La 'Laudatio" acadèmica dels Doctor Joseph Gulsoy va ser a càrrec d'Antoni Ferrando, el 24 de febrer de 1999, on destacava que després de rebre Gulsoy molts premis i distincions importants del Principat de Catalunya, entre d'altres de l'Institut d'Estudis Catalans (1994), el doctorat 'honoris causa' per la Universitat de Barcelona i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1998), ja era hora que hi haguera alguna distinció des del País Valencià, perquè donada "la complexa situació política i cultural del nostre país feia i fa gairebé inviable qualsevol reconeixement d'aquesta mena fora del context universitari". Ha estat la Universitat de València l'única institució que s'ha dignat a reconèixer la seua tasca; una tasca, recordava Ferrando, "lligada íntimament a la nostra ciutat, car, com es ben sabut, Gulsoy no sols s'inicià ací en la recerca filològica, i a més a més, a partir d'un tema valencià, sinó que també fou ací que va conèixer a la que després seria la seua esposa". Això va ser la tardor de 1957, just quan fou la riuada que va devastar la ciutat del Túria i inicià el Pla Sud que va desviar la rambla del riu i a l´inici de la ´transició´ va esdevenir el jardí del Túria, la primera vegada que Gulsoy trepitjava terres valencianes, mentre s'allotjava a la pensió de Joan Picó, al carrer Ciril Amorós prop del Mercat de Colom i anava al mercat a preguntar-los a les verduleres, com es deia açò i allò, de manera descarada i desvergonyida parava l'oïda a les paradetes de fruites i verdures, preguntava sense descans, els ho feia repetir per copsar-ho bé i ho anotava tot en un bloc que duia a les mans. Algunes d´aquestes coses les he llegides en la correspondència entre Joan Fuster i Joseph Gulsoy o d´altres. El jove investigador que havia sigut animat per aquell gegant de la filologia romànica que fou el mestre Coromines, es va estar a València tres mesos a la recerca de tota mena de dades per a l'estudi del "Diccionario Valenciano-Castellano" de xativí Manuel Joaquim Sanelo. Es obvi, que tot i que havien transcorregut quaranta-dos anys des que es van conèixer a València, la distinció atorgada per la Universitat de València el 1999 no podia deixar indiferents ni el professor Gulsoy ni la seua muller Hildegard, que estava molt contenta que la dedicació del seu espòs a una llengua tan poc valorada socialment arreu del món i sobretot per massa valencians. Perquè a València, Gulsoy i la seua muller, conegueren a Josep Giner, a Joan Fuster, a Fermí Cortés, a Àngel Sánchez Gozalbo, a Francesc Ferrer Pastor i fou declarat Joseph Gulsoy, el 1958, Faller Major de la Falla de Patraix.

Joseph Gulsoy es va proposar un programa d'autoimmersió lingüística que ràpidament va fructificar, a més de parlar amb llauradors, venedores i compradores del Mercat de Colom, fallers, metges, capellans, professors, advocats, botiguers, etc es va posar a llegir "Coses de la meua terra" de Francesc Martínez i Martínez, "Tipos i modismes de la terra del Xe", de Joaquim Martí Gadea, "Tabal i dolçaina" de Constantí Llombart, i els sainets d'Eduard Escalante. La valenciana gent es meravellava i es sorprenia en constatar la seua determinació per aprendre una llengua tan menystinguda socialment, enmig d'una dictadura que la volia liquidar del tot i encara ara quan diuen que som en democràcia, [serà per als altres perquè per a la valenciana gent no sembla haver-hi democràcia, ni drets cívics, ni llibertat, ni drets de ciutadania plena en la nostra llengua, en igualtat de condicions amb l'altra llengua de l'estat]; alguns dels més instruïts, relata Antoni Ferrando, "en advertir que a més de parlar el valencià, també el sabia escriure, no podien estar-se de manifestar-li un cert sentiment de vergonya pel fet de no dominar la seua pròpia llengua materna". Al principi d'estar a la ciutat de València, Gulsoy hi trobava a faltar a Manuel Sanchis Guarner que residia encara a Malloca, foragitat de València, la seua estimadíssima ciutat, pel règim franquista, per però més tard, quan es va establir de nou a la seua ciutat de la que va estar sempre enamorat, Gulsoy va fer amistat amb Sanchis Guarner que l'ajudà en la recerca de Sanelo i van col·laborar en el projecte d'estudi de la parla d'Enguera i de la Canal de Navarrés, i Sanchis el va invitar en una eixida filològica al sud del País Valencià, per la Vall d´Albaida, la Marina i el Vinalopó, per tal de perfilar amb precisió la frontera meridional del domini lingüístic.

