ploviteig
Pluja molt lleugera i de
gotes molt fines.
|
–¡I quin ploviteig més molest, caram! –Calla que açò és molt bo per a
l’agricultura. –Sí, però és que jo, per no tindre, no tinc ni plantetes en els
balcons. |
Aquesta denominació per a la pluja fina és d’ús
habitual a Alcoi. L’escriptor Jordi
Valor i Serra l’usa en la seua prosa literària. En la seua novel·la Lina Morell, un cas apassionant podem
llegir:
|
I prompte la vista
de la seua aimada senyoreta sobiranament remullada sota aquell ploviteig
tan seguit començà de torbar l’ànim del minyó. |
I en la mateixa
novel·la, més avant, trobem:
|
Com que, fillet –i
pronuncià aquest mot amb inexhaurible tendresa–, mentre s’escampa aquest
ja feble ploviteig podem menjar-nos el berenar que ens ha fet prendre la
bona tia Felipa. |
pondre
1)
Expulsar o depositar els ous les femelles dels
animals ovípars, especialment les aus.
|
Quan vivia en el mas
sempre em menjava els ous acabadets de pondre. |
En el
Diccionari Valencià, en l’entrada pondre, diu: «Fer els ous una
femella d’animal vivípor, especialment l’ocell». Aquesta definició és bastant
desafortunada ja que hi ha l’errada vivípor per vivípar i, a més,
hauria de dir ovípar en lloc de vivípar. Per una altra banda, això
de “fer els ous” no crec que siga una expressió prou entenedora per a la majoria
de valencians. Pense que “expulsar o depositar els ous” és molt més clar. Això
de “fer els ous” és el que trobem en el DIEC, el GDLC i el
DCVB. Pompeu Fabra, en el Diccionari General de la
Llengua Catalana de 1932, va definir pondre com «fer
(els ous) un ocell» i, a partir d’aquell moment, tots els diccionaris han copiat
el que va escriure Fabra. Però les definicions dels diccionaris no és
imprescindible copiar-les d’un altre diccionari, també es poden redactar de nou
i no passa res.
Aquest verb, en
aquesta accepció, l’usa l’escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado en la seua
prosa literària. En la narració curta Del picador confundit, lo manyà
entremetent i lo borriolenc espavilat podem llegir:
|
Un dia, allà per
davant de casa Bala o Culleretes, un foraster, ab eixe
indument, anava bramant la seua mercaderia, que portava en dos cistellotes
que li embargaven els braços: –¡Dones!... ¡Ous
bons i fresquets! ¡Acabats de pondre! |
2)
Ocultar-se, un astre, davall de l’horitzó,
especialment el sol i la lluna.
|
Ara mateixa acaba de
pondre’s el sol. ¡Quina llàstima que no hàgeu arribat mitja horeta més
prompte! Hauríeu vist una posta de sol de categoria. |
Aquest verb, en aquesta accepció, s’usa sempre
com a pronominal: pondre’s.
En la novel·la
Sense la terra promesa d’Enric Valor podem llegir:
|
Hi havia dues llars:
una al vestíbul, ampla, tradicional, per a calfar-se i amb llosa de pedra
de bona gruixa per a fer-hi les saboroses coques de la terra; i una altra
en el despatx, devora una finestra amb vistes al coll llunyà per on es
ponia el sol. |
És important dir que usar per als dos conceptes
especificats el verb posar en lloc
del verb pondre és una aberració
totalment inadmissible que, per a vergonya dels valencians, cada vegada podem
sentir i llegir més voltes i en més llocs.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
Felicitats. És ben català, però darrerament s’ha imposat
per la força del castellà “Felicidades” i ha desbancat la típica manera de
felicitar en català: Per molts anys!, descendent d'aquell clàssic Ad
multos annos! I que era
respost amb un agraït: En vida teva.
Que bonic! Quan hom celebra el sant o el natalici cal dir: Per
molts anys! Felicitats és
per a quan hom fa un gol amb el Barça, o puja al cim de l'Everest, o es
gradua d’advocat. Que en aquests casos també pot ser dit: Per molts anys!
Alguns volen creure que Per molts anys és només per al
dia del natalici, i Felicitats per al dia del teu patró, però això és
fals. Tota la vida de la meva
generació i de temps immemorials ─quan el natalici no era celebrat i sí que ho
era el sant patró─ sempre hem dit: Per
molts anys. Els mallorquins diuen simplement: Molts d’anys!
