Els
subscriptors d'
Més bé i locucions equivalents
416. La llengua, l'hem de
lluir.
Ramon Sangles i Moles
Director de la revista Llengua
Nacional
L'Acadèmia Valenciana
de la Llengua, segons assenyala la pròpia Llei de Creació, té com una de les
seues funcions determinar i elaborar, si és el cas, la
normativa lingüística del valencià. I, amb aquest objectiu, la nostra institució
ha estat treballant ininterrompudament des dels seus orígens, l'any 2001. Els
acords plenaris del 25 de març i del 20 de maig del 2002 establiren un primer
referent normatiu del valencià, avalant i atorgant un caràcter oficial al
«conjunt de criteris ortogràfics, gramaticals i lèxics usats en els textos i
documents oficials de la Conselleria de la Generalitat Valenciana responsable de
l'aplicació i el desplegament de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià». Es
tractava d'unes declaracions de principis que, partint de la normativització consolidada des de les Normes de Castelló,
intentaven marcar les línies bàsiques del treball de l'AVL. El Diccionari
ortogràfic i de pronunciació del valencià, publicat en 2006, significà no
sols una concreció dels principis ortogràfics esbossats en les declaracions
anteriors, sinó també una fixació dels límits i l'abast de la normativa pel que
fa al lèxic. I fins i tot, amb els recursos limitats que proporciona un
diccionari estrictament ortogràfic, per mitjà d'un sistema de marques,
s'establia una jerarquització de variants amb l'objecte d'orientar en l'ús
correcte i adequat del valencià en els registres formals. La publicació de la
Gramàtica normativa valenciana, també l'any 2006, representà una fita
importantíssima en els treballs normatius de
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La gramàtica precisà detalladament
l'ortografia del valencià, així com tots els aspectes ortològics, morfològics i sintàctics que regulen el
funcionament de la llengua.
Ara, completant el
corpus normatiu, l'Acadèmia publica el Diccionari normatiu valencià. Es
tracta d'un treball que, a pesar d'haver partit de la rica tradició
lexicogràfica de què disposa la nostra llengua, ha representat un procés
laboriós i necessàriament dilatat en el temps. L'elaboració d'un diccionari
implica triar entre el conjunt de lexemes i variants formals vives i
tradicionals les que més s'adiuen al seu objectiu;
analitzar tots els significats
que ha adquirit cada mot en el seu ús històric i destriar posteriorment els usos
genuïns d'aquells usos espuris que s'han assimilat pel
contacte amb altres llengües i que resulten prescindibles; compilar els girs
idiomàtics que no són una mera addició semàntica dels elements lèxics que els
componen; indicar amb les marques corresponents les paraules o accepcions que
han perdut vigència en l'ús actual o que són pròpies només de registres poc
formals o de certs llenguatges específics. I tot això amb una mirada atenta a la
realitat que ens circumda. Perquè la llengua és una convenció dinàmica, que es
fa i es contrafà amb els usos
de milers de parlants, i especialment amb la tradició
escrita que ens han llegat els nostres escriptors que, al llarg dels segles,
l'han usada per a transmetre'ns els seus coneixements, descriure'ns les seues emocions o narrar-nos les seuesfantasies. La llengua, en fi, és una entitat viva, que
reflecteix, amb tota mena de detalls, cada objecte que configura el nostre
entorn i la percepció subjectiva que en tenim.
El conjunt de
coneixements que constitueix un diccionari és fruit d'un esforç col·lectiu
acumulat al llarg dels segles. El nostre és deutor de molts treballs
lexicogràfics precedents, i no volem ometre un reconeixement explícit a aquells
autors que s'han dedicat a la tasca lexicogràfica abans que nosaltres.