Joseph Gulsoy es nadiu de Turquia (Ordu, 1925), d´origen armeni, un poble exterminat que va patir el genocidi a mans de l´imperi otomà; Gulsoy emigrà de jove a Amèrica del Nord, i es formà acadèmicament a les universitats de Vancouver, Toronto i Chicago, nacionalitzat al Canadà (1959), professor (1958) i catedràtic (1970) de Departament d'Espanyol i Portugués de la Universitat de Toronto i casat amb una alemanya, s'havia fixat en la filologia catalana i, més encara, en un lexicògraf valencià de les darreries del segle XVIII i principis del XIX, pràcticament desconegut, que té un carreret estretet i quasi ignot en una travessia del carrer Sagunt de València. Impactat Gulsoy per la lectura, el 1954, del "Diccionario crítico etimològico de la lengua castellana" de Joan Coromines, aconseguí traslladar-se a la Universitat de Chicago (1955-1957), on Coromines, aleshores exiliat, ensenyava. Fou a suggeriment de l'il·lustre filòleg català que Gulsoy acceptà ocupar-se d'aquest tema sobre Sanelo i l'estudi de la variant valenciana de la nostra llengua sencera. A València Gulsoy, "va poder constatar, amb no poca sorpresa, que hi havia un sector de valencians que qüestionava o negava la unitat lingüística entre la llengua pròpia de València i la de Catalunya. Ben prompte es va adonar de la poca fonamentació filològica que tenien els arguments dels qui sostenien tal posició". Col·laborà Gulsoy amb Coromines, igual com Josep Giner, per a la redacció del "Diccionari etimològic", que fou presentat per Coromines i Gulsoy en una intervenció pública a la Facultat de Filologia de la Universitat de València el 3 de juny del 1984, on tot dos aprofitaren la visita per a expressar a Josep Giner el seu agraïment per la quantitat de materials que els havia enviat. Potser el seu origen armeni, aquest poble europeu genocidiat, és clau per explicar el seu interès i la seua implicació per salvar el valencià en temps de la dictadura franquista quan ens volien liquidar del tot la nostra llengua i cultura; com sembla que els hereus d´aquella dictadura volen fer ara mateix.

Perquè després de 56 anys d'aquella primera vegada que vingué a València, tota una vida, Joseph Gulsoy, ha tornat enmig de l'enrenou del tancament de RTVV; jo estava fora de València i no vaig poder anar a la seua conferència al CCC Octubre, només vaig escoltar el que declarava a Canal 9 quan el gravaren a la llibreria 3i4, enmig de llibres en valencià-català i envoltat de la imatge de Joan Fuster i de Vicent Andrés Estellés i que emeteren per RTVV quan havien anunciat la seua mort imminent i s´havia recobrat una mica de pluralitat informativa; deia Gulsoy que uns mitjans de comunicació en valencià era 'clau' per a la llengua, i precisava, fent bromera "clau" en el sentit d'important, bàsic, no en l'altre sentit, en referir-se a "fer un clau", a fotre, a ´fer-ho´... Ho trobí simpàtic, que, als seus 88 anys, encara tinga ganes de viatjar des del Canadà a València per conferenciar, de respondre a preguntes de periodistes sobre la nostra llengua i bromejar amb els mots picants de la nostra llengua, i d'advertir que una societat amb una llengua en risc necessita de mitjans de comunicació propis per pura supervivència i possibilitat de reproducció cultural; també va dir que l'amenaça s'agreujarà per a la llengua valenciana si es tanquen les televisions en valencià i es prescindeix d'una ferramenta com és RTVV per a estendre la llengua a tot arreu. Com reconeixia el mateix Gulsoy, Sanchis Guarner el considerava a ell un valencià naturalitzat en esperit i convicció i ell sempre s'havia sentit part de la seua escola, de la del professor Sanchis Guarner que va escriure "La ciutat de València" i "La llengua dels valencians" o "Els pobles valencians parlen els uns dels altres". Una escola que tria el diàleg, la concòrdia i l´entesa per resoldre els problemes i no mitjançant l´autoritarisme, la mà dura i l´intent d´exterminar-nos com a poble diferenciat.