Cal que parem ment en aquell: En vida teva, com a argument que l’expressió ve d’anys i
panys enrere. I perquè és bonic detall de polidesa
catalana.
“Frapper”. *Frapar,
frapant”. Colpir, colpidor. Una intervenció colpidora per la seva
qualitat.
De fet, el Nou Camp i el Camp Nou són dues formes correctes en català que la veu oficial del club ha fixat en Camp Nou. L'ordre, però, no és irrellevant. Camp Nou vol dir "camp fet fa poc temps"; i Nou Camp apunta més al sentit de "camp que en substitueix un altre".
Com ja hem dit altres cops, no és sempre cert que els adjectius en català vagin darrere el nom. De fet, posar-los al davant o al darrere comporta, en alguns casos, crucials canvis de sentit: un pobre home pot ser ric i una gran persona pot ser jove.
I és que les receptes fàcils, en qüestions de llengua, acaben carregant-se els matisos i degenerant en ultracorreccions. Ho és, per exemple, desitjar "Feliç Cap d'Any!" si el que volem dir és "Feliç any nou!"
La recepta fàcil diu que Any Nou, en català correcte, és Cap d'Any, i el matís que s'oblida és que l'Any Nou incorrecte és el que equival al dia 1 de gener i no pas el que (escrit en minúscula) equival a l'any que estrenarem.
Podeu, per tant, desitjar "Bon Nadal i feliç any nou!", però us desaconsello que desitgeu "Feliç Nadal i bon any nou!", perquè "Feliç Nadal!" atempta contra una arrelada convenció idiomàtica.
El que heu de tenir clar és que el Cap d'Any és només el primer dia de l'any nou, encara que la nit de Cap d'Any (mai nit vella ) sigui la del 31 de desembre. Feliç any nou amb nou Camp Nou o sense!
Em centraré en el segon: aquest pas sense no en una oració comparativa. Jo el coneixia del Baix Camp, però ignorava que també fos viu als parlars gironins, com ara confirmo veient-ne diverses aparicions a Solitud de Víctor Català.
L'adverbi pas prové del nom pas. A partir d'un antic "No camín pas", en què encara volia dir un pas -una distància molt curta-, va passar a ser un reforç de la negació que alguns dialectes catalans comparteixen amb l'occità i el francès.
La norma actual, però, condemna com a gal·licisme l'ús del pas sense el no i l'ús del no (...) pas com a sinònim del no. Per tant, no admet no (...) pas com a simple negació, objectiva i neutra, sinó com a negació subjectiva i connotada.
"No m'ha agradat pas", per exemple, només és genuí si nega una suposició; si és la resposta a algú que suposava que m'havia agradat. L'únic cas en què afegir pas no altera el sentit és l'esmentada estructura comparativa.
En efecte, "Fa més fred que ahir / que no ahir / que no pas ahir" volen dir el mateix, i totes tres formes són correctes. Però jo diria que la segona és avui la menys usada, la que sobta més.
Quan el no no comporta un canvi de sentit diem que és expletiu. I jo em pregunto si és el fet que sigui expletiu -i, per tant, prescindible- el que explica que en dialectes força allunyats optin per una quarta forma: "que pas ahir".
Sigui com sigui, com tantes altres formes que l'estàndard i la normativa no acullen -pel seu inevitable criteri selectiu-, aquest que pas tan gustós està ara en procés d'extinció.
Una construcció incorrecta amb el verb
«caldre»
Carles Riera
D’acord amb el diccionari, el verb caldre (o caler) és un verb intransitiu que
significa ‘ser (o ésser) necessari’. Molt sovint es combina amb altres verbs
formant perífrasi (p.e.: Cal
anar-hi de pressa, No cal
córrer tant, No caldria
dir-ho, No us cal cercar
com haver major grat, Llull, Blanq.; Per seguir ta volada cal fer-se
amunt, Salvà, Poes., etc.). Així,
el verb caldre pot formar també
perífrasi amb el verb ser sempre que
a continuació vingui un adjectiu, no pas un participi.