Ja
en 1489, Joan Esteve publicà el
Liber elegantiarum,
que, tot i ser una obra destinada a l'ensenyança del llatí, es considera el
primer diccionari, stricto sensu, d'una
llengua romànica. Tres anys més tard, en 1492, les Regles d'esquivar vocables o mots grossers o
pagesívols de Bernat Fenollar i Jeroni Pau van
optar per les variants diatòpiques més urbanes i
cultes. En 1575, el gironí valencianitzat Onofre Pou publicava a València el Thesaurus puerilis, el
millor diccionari de l'època moderna i font de tots els posteriors. També és destacablel'obra lexicogràfica de Llorenç Palmireno coneguda com a Vocabulario del humanista, publicada en 1569, en
què dóna les veus referents a animals, plantes, monedes o metalls en llatí, amb
equivalències castellanes i valencianes. Quasi dos segles més tard, concretament
l'any 1764, el notari Carles Ros publicà un Diccionariovalenciano-castellano. Ja al segle xix, Lluís Lamarcaredactà un Ensayo de un diccionariovalenciano-castellano, publicat en 1839, en què mostrava
una especial atenció a l'exactitud de les equivalències. Josep Escrig, en 1851, publicà un Diccionariovalenciano-castellano, que Constantí Llombart va ampliar notablement en la tercera edició, feta
l'any 1887, i al qual incorporà un «Ensayo de ortografía lemosino-valenciana».La
utilització per Llombart del terme llemosí,
independentment de la seua inadequaciófilològica, volia ser una clara manifestació de
la consciència d'unitat lingüística entre els territoris de l'antiga Corona
d'Aragó, amb un evident afany per augmentar el valor social del valencià. A
partir del material aplegat en el diccionari d'Escrig-Llombart, però ampliant-lo considerablement amb
refranys, modismes i frases fetes, Joaquim Martí Gadea
començà a editar en fascicles, l'any 1891, el Novíssimo diccionariogeneral valenciano-castellano. El pare Lluís Fullana, en 1921,
publicà un meritori Vocabulari ortográficvalenciá-castellá.
Per la seua modernitat i la seua
repercussió, mereix una menció especial l'obra lexicogràfica de Pompeu Fabra, continuada i ampliada després per l'Institut
d'Estudis Catalans. És igualment destacable el
monumental Diccionari català-valencià-balear,
d'Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, del qual foren col·laboradors
nombrosos valencians i redactor destacat el professor Manuel Sanchis Guarner. Publicat l'últim
volum l'any 1962, és una obra que arreplega amb exhaustivitatles variants lèxiques i de pronunciació no sols
dels parlarsvalencians, sinó també dels altres parlars de la nostra comunitat lingüística. Dins del procés
de normativitzacióes pot destacar igualment el Vocabulari ortogràfic valencià, de Carles Salvador, que l'any 1932
completà el text de les Normes de Castelló. Amb un eminent propòsit de
divulgació, cal remarcar també el Diccionari general,de Francesc
Ferrer Pastor, així com els seus vocabularis de valencià-castellà, que han ajudat a alfabetitzar milers de
valencians durant els últims quaranta anys. En col·laboració amb Josep Giner, el
mateix autor publicà en 1956 un important Diccionari de la rima. Pel que fa a
l'origen i l'evolució de les paraules, cal esmentar també el Diccionari etimològic i complementari de la
llengua catalana, de Joan Coromines, qui va comptar, en relació amb el
valencià, amb la col·laboració de Josep Giner i Enric Valor, entre altres. Aquest darrer, amb el seu Vocabulari
escolar, també va
fer una interessant aportació a la lexicografia valenciana. Vicent Pascual ha
sigut igualment un divulgador eficaç del lèxic valencià a través dels seus
vocabularis de correspondències valencià-castellà.
També volem fer una referència als diccionaris publicats per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana,
que, així mateix, han contribuït a la recuperació del lèxic i la fraseologia
valenciana, tot i no ajustar-se a l'ortografia oficial. Hem d'esmentar també, en
aquest compendi de treballs lexicogràfics, el Diccionari valencià, editat
per la Generalitat valenciana i Edicions Bromera en col·laboració amb l'Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana l'any 1995,
que és, sens dubte, una referència bàsica, tant per la seua proximitat temporal com per la pretensió normativitzadora amb què es va redactar, així com
per
l'augment significatiu de lexemes, accepcions i variants formals que va
incorporar. Finalment, hem de
recordar la tasca lexicogràfica de l'Àrea de Política Lingüística de la
Generalitat, que, a través del programa Salt 2 i del seu diccionari, ha
contribuït decisivament a la difusió de la normativa fins al punt d'haver sigut
el referent per al valencià fins a l'aprovació del present diccionari. D'altra
banda, a més d'aquestes obres fonamentals de la lexicografia valenciana, cal
deixar constància també de la consulta de nombrosos vocabularis especialitzats
de matèries específiques, així com de diccionaris de neologismes i llibres
d'estil dels mitjans de comunicació. El propòsit que ens ha guiat a l'hora
d'elaborar el present diccionari ha sigut proporcionar una obra útil, amb
definicions adequades i actualitzades, al variat conjunt d'usuaris que té el
nostre idioma en l'actualitat, conjuminant la tradició lexicogràfica amb la
terminologia més moderna.
