396. La cosa més important
de Catalunya és l’idioma. “Fer pàtria” és escriure en català. La llengua és
capital. Sempre he escrit en català, no he produït mai en castellà. El gran
problema per a l’escriptor català és poder dominar el seu propi idioma.
Considero que no conec del tot ni tan sols la meva pròpia llengua, i que seria
forçat escriure en un altre idioma. És molt difícil escriure en una llengua
manllevada.
Mercè Rodoreda
Escriptora
El jurat ha triat aquests tres finalistes entre les 96 candidatures diferents que es van presentar. Avui s'inicia un període de vot popular, i el guanyador del premi es donarà a conèixer el 4 de febrer vinent en un acte públic que se celebrarà al Centre Cultural El Born. Es pot votar a través del web premimartigasull.cat, que centralitza tota la informació sobre el premi.
Dues iniciatives associatives i un veterà activista per la llengua. L'Assemblea de Docents de les Illes Balears, la Viquipèdia en català i el divulgador d'Elx Joan-Carles Martí són els finalistes del Premi Martí Gasull i Roig, el guardó que lliurarà cada any la Plataforma per la Llengua a persones físiques o jurídiques que hagin contribuït a la millora de la situació de la llengua catalana, i que, a més d'esperonar l'activisme lingüístic, pretén homenatjar i recordar la figura d'un dels seus fundadors i principal impulsor de l'entitat, mort el setembre de 2012 en un accident de muntanya a l'Himàlaia.
L'Assemblea de Docents de les Illes Balearses va crear a principis de 2013 en defensa d'una escola pública en català i, en concret, contra les mesures imposades pel Govern de les Illes, per relegar la llengua catalana en aquest àmbit. De manera democràtica i pacífica, aquesta plataforma ha capitalitzat el descontent d'una societat i ha mobilitzat desenes de milers de persones a les Illes per l'educació en català, un fet que ha propiciat adhesions a la seva lluita procedents d'arreu dels Països Catalans.
La Viquipèdia en català (o Viquipèdia en valencià), és l'edició de la Wikipedia en llengua catalana, la principal enciclopèdia en línia a Internet. Va néixer el 16 de març de 2001 i fou la tercera versió idiomàtica en ser creada -després de l'anglesa i l'alemanya- i la segona amb un article. Actualment compta amb més de 400.000 articles i se situa en la 15a posició a nivell mundial en nombre d'articles. Des del juny del 2013, és reconeguda oficialment l'Amical Wikimedia, organització que té per objectiu que la suma de tot el coneixement humà estigui disponible en català i que tot el coneixement sobre la cultura catalana estigui disponible en qualsevol idioma.
Pel que fa a Joan-Carles Martí i Casanova, és un activista cabdal per a la llengua catalana de les comarques de l'Extrem Sud del País Valencià, on des de fa anys (des de 1973, ja amb només 15 anys) du a terme una activitat intensa de defensa de la nostra llengua. Fa una tasca perseverant en un dels indrets on la presència del català està més amenaçada. La seva lluita ha tingut una visió aglutinadora, sense renúncies ni dubtes terminològics pel que fa a la unitat de la llengua catalana, i ha denunciat el secessionisme i el sucursalisme lingüístic. Ha estat un divulgador excepcional de la realitat lingüística i cultural del Vinalopó i Guardamar, especialista en les parles catalanes més meridionals i president fundador d'associacions com ara El Tempir (que enguany ha fet 20 anys) i animador de la creació del Casal Jaume I a Elx.
El jurat (composat per set persones reconegudes en àmbits molt diversos: Carles Torner i Pifarré, Bernat Joan i Marí, Joan Francesc Mira, Empar Moliner i Ballesteros, Jordi Manent i Tomàs, Bernat Gasull i Roig i Òscar Escuder i de la Torre) ha escollit aquestes tres propostes entre 96 candidatures diferents que han presentat prop de 300 persones.
En consonància amb el caràcter popular que s'ha volgut atorgar al guardó, el guanyador final es decidirà mitjançant el vot de la ciutadania: qualsevol persona que ho desitgi podrà emetre el seu vot electròniques d'avui mateix i fins el 30 de gener a través del web www.premimartigasull.cat. El premi es lliurarà en un acte públic al Centre Cultural El Born de Barcelona el pròxim 4 de febrer. Podeu veure més informació sobre els premiats o sobre la dinàmica de participació al web esmentat, i també seguir les novetats sobre la convocatòria per Twitter a través de l'etiqueta #premiMartíGasull.
