Com Martí Gasull, amb qui tenia molt bona relació, Joan-Carles Martí, “l'home d'Elx”, és un entusiasta i un enamorat de la seua llengua i la seua cultura.
403. I bé, perquè puguem
demanar als altres que respectin i honorin la llengua catalana, cal començar per
honorar-la i respectar-la nosaltres mateixos, els
catalans.
Antoni Rovira i Virgili
Historiador, periodista i
polític
Sense cap mena de dubte, en la nostra llengua hi han castellanismes de
primera i castellanismes de segona. Castellanismes de primera són: «maco»,
«amoïnar», «rumiar», «pessebre», «tarda», «abans d’ahir» o «aquest any» i
castellanismes de segona són «almorzar», «mentira», «rabo» o «per favor». Els
castellanismes de primera són els que es diuen en el català «central» i els
castellanismes de segona els que es diuen en el català
«perifèric».
Un cas escandalós és el de «pesebre / pessebre». La paraula «pesebre»
(pronunciada amb «s» sonora) amb el significat de «recipient fet d’obra o de
fusta que es col·loca de manera fixa en la quadra o estable per a que mengen els
grans ruminants com ara els bous, els muls, els cavalls, els ases, etc.» és
àmpliament usada pels valencians des del segle xiii i la trobem fàcilment en els
nostres clàssics, com ara en L’Espill
de Jaume Roig, però no la trobem en els diccionaris normatius de la nostra
llengua, que no la recullen amb aquest significat i amb aquesta grafia. En canvi
el vocable «pessebre», pronunciat amb «s» sorda i per tant escrit amb dues
esses, amb el significat de «representació del naixement de Jesús feta amb
figuretes de fang o d’altres materials», que és una paraula manllevada del
castellà en època recent i que els valencians no la utilitzem mai perquè sempre
diem «betlem», sí que la recullen els nostres diccionaris normatius. Comprendre
aquesta paradoxa és ben senzill: el català central no usa «pesebre» amb el
significat de «menjadora per als animals», usa «grípia», però en canvi usa el
castellanisme «pessebre» per a denominar la representació del naixement de Jesús
feta amb figuretes.
«Pessebre», «maco» i «amoïnar» són castellanismes evidents i ningú
discuteix el seu origen, mentres que es fan esforços ímprobes per a intentar
demostrar la catalanitat genuïna de «rumiar», «tarda», «abans d’ahir» i «aquest
any», paraules i locucions que, si bé no són castellanismes evidents, la seua
autenticitat és, com a mínim, francament dubtosa. Pel que fa als castellanismes
valencians –que no sempre ho són– diré que «pesebre» és, segons Coromines, un
mot d’origen mossàrab ben antic entre nosaltres, «almorzar» és un mot mossàrab
tan antic o més que la variant formal «esmorzar», «mentira», que ha originat
derivats com ara «mentirola» o «mentirons», és un mot d’origen aragonés que ja
trobem en els Sermons de sant Vicent
Ferrer coexistint amb «mentida» i la locució «per favor» és usada en diverses
llengües llatines com ara l’antic gallec-portugués, el gallec modern, el
portugués modern, el castellà, l’italià, etc. La paraula «rabo», àmpliament
usada pels valencians, deriva del llatí rapum que significa «nap redó» i el
mateix origen tenen, molt probablement, les paraules catalanes «rabassa» i
«rap». El fet que el mot «rabo» siga el que empra el castellà per a denominar la
cua dels mamífers ha originat que se’l considere com un castellanisme
inadmissible, però aquesta paraula, també usada en portugués, sembla que era
comú a tots els parlars mossàrabs de la península Ibèrica i per tant també al
que parlaven els mossàrabs valencians prejaumins. És possible (i fins i tot
probable) que els valencians hàgem dit «rabo» des de temps immemorials i, a més,
hem creat paraules i locucions derivades d’aquest mot com ara «rabut»,
«rabotada», «rabosa», «rabosejar», «rabosot», «rabet de gat», etc. El fet que
condemnem aquesta paraula a la foguera de la inacceptabilitat pel simple fet que
siga idèntica a la que empra el castellà, tan sols ens condueix a empobrir i a
despersonalitzar la nostra llengua.
