InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 954 (dimarts 25/02/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
Els subscriptors d'InfoMigjorn Cap de Setmana rebreu dissabte que ve, dia 1 de març, el treball d'Eugeni S. Reig

Més bé i locucions equivalents

 
 
SUMARI
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) La nefasta influència del castellà en el català culte (II): El rebuig de la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona
 
3) Rodamots - Cada dia un mot
 
4) Albert Branchadell - El embrollo de la lengua vehicular
 
5) 1r Premi FilCat.UB
 
6) Presentació del Vocabulari de la Música
 
7) Butlletí d'Acció Cultural del País Valencià
 
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 123).
 

415. La llengua no és pas, com alguns imaginem erròniament, un instrument intercanviable, apte per a expressar conceptes i idees preexistents; ben al contrari, la llengua està absolutament lligada a aquests conceptes i a aquestes idees. Parlar d'una manera peculiar significa pensar d'una manera privativa, i pensar d'una manera privativa significa concebre la vida d'una manera pròpia. La llengua i el pensament són lligats indissolublement, i l'extermini d'una llengua vol dir l'extermini de la cultura de la qual la llengua és l'expressió. Un poble que oblida el seu idioma és un poble en el trànsit de la mort. El món s'empobreix cada vegada que desapareix una cultura. L'extermini d'una llengua, d'una cultura i d'un poble són una sola i mateixa cosa.

 

Manuel Sanchis Guarner

Filòleg i historiador

 

 
2)

La nefasta influència del castellà en el català culte (II)

 

El rebuig de la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona

 

 

Eugeni S. Reig

 

 

Hi ha una cosa amb la qual estic completament en desacord amb alguns escriptors valencians –afortunadament en són pocs– i és que no fan la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona. Tots els valencians hem fet sempre eixa concordança i, actualment, la immensa majoria de nosaltres continuem fent-la. Encara que en el cas del masculí plural l'hem perduda per complet des de fa molt de temps, en el femení singular i en el femení plural continuem fent-la. En canvi, alguns autors no la fan mai, amb la qual cosa la llengua que escriuen resulta, al meu parer, postissa, estranya i, a voltes, confusa.

El castellà no fa la concordança, però en eixa llengua no hi ha cap problema. Si dic lo he visto, sé que em referisc 'a él' i si dic la he vistosé que és 'a ella'. En valencià, si dic l'he vistquan em referisc a ell i l'he vistaquant parle d'ella, la cosa és claríssima. Però si dic l'he visten els dos casos, no puc saber de qui parle.

En la Gramàtica Normativa Valenciana de l'AVL (pàgina 180, punt 23.2.2.1.) diu: «El participi dels temps composts concorda en gènere i nombre amb els pronoms acusatius de tercera persona lo, la, los, les: –Has vist la meua germana? –No, encara no l'he vista.» La concordança també es dóna en aquells casos en què el temps compost va seguit d'un infinitiu i el pronom s'anteposa al conjunt verbal, amb independència que el pronom siga un complement de l'infinitiu o no: No les he sentides entrar. No l'ha deguda conéixer. No les hem pogudes comentar

La norma de l'AVL és claríssima. S'entén a la primera.

La concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona, per desgràcia, s'ha perdut per influència del castellà en una part important de la nostra àrea idiomàtica –la major part de Catalunya– però es conserva ben viva en terres valencianes i, també, a les Illes Balears a on, fins i tot, fan la concordança amb el masculí plural. I també es conserva encara en algunes parts de Catalunya. Actualment molts escriptors continuen fent la concordança –com feia la llengua clàssica i com continuem fent valencians, illencs i alguns catalans– però molts dels que no la fan en la llengua parlada tampoc la fan en la llengua escrita i això, que a mi em sembla un error molt gran i molt greu perquè despersonalitza la nostra llengua, es considera normatiu i, per tant, s'admet com a correcte. Tan normatiu es considera dir i escriure “aquestes novel·les ja les he llegides” com “aquestes novel·les ja les he llegit”. I damunt, per a agreujar el problema més encara, els llibres d'estil d'alguns mitjans de comunicació i els correctors d'algunes editorials ho fomenten i, fins i tot, ho imposen. Jo comprenc perfectament –i em sembla molt bé i estic totalment d'acord– que als minusvàlids els donem tota classe de facilitats per a fer-los la vida més fàcil, més còmoda i més agradable, però el que no puc comprendre –ni crec que ho entenga ningú– és que u s'automutile voluntàriament per a convertir-se en minusvàlid i gaudir d'eixes facilitats. Doncs eixa barbaritat tan gran és exactament la que fan els valencians que renuncien a fer la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona en la llengua culta quan la immensa majoria de nosaltres la fem en la llengua parlada. És mutilar la llengua d'una manera lamentable. Maltractar-la i empobrir-la d'una manera absurda a canvi de no res. I acostar-la una mica més al castellà.

