En valencià també es diu:

La llengua estàndard sol emprar: calb

En castellà es diu: calvo

Els sons, elements constitutius dels mots

Antoni Llull Martí

Amb un o amb alguns sons dels que poden emetre els òrgans de fonació humans d’entre un total de devers setanta, es poden formar totes les paraules existents en qualsevol de les llengües del món. Tota persona físicament i mentalment normal és capaç d’aprendre de dir qualsevol mot dels que constitueixen el llenguatge humà. El problema, per aconseguir-ho, quan el mot pertany a una llengua desconeguda, és que no n’hi ha cap, de llengua, en la qual s’emprin tots aquests sons, ni d’un bon tros. Els principals idiomes europeus n’utilitzen prop d’una quarantena, però molts del grup austronèsic (els parlats a les illes de gran part del Pacífic), no arriben ni a vint. Tots els catalanoparlants hem pogut comprovar com és de difícil, per als adults que només parlen castellà, pronunciar la ll final dels mots nostres que hi acaben, o els sons africats tg, tj, ts, tz que trobam a viatge, platja, fets o dotze, i tots hem comprovat, o ho hem sentit contar, com els venia ben costa amunt als nostres avis pronunciar la j i la z castellanes.

Quan en una llengua s’adopta un mot pertanyent a una altra (el nom d’una cosa o un nom propi de lloc o de persona), i aquest mot és fet amb sons que no existeixen en la llengua d’acollida, es fan assimilacions que de vegades semblen absurdes, per molt que responguin a una certa lògica. El so de la j castellana esdevé el de k en la nostra llengua: (Joaquín > Cuaquín, Juana > Cuana), i la z, s: (Zamora > Samora). En basc hi ha els sons africats ts i tz, de pronunciació semblant a com nosaltres deim ts, so inexistent en castellà, i per això quan els parlants d’aquesta llengua han de dir el nom de la policia basca, l’ertzaintza en comptes d’/ertsaintsa/ diuen erchancha que per a ells és allò que més s’hi aproxima, o per Arantza, forma acurçada d’Arantzazu, diuen Arancha. Els russos no tenen en la seva llengua el so de z castellana, igual al de la y grega, i els noms que en grec comencen per aquesta lletra, transcrita en llatí per th, han estat adaptats al rus canviant-hi la y per F (F), i així, transformaren Theodor en Feodor, i si a un rus no entrenat en la pronunciació del castellà li féssiu dir Zaragoza, és quasi segur que diria faragofa. En canvi en tagal, la més parlada de les llengües filipines, no tenen el so de f, i de l’espanyol café en feren capé, i de l’anglès football (futbol), putból.

Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.

Pere Ortís

Pròleg.

La infiltració de la llengua castellana en la catalana ha estat extensíssima en els darrers setanta anys, i tan subtil en molts dels casos, que només una ment que hagi viscut l’abans i el després pot arribar a detectar-la. Ara la bona intenció és de fer un opuscle que rellevi aquest empobriment i doni vies per a recuperar allò genuí, i tot sovint elemental, que li hem fet perdre, alhora que li retornem el que pertany a la seva riquesa. I de passada perquè l’enaltim, per tal com posem a relluir aquesta riquesa, i subratllem el seu caràcter d’heroïna pels atacs que ha sofert i que ha superat com una veritable Reina de Catalunya; heroïna també perquè que no s’ha blegat al seu mal fat, conscient de la seva vàlua i del lloc distingit que li toca ocupar entre les llengües parlades al món, fins podem dir entre les més prestigioses.

Per tant, l’intent és ajudar-la a recuperar les joies que ha perdut. Naturalment que això suposaria repetir tot barbarisme que s’hagi infiltrat en la seva textura, que tot barbarisme és pèrdua del mot nostrat que aquell esbandeix; el feix increïble d’aquestes pèrdues prou i de sobres que el tenim ressenyat al llibre Netegem i enriquim la llengua catalana. Per tant, és bo que, com a norma bàsica, i per a una feina més completa, aconsellem el lector que tingui aquest llibre de consulta vora seu i sigui assidu en el seu ús a l’hora d’escriure o de parlar i, millor encara, que en faci una lectura completa. Fórem curosos a fer-ne un llibre ad captum populi, que vol dir entenedor a tothom, perquè en resultés fàcil el seu ús quotidià. En aquest llibre, però, les infiltracions més abusives i que suprimeixen allò nostre de trinca, hi són disseminades i la gràcia rau a trobar-ne les més destructives per tal d’eliminar-les, que és el que volem fer ara.