El guanyador obtindrà un premi en metàl·lic de 3.000 € i un guardó creat específicament per a l'ocasió per Joaquim Capdevila, orfebre i joier reconegut internacionalment i que ha dissenyat nombroses distincions, com la Creu de Sant Jordi, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya o els Premis Nacionals de Cultura, entre moltes altres. El premi, que serà possible gràcies a la col·laboració de la Diputació de Barcelona, vol recordar els valors de Martí Gasull i Roig però també fer que l'exemple de la seva tasca serveixi per inspirar, i també reconèixer, a totes aquelles persones i entitats que treballen en favor de la llengua catalana. Especialment en un moment en què s'han intensificat els atacs de tota mena contra el català.
Gasull va perdre la vida el setembre de 2012 al mont Manaslu, a l'Himàlaia, quan una allau va caure sobre el campament base on descansava la seva expedició. La seva mort va ocasionar centenars de mostres de suport i de condol, i diverses entitats i institucions han premiat a títol pòstum la seva trajectòria en el món de l'activisme lingüístic. Ha rebut, per exemple, la Creu de Sant Jordi atorgada per la Generalitat de Catalunya i la Medalla d'Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona.
Per a més informació, consulteu el web http://www.premimartigasull.cat/
Té tota la raó, Branchadell, quan diu que “l’informe transmet una sensació poc tranquil·litzadora”. De fet, la mateixa posada en escena de la presentació –mitja horeta d’exposició, a còpia de recitar dades i percentatges si més no prou relatius, amb una absència remarcable de reflexions o valoracions sociolingüístiques de profunditat més enllà de l’anàlisi purament estatístic, sense l’assumpció de cap compromís o perspectiva polítics ferms i amb moments d’allò més soporífers– és un cas simptomàtic del que ha esdevingut per al nou govern del Principiat la Política Lingüística: quelcom que no suscita el més mínim interès ni al mateix Conseller que se n’ocupa.
Quan els principatins vam recuperar la pseudo-autonomia política després de la llarga nit del franquisme, una de les primeres accions del nou govern de la Generalitat va ser la creació d’un organisme que treballés la recuperació de la llengua catalana i la garantia dels drets lingüístics dels catalans. És el que el primer govern del President Pujol va anomenar Direcció General de Política Lingüística. Durant els primers vuit anys, aquest càrrec fou ostentat ni més ni menys que per la filòloga menorquina Aina Moll, que, entre d’altres, es va encarregar de dur a terme la famosa campanya de la Norma. Moll va anar seguida de noms de la dimensió de Miquel Reniu o Lluís Jou, un dels qui fou pare de l’encara actual Llei de Política Lingüística. Els qui som del gremi de la llengua sabem que en aquells temps la DGPL no era una Direcció General qualsevol. Ben al contrari, malgrat l’organigrama oficial segons el qual la Direcció depenia de la Conselleria de Cultura, Moll –i els següents– gaudia de tal notorietat en el govern que, si esqueia, passava revista dels seus afers fins i tot directament amb el President Pujol. Així mateix, el Director o Directora General en qüestió, compareixia davant l’auditori, la premsa o l’opinió pública amb certa regularitat i amb total autoritat.
Més tard va venir el tripartit, que va transformar la Direcció General en una Secretaria de Política Lingüística i va passar-la de cultura a Presidència i Vice-presidència –segons els moments–, un canvi de rang i organigrama que pretenia oficialitzar el que, com dèiem, ja era de facto. Antoni Mir, Sixte Moral, Miquel Pueyo i Bernat Joan van ser els encarregats de continuar amb la política lingüística del país. Els Secretaris de Política Lingüística van seguir amb la dinàmica de participar activament en els debats que s’originaven en el si de l’opinió pública al voltant de les qüestions lingüístiques, fins i tot amb el risc d’assumir posicionaments no del tot compartits amb els Presidents d’aleshores. Arriscant-se més o menys, el cas és que des del Govern es feia Política Lingüística en majúscules: es generava opinió, es fixaven línies estratègiques i s’esmerçaven esforços en el pensament i l’acció del Govern més enllà de la gestió pura i dura dels recursos públics. Cal remarcar especialment el bon treball de Bernat Joan, no només per tota la feina feta de govern –com, per exemple, la internacionalització del cas sociolingüístic català–, sinó també per les tres lleis que contenien importants passatges de matèria lingüística que el Parlament va aprovar a finals del seu mandat: la Llei del Codi de Consum, la Llei del cinema i la Llei de l’occità. Curisoament, hem tancat el 2013 fent el tres de tres: celebrant el tercer aniversari de totes tres lleis i, com diu Branchadell, “amb més pena que glòria”.