Actualment, que tanta preocupació hi ha perquè les dones no siguen invisibles tant en la llengua parlada com en l'escrita i, per tal d'aconseguir-ho, usem fórmules moltes voltes absurdes que compliquen les coses d'una manera innecessària, em resulta desconcertant que es deixe de fer la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona que dóna visibilitat a la dona d'una manera ben clara i natural. Si parlem d'unes dones i diem “les he vist” en lloc de “les he vistes” considere que, a més d'atemptar contra la integritat de la llengua, atemptem contra la dignitat de les dones. Les menyspreem i les subordinem als hòmens d'una manera gratuïta.

 
3)
 
 
 
4)
 
Publicat en el diari EL PAÍS dissabte 15 de febrer del 2014
 
Podeu traduir el text amb www.internostrum.com
 

El embrollo de la lengua vehicular

Albert Branchadell
 

El Tribunal Superior de Justicia catalán ratifica de frente el sistema de inmersión


Los recientes autos del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, que exigen al Gobierno catalán la introducción de una cuota del 25% de horas lectivas en castellano, han sido recibidos como una agresión contra un sistema (la inmersión lingüística) que no solo cuenta con un apoyo parlamentario sólido sino también con el aval de los expertos y el refrendo de los resultados académicos. La reacción de la Generalitat, que tanto reprocha últimamente al Gobierno español su inmovilismo en el contencioso soberanista, ha sido inmovilista a su vez: al decir de Francesc Homs, consejero de la Presidencia, no se va a mover “ni una coma” del sistema. Ante este punto muerto tan gráficamente expresado son urgentes algunas reflexiones.

Para empezar, los autos del TSJC, lejos de desmontar el sistema de inmersión “por la puerta de atrás”, lo ratifican de frente. El TSJC se esfuerza en remarcar que la proporción de la presencia vehicular del castellano “debe partir de la consideración del catalán como centro de gravedad del sistema”. En este sentido, el modelo al que apunta el TSJC se sitúa claramente en contra de los modelos que vienen defendiendo los adversarios del sistema de inmersión. En su programa electoral de 2010, el PP de Cataluña estableció las proporciones que deberían corresponder a las diferentes lenguas vehiculares: entre una quinta y una tercera parte en inglés y el resto repartido a partes iguales entre el catalán y el castellano. Si optamos por la quinta parte en inglés, estamos hablando de un modelo 20-40-40, que es precisamente el modelo que defiende Ciutadans. Entre el 25% del TSJC y el 40% de estos partidos hay sin duda un trecho. Y el trecho es todavía mayor entre lo que dice el TSJC y lo que postula UPyD, que no es otra cosa que la posibilidad de elegir escuelas donde todo el currículo se imparta en castellano.

El problema, pues, no es que el TSJC destruya un sistema en el que el catalán debe seguir siendo el centro de gravedad. El problema, en todo caso, es que suplante al legislador y se saque de la manga que el 25% de docencia en castellano es lo que constituye una proporción razonable. Más allá del consabido argumento de la invasión de competencias, aquí hay que hacerse al menos estas dos preguntas. ¿Razonable para qué? ¿Y por qué el 25%?

El TSJC concluye que a la luz de precedentes como la sentencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos de 23 de julio de 1968 “procede fijar en el 25% de las horas efectivamente lectivas el mínimo de referencia”. La sentencia citada se refiere a ciertas poblaciones de la periferia de Bruselas en cuyas escuelas públicas la lengua de la enseñanza es el neerlandés, a pesar de que una parte importante de su población es francófona. Según la legislación examinada por el TEDH, en estas escuelas la enseñanza del francés ni siquiera era obligatoria y en ningún caso se preveía su utilización como lengua vehicular, una situación que los jueces dieron por buena. La legislación examinada también establecía la posibilidad de organizar la enseñanza en francés si lo solicitaban al menos 16 familias francófonas; estas escuelas sí que tenían la obligación de enseñar la lengua neerlandesa, pero no de utilizarla como lengua vehicular. Si la sentencia del TEDH no fija ningún porcentaje, ¿cuál es el precedente, si no es la imaginación del Tribunal?

Pero más allá del aspecto relativamente técnico del porcentaje se halla la cuestión sustancial de la razonabilidad. Se supone que la introducción del castellano como lengua vehicular debería ser un instrumento para garantizar el correcto aprendizaje de esta lengua. Sin embargo, ni en las interlocutorias actuales ni en los anteriores pronunciamientos judiciales sobre esta cuestión se proporciona ninguna evidencia de que los alumnos cuyos padres han solicitado enseñanza en castellano padezcan un déficit de conocimiento de esta lengua. Esto lleva a pensar que lo de la razonabilidad no obedece a necesidades pedagógicas sino a convicciones ideológicas, y concretamente a una variante del westfalianismo lingüístico (ya saben: un Estado, una lengua): el castellano debe ser lengua vehicular en todo el territorio español (aunque en algunas regiones solo sea el 25%). Detrás de esta actitud se esconde un prejuicio político: un sistema educativo en el que la única lengua vehicular sea el catalán es percibido como antiespañol.

