Alcoi és un poble valencianoparlant des de temps immemorials. Els alcoians, durant segles i segles, ens hem transmés oralment  de pares a fills la nostra llengua, el valencià, i hem estat capaços de fer arribar fins al segle xxi un llenguatge pràcticament idèntic al que es parlava en els segles xviii, xix i xx. El valencià tradicional d'Alcoi és un dels parlars valencians més genuïns, un dels millors, amb una fonètica magnífica, una sintaxi perfecta i un lèxic riquíssim. L'insigne lingüista valencià Josep Giner i Marco va escriure en la introducció del llibre Històries Casolanes de Jordi valor i Serra (Lletres valencianes, Alcoi-València, 1950, pàg. 6): «Hem pres com a model i arquetip de valencià normal el valencià de la ciutat d'Alcoi, segurament el valencià bàsic de la nostra llengua literària [...]»

Podem dir, sense por d'equivocar-nos gens, que, al llarg de la història, han hagut ben pocs alcoians castellanoparlants, si entenem per alcoià castellanoparlant “home (o dona) nascut a Alcoi que té el castellà per llengua materna i que parla sempre en eixa llengua”. No dic que no hi haja hagut cap cas, perquè alguns n'hi han hagut, com ara l'eximi i enyorat Juan Gil-Albert, però n'han sigut ben pocs. I açò és veritat, fins i tot, per a les persones procedents de territoris de llengua castellana, com ara la Manxa o Andalusia que, quan arribaven a Alcoi, no sabien gens de valencià, però l'entorn social feia que s'integraren ràpidament a la llengua i a la cultura de la terra que els acollia i, ben prompte, tant ells com els seus descendents eren tan alcoians i tan valencianoparlants com els nadius.

Si bé al llarg de la història quasi tots els alcoians hem parlat valencià, cal afegir que, més bé o més malament, també hem sabut parlar castellà, llengua que, fins fa molt pocs anys, era l'única oficial a Espanya. (Actualment, algunes comunitats autònomes amb llengua pròpia en tenen dues, de llengües oficials). La pressió de l'escola, el servici militar (en el cas dels hòmens) i, en els darrers temps, els mitjans audiovisuals (ràdio, televisió, cinema) han fet que tots els alcoians fórem també sempre, més o menys castellanoparlants. Açò ens porta a preguntar-nos ¿quin castellà hem parlat–i continuem parlant– els alcoians? La resposta és: un castellà elemental, bastant pobre, fortament influït en la sintaxi, en el lèxic i, sobre tot, en la fonètica, pel nostre valencià nadiu. La fonètica valenciana és molt diferent de la castellana. El grau d'obertura de les vocals castellanes és molt diferent del de les valencianes, i no parle de la e oberta ni de la o oberta, vocals que el castellà no té, sinó de les cinc que sí que té. Algunes consonants són també diferents. La ele castellana, per exemple, és apicodental i la valenciana és velar o, almenys, té una certa ressonància velar que en castellà no té mai. Quan els valencians pronunciem el fonema /l/ la llengua adopta una posició còncava de manera que aquest fonema esdevé notablement velaritzat, fenomen que és més perceptible quan el fonema /l/ es troba a final de paraula, a principi de síl·laba tònica o en síl·laba tancada per labials. La ressonància velar es nota d'una manera molt clara en les paraules acabades en -al com ara animal, timbal, mortal, verbal, estomacal, local, etc. Quan pronunciem la darrera síl·laba d'eixes paraules podem observar fàcilment com arquegem la llengua i produïm la ressonància velar que tant ens caracteritza. La qüestió és que, quan parlem castellà, ho pronunciem exactament de la mateixa manera perquè som incapaços de posar la llengua plana, com fan els autèntics castellanoparlants. Una altra diferència notable és la pronúncia dels grups consonàntics, que els valencians pronunciem perfectament, fent sonar totes i cadascuna de les consonants, mentres que els castellans en fan una simplificació dràstica. I no cal que diguem res de l'entonació, força diferent en les dues llengües. Per exemple, pronunciar correctament en castellà la paraula “cómetela” exigix fer recaure l'accent principal en la o de “come” i el secundari en la a de “la”, però un valencianoparlant pronunciarà sempre dos accents primaris, l'un en la o de “come” i l'altre en la e de “te”, amb la qual cosa fa l'efecte que diga al seu interlocutor que menge “tela”, cosa que resulta bastant hilarant als qui parlen castellà autèntic. Els que tenim una estructura mental lingüística valenciana, el nom propi castellà “Luis” el pronunciem sempre com a bisíl·lab (Lu-ís) quan en realitat és una paraula monosíl·laba i per eixe motiu no du accent gràfic damunt la i. Tot açò fa que es distingisca immediatament un alcoià que parla castellà d'un autèntic castellanoparlant, de la mateixa manera que localitzem immediatament un anglés, un francés, un alemany o un japonés quan parlen castellà. Però l'accent fortament valencià i les deficiències lèxiques i sintàctiques no tenen una importància gran quan un alcoià parla castellà perquè parla en una llengua que no és la seua i massa fa que la parla d'una manera prou digna i perfectament entenedora. Tant els valencianoparlants que s'esforcen en parlar bé el castellà com els castellanoparlants que fan tot el que poden per parlar un valencià correcte i digne, tenen tot el meu respecte i la meua admiració. Qui fa l'esforç sincer d'intentar parlar un idioma diferent de la seua llengua nadiua de la millor manera possible es mereix el suport dels parlants de la llengua que l'aprenent intenta parlar tan bé com pot, mai el rebuig o la burla. Com diu la dita popular: “qui fa tot el que pot, no està obligat a més”.