Els
castellanismes flagrants del català central («maco», «amoïnar», «pessebre»,
etc.) poden pujar al cel, ser recollits pel Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans
i emprats per la llengua culta mentres que els castellanismes del català
perifèric (que en molts casos no ho són pas) són condemnats a l’infern de la
inacceptabilitat.
Com Martí Gasull, amb qui tenia molt bona relació, Joan-Carles Martí, “l'home d'Elx”, és un entusiasta i un enamorat de la seua llengua i la seua cultura.
En un món global i globalitzat com l'actual conèixer diverses llengües és necessari i fonamental. Quantes més en dominem millor, nos sols per qüestions professionals sinó perquè ens ajuda a entendre millor el món complex que ens envolta, doncs cadascuna d'elles ens permetrà interpretar-lo d'una manera pròpia, única i diferent. Ara bé, hom pot dominar moltes llengües però en el fons sempre n'hi ha una que sobresurt, que actua de pal de paller i a la que han anat afegint-se les altres. És la llengua en la qual començàrem a dir les primeres paraules, la que ens transmeteren els nostres pares i familiars. La que començà a donar-nos una identitat i ens obrí les portes al coneixement. Així doncs, l'estructura, la bastida on es sustenta part de la nostra identitat està estretament relacionada amb aquesta primera llengua.I aquesta ens uneix i identifica amb una col·lectivitat. Tant és així, que per a milions de persones la seua llengua és la seua Pàtria. Només com a exemple paga la pena recordar alguna de les frases que al respecte s'han dit. Així,l'advocat, periodista i polític Prat de la Riba a principis del segle XX deia que “La meua llengua és la meua Pàtria”, també l'escriptor i periodista empordanès Josep Pla afirmava “El meu país és aquell on, quan dic “Bon dia”, em responen “Sí”, sembla que fa bon dia”', o l'escriptor argentí Juan Gelman, darrerament traspassat, que afirmava que “Mi Pátria és mi lengua”.
Així doncs, fa molta gràcia aquelles persones que diuen que les llengües només són que instruments de comunicació, però en tocar-los la seua salten com a feres. Les llengües, ens ho diuen els lingüistes i els sociòlegs, són molt més que això. Són sentiments, emocions, records, plaers, desig, orgull, resistència, opressió..., són l'anima d'una persona i, com hem llegit, determina la identitat nacional de les persones, fins i tot la seua Pàtria. Per això, i al llarg de la història de la humanitat, han hagut pobles que han aprofitat la llengua, i continuen aprofitant-la, com a instrument per perseguir, dominar, anorrear, fer desaparèixer o canviar la identitat d'altres pobles. Així ho ha fet, per posar algun exemple, França amb l'occità, cors, bretó i gal·ló, Itàlia amb el napolità, sicilià i vénet, o Espanya amb el gallec, èuscar i català.Pel que respecta a la nostra llengua, està força documentat que l'estat espanyol ha perseguit el català des del segle XVIII, si més no. L'historiador, polític i escriptor gironí Francesc Ferrer i Gironés ens escrigué un magnífic llibre, “La persecució política de la llengua catalana (1985)” on ens aporta centenars de proves (documents, lleis, decrets, ordres...) que així ho demostren.
Amb l'arribada de la “democràcia”, i l'aprovació de la Constitució de 1978, moltes persones van pensar que aquesta persecució, que aquest menyspreu i obsessió envers el català desapareixeria, i van confiar en l'article tercer de l'esmentada Carta Magna que diu “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció”. Però, 36 anys després d'aquella aprovació, hom s'hi pregunta on ha quedat aquest “especial respecte i protecció”. Fa l'efecte que els notables que redactaren aquest article tercer entenien que, el que ells anomenaven “lenguas regionales”, havien de protegir-se, però com si foren unes peces de museu rares que cal tenir a dintre d'una urna. Per això, en aquestes quasi quatre dècades els governs de l'estat, de dretes i d'esquerra, no han tingut cap interès per potenciar-les ni donar-les a conèixer a Espanya i a la resta del món. Des de l'estat, i en especial els governs del PP, s'han posat tota mena d'entrebancs als models d'immersió que s'han portat a terme a Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Ho estem veient en l'actualitat amb la Llei Wert, els decrets de plurilingüisme, la persecució dels professors a les Illes o les llistes negres de professors en les ikastoles basques. I és que encara que no els hi agrade, tot i que ells així ho senten, la llengua, com hem dit, és un dels trets bàsics de la identitat de les persones.