Així, doncs, tornarem a espigolar en allò ja escrit, sota aquest concepte de pèrdua que cal que sigui retrobada, i a espigolar en la parla quotidiana dels catalans actuals, la qual contrastarem amb la de fa uns quants anys per tal de rastrejar el filó del català viu i castís, net d’arrossegaments de mort. La neteja de la llengua, i el vigor del seu mot autèntic, han de ser una obsessió de tots els catalans d’avui mentre no la netegem i la deixem pura i bonica com una noieta de quinze anys, sense tara ni lletjor possibles.

De fet, esgarrifa veure com en aquests setanta darrers anys el català ha anat per avall i ha arribar leri-leri d’esdevenir un dialecte del castellà ─immensitat de mots i de frases castellanes, pronunciades en català, i que n’han desbancat el mateix nombre de genuïnes. Infiltracions que fan un dialecte sense solta ni gràcia, que no és ni figa ni raïm i que, al qui l’escolta amb coneixement de causa, li fa un mal d’orelles imponent. Vull advertir que alguns avançats d’això d’haver-se el català emplenat de paràsits en diuen “evolució de la llengua, que totes les llengües evolucionen”, i uns altres, encara de més avançats que, quan són avisats que diuen barbarismes flagrants, surten amb què “aquest mot s’ha d’admetre al català perquè tothom el diu”. Uns i altres escuden la seva ignorància darrere d’aquests absurds i ensenyen l’orella de la impotència, incapaços de dir les coses ben dites i avergonyits pel baixíssim nivell del català que parlen davant els altres i per no haver fet l’esforç de normalitzar-lo, si és que han de viure en una societat on el català serà la llengua Reina i única oficial, confiem que abans de gaire.

Sortim a la palestra per l’amor que tenim a la llengua i perquè ens dol profundament la seva postració. És l’efecte d’aquell neguit que han expressat lingüistes, literats, professionals, artistes, músics i altra gent de pro, pocs per desgràcia. Ens mou també un sentiment de cavallerositat a reparar l’honor d’una dama distingida que ha rebut persecucions i greuges inoïts. Ara que ens atansem a ser lliures i a tenir el nostre Estat propi, com és de llei natural, volem que a casa ens presideixi una Reina neta, bella i enjoiada com li pertoca, que ens desperti un gran amor i una autèntica reverència.

Aquest neguit per netejar-la i enriquir-la l’expressen dos grans poetes de Catalunya, que hi toquen de va debò, Salvador Espriu quan diu que Hem viscut per salvar els mots, i mossèn Climent Forner quan diu Tan pobrament que vivim els catalans i tan rics que som! Motivem-nos-hi, amb ells. Aquest petit treball vol ser un himne, com els dels poetes, a la riquesa i a la bellesa de la nostra parla.

La més bona estructura que puc adoptar és l’alfabètica, començant pels mots i continuant per les frases fetes. Amb un petit annex complementari i adient al tema de l’empobriment. Tal com ho fa la revista Llengua Nacional, davant de cada frase manllevada, catalanitzada i substituïda, hi posaré un *asterisc i al final li penjaré unes cometes, conjunt que vol dir inadmissible, mentre que l’autèntica l’escriuré en negreta, i la filtrada i estranya, l’escriure a l’inici del paràgraf en la llengua forastera i entre cometes, perquè es vegi bé d’on ve el mal i quina és en cada cas la causa de la pèrdua.

Albert Pla Nualart

Per al lector actual, Espriu és un model en tots sentits. Llegim la seva frase del dia, com la d'avui -la teniu aquí sota-, sabent que els seus marbres no seran mai màrmols .

Però sovint s'oblida que l'Espriu de 17 anys que va irrompre com un enfant terrible l'any 1931 amb El doctor Rip i un any més tard amb Laia tenia un domini molt precari de la norma fabriana i incorria sovint en greus castellanismes. I, tanmateix, ja era un gran escriptor.

I oblidem que va trigar molt a pair les crítiques que, amb raó, li van fer a l'època, i que no va ser fins entrats els anys 50 que es va començar a veure amb cor d'afirmar el seu estil sense deixar-se intimidar per gramàtics i correctors.

El cas d'Espriu il·lustra molt bé que ser un gran escriptor no vol dir no fer faltes . I és més que probable que, sense la Guerra Civil i tot el que va suposar, hauria sigut un creador força més inconoclasta i, segurament, també més lliure.

Però ell, com tants altres de la seva generació, va viure "per salvar-nos els mots", que en el seu cas vol dir que, en lloc de soscavar l'obra de Fabra amb la indisciplina legítima d'un geni, va trobar un punt d'equilibri tortuós, obsessiu, gairebé masoquista, entre el seu geni i la norma.