Les investigacions de Gulsoy, de Sanelo, d'Enguera i la Canal de Navarrés, del sud del País Valencià, del Diccionari etimològic amb Coromines, dels clàssics medievals, Ramon Llull, Ramon Muntaner, Francesc Eiximenis, els sermons de sant Vicent, la poesia d'Ausiàs March, i la més bella novel·la cavalleresca de tots els temps, "Tirant lo Blanch", ha sigut per restituir-li a l'idioma la dignitat que li pertoca, convertir el valencià en una llengua de cultura, com va fer Joan Fuster, Josep Giner, Manuel Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, Germà Colon, etc. aprofitant fons de tot el domini lingüístics, sense prejudicis ni restriccions ni barreres ni fronteres mentals o territorials. En el seu treball, agraïa Gulsoy en el seu discurs sobre l'obra lexicogràfica de Sanelo, quan li donaren el doctorat 'honoris causa' a la Universitat de València, per retre el seu "homenatge a tots aquells valencians i valencianes que han sabut conrear i defensar un dels elements més preats del vostre patrimoni cultural: la llengua de sant Vicent, d'Ausiàs March, de Corella, de Sanelo, de Llorente, de Fuster, de Valor, és a dir, de la vostra llengua, que també l'he feta meua". Joseph Gulsoy, un dels nostres savis, un dels ´cracks´ de la filologia valenciana arreu del món, deixeble de Coromines i de Sanchis Guarner, amic de Giner, de Francesc Ferrer Pastor, el del diccionari valencià-castellà, de Fermí Cortés, de Burguera i de Joan Fuster, tots ells cultivadors d´una ´singularitat reeixida´ i en risc davant els reiterats intents d´exterminar-nos i genocidiar-nos per tots els mitjans, en dictadures i "democràcies"; democràcies que no ho són, que no ho poden ser si no ens respecten íntegrament. Perquè ningú vol viure en la ignominia de no ser respectat, reconegut i valorat en la seua pròpia llengua i cultura; tan digna com els altres. Més que els altres, sense ofendre a ningú, perquè és la nostra, com ha dit alguna vegada Pep Gimeno "El Botifarra".

Publicat en el diari ARA dimecres 4 de desembre del 2013

Per a començar, Joan F. Mira va nàixer en un llogarret de l'Horta de València. Era un casalot del barri de la Torre, en l'extrem sud del terme municipal del Cap i Casal valencià. Com ell remarca, es tractava alhora d'un escenari rural i urbà. Una terra nullius , en realitat, on es podia viure perfectament com fa cinc-cents anys (literalment: sense aigua corrent ni calefacció, i amb una ràdio com a tot emblema de "modernitat"), però on un tramvia de línia regular et podia col·locar al centre de València en un temps morigerat. No debades aquest tramvia, de fusta groga, ha estat privilegiat per la memòria: era la línia de sutura evident entre un món ancestral, tradicional i passablement primitiu i aquell altre univers primmirat on els animals solts, el mode de vida agrícola i la llengua secular dels valencians eren substituïts per burgesos altius i ambiciosos i el nou idioma -el castellà- amb què aquests burgesos, des del segle XIX, van voler representar una precària però sòlida ascensió social.

Enmig dels horts, Mira es postula un petit rei. Se sent deutor d'innombrables avantpassats, puix que la carretera de davant de sa casa era ni més ni menys la Via Augusta. Per allí van passar les hosts d'Aníbal i els colons de Jaume I, probablement. Amunt i avall, els diferents exèrcits conquistadors van afaiçonar un país. I també, especialment, van acabar conformant una forma de vida: la de la comarca de l'Horta. Si l'ample territori que envolta la ciutat de València es diu així és per raons òbvies: constitueix un continu formidable de petits horts ubèrrims, una geometria prodigiosa que no té equivalent en cap altre lloc del planeta. Allí s'ha viscut, durant segles, "la refinada i racional estètica de la terra", per dir-ho en mots del mateix Mira. És el paisatge prodigiós que va descobrir abans de la guerra un escriptor meridional, Josep Martínez, Azorín , i que el va fer de seguida pensar en Grècia, en el seu ordre clàssic i immutable.

El lector que no conega l'Horta hauria d'afanyar-se a visitar-la. El lloc ha canviat molt des dels anys 40, en l'època de la infantesa de l'autor. La política municipal, especialment des de la dècada dels 60, ha anat erosionant aquest territori singular, robant-li espai, comprimint-lo, impossibilitant-lo. El que queda ara és un pàl·lid reflex del que va ser. Al nord encara es conserva prou intacte, però al sud, allà on l'escriptor va veure escenificat el seu accés a la vida, és ja un ecosistema moribund. Des que Joan Fuster el va retratar en El País Valenciano (1962) fins que jo me'n vaig fer eco en una nova passejada mig segle després (Viatge pel meu país , 2012) no ha transcorregut només mig segle: s'hi ha esllavissat tota una forma de vida, una manera d'entendre el paisatge, un compromís singular de l'home amb la terra.

En El tramvia groc Mira no s'està de recordar-nos que les intuïcions essencials de l'antropologia o la sociologia que després, amb els anys, constituirien els seus interessos intel·lectuals, els va aprendre en l'hort i la granja familiars. Al capdavall, no hi ha ensenyament més útil que observar el pecking order d'un galliner. Segons aquest ritual, la gallina forta pica la feble (o, dit a la manera hortícola, "la gallina de dalt caga la de baix"). Què més es necessita saber per a ordenar l'existència, aqueix univers on és tan important viure com deixar viure?

Potser la sort de l'horta de València és només un trist epifenomen d'una veritat més global, una ensenyança minúscula en un món on la bellesa i l'ordre natural vénen sent substituïts pel "triomf definitiu de la lletjor". Fins i tot aleshores, però, la memòria ens edifica palaus que també són interiors: l'únic lloc -l'únic paradís- d'on no podrem ser mai, de cap de les maneres, expulsats.