El catalanisme lingüístic i el catalanisme polític són coses diferents. L’horitzó de les persones que militem en el catalanisme lingüístic és la plenitud idiomàtica de la llengua catalana. Ras i curt: la nostra pàtria és la llengua catalana. El catalanisme polític és una altra cosa.

Davant de qualsevol iniciativa del catalanisme polític, nosaltres, els catalanistes lingüístics, ens preguntem: i això va bé o no per a la vitalitat del català? L’autodeterminació, per exemple. Parlem-ne, ara que és notícia. De primer, una obvietat: la més important de les autodeterminacions és l’autodeterminació personal. Per exercir-la –cent vegades cada dia– cal lucidesa, sensibilitat, coratge.

Existeix, també, l’autodeterminació nacional. Aquí cal dir que el problema de la gent dels Països Catalans no és que no tinguem Estat propi: és que tenim l’Estat en contra. La nostra plenitud social i nacional és viable amb un Estat propi i, també, amb un Estat compartit. Però és impossible amb un Estat en contra. I la veritat és que l’Estat espanyol, cada cop més, és l’Estat castellà (i anticatalà).

A hores d’ara, l’Estat espanyol, és a dir, l’Estat castellà és l’enemic públic número 2 de la llengua catalana. El número 1 és el milió de catalanoparlants de tota la vida que es passen cada dos per tres sense necessitat al castellà, perquè, quan exerceixen –cent vegades al dia– l’autodeterminació lingüística, decideixen mantenir el català com a llengua submergida. Per falta de lucidesa, per falta de sensibilitat, per falta de coratge. D’aquestes coses, el catalanisme polític no se n’ocupa, oi?

Finalment, hem de tenir clar que la nostra plenitud idiomàtica i la nostra independència política són coses diferents. Per tant, podem assolir una cosa, l’altra, totes dues o cap de les dues.

Aquesta reflexió meva del 2007, ara que som a punt de començar l’any 2014, és ben actual.

Per què una persona veu normal un producte amb l'etiqueta en portuguès i no en una llengua d'un pes demogràfic similar (si obviem el Brasil) i molt més propera perquè és del propi estat com el català? Doncs perquè la majoria d'espanyols han estat educats per veure el món a través d'unes ulleres que es diuen estats i que els dificulten entendre que el suís o el belga no són cap idioma. Es tracta del mateix mecanisme que fa dir a l'exministra socialista María Antonia Trujillo que el català no serveix per a coses "importants" i que, sobretot, no és el mateix el català a Espanya que el danès a Dinamarca. Per tant, el sil·logisme és evident: per a la senyora Trujillo el català només té una manera de ser "necessari" i apte per a les coses "importants", que és convertir-se en un estat. I no en un estat d'una confederació qualsevol, sinó un estat independent, amb tots els ets i uts, amb un color diferent en el mapamundi i seient a l'ONU.

I així, en un futur no molt llunyà, Trujillo podrà escandalitzar-se a la cua del súper perquè un producte està etiquetat en valencià, i la caixera, amb rostre amable, li aclarirà: " Tranquila, que esto es catalán".