InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 176 (divendres 24/01/2014) -
Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
SUMARI
1) Eugeni S. Reig - pitxerada
2) Eugeni S. Reig - piula
3) Antoni Llull Martí - Què ho són de complicats, els
verbs!
4) Pere Ortís - Empobriment de la
llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Els
mots. Lletra E.
5) Albert Pla Nualart -
Una majúscula no tan òbvia
7) David Pagès i Cassú - Homes com en Gabriel Barceló
Bover
8) Història estellesiana dels
valencians
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
pitxerada
Quantitat d'aigua o de qualsevol altre líquid
que cap en un pitxer.
|
Hi havien uns quants jovençols en el
carrer, caiga la rialla i caiga el critot, que armaven una tabola de mil
dimonis i no deixaven dormir a ningú, i el teu germanet no va tindre
millor idea que reballar-los una pitxerada d'aigua i banyar-los a
tots. |
En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol
emprar:
En castellà es diu:
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
piula
Xiquet molt viu,
entremaliat, que no fa més que maleses, que no atura mai.
|
¡I quina piula estàs feta, filla
meua! |
Aquesta accepció de la paraula piula és d'ús habitual en el parlar
d'Alcoi. S'usa sempre en femení, independentment que s'aplique a xiquets o a
xiquetes.
En valencià
també es diu: barastell, ferrabràs, ravatxol
La llengua
estàndard sol emprar: tribulet
En castellà es
diu: fierabrás
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES
PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma,
2009, pàg.
67)
Què ho són de complicats, els
verbs!
Antoni Llull Martí
Una
de les particularitats de la nostra llengua (i de les seves germanes del
grup llatí o romànic), és l'enorme quantitat de formes que pren la
flexió verbal, generalment sis en cada temps simple de cada un dels modes, que just amb
l'indicatiu i el
subjuntiu ja en sumen quaranta-dues, altres sis en el condicional, cinc
més en l'imperatiu, una en el gerundi, una altra en el participi, i una
més
en
l'infinitiu, que si no m'he descomptat són cinquanta-sis, però sol haver-n'hi
alguna repetida, com ocorre amb coneix, que tant pot correspondre
a la tercera persona de present d'indicatiu com a la primera d'imperatiu, o
coneixeu, que pot esser
la segona persona plural dels dos modes indicats, cosa que encara ho complica
més. I llavors, les formes compostes.
Això,
per a un anglès que vulgui aprendre la nostra llengua és una complicació
tremenda, perquè en tota la flexió verbal que està acostumat a manejar
no hi ha
més de cinc formes distintes, i alguns verbs només en tenen tres, i fins i
tot dues, molt menys d'una dècima part de les que tenen els nostres!
Això no vol
dir que usar correctament els verbs en anglès sigui molt més fàcil que manejar
els nostres. El que ocorre és que les dificultats són unes
altres.
Però
la cosa encara es pot complicar més. En alguns dels nostres verbs més
usuals, com són esser i anar, dins un mateix mode de
conjugació s'hi mesclen formes que tenen una rel diferent. En el primer hi trobam som,
seré, seria, sigui, siguem i
altres de semblants derivades del llatí esse, però llavors n'hi ha unes
altres de ben distintes, les procedents d'un altre verb que en part ja
havia desaparegut en el
llatí clàssic, amb la rel fui, que perdura en el pretèrit perfet
d'indicatiu (fui, fores, fou, fórem, etc., i en el
pretèrit imperfet de subjuntiu (fos, fossis, fos,
fóssim, etc.), i encara hi ha més heterogeneïtat en la conjugació del
verb anar, en la
qual trobam restes de, com a mínim, tres verbs llatins amb rels distintes.
A l'infinitiu anar sembla que hi he arribat a través d'una sèrie
de transformacions de
ambulare (> amlare > amnare > anar), i
d'una altra variant, andare, sortí el
castellà andar, i de la mateixa rel sortiren les formes anava,
anem, anat i similars.
Les
del present d'indicatiu, vaig, vas, va, etc.) i les del
subjuntiu, vagi vagis, etc.,
procedeixen del verb llatí vadere ‘anar', i en el futur i en el
condicional hi concorren la rel d'anar amb formes procedents del verb
ire: an+iré, an+iria, etc., i en
els temps composts dels verbs haver i esser hi empram el participi
del ver estar:
he estat, som estat. Provau d'explicar-li tot això, a un
anglès!
4)
Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
Pere
Ortís
Els
mots.
Lletra E.
El verb empegar per a alguns porta un problema;
pretenen que no existeix, però ja ho crec si existeix. Vol dir: enganxar. Vol dir untar de pega una superfície i
després també vol dir enganxar-la a
una altra superfície. Al dialecte de la Terra Ferma no en diem d'altre. Empega aquest rètol i després empega'l a la
paret. Empegar cartells de propaganda a la
tanca.