La Llei del Codi de Consum, per exemple, és el text legal segons el qual tota informació necessària per al consum, ús i maneig dels productes comercialitzats ha d'estar, com a mínim, etiquetada en català. Potser n’hi ha prou si dic que l’informe presentat no fa ni tan sols una menció a l’etiquetatge en català i pel que fa a la Llei citada suara només s’hi diu que el Govern “ha fomentat l’ús del català en l’àmbit econòmic informant sobre les disposicions lingüístiques del Codi de consum”. Informar no és el mateix que aplicar. S’imaginen informar als conductors temeraris sobre les disposicions legals d’una eventual nova llei de seguretat viària?
Pel que fa a la Llei del cinema, que estableix que el 50% de les produccions han de ser doblades o subtitulades en català, l’informe és encara més esfereïdor. En un any, els ciutadans de Catalunya ens hem gastat gairebé 2 milions i mig d’euros subvencionant distribuïdores de cinema bàsicament madrilenyes per tal que doblin les pel·lícules –que elles decideixen– al català. Si agafem aquesta xifra i la dividim per la xifra d’espectadors de cinema doblat o subtitulat en català –que el mateix informe revela: 514.000 espectadors el 2012–, el resultat és que cada catalanoparlant que ha volgut veure cinema en la seva llengua ha pagat cada cop que ha anat al cinema 5 € a través dels seus impostos. Si tenim en compte que el preu aproximat d’una entrada de cinema és d’uns 10 € a la taquilla, això fa que cada catalanoparlant que assisteix a una pel·lícula en català pagui, de mitjana, un 50% més: 10 € euros a la taquilla i 5 € a través dels seus impostos. Tot per què? Tot per la política tova d’informar en comptes d’aplicar, que dèiem abans. El més greu de tot plegat és que les subvencions de doblatge de cinema són a fons perdut. Tant se val si la pel·lícula té un gran succés de taquillatge –i, per tant, de recaptació–, com si és un fracàs absolut. Les distribuïdores en cap cas retornen els diners: negoci rodó! Segur que la solució no és de bareta màgica. Nogensmenys, des de la ignorància de qui opina, fóra bo plantejar-se nous criteris i canviar les subvencions a fons perdut actuals per aportacions reintegrables en funció de la recaptació: com a mínim, així, el ciutadà no pagaria dues vegades i s’acabarien els romanços i la bicoca de les distribuïdores espanyoles. Esclar que... i si a alguns ja els va bé el sistema actual?
I, finalment, la Llei de l’occità, que és la llei que estableix i determina que Catalunya passi de ser un territori administrativament bilingüe a un territori administrativament trilingüe. Crec que és suficient si expliquem que de tres quarts d’hora de roda de premsa, el Conseller va dedicar amb prou feines un minut a la llengua occitana. Ho va despatxar amb un “Les xifres estan aquí”. Encara rai que vam poder sentir que l’objectiu era que a partir d’ara l’occità rebés el mateix tracte que el català. Es deuria referir als 81.000 €, que el mateix informe recull, dedicats a la llengua occitana: 60.000 € per al Conselh Generau d’Aran i 21.000 per al Centre d’Agermanament Occitanocatalà (CAOC). Si voleu, ho podem comparar amb els 147.000 € que ens ha costat als catalans només el tancament de la Casa de les Llengües.
No serem nosaltres els qui qüestionarem el Conseller Mascarell al capdavant de la Conselleria de Cultura. No és descartable que el Conseller pugui fer un excel·lent treball en l’àmbit de les polítiques culturals. Tampoc és descartable el contrari. Però en tot cas el que sí que és descartable és que la llengua sigui només una política cultural –i de baixa intensitat. No: la llengua no només és cultura. De fet, la llengua és, primer de tot, política nacional (en podríem dir “interior”?) i social. Cal, doncs, atorgar-li la consideració que es mereix. I, esclar, com qualsvol altra matèria, fóra bo que se n’ocupessin les persones més preparades, amb vocació i ganes. És per això que resulta especialment trist que aquesta setmana el President Mas hagi anunciat que no emprendrà cap canvi al si del govern. L’any nou, amb el referèndum a l’agenda, era una excel·lent ocasió per tornar a convertir l’actual Direcció General de Política Lingüística en una Secretaria i traslladar-la definitivament a la Conselleria de Presidència, que és el que li pertoca a una nació que vol ser Estat. I, d’altra banda, deixeu-me pensar que qui sap si, potser, el mateix Conseller Mascarell ens ho hauria agraït: una nosa menys.