Naturalmente, al westfalianismo español le corresponde el westfalianismo catalán, según el cual en Cataluña la lengua vehicular debe ser el catalán. Y aquí asoma un prejuicio paralelo: la introducción del castellano como lengua vehicular es percibida como una maniobra anticatalana. (Lo curioso es que los recelos que despierta el castellano no los despierta el inglés: cuando la consejera de Educación, Irene Rigau, anunció que el 12% de las horas lectivas de primaria, el 15% de secundaria y el 18% de bachillerato serían en inglés, a nadie se le ocurrió decir que eso suponía desmontar el sistema de inmersión “por la puerta de atrás”).

Para pacificar este asunto solo cabría una posibilidad, que es dejarse de westfalianismos. En primer lugar, habría que ratificar el único punto de encuentro de todas las partes, que no es otro que el bilingüismo terminal. Sea cual sea la decisión que se tome en materia de lenguas vehiculares, el sistema educativo debe garantizar el correcto aprendizaje tanto del catalán como del castellano. En segundo lugar, habría que dar libertad a los consejos escolares de los centros educativos para que establezcan su lengua o sus lenguas vehiculares y, si es el caso, la proporción de cada una de ellas. ¿Que la mayoría optará por mantener el catalán como lengua vehicular? Nada que decir, siempre que se garantice el bilingüismo terminal. ¿Que algunos optarán por impartir el 25% (por ejemplo) de las horas lectivas en castellano? Tampoco nada que decir, siempre que se garantice el bilingüismo terminal. Y todo ello sin olvidar la urgencia de levantar el conocimiento del inglés (la verdadera lacra lingüística del sistema educativo catalán, como lo es del español) mediante su introducción como segunda o tercera lengua vehicular.

Lo más irónico del asunto es que esta es precisamente la dirección en la que está evolucionando el sistema de inmersión. Diga lo que no diga la Ley de Educación de Cataluña, la Generalitat permite impartir un área en lengua castellana (aparte de la lengua y literatura castellanas) “en los centros que dadas las condiciones de su entorno sociolingüístico dispongan de un proyecto específico”. En virtud de esta posibilidad, y según datos aireados por la propia consejera de Educación, el 13% de escuelas públicas y concertadas de Cataluña ya está utilizando el castellano como lengua vehicular. (Por lo que respecta al inglés, el 34% de los centros lo utiliza como vehicular, y ya hemos mencionado el proyecto de Irene Rigau de conceder a esta lengua entre un 12% y un 18% del tiempo lectivo). En otras palabras, en Cataluña ya existen hoy escuelas que utilizan tres lenguas vehiculares sin que nadie las haya acusado de desmontar la inmersión “por la puerta de atrás”.

Y terminamos. Sería muy interesante estudiar ese 13% de escuelas que utilizan el castellano como lengua vehicular. ¿Por qué se tomó la decisión de adoptar el castellano? ¿Cómo se obtuvo el consenso de las familias? ¿Qué impacto está teniendo la medida? A lo mejor descubriríamos que el hecho de utilizar el castellano como lengua vehicular ha mejorado el conocimiento del castellano sin dañar el del catalán. Dejar que el sistema evolucione de este modo natural parece más recomendable que modificarlo a golpe de autos judiciales inspirados en última instancia en la nefasta sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto de Cataluña. Pero claro: en este momento de la historia ya les va bien, a los unos y los otros, que la cuestión de la lengua vehicular se haya convertido en un arma arrojadiza más.

Albert Branchadell es profesor de la Facultad de Traducción e Interpretación de la Universidad Autónoma de Barcelona.

 
5)
1r Premi FilCat.UB
 
El Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona convoca el 1r Premi FilCat.UB (2014) amb l'objectiu de promoure els treballs de recerca de batxillerat que tinguin per objecte d'estudi qualsevol aspecte de la llengua i la literatura catalanes. El premi té dues modalitats: una per a treballs sobre llengua catalana i una altra per a treballs sobre literatura catalana. El termini de presentació dels treballs és el 16 de maig del 2014. Per a més informació, vegeu Bases de la convocatòria o http://stel.ub.edu/filologiacatalana/I_Premi_FilCat_UB
 
Esperem que aquesta iniciativa també propiciï un diàleg més fluid entre professors de secundària i professors d'universitat. Comptem amb vosaltres!
 

6)
 
Presentació del Vocabulari de la Música

 

 

Lloc: Sala Alfons el Magnànim del Centre Cultural La Beneficiència

Dia: Dijous, 27 de febrer del 2014

 

19 h. Parlaments institucionals

         Director de la Institució Alfons el Magnànim, Vicent Ribes.

         President de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, Josep F. Almeria.

         President de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Ferrer.

19,10 h. El Vocabulari de la Música. President de la Comissió de Llenguatges Específics de l'AVL, Josep Lluís Doménech.

19,20 h. Conferència sobre “El valencià i la música”. Pilar Almeria.

19,50 h. Pausa.

20 h. Concert del Cor i Orquestra de Cambra de la Societat Musical “La Primitiva” de Rafelbunyol.

 

7)
 
 
(dijous 20 de febrer del 2014)
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací