro entre els valencians i subratllar
l’absència de connotacions pejoratives intrínseques en l’ús històric d’este mot.
Més important encara, és molt convenient que els xurros, i la resta dels
valencians, sàpien que el seu
gentilici popular no es referix a coses
mal fetes, ni a cap llengua mal
parlada, en tot cas es tracta d’una llengua absorbida pel castellà on perviu
encara una base aragonesa important junt a l’adstrat
valencià.
El poble del riu blanc sempre s’ha sentit
valencià tot i no parlar valencià. Els seus costums són essencialment com els
nostres i el seu sentiment mira cap a la mar tot i ser de serra. El seu parlar
encara guarda una gran afinitat lèxica i fraseològica amb el valencià, fins al
punt que per a moltes d’estes persones parlar valencià resulta un canvi natural
i harmoniós des de la seua parla heretada.
Si volem que mai es trenque eixa harmonia amb els valencians de l’interior és menester que la recuperació del nostre poble i la dignificació de la nostra cultura no els oblide ni els deixe de banda. La seua identitat, la dels xurros, viu un moment molt delicat, per això devem contribuir a dignificar el seu origen, la seua identitat peculiar. Devem aprendre sobre ells, lliurar-los, a ells i a nosaltres, de complexos absurds. Si ho fem guanyarem tots els valencians.
L'any 2013 va acabar amb la decisió unilateral del tancament de la ràdio i la televisió valencianes. Trista notícia. Molt trista. Se n'ha parlat molt, però tot fa pensar que encara tenim tema per a un llarg període de temps. La cosa no ha acabat. De moment, tots els treballadors de la plantilla han estat readmesos per a no fer res. Si d'alguna cosa ha servit en positiu ha sigut perquè tots els partits de l'oposició i la gran majoria d'associacions i entitats de l'anomenada societat civil es posicionaren i es comprometeren a recuperar la idea i, a més, a millorar el model que hi havia.
Però si amb això no hi havia prou, l'any 2014 comença amb l'anunci del tancament de l'emissió de Catalunya ràdio per al territori valencià, en este cas, segons sembla, per una decisió del Ministeri d'Indústria. Ja veus! Resulta que quan el món sencer, o quasi tot, accepta que els territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó compartixen la mateixa llengua, ara ja no es pot oir l'única ràdio “regional” que feia les emissions en la llengua pròpia dels valencians i de les valencianes.
Recordem el final de la pel·lícula Casablanca: “Sempre ens quedarà París”, “Este és el principi d'una nova i llarga amistat”. Resulta que, com es va poder contemplar en la Jornada del “Llenguatge de la ràdio”, que, organitzat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, es va dur a terme el 21 de juny del 2013 a la ciutat de València, de les emissores de ràdio generalistes poc o res es pot esperar pel que fa al foment de l'ús del valencià mitjançant el canal radiofònic. A més, la ràdio pública valenciana ja ha deixat d'existir, com és sabut i conegut. Dels ponents d'aquell moment de l'esmentada jornada tan sols resten vigents les emissores de ràdio locals i comarcals, que sí que emeten totalment o en gran part en valencià (”Sempre ens quedarà París”). Però resulta que eixes emissores tenen difícil la seua subsistència. Passen per problemes econòmics per tal de poder emetre en valencià. A penes si reben ajudes. I pot ser que amb l'aplicació de la famosa reforma de l'administració local, contestada per activa i per passiva pels ajuntaments, algunes d'eixes emissores poden veure's afectades.
Sembla que els problemes que afecten als ciutadans d'un determinat territori, com ara el constituït pel País Valencià, les Illes Balears, Catalunya, Galícia, El País Basc,..., és a dir aquells que compten amb una llengua pròpia, hagen de ser resolts només amb l'esforç de cada comunitat autònoma, mentre que allò que afecta al castellà, antic idioma de Castella, s'ha de resoldre amb la concurrència de tots els “espanyols”. I això no ha de ser així. Ni molt menys. La “nació espanyola” té en el seu territori quatre llengües amb gran potència. Cal recolzar des de Castella, des de Madrid, totes les llengües del territori, i això tant com a obligació moral com legal. I això no es fa quan, des d'un ministeri, en lloc de fomentar l'ús del català en les ràdios s'opta per l'opció contrària. On queda el principi de solidaritat? On es veu l'aplicació del principi de justícia distributiva, igualitària i compensatòria? Mal, molt malament. No anem bé.
En els moments d'escriure esta petita reflexió existix el dubte, com a mínim el dubte, de si desapareixeran o no línies en valencià en els nostres centres educatius. De ser certs els rumors que indiquen que 151 línies en valencià poden desaparéixer de cara al curs escolar 2014-2015, ens trobaríem amb una altra nota negativa pel que fa al foment en condicions adequades del valencià. En fi, ja veurem. Pas a pas.
Ja ha quedat clar que “constitucionalista” és sinònim d'Unionista, d’espanyolista i de persona contrària als drets nacionals de Catalunya, i també a la seva llengua i cultura. El PP, UPyD, Ciudadanos, etc. es presenten així...i també el PSOE. Són tots aquests grups, així com la immensa majoria d’inte.lectuals, artistes, i personatges públics espanyols- allò dels “Intel.lectuals castellans” que estimen Catalunya és una pura falòrnia- els qui ho han deixat ben clar, del dret i del revés. Les aspiracions del poble català no caben a la Constitució. Fins ara tot més o menys normal. El que no ho és en absolut és que el PSC aboni aquestes tesis. Queda clar, que des del Congrés de “fisió” amb el PSOE, n´és un simple apèndix: i ho son tant el representants de l’ aparell com els anomenats “crítics” o del “sector catalanista”. Si realment ho fossin ja haurien deixat el partit fa temps...Però és clar, els càrrecs i les poltrones pesen... Com fa el bolero- i ho diré- en l'única llengua relament “constitucional”, “lo tuyo es puro teatro”. De fet, malgrat que històricament el PSC hagi fet un gran treball de defensa de la llengua catalana, ara, amb la seva defensa de la Constitució (i dels dictàmens del Tribunal Constitucional) es col.loca del costat de l´anticatalanisme més rabiós.No ens inventem res. Vegem el que diu el títol 3r de la Constitucio que, suposament, defensa la nostra llengua.
● 1. "El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat.
Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret
d’usar-la.”
● 2. "Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les
respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus
Estatuts".
● 3. "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques
d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i
protecció.”
En primer lloc s´hi fa la trampa d’anomenar “castellà” allò que tothom anomena llengua espanyola- i la infinitat de textos ,que avalen aquesta designació na han pas estat declarat anticonstitucionals-.En canvi ja veieu el marrameu organitzat pel PP sobre el nom de català al País Valencià, a la Franja o a les Balears.
I, atenció!. L'expressió “les altres llengües espanyoles” significa de fet, que són dialectes del castellà. De forma que podríem dir racista i discriminatòria, només aquesta llegua té drets i obligacions.Enlloc s’ anomena el català, ni se li concedeix cap dret. Quan es parla de “diferents modalitats lingüístiques” rebaixen el català a això, a una modalitat, com ho pot ser l'andalús o el murcià. A més podem veure com entén l´estat, el PP, el PSOE i el PSC -qui calla atorga- aquest “respecte”: intent de liquidació del català, dels seus noms fora de Catalunya, imposició de l’espanyol per part de l’estat, i els seus coadjuvants- de la RENFE a ADIF, amb els Ministeris al complet. Defensar la Constitució i el Tribunal Constitucional és defensar l´extermini de la llengua catalana, ras i curt.