Ja fa temps que estic comprovant que un malentès, que relaciona gènere gramatical i sexe, està fent estralls en la llengua catalana. I com que si no demostres de totes totes que estàs a favor del feminisme ets mal vist, la major part d'aquells qui volen fer l'entès en pedagogia, a més d'esforçar-se a parlar amb paraules altisonants (disseny curricular en lloc de programació...), han de fer servir un llenguatge no sexista. Com si la llengua tingués sexe! 

D'acord amb les instruccions rebudes per part de l'Institut Català de la Dona, ja no existeixen alumnes sinó alumnats, ja que amb el mot genèric no cal patir pel gènere de la paraula. Així, en el món de l'ensenyament, sobretot entre la major part de psicopedagogs i personal del Departament d'Ensenyament, s'ha posat de moda de dir o escriure frases com les següents:

            «He parlat amb uns alumnats per fer-los una sessió de tècniques d'estudi.»

            «Hem de parlar amb les famílies dels alumnats amb problemes.»

«[...] cal preveure una sèrie de mesures específiques que facilitin l'acompanyament de l'alumnat i les seves famílies en la seva incorporació a un context social i cultural nou. L'acollida d'aquest alumnat ha d'estar emmarcada dins del Pla d'acollida i integració que el centre té establert amb caràcter general per a tot l'alumnat» (http://www.xtec.cat/web/projectes/alumnatnou).

«L'alumnat col·laborador, en acabar la col·laboració, reben una borsa d'ajut i obtenen un certificat de la condició d'alumne col·laborador [...]» (http://www.uib.cat/alumnes/Beques-i-ajudes/alu_col/).

Tenint en compte que alumnat no és més que el «conjunt d'alumnes» (DIEC, 2007), com podem fer servir aquest mot per a referir-nos només a una petita part del conjunt? A més, ara de la sala de professors sembla que se n'ha de dir, en llenguatge no sexista, sala de professorat, i dels serveis destinats als alumnes, servei d'alumnat:

«El Servei d'Alumnat és un servei administratiu de caràcter central de la UPV la funció del qual...» (http://www.upv.es/entidades/SA/indexv.html).

I si hem de parlar de professorat, potser també hauríem de parlar de mestrat? O bé volem fer desaparèixer mestre/mestra en tots els contextos genèrics per promoure un llenguatge no sexista?

Hem de tenir cura a evitar de caure en l'absurd i crear una llengua totalment artificiosa i deslligada de la realitat. De la mateixa manera, fora del camp pedagògic, tampoc no hem de forçar la llengua parlant sempre de persones en lloc de homes i dones. Ni tampoc caure en la bajanada de parlar de persones humanes, com si pogués haver-hi persones que no siguin humanes! Només cal mirar la definició del diccionari:

«Persona f. Individu de l'espècie humana» (DIEC, 2007).   

            Per una altra banda, aprofito l'avinentesa per a advertir que, mentre els eminents pedagogs i especialistes en educació tenen tanta cura a fer servir la paraula alumnat, no tenen cap mena d'escrúpol a fer servir un mot tan despectiu com nanos, per a referir-se a la mainada, quitxalla, canalla, xicalla, nois, vailets, xics, joves, infants, minyons... I és que, com és ben sabut, nan -a, només apareix en el diccionari amb el significat següent: «Que és d'una petitesa extraordinària dins la seva espècie».     

Per tant, cal tenir en compte que la llengua té una evolució i unes característiques pròpies que no podem transformar segons el nostre caprici. En l'estructura del català, on el gènere té molta importància, el masculí és el gènere no marcat, i en els usos generals, quan parlem de l'home referint-nos a l'espècie humana, no hi hem de veure cap tipus de discriminació; per això, l'opció recomanada de fer servir mots genèrics (professorat, alumnat mainada...) tan sols és vàlida en alguns casos, però no quan parlem d'unes persones concretes i determinades. La llengua no és matemàtica: no hi podem aplicar sempre la mateixa fórmula ni la mateixa solució; cal analitzar bé el context i la situació per a emprar el mot més escaient. Certament sovint podem intentar d'adaptar la llengua als canvis socials, però sense trair-ne els fonaments, ja que aleshores hi ha el perill que se'ns ensorri tot l'edifici.