Tot i els entrebancs esmentats, a Catalunya la immensa majoria de la població considera que la seua llengua és la seua pàtria. Però, a més, i per motius d'espoli fiscal i d'altres, volen anar encara més lluny que els seus paisans Josep Pla i Prat de la Riba. I per això, milions de catalans i catalanes, nascuts o no en territori català, han fet seua la frase de l'escriptor Jaume Cabré que diu: “La llengua és la meua Pàtria i la vull lliure”.
La Via Catalana, que es posà a caminar arran de la gran manifestació de l'11 de setembre del 2012, és el resultat final d'un poble que ha dit prou a aquesta secular persecució. Al llarg d'aquests 36 anys de “democràcia” generacions i generacions de catalans i catalanes han estat educats, amb una certa normalitat, en la seua llengua i han tingut accés a la seua història, i a conèixer els entrebancs, les persecucions, les lleis i els governs que al llarg de tres segles han tingut com a objectiu anorrear un poble.
Llengua i història, heus ací dos dels trets bàsics que configuren la identitat de les persones, i evidentment això l'estat espanyol ho sap. Per això hi dedica tants recursos i esforços en posar tots els entrebancs possibles perquè el català no esdevinga una llengua normal i normalitzada. Per això l'obsessió del ministre Wert en “españolizar a los alumnos catalanes”. Per això ataquen la política lingüística catalana, balear i valenciana basada en el model d'immersió. Un model aplaudit i lloat per la Unió Europea, doncs garanteix la igualtat i cohesió social. Per això, els president Bauzà i Fabra, a les ordres de Mariano Rajoy i las FAES, persegueixen el professorat i els centres que es neguen a aplicar models suposadament plurilingües, però que tenen com a objectiu arraconar el català. Al meu parer, Espanya és conscient que Catalunya se'ls hi escapa i per a ells el principal motiu és la “maleïda llengua”. I fa l'efecte que no estan disposats a que els passe el mateix a la resta dels Països Catalans, per això han prohibit el senyal de TV3 i Catalunya Ràdio al País Valencià i han tancat RTVV. Cap mitjà que ens puga relacionar, comunicar, agermanar, intercanviar... amb la, segons ells, separatista Catalunya. Aquesta ofensiva espanyolista no té altra més explicació que impedir l'avanç del català, doncs saben molt bé que la llengua modela la identitat de les persones, i les identitats, com quasi tot en aquesta vida, és fan i es refan.
Alcoi, 25 de gener del 2014
Anglès per a catalanoparlants
L’Associació Cultural Socarrats vol expressar el rebuig
absolut i la condemna més enèrgica a la decisió del Partit Popular de forçar el
tancament de les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació al País
Valencià, un acte que considerem un atac en tota regla a la llibertat
d’expressió, als drets culturals i lingüístics dels valencians i a la legislació
espanyola i europea, la qual declara solemnement que les llengües minoritàries
seran objecte d’una especial protecció.
La decisió, però, no ens sorprén. En els últims anys,
el govern del Partit Popular ha promogut de manera sistemàtica el cessament de
les emissions de tots els mitjans de comunicació que, totalment o parcial,
emetien en català, la llengua pròpia dels valencians, i ha iniciat així una
ofensiva repressora els precedents de la qual caldria anar a buscar a l’etapa
més fosca del franquisme. Una ofensiva contra la llengua i la cultura pròpies
que ha intentat reduir a la marginalitat qualsevol expressió artística en
català, que ha atacat l’àmbit educatiu amb l’aprovació d’una llei d’educació
clarament regressiva i amb l'intent posterior d’eliminar línies en valencià de
les escoles i que culmina ara amb l’eliminació de les dues últimes emissores que
feien possible la recepció de continguts informatius en la llengua dels
valencians. Una ofensiva repressora que té com a objectiu últim la marginació de
la llengua i la cultura pròpies i l’assimilació absoluta del País Valencià a la
llengua i la cultura castellanes.