És admirable que ho fes però és un error pensar que el va fer més bo. Només Espriu sap fins a quin punt va sentir la norma com una cotilla que només va gosar afluixar al final de la seva vida, quan va netejar l'obra de llurs , homs i perfets simples.

I el millor homenatge que se li pot fer és treure'n les barnilles que encara es claven perquè els genis d'ara no la pateixin tant com ell.

Publicat en el número 72 de la revista Llengua Nacional (III trimestre del 2010) (pàg. 28)

Les formes lèxiques sicalipsi (o sicalipsis) i sicalíptic (o sicaliptic), nom i adjectiu, respectivament, són dues paraules més aviat misterioses, que durant una bona colla d'anys van ser molt habituals, tant de la llengua oral com de la llengua escrita, fins que van desaparèixer sense deixar cap rastre. Per als qui ja en portem uns quants a cada cama, eren, anys enrere, formes ben familiars, i ens sembla més aviat sorprenent que no apareguin en els nostres grans diccionaris, on no les hem sabudes trobar.

Dit ben curt, sicalipsi i sicalíptic eren mots usats amb el valor de ‘procacitat’ i ‘procaç’, respectivament. Dir un acudit sicalíptic, per exemple, era tant com dir un acudit verd. I pel que fa al seu origen, sembla que no era altre que el resultat d'una confusió, d'un lapsus linguae. Recordem que hom suggeria que sicaliptic no era sinó una corrupció del mot apocalíptic, usat, d'altra banda, amb un significat erroni.

Però si bé els nostres diccionaris no recullen aquestes formes tan curioses i anecdòtiques, sí que en trobem unes quantes ocurrències en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC), concretament, cinc de sicalipsi i nou de sicalíptic (l'adjectiu era, certament, molt més habitual que el substantiu). La més antiga del substantiu, sicalipsi, amb una forma encara "no normativa", és a dir, sicalipsis (com crisis, síntesis, etc.), és de l'any 1912, que apareix en un text, significativament, del famós sacerdot i escriptor Ricard Aragó i Turon, el fundador de la Lliga del Bon Mot, que va popularitzar el pseudònim Ivon l'Escop. I l’última és d'un recull de poemes de l'escriptor mallorquí Joan Pons i Marquès, publicat l'any 1975, però que degué ésser escrit molt abans, car es tracta d'una edició pòstuma: Pons i Marquès va morir l'any 1971. Notem que també n'hi ha un exemple, de 1960, de Joan Oliver (Pere Quart), el qual recorre ja a la forma "normalitzada" sicalipsi.

Pel que fa a l'adjectiu, sicalíptic, els dos exemples més antics són de l'any 1909, que apareixen així mateix amb ortografia "pre-fabriana", sicalíptich. També és ben significatiu que n'hi hagi un precisament del famosíssim Fèlix Sardà i Salvany, aquell il·lustre eclesiàstic sabadellenc que ens volia convèncer, tant sí com no, que el liberalisme era pecat. I l’últim que trobem ja no és, de fet, gaire recent: és de l'any 1956, i apareix en la justament cèlebre novel·la Incerta glòria, de Joan Sales.

Heus ací un petit florilegi de l'ús d'aquests mots que van tenir una existència relativament efímera i que van desaparèixer del nostre cabal lèxic amb la mateixa discreció amb què hi havien entrat:

- Aquesta mena de literatura s'hi venia com pa beneit. També s'hi venia molta sicalipsi (Jaume Passarell, 1949).

– Plega, Pericles! I la sicalipsi a les flames per sempre (Pere Quart, 1960).

– ... que llegeix el paperot brut, el que compra la postal indecenta, el que entra en el que diuhen ara teatre sicaliptich, el que concorre al cinematógraf escandalós... (Fèlix Sardà i Salvany, 1909).

― ... places de toros, que cada dia s'eixamplen, amb cinemes, que tot ho liquiden, i amb una premsa sectària, sicalíptica hemofílica, que acaba amb el poble i amb la raça! (Ivon l'Escop, 1917).

– Diu que el van trobar amagat en un cova.. -Pse... llegint una novel·la sicalíptica, ¿oi? (Joan Sales, 1956).

Ressenya publicada en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 29 de novembre del 2013

El diccionari de Pere Labèrnia

David Paloma

Fèlix Ardèvol, l’últim fill conegut de Jaume Cabré, va a la recerca de qualsevol paper, papir, pergamí, opuscle… i sol (mal) pagar per obtenir-los. Diu la novel·la que l’Ardèvol troba molts textos sense gaire importància, però que de tant en tant li cau alguna perla. En el segon capítol de l’obra s’esmenta L’après-midi d’un faune, de Mallarmé. Un exemplar de l’edició de 1876. Una perla. Penso ara en Adrià Ardèvol, el fill, que arriba a tenir a les mans l’original d’El coronel no tiene quien le escriba, perquè l’atzar m’ha portat a assistir, institucionalment, a una magnífica donació desinteressada.