En efecte, per influència de la construcció ‘cal ser + adjectiu’ (p.e.: cal ser conscient, cal ser valents, cal ser
bilingües, cal ser sobirans,
etc.), avui trobem àmpliament
usada la construcció ‘cal ser +
participi’, la qual creiem que és incorrecta i que ha de ser substituïda per
altres estructures, com veurem en els exemples.
L’explicació gramatical és aquesta: mentre que en ‘cal ser + adjectiu’ tenim la forma
auxiliar cal seguida del verb
principal ser i d’un adjectiu que fa
de predicat nominal —i on el conjunt ‘ser + adjectiu’ fa de subjecte
gramatical del verb cal—, en ‘cal ser + participi’ tenim igualment
l’auxiliar cal però seguit de la
forma verbal conjunta ‘ser +
participi’, la qual, com a tal, certament no pot fer de subjecte del verb
intransitiu caldre. És a dir, cal demana un subjecte, mentre que ser demana un predicat nominal.
Vegem-ho en els següents exemples (primer donem la frase incorrecta i
després la corregida):
Les postres, artesanals, com la fondue de xocolata, són la culminació
perfecta del gran àpat, que cal ser regat amb un bon vi o cava de la nostra
depurada ... > ... del gran àpat, que cal regar
(o bé que ha de ser
regat) amb un bon vi
...
Evidentment que cal ser ajudats també per l'escola, però el que
no es pot pretendre és que tota la responsabilitat caigui sobre el professorat
> Evidentment que també l’escola hi ha
d’ajudar, però ... (Notem el canvi d’ordre dels elements.)
Així mateix, una altra habilitat que cal ser entrenada per a ser més creatius és la
generació de relacions o similituds entre objectes, situacions o persones que
... > Així mateix, una altra habilitat que ha de ser entrenada per a ser més creatius ...
El que cal ser reposat amb urgència és l'aigua: en un
exercici que no duri més de dues o tres hores, els minerals i electròlits que
també es perden amb la suor ... > El que cal reposar amb urgència és l'aigua
...
L’obra
Suburbis és música que cal ser sentida en primera persona > L’obra
Suburbis és música que cal sentir (o bé que cal que hom senti) en primera
persona.
La filosofia és considerada pels pensadors hindús com una necessitat
pràctica que cal ser cultivada per tal de comprendre millor
com s'ha de conduir la vida > ... que cal cultivar per tal de comprendre
millor ...
L'interessat ha d'acreditar coneixement i el centre determina el conjunt
d'assignatures associades a cada matèria de les quals cal ser avaluat > ... de les quals hom ha de ser
avaluat.
Tot i ser algorismes polinòmics, aquests s’han d’especialitzar per a
problemes reals, sovint de gran escala (gran dimensió), i amb una estructura
particular que cal ser explotada > ... que ha de ser explotada (o bé que cal explotar).
Però si Barça i Madrid van protagonitzar en el
terreny de joc un espectacle esportiu de primera qualitat, l’afició blaugrana va
protagonitzar a les grades un acte de civisme que cal ser ressaltat > ... que ha de ser
ressaltat.
Al llarg dels anteriorment al·ludits anys, s'esdevindrien fets tanmateix
rellevants, la puntualització dels quals cal ésser conferida: l'any 1866, es produí la defunció de la seva mare
(Anna Liszt) ...; l’any 1870, la seva filla Còsima ... i l’any 1871 ... > ...
la puntualització dels
quals ha de ser conferida
...
Vegem ara el següent
exemple:
Per a poder ser (o ésser) imparcial cal ser (o ésser) apassionat.
És correcte, naturalment, perquè es tracta de la
construcció ‘cal ser + adjectiu’. De
passada, notem que en la primera part de l’exemple apareix la construcció ‘poder ser + adjectiu’, la qual conté el
conjunt verbal poder ser que sí que
admet un participi, perquè el verb poder, definit pel DIEC2 com a «verb
auxiliar», no és pas, a diferència de caldre, un verb intransitiu. Heus ací un
parell d’exemples de ‘poder ser +
participi’:
Perquè es tracta de l'inefable, el que no pot ser dit ni anomenat.
El mes següent, el Guernica ja va
poder ser contemplat pels visitants a l'Exposició Internacional de París.
En resum, doncs, tractant-se del verb caldre, que és intransitiu, la
construcció ‘cal ser + participi’ és
incorrecta i ha de ser reemplaçada per una o altra de les solucions que hem vist
en els exemples.