Resulta ineludible
també abordar ací la qüestió onomàstica de la nostra llengua. Altrament, no és
possible entendre el contingut del diccionari. Així, d'acord amb el dictamen del
Consell Valencià de Cultura incorporat en el preàmbul de la Llei de Creació de
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, punt de partida indefugible dels treballs
d'aquesta institució, el valencià «forma part del sistema lingüístic que els
corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona
d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia». I expressat encara amb més precisió:
el valencià, tal com es defineix en l'entrada corresponent del nostre
diccionari, és la «Llengua romànica parlada en la Comunitat Valenciana, així com
a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés
dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la
ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català». I no reproduïm ací la definició
de valencià amb cap afany polèmic. Hem d'acceptar amb normalitat la
nostra realitat lingüística per a poder superar els conflictes onomàstics que
tantes energies han consumit durant les últimes dècades. Així, cal entendre la
denominació llengua valenciana com la
manera habitual de referir-se a la nostra llengua d'acord amb la tradició
onomàstica, compatible d'altra banda amb altres denominacions. De la mateixa
manera, el reconeixement de la unitat de la llengua parlada en el nostre domini
lingüístic no significa ni pot significar cap tipus de supeditació de les
variants pròpies d'un territori respecte a les d'un altre. En el Diccionari
normatiu valencià hem tingut en compte tot el lèxic valencià que hem pogut
arreplegar a partir de les fonts consultades. Però, d'acord amb els principis
unitaris enunciats anteriorment, també hem donat entrada a les variants lèxiques
pròpies d'altres regions de la nostra comunitat lingüística (com ara noi o al·lot, per exemple), encara que,
evidentment, remetent-les a la forma pròpia de l'àmbit valencià (xic), a la qual s'ha donat prioritat. La
variació lingüística és un fenomen general de totes les llengües, que cal
harmonitzar amb naturalitat i integrar en un corpus comú més
ric.
El Diccionari normatiu valencià és el
resultat d'un treball col·lectiu que, sense perjuídel
rigor filològic, aspira a integrar
equilibradament les diferents sensibilitats presents al si de l'AVL i de la
societat valenciana, en el marc dels criteris de la Llei de Creació de
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Tal com indica el títol, el Diccionari normatiu valencià pretén
orientar sobre l'ús correcte o adequat dels mots inventariats, seguint els
mateixos criteris explicitats en la Introducció del Diccionari ortogràfic i de pronunciació del
valencià, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La tasca no ha sigut sempre fàcil i, al llarg
del procés d'elaboració de l'obra, s'han hagut de superar diversos esculls. El
camí recorregut, amb tot, ha sigut positiu i ha culminat en el resultat que ara
presentem, sens dubte perfectible. Tant de bo que
aquest diccionari pugaser útil per a tots els
valencians i per a tots aquells que, dins o fora de l'àmbit administratiu
valencià, aspiren a conéixer millor la nostra
llengua.
Entrevista a l'escriptor i filòleg · Ens parla de la polèmica institucional sobre la unitat de la llengua i la nova batalla lingüística que ha obert el govern
La batalla per la llengua que ha tornat a encendre el govern valencià ha enutjat l'oposició, les entitats, els experts i la societat. Amb el dictamen del Consell Jurídic Consultiu a la mà, Fabra vol que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) faça un canvi en el diccionari: vol que esmene la definició de 'valencià', perquè s'equipara a 'català'. 'L'últim recurs de la dreta valenciana sempre és l'anticatalanisme empeltat de xenofòbia', diu a VilaWeb l'escriptor i filòleg Toni Mollà, que veu en aquesta nova batalla una cortina de fum. També reflexiona sobre l'ús de la llengua ('fer un diccionari no en millorarà l'ús: calen escoles i mitjans'), sobre les mancances i incoherències del nou diccionari normatiu i sobre el paper de l'AVL: recorda que va néixer d'un pacte entre PP i PSOE i retreu la poca preparació científica de la majoria dels seus membres.