Els valencians, però, no ens resignarem a viure en un
País Valencià aïllat i bloquejat, sense contacte amb les altres comunitats
autonòmes amb què, d'acord amb totes les institucions acadèmiques, entre les
quals l'Acadèmia Valenciana de
En conseqüència, exigim del Govern valencià i del
Govern espanyol que actuen d’acord amb la legislació vigent i deixen de violar
els drets bàsics i universals com són el dret a la informació i a mantenir vives
la llengua i la cultura pròpies. Per tant, demanem la revocació immediata de la
denúncia que ha forçat el tancament de les emissions de Catalunya Ràdio i
Catalunya Informació al País Valencià, la recuperació de les emissions de
Televisió de Catalunya, així com l’adopció de les mesures oportunes per
restaurar les emissions dels diferents canals, televisius i radiofònics, de
En tot cas, com a associació legalment constituïda, no
permetrem que ens neguen els drets que ens reconeix la legislació espanyola i
europea, ni que prospere la política de residualització de la nostra llengua que
pretén convertir els valencians en ciutadans de segona categoria dins d’un Estat
cada volta menys respectuós amb la diversitat.
Vila-real, 22 de gener de 2014
El llibre està dividit en cinc parts: Veus en un túnel, Suite per a Andrea, Punts de fuga, Els dies futurs i Seqüència d’Angus. “Es tracta de les etapes d’un riquíssim viatge interior, enllà de coneixement i memòria”.
Manel Rodríguez-Castelló, Comença publicant poemes solts en revistes locals i en 1979 publica el seu primer poemari: Ciutat del tràngol, que havia rebut el prestigiós Premi Vicent Andrés Estellés un any abans.
La seua poesia és intimista, centrada en el coneixement de les vivències personals mitjançant un ús precís del llenguatge.
Després vingué la nostra radiotelevisió pública i una revolució mediàtica, social i professional que va quedar traumàticament ofegada el passat 29 de novembre. Durant alguns anys, els valencians hem pogut disfrutar d´una oferta plural i diversa de continguts i accents de la nostra llengua que ens acostaven a una certa normalitat. Era un fet històric, això, perquè per primera vegada la gent de Dénia o Santa Pola podia comprovar a través de la ràdio i la televisió com s´assemblava el seu parlar a la gent de Lleida, i com no existia cap diferència a una i altra banda del riu de la Sènia. Aquesta normalitat, però, per a alguns és insuportable i com que no poden consentir que valencians, catalans i balears enfortim els nostres vincles històrics o anem de la mà en la defensa dels nostres interessos econòmics comuns (com ara el corredor mediterrani o un sistema de finançament més just) fa temps que han tret els tancs al carrer i estan disposats a destrossar-nos sense misericòrdia ni cap mirament.
Primer ens varen tancar els repetidors de TV3, després ha vingut el desastre de la desaparició de la ràdio i la televisió públiques valencianes, fa unes setmanes, al meu dial de la ràdio hi havia quatre emissores que em saludaven amb un «bon dia» i em deien «gràcies per escoltar-nos» o «el València ha guanyat 2 a 1 en un partit molt intens i disputat on ha destacat€»; ara no n´hi ha cap que em diga «bon dia» o «adéu». L´Estat „el Govern central„ no va amb bromes ni mira pèl en l´objectiu de trencar l´espai de comunicació que compartim catalans, valencians i balears. Incendiats i alarmats pel procés sobiranista que es viu a Catalunya, vénen a per nosaltres, els valencians, que som la part més dèbil i vulnerable d´un àmbit cultural i lingüístic que volen tindre subjugat i vençut.
A Catalunya i Balears tenen aquesta batalla perduda, ja que la llengua pròpia és un element vertebrador, troncal, fonamental de les societats respectives i la gent es revolta cada vegada que hi ha un intent d´agressió contra ella, com ho demostren les manifestacions massives que varen omplir els carrers de Palma en protesta contra la política educativa i lingüística del president José Ramón Bauzà. Ací, al país dels valencians, la cosa és diferent. Per a una part dels ciutadans i per al PP que ens governa de fa 18 anys, el valencià no és un bé patrimonial que cal defensar i promoure per a posar-lo al mateix nivell que el castellà. El valencià no és el nostre tret identitari, sinó «un defecte» com va dir una consellera de la Generalitat Valenciana, una anomalia que no ens fa uniformement espanyols i que per tant cal anar ofegant, debilitant, arraconant i extingint.
