389. La llengua no és
només un mitjà de comunicació. La llengua és la pàtria, hem nascut en ella i hem
viscut en ella. I la llengua és també la frontera de cada home. Delimita la vida
personal i perfila les nostres virtuts i els nostres vicis, els nostres valors,
la nostra saviesa i el nostre poder. En la llengua que es parla es veu el rostre
d'un poble, la llengua guarda i reflecteix els seus trets i és exactament igual que un mirall
intern. Un mirall des de dins. Des de dins cap enfora. Ens delata, ens retrata,
ens traeix, ens identifica, ens
descriu.
Carme Renedo
Historiadora
Més enllà dels avis, el llenguatge infantil, que es caracteritza per ser creatiu, expressiu i repetitiu, també utilitza diverses formes per designar els pares, els germans, els tiets Quant als progenitors, a banda de pare i mare, les formes mama i papa són ben vives en català, però també tenim mamà i papà, que es consideren xaves o de casa bona. En llenguatge infantil, a la germana se l'anomena la teta, que també vol dir ‘mainadera', i al germà, el tete.
Finalment, tenim els oncles. Per a aquest concepte, el llatí posseïa dos noms: patruus ‘germà del pare' i avunculus ‘germà de la mare', tal com explica el Petit atles lingüístic del domini català. El català va prendre aquest últim mot, que és el que ha derivat a la forma oncle. La paraula tio és un manlleu del castellà, que deriva en el diminutiu afectiu tiet –la forma normativa sinònima d'oncle-. El diccionari de l'IEC, tot i que accepta la forma tia, no recull el masculí tio, ben viu en alguns dialectes. En català, també tenim l'oncle valencià i la tia valenciana, que són el cosí o la cosina del pare o la mare.
Sabíeu que
El Diccionari català-valencià-balear d'Alcover-Moll també recull la forma babà, per referir-se al pare en mallorquí.