El tramvia groc... de Mira

I, clar, anàrem a la cua de la llibreria a pel llibre del Mira i a demanar-li al Quico que ens el signara, on es “colà” l'Emèrit en demanar-li la dedicatòria, tot i que comprà el llibre prou darrere de mi. Jo vaig aprofitar per recordar-li que encara tinc l' encomienda —amb distintiu blanc, perquè el roig s'atorgava als qui havien col·laborat amb la policia, en alguna intervenció amb risc de la pròpia vida, que no era el cas del programa “Policia i Escola”—, que ell i el delegat del govern d'aleshores em varen enganxar a la solapa... Tot seguit em tocà a mi i vaig intentar recordar-li a Mira —sense massa èxit, crec— el treball que compartírem, en aquella “subcomissió tècnica” —per delegació de la “comissió” pròpiament, que es trobava col·lapsada per la burrera dels de la UCD del moment, els anys vuitanta—, en la introducció del valencià al nostre sistema educatiu. Ell —Quico Mira— portava la representació de l'Ice de la Universitat i s'exasperava front a les postures de la representant de la part secessionista —una tal Laura, una xicona amable, que coixejava lleugerament i que argüia que era llicenciada en filologia— i alguns altres que volien passar com a “neutrals”, com el cas del company Roca de la Inspecció Educativa i un catedràtic de l'IES de Manises. La resta, però, estàvem per la catalanitat del valencià i la necessitat d'acceptar una normativa comuna: els tres mestres de primària —Alacant, Castelló i València— i els altres dos professors d'institut —de Castelló i d'Alacant—. Jo vaig “maniobrar” —crec que intel·ligentment— aportant el programa de llengua castellana del MEC, per a l'EGB —publicat a “Vida Escolar” i introduint-hi personatges literaris com Eiximenis, que “sonava” a valencià, perquè té un carrer a València i en fou conseller municipal, encara que català de Girona o afegint propostes culturals que incloïen les “nostres” celebracions: les falles a València, la Magdalena a Castelló o les fogueres a Alacant... I intentant calmar al Quico Mira, que volia abandonar la comissió.

Així quedà un programa presentable i es lligava al ministeri —suposadament amb criteris científics al respecte— el tema de la normativa. I prou “catalanista” quedà la proposta, quan el Mira no se n'anà i als de l' Acadèmia (¿) els faltà temps per queixar-se al delegat d'aleshores José Antonio Pèrez —company meu d'oposicions a Inspecció—, del programa que s'havia aprovat en la subcomissió, a iniciativa d'en Marc Adell, com li “denunciaven” al bo de Pérez-Franco, per telèfon i a sa casa, de manera que quan jo li portava la proposta ja n'estava assabentat 1. Total, Quico Mira em dedicà el llibre i passàrem tot seguit a la sala de baix on es feia la presentació. Val a dir que el “presentador” era de luxe —l'antic rector de la Universitat, professor Ramon Lapiedra— i ho féu tant bé que m'atreviria a afirmar que superà al propi Mira, que parlà a continuació: pausat, documentat, suggerent i, fins i tot, literàriament impecable en les cites, els comentaris i les reflexions afegides. Vaig felicitar-lo, desprès, i vaig aprofitar per fer-li memòria de la signatura del conveni amb la Societat Valenciana de Psicologia, quan ell era rector i que ens ha permès, tots aquests anys, gaudir del suport del servei de Publicacions de la UVEG. Quico parlà més que no del seu llibre, de l'època, del moment històric —la postguerra— que quedava retratada en les vivències d'aquell infant i adolescent, que vivia a l'antic camí reial de Madrid —o a la més antiga Via Augusta— i la foto del qual, empinat a un pal i amb la pata coixa apareix a la coberta del llibre. Justament, al col·loqui, vaig preguntar-li perquè ni Lapiedra ni ell havien parlat del “protagonista” del títol del llibre : “el tramvia...” Mira volgué esmenar-ho referint-se a què aquell vehicle era el punt o element d'enllaç de la ciutat i el seu barri... Jo no em vaig quedar convençut, però no era qüestió de polemitzar i haver-li dit que, atesa la foto de la portada i la presentació que es feia, el títol adient hauria sigut “Temps d'infantesa”, encara que això suposaria manllevar-me el d'un capítol de les meues memòries...

Com tampoc vaig voler afegir que jo també tenia algun record de tramvies “grocs”... El primer sent jo de pocs anys, quan de la ma de mon pare —i alguna vegada també de ma mare— venia de Castelló —en el tren clar— a València: no ho fèiem sovint, però sí de tant en tant, bé per visitar als oncles de Godella —la tia Antonia era germana de la meua àvia Josepa— o per motius de metges, atesa la meua delicada salut, a la consulta d'un pediatra famós que em visitava —el Dr. Micó—. El cas és que calia moure's per València en tramvia i, mira per a on, el vehicle que ens venia bé i esperàvem...era groc. I si fora només groc...és que era del tot desballestat i sorollós i a mi no m'agradava gens pujar-hi, així que em resistia i reclamava agafar-ne un altre més nou, de colors blavosos... que anava en direcció contrària, amb gran disgust dels meus pares que m'intentaven fer entrar en raó: “Marquitos, el nostre és este, que l'altre no ens porta a on anem...” Vull suposar que, finalment, pujaríem a aquell tramvia groc, lleig i atrotinat, amb gran pesar meu...

Uns quants anys més tard vaig “entrar en raó” i vaig pujar —per pròpia voluntat— a un altre tramvia groc —no molt més modern que el de meua infantesa—, en direcció al Port de València, amb altres companys d'estudis de Pedagogia, quan anàrem a visitar un institut a les afores —el “Sorolla”—, en les pràctiques del programa d'aquell curs que es deia “Escuela de Formación del Profesorado de Grado Medio” —antecedent del CAP o màster de secundària actual— i del què era director Dn. Ricardo Marín, de bon record i al que se li ha retut un homenatge, recentment. Del centre de la ciutat ens desplaçàvem cap al Port i enmig d'un descampat enorme —ara justament el meu barri— es trobava l'institut en qüestió, aleshores una construcció moderna que cridava l'atenció i era motiu de polèmica. Assistírem a algunes classes i, fins i tot, ens acompanyà un sr. inspector de batxillerat, la presència del qual semblava imposar al director i als professors, doncs entrava a les classes i es quedava amb nosaltres, els recentment llicenciats en Pedagogia, que fèiem les nostres pràctiques.

Tampoc vaig esmentar res d'això, clar, al col·loqui, però vaig “congeniar” amb algú de la primera filera i vaig haver d'escoltar les seues “aventures”, que no parava d'explicar, paral·leles a les de Quico Mira i que resultà ser el seu germà major. Vaig convidar-lo a escriure-les... i presentar-les en una propera ocasió, en forma de llibre com el Quico i em confessà que té tantes coses a dir que necessitaria una secretària —i espavilada—, per anar-les escrivint a la velocitat que ell les contava. Acabat l'acte vam anar desfilant i encara vaig acompanyar-los –als Mira- pel carrer San Ferran cap a la plaça de l'Ajuntament, on ens acomiadàrem. Tot un regal l'encontre literari i amigable, què aixoplugà el Centre Nou d'Octubre de l'Eliseu Climent. Sort en tenim, ni que siga de la iniciativa privada d'alguns, enmig del desert cultural institucional que patim a València.