Què en penseu que el Consell
Jurídic Consultiu digui que l'AVL no té competències per a definir
'valencià'?
Jo no sóc jurista, però em sembla una
cursa de despropòsits que va començar ja fa molt de temps. Al País Valencià s'ha
de judicialitzar absolutament tot! El que diga el CJC, que és un òrgan nomenat i
controlat pel poder legislatiu, per mi té molt poc de valor. Les qüestions
normatives d'un idioma no haurien de ser matèria jurídica, no ho són en cap país
del món. Em pareix un despropòsit, no solament això, sinó que la comunitat
lingüística ho accepte. El problema de la llengua al País Valencià no és de
definició filològica o jurídica, sinó un problema sobre els qui van a favor de
l'ús de la llengua pròpia i els qui hi van en contra. En aquest moment, com
sempre que es troba en dificultats, la dreta valenciana ha ressuscitat les
bruixes de Salem, que som els catalanistes.
Ho fan els qui acostumen a
menysprear la llengua i no la fan servir gaire
Absolutament cap no fa servir la llengua de
manera habitual; per escrit, naturalment que no, però ni tan sols oralment i
segurament tampoc familiarment. Per tant, són persones molt poc legitimades per
a dictar aquesta mena de normes. El fet que em sembla molt greu és que des de fa
molts i molts anys una part del 'valencianisme' i de l'esquerra', entre cometes,
ha entrat en un joc sobre aspectes simbòlics del país que no és res més que una
partida en què les cartes són marcades i sempre tindrem nosaltres les de perdre.
Sou del parer que aquesta
actitud de la dreta no és sinó una cortina de fum?
La dreta valenciana està acorralada. El grup del
PP a les Corts és ple d'encausats, el partit es troba en caiguda electoral i
incompleix sistemàticament tot el programa amb què es va presentar a les
eleccions. Ni tan sols els seus sectors socials més afins, com podrien ser els
empresaris, no els segueixen. Ara, com que veuen que les coses s'encaren
malament, van a l'últim recurs, que sempre és l'anticatalanisme, que no és tan
sols odi al català o al catalanista, sinó que és empeltat de pura xenofòbia,
antiintel·lectualisme i populisme. Això és així des que el 1977 inventaren la
versió valenciana del maccarthisme americà o de tantes altres caceres de
bruixes.
Fa uns dies escrivíeu a
Twitter: 'La llengua més sòlida del món no té acadèmia; això sí, té la BBC.'
És clar. Cada context cultural té un ordenament
jurídic o un altre. A la Gran Bretanya no tenen ni tan sols constitució escrita,
vénen d'una altra tradició. Això s'incorpora també en el camp de les polítiques
lingüístiques: consideren que el seu idioma no necessita cap organisme regulador
perquè tenen grans mitjans de comunicació que compleixen el paper d'element de
referència. La llengua de la BBC no té un valor prescriptiu sinó que és una
proposta de llengua referencial que accepten ensenyants, escriptors, etcètera, i
és una llengua viva. En el context català, no s'ha seguit mai aqueixa tradició
anglosaxona, sinó que es va copiar el model francès, que és molt normativista.
No ho qüestione, però sí que dic que allò que dóna consistència a una comunitat
lingüista són els seus elements de cohesió; i en una societat moderna, els
elements de cohesió són els grans mitjans de comunicació. En pocs mesos, al País
Valencià han tancat RTVV i ha prohibit TV3 i Catalunya Ràdio. Temps enrere
s'hauria hagut de fer una aposta per una llengua referencial, una televisió
pública valenciana i la reciprocitat amb altres televisions. Crear uns
estàndards de referència per als usuaris del català que, com deia Sanchis
Guarner, fossen policèntrics però convergents. Això és una aposta
sociolingüística que no té res a veure amb organismes prescriptius com acadèmies
o diccionaris. Poden ser importants, però no tenen res a veure amb la viabilitat
d'una comunitat lingüística moderna.
Tenim acadèmia i diccionari,
però ens hem quedat sense mitjans públics en
català
Ens han desconnectat de la modernitat,
d'allò que representen les propostes dels mitjans, i han convertit el País
Valencià en una estricta comunitat virtual. Ara mateix, l'únic espai on realment
existeix la comunitat lingüística catalana en un sentit genèric és el digital
--i en això felicite VilaWeb--. En els mitjans tradicionals no existeix.
El nou diccionari normatiu
valencià reconeix la unitat de la llengua. Però, més enllà d'això, sembla que és
ple d'incoherències, segons que analitzava Francesc Esteve fa uns dies.
No he mirat el diccionari, però tinc en una gran
consideració tot allò que fa Francesc Esteve de fa anys. Segurament té raó
perquè no conec cap acadèmic de l'AVL que tinga la seua preparació científica.
Si repasses la nòmina de l'AVL, és bàsicament d'analfabets, en el sentit que són
persones que no saben ni llegir la seua llengua. Aquesta acadèmia es va fer per
un pacte entre PP i PSOE, que volien apartar de l'agenda pública el conflicte
perquè ho havien pactat Zaplana i Pujol, i Camps el desenterrà altra volta. Veig
que hi ha confusions evidents. Primer de tot, diuen que és un diccionari
normatiu, però els diccionaris normatius tenen un valor prescriptiu i no poden
incloure realitzacions lingüístiques pròpies de l'oral o de dialectes
geogràfics, com fa aquest. Els autors han confós qüestions molt elementals de la
lingüística, com és la diferència entre la tira fònica i la tira gràfica. D'una
altra banda, han introduït tot de dialectalismes, que està molt bé, però per a
això ja teníem l'Alcover-Moll, que és un diccionari que recull absolutament
totes les varietats de la llengua. Em fa l'efecte que han fet un diccionari que
ni és un diccionari d'usos ni és un diccionari normatiu, perquè és ple de
barbaritats tenint en compte què hauria de ser una normativa.
Però com que referma la
unitat de la llengua --cosa òbvia, d'una altra banda--, sembla que ara toqui fer
costat a l'AVL. És com si haguéssim de defensar les
engrunes
És la situació que vivim els valencians
de fa molt de temps. Ens toca defensar sempre les engrunes. I jo n'estic una
mica fart, de tot això. Defensar el diccionari no és cap barricada. Si no hi ha
diccionari o acadèmia no és pas més greu, ni de bon tros, que el fet que no hi
haja TV3 o RTVV, que sí que és greu. Hi ha una sociolingüista gallega, Pilar
García Negro, que diu que la llengua és l'únic instrument del món que millora
amb l'ús. El fet de posar-la en un diccionari no en millorarà els usos. Allò que
millorarà els usos de la llengua, es diga com es diga, serà que fem escoles, que
fem mitjans de comunicació. Allò que millorarà i determinarà la viabilitat d'una
llengua en una societat moderna no són els diccionaris sinó els usos reals. I
ells ara mateix no solament han tancat els grans mitjans de comunicació, sinó
que ofeguen les editorials, tanquen més de cent línies en valencià
Que no ens
facen creure que defensant un diccionari o un organisme com l'AVL salvarem la
llengua, perquè no. Han fet més pel català Joaquim Maria Puyal o Pep Guardiola
que tots els dictàmens sobre la unitat de la llengua o la filiació lingüística.
Jo em vaig alegrar molt quan el IEC va incorporar en Puyal. Aquest és el camí,
la col·laboració entre acadèmics i promotors de l'ús.
Els pares demanen al ministeri que aboni les despeses d'igual manera que preveu pagar a les famílies que sol·liciten l'ensenyament en castellà a Catalunya
Segons ha informat en un comunicat Escola Valenciana, els pares d'aquesta alumna demanen al ministre José Ignacio Wert que apliqui la llei orgànica de millora de la qualitat educativa (Lomce) i garanteixi el dret a escollir ensenyament en la llengua pròpia, tal com preveu fer a Catalunya amb les famílies que sol·liciten l'ensenyament en castellà.
La família va tractar de matricular en valencià la seva filla el curs 2010-2011 a una escola de Xirivella, però la falta d'oferta d'ensenyament en valencià va fer que haguessin de matricular-la en l'escola cooperativa Les Carolines de Picassent. Aquest fet ha suposat una despesa per a la família durant els quatre cursos que ha estat la seva filla matriculada fora de la seva localitat de més de 17.000 euros.
En concret, la família reclama diferents danys en termes econòmics i personals per haver hagut de matricular la seva filla en valencià fora de la seva localitat. Reclamen al ministre Wert el pagament de la matrícula en el centre concertat, que suposa una despesa mensual de 100 euros; una despesa de transport mensual de 160 euros, i el pagament de 100 euros per la despesa del menjador escolar, ja que li resultava impossible per la distància anar a dinar a casa.
Aquesta família va guanyar el novembre passat un judici per obrir una línia d'ensenyament en valencià. Amb un grup de pares van recórrer la decisió de la conselleria d'Educació per la qual se'ls denegava un canvi de programa d'ensenyament per garantir el valencià al centre Ramón y Cajal de Xirivella. Escola Valenciana denuncia que la conselleria hauria d'haver convertit una de les unitats educatives de 1r de primària del centre, d'acord amb la sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià, però no ho va fer, cosa que ha impedit que la filla de la família demandant pugui estudiar ja en aquest centre.
Francesc Esteve i Alfons Esteve desmunten els arguments contra la definició de valencià del diccionari normatiu
Fa pocs dies que es va publicar el dictamen que havia encarregat el govern valencià al Consell Jurídic Consultiu a fi de comprovar si la veu 'valencià' del recentíssim 'Diccionari normatiu valencià' de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua s'ajustava a la legalitat estatutària.
Seguint el guió, el Consell Jurídic Consultiu
(CJC) valencià va concloure allò que el govern volia: que la institució de la
Generalitat Valenciana que, segons l'estatut, té la funció de determinar la
normativa no pot definir en el seu diccionari el terme 'valencià' referit a la
llengua si no el restringeix al territori valencià, perquè –afirmen-- així ho
estableix l'estatut.
I si això ja resulta fals i alarmant, ho és
igualment que, per complir l'encàrrec del govern valencià, els suposats experts
en dret que componen el Consell Jurídic Consultiu no hagen dubtat a menystenir,
a ocultar o directament a tergiversar la jurisprudència del Tribunal
Constitucional i del Tribunal Suprem espanyols i, si cal, a inventar-se raons
jurídiques que no fonamenten en cap base legal. Vegem-ho (i, de passada, demanem
disculpes al lector per tots els [sic] que marquen els calcs i les faltes del
dictamen, una pèssima traducció d'un original en un castellà pompós en què els
experts del dret l'han redactat, no pas en la llengua que diuen
defensar):
Primera manipulació: quan l'estatut declara el
valencià llengua pròpia, vol dir que és una llengua exclusiva i limitada a la
comunitat autònoma. CJC: 'En l'estatut valencià, l'afirmació de
caràcter propi del valencià té, per tant, esta consideració: el reconeixement
que és una llengua específica de la comunitat valenciana i, en conseqüència,
distinta des del punt de vista jurídic, de les altres llengües de l'estat' (p.
7).
Rotundament fals. El caràcter de 'propi' no fa referència a
l'exclusivitat ni a la limitació a l'àmbit territorial valencià. Un exemple
claríssim: quan l'estatut d'autonomia de Catalunya del 1979 declara (art. 3.1)
que 'La llengua pròpia de Catalunya és el català' no vol dir que siga exclusiva
de Catalunya, i així l'estatut de les Illes Balears del 1983 també declarà el
català 'llengua pròpia de les Illes Balears' (art. 3.1).
Segona
manipulació: l'estatut valencià defineix el valencià amb els seus límits
territorials. CJC: 'L'Acadèmia Valenciana de la Llengua introduïx [...]
en la definició de la veu "valencià" la referència a uns territoris que no
contempla [sic] l'Estatut d'Autonomia' (p. 16).
L'estatut valencià (ni
cap altre estatut) no defineix l'àmbit en què es parla una llengua: simplement
li atorga un cert estatut jurídic. Curiosament, el CJC no aplica el mateix
raonament al castellà, i en el 'dictamen' no té cap problema d'esquivar l'única
denominació per a aquesta llengua en l'estatut valencià i la constitució
('castellà') i parlar, com fa en la p. 27 de 'l'espanyol o el castellà'. Tampoc
no veu cap violació jurídica en el fet que, malgrat que l'estatut valencià i la
constitució espanyola només parlen de 'castellà', la Real Academia Española done
com a forma preferent en el seu diccionari 'espanyol' i no
'castellà'.
Tercera manipulació: l'estatut 'blinda' el nom
valencià per a la llengua i no en permet cap altre. CJC: 'En estos
termes l'Estatut d'Autonomia blinda, com a llengua, el terme "valencià"' (p.
15); '[en] l'esmentat article 6.1, l'Estatut ha blindat [...] el terme
"valencià", del que [sic] no pot separar-se ni realitzar opinions ni valoracions
filològiques amb eficàcia normativa' (p. 19).
Una altra falsedat sense
cap fonament. Poden citar una sola norma en què es base aquest presumpte
'blindatge'? Si fos així, les universitats de València, d'Alacant i Jaume I de
Castelló no podrien equiparar 'valencià' i 'català' com a denominacions
equivalents en els seus estatuts. I, més clar encara: la Generalitat Valenciana
no hauria perdut una quarantena de sentències que reconeixen que el títol de
filologia catalana i l'acreditació administrativa de català de la Generalitat de
Catalunya i el Govern les Illes Balears demostren el coneixement de valencià en
oposicions a l'ensenyament.
Quarta manipulació: defensar el
valencià equival a dir que no és català, no a 'vetlar pel seu ús
normal'. CJC: '[L'AVL] És, per tant, una entitat institucional de la
Generalitat Valenciana, la funció fonamental de la qual consistix a determinar i
elaborar la normativa lingüística de l''idioma valencià' [...] i,
fonamentalment, 'defendre la seua denominació i entitat”.'
D'on ho
trauen, que la 'funció fonamental' de l'AVL siga 'defensar el nom'? La Llei de
Creació de l'AVL no ho diu enlloc. De fet, en l'article 3, que en defineix les
funcions, ni apareix esmentada ('té per funció determinar i elaborar, en el seu
cas, la normativa lingüística de l'idioma valencià. Així com, vetlar pel
valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat
lingüística genuïna valenciana, així com, la normativització consolidada, a
partir de les denominades Normes de Castelló') i en l'article 7, que exposa les
'competències de l'AVL' apareix en el quart lloc i lligada a l'ús normal ('d)
Vetlar per l'ús normal del valencià i defendre la seua denominació i entitat').
No té, per tant, res a veure amb cap suposada resistència assimilista catalana,
com sembla insinuar el CJC.
Cinquena manipulació: la sentència
75/1997 del Tribunal Constitucional no identifica 'valencià' i 'català' i, a
més, sols és aplicable a les universitats. Tota la qüestió sobre la
doble denominació equivalent entre 'valencià' (o fins i tot 'llengua
valenciana'), nom estatutari, i 'llengua catalana', nom acadèmic, va quedar
claríssimament resolta ja el 1997, amb la sentència 75/1997 del Tribunal
Constitucional, màxim intèrpret de la Constitució segons l'ordenament jurídic
espanyol. De fet, les 45 sentències següents invoquen de manera explícita
aquesta sentència, que afirma coses tan clares com: 'Podrá discutirse cuanto se
quiera sobre la pertinencia de que en el seno de la Universidad de Valencia la
lengua propia de la Comunidad Autónoma se denomine indistintamente valenciano o
catalán, pero, como ha quedado dicho, ello no contradice valores, bienes o
intereses constitucionalmente tutelados y no vulnera precepto legal
alguno.'
Amb la sentència del Tribunal Constitucional i les 45 sentències
successives del Tribunal Suprem i el Superior de Justícia valencià, tota
interpretació que vulga fer el CJC no sols és inútil sinó que, a més, voreja la
prevaricació en termes jurídics i el ridícul o la barra en termes
socials.
Contra tot això, el CJC la interpreta segons el seu particular
criteri: '[...] el Tribunal Constitucional no va entrar, lògicament, en la
identificació entre les llengües valencià i català [sic], sinó que es va limitar
a emparar a [sic] la Universitat en l'exercici del dret a l'autonomia
universitària, i permetre-li en el marc de la docència i de la investigació
emprar ambdós denominacions' (p. 24); 'la [...] mencionada Sentència 75/1997 no
és transportable a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua' (p.
