portar
mal espill
Produir (una
persona, una cosa, una situació, un acte, una informació, etc.) sensació de
desconfiança, recel, sospita, mal pressentiment.
|
A mi els símptomes que té el teu cosí em porten mal espill. Déu
vullga que m'enganye, però em fa l'efecte que no arriba a
Nadal. |
posar
en córcora
Despertar en una
altra persona una sensació d'intranquil·litat, d'incertesa, de preocupació
forta, de desassossec, d'inquietud d'ànim, d'angúnia.
|
Li has dit això del xic i l'has posada en córcora. Hauria sigut
millor que no li hagueres dit
res. |
El nom
comú córcora no he pogut trobar-lo en cap diccionari valencià o català,
antic o modern. Ni tan sols l'arrepleguen el DCVB ni el DECat de
Coromines. En el Diccionari ortogràfic i de pronunciació de l'AVL tampoc
apareix. No l'he trobat en cap dels diccionaris del castellà que he consultat ni
tampoc en diccionaris d'altres llengües com ara del francés, portugués, italià,
anglés, etc. Ni tan sols l'he trobat amb el cercador Google. Sembla que és un
mot que no està documentat enlloc.
Si
cerquem en el DCVB la paraula corc trobem que la setena accepció
és: «Pensament o sentiment dolorós que consum lentament; cast. gusano,
roedor. En son cor jove s'amaga un corch, Aguiló Poes. 215.
Xafa'm o al corc mortífer abandona'm | que em rosega lo cor de viu en
viu, Canigó
xi. Que tornéssem els vint duros!...Pues tornem-los-els, y fora
corchs! Pons
Auca 256. El corch dels zels minava lo cor del rey, Ruiz Poes.
28.»
I si
cerquem en el mateix diccionari la paraula corcó trobem que la cinquena
accepció és: «Pensament o sentiment dolorós, que dóna angúnia i consum
lentament; cast. roedor. Lo mouiment d'aquesta ira | és un corcó | que'ls dóna molta
passió, Somni
J. Joan 2853. El tresor que duus | en la intel·ligència, | quan l'hora no sia |
d'aprofitar-ló, | te serà corcó | de melancolia, Alcover Poem. bíbl. 89.
Jo no puc enganyar... Quin corcó sento cada cop que em fa un
regal!, Roig
Flama 75. “Sempre tinc el corcó al cor”.»
Es veu molt clar que la
paraula córcora que apareix en l'expressió alcoiana que estudiem pertany
a la mateixa família que corc i corcó, tant per la forma com pel
significat. No estaria gens malament que el Diccionari normatiu del
valencià de l'AVL incloguera aquesta paraula i la definira
adequadament.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
Hala! Existeix en català, però no és
un tot terreny, com en castellà; és una interjecció que no expressa sorpresa o
rebuig, o concelebració d'un pare per un regal rebut pel fill, ans tan sols és
emprada per a encoratjar algú o per donar-li ànim o pressa. I els brivalls tiraven endavant, hala, hala,
hala! El pare es congratula amb el fill, pel regal, dient: Alça, noi! Alça, quina joia! Apa, ara sí que
lluiràs força!
“Hombros”. Del coll al
braç: Espatlla. El capdamunt del braç, l'encaix al
tronc: Muscle. Portava el marrec assegut a l'espatlla.
Per tant, cal distingir entre muscle,
múscul i musclo. Múscul:
bíceps, fibra, braó. Musclo: mol·lusc,
marisc.
“Hueso”.
Os de la fruita, sí, però ha desbancat totalment el tan usual fins fa poc: Pinyol. Un pinyol de préssec. Fins del pinyol de
l'oliva, en treuen oli.
Un redactor em pregunta si ha de fer cas dels lectors que el renyen perquè, per expressar la repetició no freqüent d'una acció o un fet, fa servir a vegades i no pas de vegades, que és la forma que ells consideren més genuïna i correcta.
Com en tants altres casos, el motiu subjacent d'aquests renys és partir del principi que, entre dues formes sinònimes, sempre és més genuïna la que s'allunya més del castellà. És un principi que jo no aplicaria cegament, perquè de vegades la forma més paral·lela al castellà és la més antiga i també és -o era- la més habitual en la llengua.
Amb el Coromines a la mà aprenc que la forma més antiga devia ser a les vegades, però que molt aviat va conviure amb a vegades, que ja trobem en Llull, Bernat Metge o Joanot Martorell. De vegades és també una forma molt arrelada i té més presència en els dialectes del nord de Catalunya, potser per influència de l'occità.
Com el gran etimòleg, jo no sóc partidari de postergar cap de les dues formes. Considero lícit que cadascú triï si les alterna o en prefereix una, però abusiu que corregeixi o censuri un text aliè perquè no coincideix amb la seva preferència.
Coromines, que quan s'enfada recorre a un lèxic tan florit com el del capità Haddock, anomena aquests abusos "pantalonades de corrector pedant" però jo em limitaria a dir que són una impertinent intromissió en l'estil de l'autor.
No diria el mateix de canviar en ocasions per a (de) vegades. Perquè si bé és cert que en ocasions apareix algun cop al DIEC2, hi ha força consens a no veure'l gaire genuí si no va acompanyat d'un determinant o un adjectiu.
És a dir, poc podem dir si algú escriu en ocasions excepcionals o bé en algunes ocasions, però s'endevina influència castellana en un en ocasions a seques que equivalgui a a (de) vegades.
Són les
dues del migdia: faig una pausa per dinar i per informar-me una mica del que
passa al país i al món. Em connecto a RAC1, on fan el 14/15, un informatiu conduït per Laura
Rosel que en quinze minuts em posa al dia amb les notícies ben mastegades i amb
les declaracions justes per a completar el que cal saber. I a més a més, cuinat
amb un llenguatge desimbolt per fer-ho fàcil de digerir.
Un dels
trets que caracteritza RAC1 és el tarannà distès de la seva programació. Això,
en el terreny lingüístic, es tradueix en un model viu, àgil i col·loquial. I,
tot i que un informatiu és segurament l'espai de màxima formalitat d'un mitjà de
comunicació, si entenem aquesta formalitat com a rigor (ha de ser directe,
precís, objectiu, prudent quan cal, etc.), em sembla que això no exclou que
pugui fer servir un llenguatge més informal que conformi un discurs
planer.
La
llengua utilitzada en ràdio i televisió s'ha anat col·loquialitzant
progressivament amb el pas dels anys. Una tendència que va començar amb els
magazins i programes d'entreteniment, que va continuar amb els esports i que ara
ha arribat també als informatius. Transcric a continuació unes quantes mostres,
marcades en negreta, d'aquesta aposta per la llengua col·loquial que fan en
l'informatiu del migdia de RAC1. Malgrat que és un seguiment discontinu
corresponent a la primera meitat de l'any 2013, crec que és prou il·lustratiu.
És especialment destacable l'ús de les frases fetes integrades en
l'encapçalament de moltes notícies.
9/1: Josep Antoni Duran i Lleida fa muts i a la gàbia i deixa en mans de
la portaveu del partit, Marta Llorens, el difícil paper de donar explicacions
pel cas Pallerols.
15/1: Tants caps, tants barrets. Els partits
que estan a favor del dret a decidir han presentat fins a quatre propostes
diferents per plantejar la declaració de sobirania...
15/1:
Mentre que els ecosocialistes i la CUP estan oberts a entendre's amb els
partits que donen suport al Govern, els socialistes continuen fent el ronso per avalar el dret a
decidir.
7/2: Rajoy va a Brussel·les amb la cua entre les
cames.
7/2: Un informe policial vincula Oriol Pujol amb
negocis en què s'hauria embutxacat diners d'estranquis.
5/3: CiU i Esquerra fan com si sentissin ploure i tiren milles amb l'aposta del procés
sobiranista.
5/3: Hi ha un centre de Terrassa [...] que el curs
que ve plegarà
veles.
3/4: Des de l'oposició acusen Artur Mas de no haver-se arremangat després
d'aquests cent dies, i la prova és que encara no hi ha
pressupostos.
3/4: El president espanyol ha comparegut després de
dies i dies sense dir ni
piu.
9/4: El dret a decidir és una pedra a la sabata no sols del PSOE;
també, i sobretot, del PP.
9/4: Clatellot judicial al Partit Popular
per l'ERO a Telemadrid.
14/5:
Madrid i Extremadura es passen
pel clatell la calma que Mariano Rajoy els demanava ahir
mateix.
4/6: Diversos representants de l'anomenat sector més
catalanista del PSC [...] mouen
fitxa per picar el crostó a
l'alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat.
17/6: Avui
la direcció convergent fa mutis i no
vol replicar les declaracions contundents dels socis, que ahir van denunciar que
Josep Antoni Duran i Lleida se sent amenaçat per discrepar del procés
sobiranista.
21/6: El
Govern espanyol vol passar la
moto-serra a les autonomies per posar fi a les duplicitats. Proposa que la
Generalitat es carregui organismes
com el Síndic de Greuges o el Servei Meteorològic de
Catalunya.
2/7: Alícia Sánchez-Camacho pica la cresta al PP d'Altafulla per
haver comparat la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana amb un míting
nazi.
2/7: Els comerciants de Sabadell treuen foc pels queixals amb el polèmic
vídeo “Compra en Sabadell”, que corre com la pólvora per
internet.
3/7: [...] Un altre cop el govern de Rajoy ho ha
aprovat per la porta del
darrere.
8/7: Adolf Todó s'espolsa les puces i diu que tota la
culpa del forat de Catalunya Caixa la té la direcció
anterior.
11/7: Els
infermers i els metges de la sanitat pública, tot i les retallades de pressupost
i de sou, estan aconseguint mantenir el llistó tan alt com estava. La prova del cotó és l'opinió dels
pacients, que de mitjana posen un
Tots
aquests exemples donen una idea del model lingüístic pel qual aposta l'emissora.
És cert que en cada cas trobaríem alternatives no tan informals per a dir el
mateix: mantenir silenci en comptes
de fer muts i a la gàbia; contrariat en comptes de amb la cua entre les cames; tancar en comptes de plegar veles; ser una nosa en comptes de ser una pedra a la sabata; etc. El
missatge ens arribaria igual, però segurament es perdria la força comunicativa
que té el gir col·loquial que han fet servir. Em sembla un encert, doncs, que
presentin la informació amb pinzellades d'expressions que són habituals en les
converses informals. Crec que això crea un vincle de proximitat entre la ràdio i
l'oient que fa que aquest últim s'hi senti més
identificat.