5)
Publicat en el diari ARA dissabte 21 de
desembre del 2013
Mas ens ha dit que l'estat que ens pregunten si volem és, "òbviament", un
Estat. I a l'ARA, disciplinats, hem reproduït la pregunta amb aquest "Estat",
conscients que l'últim que ens convé és fer perillar el difícil i treballat
acord per una majúscula.
D'obvi, però, gens. Convencions com la majúscula o la cursiva
tendeixen a un ús fluctuant i discrecional. Per sort!, diria jo, perquè l'ús
unívoc d'aquests auxiliars ortotipogràfics faria l'escriptura menys dúctil.
En la majúscula s'hi barregen dos criteris. Un la fa servir per
distingir diferents sentits d'un mateix mot. Oposa la Constitució carta magna a
la constitució d'algú; o el Parlament cambra política al parlament que hi fa un
polític.
L'altre oposa, en un mateix sentit, l'ús com a nom propi
(l'Ajuntament de Barcelona) a l'ús com a nom comú (un petit ajuntament). I si
aquella paraula té més sentits, es confia en el context per discriminar-los.
En el cas d'estat, alguns mitjans apliquen el primer criteri
i escriuen sempre Estat en el sentit polític de país; i altres -la majoria-
s'inclinen per oposar nom propi a nom comú: els Estats Units als estats
europeus.
Però l'Estat de la pregunta sembla que es justifica -així el va
justificar Junqueras- per un criteri de la RAE segons el qual és Estat el
sobirà, el que equival a país; si només n'és una part, com Califòrnia, és estat.
És una convenció molt peculiar del castellà que em deixa amb dos
neguits: 1) quin sentit té aplicar un criteri de l'espanyol a una pregunta feta
en català?, ¿no és una mostra de subordinació cultural?; i 2) si Estat vol dir
el que diu que vol dir la RAE, cal fer la segona pregunta?
Publicat en el blog Interés per la llengua dels valencians
divendres 20 de desembre del
2013
Josep Daniel
Climent
7)
Publicat a Diari de Girona dimarts 3 de
desembre del 2013
Homes com en Gabriel Barceló
Bover
David Pagès i Cassú
Un
amic menorquí ens deia fa poc que lamentava la tendència centrípeta que a
vegades es pot observar de la Catalunya continental, que actua de nucli que no
sempre té present la vida cultural que es porta a terme en altres àrees dels
països nostres.
Pensem que val la pena que en prenguem nota, d'aquesta preocupació d'ell
i de moltes altres persones, i que és bo, per molts motius, que des del
Principat seguim de ben a prop tot allò que succeeix en els diferents territoris
de parla catalana; com també, que en coneguem els seus
protagonistes.
Avui
volem parlar del manacorí Gabriel Barceló Bover,
escriptor, professor. Com a escriptor té una obra que fa molt de goig.
Sòlida i duradora. Ha conreat gèneres ben diferents. Heus ací els títols
d'alguns dels seus llibres: Viatge de
brusquers (1965); Epistolari familiar
de Mn. Alcover, en set volumets, (1989-1999); Gent d'empenta (2002); Versos i esforços (2004)... Aquests últims mesos ha fet diferents
presentacions del llibre Recull de glosats d'un poeta sense escola, del
qual és autor-curador.
Com a professor de llengua catalana s'inicià el 1954. Exercí, durant
gairebé cinquanta anys, en diversos centres i localitats de l'illa. De 1973 fins
a 2001, any en què es jubilà, dirigí les activitats de l'Escola Municipal de
Mallorquí de Manacor, on dugué a terme una tasca ingent i fecunda. S'escau
reproduir unes paraules que mai no es cansà de dir als seus alumnes: “Som un
poble que vol viure en català, respectats, respectant els altres i oberts al
món”.
A finals de novembre ens envià una invitació per a l'acte de celebració
del 40è aniversari de la susdita Escola, que tingué lloc el passat dijous 12 de
desembre a l'Auditori de la població. Ens recordava que la inauguració del
centre, que tingué lloc l'octubre de 1973, comptà amb els millors desitjos del
mestre de mestres: Francesc de Borja Moll.
Li
responguérem que no hi podríem assistir físicament, però que sí que hi seríem
amb el cor i amb l'esperit perquè les notícies, siguin bones, com en aquest cas,
o no tan bones, cal compartir-les perquè, com a pobles germans, són cosa de
tots, no sols dels beneficiats o afectats de manera més directa. Això ens
enforteix i ens enriqueix.
Des
d'aquesta finestra volem fer arribar el nostre afecte i el nostre agraïment a en
Gabriel Barceló Bover i a totes les persones que, com ell, fan possible que la catalanitat, diversa
i rica, s'expressi amb naturalitat i vigoria arreu dels Països
Catalans.
8)
- - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
-
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net