Hem retrocedit 30 anys, però la societat valenciana no és la mateixa que en els anys 70 ó 80. Efectivament, els nacionalistes espanyols, uniformitzadors i antivalencians, han guanyat una altra batalla, però crec que aquesta vegada no podran guanyar la guerra en què ens han clavat, senzillamente perquè el món ha canviat i hi ha internet i les xarxes socials i una realitat comunicativa que supera les barreres que ens volen imposar. Professionals de la comunicació, polítics, representants de la societat civil i ciutadans anònims han expressat la seua indignació davant un fet absolutamente injustificable.
Abans de la retransmissió del partit Llevant-Barça, Joaquim M. Puyal a Catalunya Ràdio deia que «el govern d´Espanya permeti que a dia d´avui no hi hagi cap mitjà de comunicació audiovisual al Pais Valencià que s´expressi en la seva llengua es una deficiència greu de serveis comunicatius i, a més, un fet injust i intolerable» [...] «Unes emissions que no representaven cap cost ni per a l´administració valenciana ni per als receptors finals. Els mateixos que es van carregar Canal Nou i la ràdio autonòmica [...] han executat un acte impropi del segle XXI a Occident». «Els mitjans de comunicació són cooperants imprescindibles perquè la violència simbòlica pugui no solament resultar compatible, sinó també prosperar, reproduir-se i campar com si res en societats que emfàticament anomenem democràtiques [...] És un acte de violència simbòlica que agredeix l´ànima d´un poble».
Alguns dels seus oients també lamentaven el tancament de
Catalunya Ràdio al País Valencià€ «Es trist, però a València els meus fills ja
no podran escoltar ni ràdio ni televisió en l´idioma d´Estellés, de Fuster o
d´Enric Valor, tampoc jo podré, en l´idioma de la mare que em va parir. Per
molts anys i fins aviat». «Des de València només podem dir: ràbia, impotència i
vergonya. Ganes de fugir d´ací i no mirar enrere. Enveja sana dels catalans que
viuen a Catalunya! I a vostè senyor Puyal només li podem dir moltes gràcies pel
teu suport».
El periodista valencià Vicent Partal feia un editorial a
Vilaweb: «En tres anys, el País Valencià s´ha quedat sense cap ràdio ni
televisió en català, gràcies a la persecució implacable del Partit Popular i
l´extrema dreta. Això és una agressió colossal i continuada, comparable a poques
que hagen passat a l´estat espanyol o fins i tot a fora. Han aniquilat la
presència de la llengua pròpia en els mitjans audiovisuals. Però això, aquest
fet gravíssim, curiosament no ha suscitat ni una sola nota de suport a Espanya.
És cert que el tancament de Canal 9 va tenir un fort impacte en aquell moment,
però no ens enganyem: en va tenir des de la perspectiva del tancament d´un mitjà
públic, no per la llengua que es quedava sense altaveus...».
I finalment, un fragment del manifest que es va llegir el passat dia 22 a Castelló davant de la Subdelegació del Govern: «Hem de dir prou. Prou. I no només nosaltres, els que estem ací, sinó que hem de ser capaços d´arribar a totes les valencianes i valencians que encara no saben que un país millor, més lliure i habitable, és possible. Un país que mereix uns governs millors. El mal govern ens vol mudes i muts, però no es pot emmudir la veu d´un poble i hauran de seguir sentint-nos. El mal govern ens vol espantats, però no tindrem por davant d´aquells que pretenen relegar-nos al no-res. El mal govern ens vol submises i submisos, però no entenen que els seus mateixos atacs ens aboquen a l´acció i a la resposta. El mal govern no ens vol. El destorbem. Creu o sap que només amb un poble mut, espantat i submís es perpetuarà en el govern. Però nosaltres ens mantindrem fidels a l´esperança, ferms i compromesos. El mal govern destrueix, nosaltres construïm. Per tot això, ja no demanem res més. Ens estem cansant de topar-nos sempre amb la mateixa paret d´incomprensió i autoritarisme».