He dit que al llarg de la història ben pocs alcoians hi han hagut que parlaren només castellà, però en els darrers temps –exactament, des dels anys 60 del segle xx– la cosa està canviant d'una manera notable, és a dir, “que es nota”. Alguns pares, pensant que fan un favor als seus fills, els parlen en castellà des del bressol, en un castellà deficient des del punt de vista de la sintaxi i del lèxic, però, sobretot, de la fonètica i l'entonació, i, per això, els deixen incapacitats per a poder parlar un bon castellà la resta de les seues vides, perquè els defectes que queden gravats en la ment en els primers anys de vida d'una persona són molt difícils de corregir. Com diu molt bé el professor Juan Carlos Moreno Cabrera, són «unos hábitos lingüísticos constituidos y adquiridos en la etapa infantil pre-educativa de adquisición de la lengua, que no se pueden modificar de modo sustancial en la vida adulta.»

Jo vaig tindre la immensa sort de tindre una família –començant pels meus pares– que em varen transmetre oralment el valencià tradicional d'Alcoi i després, en l'escola primària i en el batxillerat, vaig tindre professors autènticament castellans que em varen ensenyar la llengua de Cervantes. Però els pobres xiquets que reben un castellà deficient d'uns pares valencianoparlants que es volen ficar a ensenyar allò que no saben ho tenen molt malament, els pobrets. Els ensenyen que els camals dels pantalons es diuen “camales” perquè no tenen ni idea que en castellà es diuen perneras, que un gínjol es diu “chínchol” perquè no saben que es diu azufaifa o que els lledons o llidons es diuen “lidones” perquè desconeixen per complet que en castellà eixos fruits s'anomenen almezas o almecinas. És possible que sàpien què és un baladre, però dubte molt que sàpien que en castellà s'usa el substantiu adelfa, un bell vocable d'origen àrab, per a denominar eixe arbust. Els ensenyen a dir “embozo” en lloc d'atasco, “cagallón” en lloc de zurullo, “pechina” en lloc de concha, “para la mano” en lloc de pon la mano, “bufa” en lloc de zullón, “galtada” en lloc de bofetón, “rebolicar” en lloc de desordenar, “llémena” en lloc de liendre, etc. I les rajoles que s'usen per a pavimentar el sòl de terra de les cases els diuen que són “ladrillos” en lloc de baldosas i les safanòries de color de carabassa els ensenyen que s'anomenen “carlotas” en lloc de zanahorias. I així, desenes i desenes de barbaritats. Per a dir que una persona és molt alta i prima, en castellà –que és una llengua amb un lèxic molt ric– es pot dir que és un gansaron, un perantón, un perigallo, un cangallo, un varal o una estantigua. Repertori n'hi ha i molt però, els que saben molt poquet castellà, l'única cosa que poden dir als seus fills és que és “alto y delgado”. I res més perquè no en saben més. En valencià sí que serien capaços de dir que és (o pareix) una canya d'haure nius, una perxa o un gànguil. En el Ciumenge, suplement dominical del desaparegut periòdic Ciudad de Alcoy, corresponent al 3 de maig del 2009, en l'article Masos, masías y heredades (núm. 8.544, pàg. 14), el seu autor, Adrián Espí Valdés, escriu: «Los portalones de vieja madera, las paredes emblanquinadas en la cocina [...]» Evidentment, això de “emblanquinadas” és una espardenyada i ben grossa. En castellà cal dir paredes encaladas. Com a molt, podríem dir paredes blanqueadas, però mai de la vida “paredes emblanquinadas”. Si un home com Adrián Espí, que està avesat a llegir i a escriure en castellà, pot cometre espifiades com aquesta ¿que faran els que no en saben tant, de castellà? El fet que un alcoià que sap un castellà pobre i deficient s'atrevisca a ensenyar el seu fill a parlar eixa llengua és com si algú que només sap sumar, restar, multiplicar i dividir es pensara que sap matemàtiques i s'atrevira a fer-ne classe. Sense tindre ni idea que les equacions ciclotòmiques, els quaternions de Hamilton, la trigonometria esfèrica, el càlcul infinitesimal, els espais vectorials o les equacions diofàntiques estan en el món, com ell ja sap les quatre regles, es pensa que sap matemàtiques i es considera capacitat per a fer-ne classe. La ignorància, la neciesa i l'atreviment, combinats, són cinquanta mil vegades més perillosos que la maldat. Són un còctel terrible, tremendament destructor.