25).
Totalment fals, perquè el Constitucional deia ben clarament: 'el
[...] art. 7 de los Estatutos de la Universidad de Valencia no hace sino optar
por una de las denominaciones [= llengua catalana] con un soporte de carácter
científico, acogida en una norma reglamentaria dictada por la Administración
general del Estado con la correspondiente habilitación de la
Ley.'
L'altre argument, que la sentència del TC només és aplicable a
l'àmbit universitari i per raó de l'autonomia universitària, és igualment
insostenible. Si fos així, el Tribunal Suprem i el Superior de Justícia valencià
no la invocarien explícitament en més de quaranta sentències i, a més,
precisament per reconèixer, sempre contra la Generalitat Valenciana i en la seua
esfera administrativa, que la titulació de filologia catalana i les
acreditacions de administratives de català de Catalunya i les Illes demostren el
coneixement de valencià en les oposicions a l'ensenyament.
Sisena
manipulació: ocultació de les quaranta-cinc sentències del Tribunal Suprem i el
Tribunal Superior de Justícia valencià
El dictamen no conté ni
una referència a les quaranta-cinc sentències del Tribunal Suprem i del Tribunal
Superior de Justícia valencià en què, de manera unànime, aquests tribunals
obliguen la Generalitat Valenciana a reconèixer que els títols universitaris i
administratius de català certifiquen el coneixement de valencià, atès que es
tracta de la mateixa llengua.
Només en posarem dos exemples: un del
Tribunal Suprem i l'altre del TSJCV. La sentència de 15 de març de 2006, del
Tribunal Suprem (recurs de cassació núm. 8075/1999) afirma inequívocament quant
a l'estatut: 'Ese problema de si son o no lenguas diferentes el valenciano y el
catalán ya ha de aceptarse que no está resuelto en el Estatuto de Autonomía de
la Comunidad Valenciana, según ha declarado la STC 75/1997. Por tanto, al no
tener una solución normativa, ha de ser considerado como un problema ajeno al
Derecho que tiene su sede natural en el ámbito científico o académico.'
I és curiosíssim que el CJC no cite aquesta sentència perquè entre els
'datos suficientes que revelan que esa unidad lingüística [entre 'valencià' i
'català'] tiene un importantísimo reconocimiento en el campo científico y
académico' citava precisament que 'es especialmente significativo el acuerdo de
la Academia Valenciana de la Lengua de 9 de febrero de 2005, por el que se
aprueba el dictamen sobre los principios y criterios para la defensa de la
denominación y la entidad del valenciano. En este dictamen se afirma que la
lengua propia e histórica de los valencianos, desde el punto de vista de la
filología, es también la que comparten las Comunidades Autónomas de Cataluña y
de las Islas Baleares y el Principado de Andorra, [...] y que es un hecho que en
España hay dos denominaciones igualmente legales para designar esta lengua: la
de valenciano y la de catalán'.
I acabem amb un advertiment del Tribunal
Superior de Justícia valencià, que constitueix un excel·lent resum de la posició
de la Generalitat Valenciana, que el CJC té la gosadia d'avalar contra tota la
jurisprudència. En la sentència 474/2006, de 28 d'abril de 2006, el Tribunal
afirma: 'Solo el empecinamiento en la ignorancia y rechazo de los criterios
científicos que avalan la unidad lingüística, se manifiesta como exclusiva razón
del mantenimiento de la posición contraria por parte de la Generalitat, máxime
cuando existen reiterados pronunciamientos jurisdiccionales que desautorizan
tales argumentos, lo que fuerza a este Tribunal a recordar que una de las más
elementales exigencias del Estado de Derecho que consagra nuestro texto
constitucional, es la del imperativo cumplimiento de las decisiones
jurisdiccionales, especialmente por parte de los poderes públicos, que deben
servir con objetividad los intereses generales.'
És, en efecte,
lamentable que el Consell Jurídic Consultiu base el seu dictamen en 'el
empecinamiento en la ignorancia y rechazo de los criterios científicos que
avalan la unidad lingüística' i en la manipulació i l'ocultació de la
jurisprudència, quan no inventa directament fonamentacions jurídiques sobre
normes
inexistents.