Ep, això no és ficció! Es tracta de l’obra lexicogràfica més important del segle xix en llengua catalana: els dos volums del Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina, de Pere Labèrnia (1802-1860). És la segona edició, de 1864-1865. Una perla autèntica.

El diccionari Labèrnia, trilingüe, conté el lèxic general del català (barco, calent, dau, estimar …), un gavadal de tecnicismes (jenágia, salicor, tasconi…), veus antigues (entrebunir ‘murmurar’, johi ‘goig’…), veus dialectals (fesol, servici, vesprada…), noms propis (Jesús. «Nom venerable y dolcíssim de nostre Redemptor») i gentilicis d’arreu (babiloni, cors, bátavo «Natural de Batávia, vuy Holanda»…). Labèrnia va dedicar divuit anys a escriure aquesta obra, que té la finalitat de “presentar la llengua catalana tan vasta y rica com he sabut concebir”.

Cal atribuir alguna influència als Ardèvol en aquesta donació? Ni de lluny. En aquest cas la realitat no supera la ficció: és més simple i més noble. Núria Domingo, a punt d’arribar a la centúria, llega una valuosa col·lecció al seu nét Jaume Clotet, periodista per la UAB i historiador per la UB, que en un gest que l’honora fa donació de l’obra esmentada a un grup de recerca universitari.

Les compilacions lèxiques de caràcter històric més importants de la llengua catalana, com ara les obres d’Aguiló, Alcover-Moll i Coromines, comparteixen una font: el diccionari de Pere Labèrnia.

Article publicat en el diari LA VANGUARDIA dilluns 2 de desembre del 2013

Feta la llei, alegria

La gent ha fet seves les lletres d'Antònia Font per tendres, per fresques, per iròniques, per marcianes

Dijous els tuits anaven plens de fragments de cançons d'Antònia Font, prova irrefutable que les seves lletres han arrelat. De tant en tant, un tuitaire feia una frase de comiat, de reflexió, d'ironia, com Gabriel Pernau: "Trobarem a faltar el teu surrealisme". Però la majoria dels que van voler fer-se ressò de la dissolució del grup mallorquí en van tenir prou citant-los: "Dolça besada, té gust de que s'acaba, punt i principi de viure sense tu", "Per falta de lluna, Venus se reflexa a la mar", o la premonitòria del 2011: "Me sobren paraules, d'aquí dos anys me retir".

Aquest ha estat el gran encert d'Antònia Font i del seu factòtum, Joan Miquel Oliver: haver sabut trobar paraules per a ocasions de tota mena i que la gent ha fet seves per tendres, per fresques, per iròniques, per divertides, per marcianes...

Hereus de Sisa, a voltes han estat cantautors galàctics. Hereus de Dalí, el surrealisme els ha amarat fins al moll de l'os. Hereus de Salvat-Papasseit, han cantat a les màquines, als robots, a les naus espacials, al comandant Armando Rampas. Gent del seu temps, del nostre temps, han sabut connectar per terra, mar i aire amb un públic ampli i divers. Per terra, amb unes lletres sorprenents i properes alhora. Per mar, amb la música que abraça o que agita, segons l'humor de les onades, amb aquella olor de sobrassada que diuen que se sent abans d'albirar Mallorca. Per l'aire, perquè no han estat vanitosos, ni pedants. De la mateixa manera que van arribar, ara pleguen veles, amb discreció. Ens han regalat un munt de cançons i els trobarem a faltar, ja ho crec: "Ja he tastat sa mel i, és normal, ara me falta".

Dijous va ser un dia trist: ens vam despertar amb la notícia de la dissolució de la banda, mentre al Congrés s'aprovava la llei Wert i a València Canal 9 emetia la seva pròpia clausura en directe. Sort que la feina d'Antònia Font ja està feta, perquè l'aportació a la difusió de la llengua catalana amb accent illenc i l'ús d'un registre lingüístic col·loquial, fresc, gens artificiós -malgrat alguns aspectes no normatius- han fet molt més per la normalització lingüística que la meitat de les campanyes institucionals que s'han fet fins ara.

Mentre hi hagi artistes catalans que ens sàpiguen dir coses tan senzilles i sàvies com que si fa calor, què tal si encetem una síndria, ja poden venir els homes de Wert, tancar l'únic canal de televisió en valencià o rebatejar la llengua amb noms ridículs, que els catalanoparlants continuarem parlant la nostra llengua mil·lenària amb alegria, mentre ses velles se xapen de riure.