En valencià també es diu:

1) agarrar (o prendre, o tindre) la mania de (o el vici de), ficar-se-li al cap la mania de, pegar-li la quimera de, pegar-li per

2) encabotar-se en, entossudir-se en

La llengua estàndard sol emprar:

1) agafar la dèria de

2) entestar-se a, entossudir-se a

En castellà es diu:

1) darle (o coger) la manía de (o el vicio de)

2) empecinarse en, empeñarse en, emperrarse en

La notable unitat de la llengua catalana (2)

Antoni Llull Martí

Deia la setmana passada que la nostra llengua està menys fragmentada dialectalment que la majoria de les seves germanes procedents del llatí. Aquells qui pels anys quaranta estudiaven a l’escola el francès, i tenien poques ocasions de sentir-lo parlar, si és que en tenien cap, solien pensar que aquesta llengua era, com a mínim, tan uniforme com ho era la castellana, que creien que es parlava talment com la trobaven als llibres o als diaris i revistes, i com la sentien per la ràdio o al cinema, molt concordant amb la que veien escrita, mentre que la nostra, només a Mallorca, presentava diferències prou notables.

La realitat és molt distinta. Tant el castellà com el francès o l’anglès, tenen dialectes (no ho dic com a res negatiu, sinó com a característiques naturals de tals idiomes) més diferenciats entre ells que els del català. Vegem com a exemple algunes paraules extremenyes comparades amb les respectives castellanes, i comprovem que a devora aqueixes la majoria de les diferències que trobam entre el lèxic català peninsular i l’illenc queden en no-res: aballar / cocer; albilla / guisante; birolero / mosquito; biñoca / lombriz; cañafote / saltamontes; chelina / bufanda; desadón / disgusto; ensento / parecido, semejante; fudre / borracho; fechar / cerrar con llave; moruha / burbuja de agua; neblear / lloviznar; palandango / vagabundo; rebeyar / encerrar; senara / cosecha; tarmah / leña, i podríem seguir amb centenars d’exemples similars. Idò, amb tot i això, els filòlegs castellans solen afirmar sense cap reserva que l’extremeny és un dialecte castellà, mentre que alguns autoproclamats filòlegs nostres, perquè a Barcelona diuen noi, got i gos, mentre que a Mallorca per a significar el mateix deim al·lot, tassó i ca, i entre el Principat i les illes tenim unes poques formes verbals diferenciades, i l’article salat, no exclusiu nostre, afirmen que catalans i mallorquins parlam llengües distintes!

A França ja fa cents d’anys que es posà en circulació un mot malsonant i denigrant per anomenar tota parla regional o local diferenciada de la de la regió de París: patois (llegiu patuà), mot aparentment derivat de patte ‘pota’, catalanitzat amb la forma patuès, que juntament amb altres mesures repressives, més fortes que les aplicades a Espanya, ha fet que molts d’aqueixos dialectes no surtin mai als mitjans de comunicació i que aquells qui els parlen estiguin empegueïts de fer-ho fora de l’àmbit familiar. Molt lamentable.

Totes les civilitzacions antigues es distingiren pel culte tributat als seus morts. Era molt freqüent el cas de col×locar, dintre la tomba i al costat del mort, algun recapte perquè aquell pogués alimentar-se durant el viatge que emprenia vers el món desconegut. Però aquella acció anava més enllà: anava fins voler suportar el difunt de cara a una hipotètica tornada, és a dir, a afavorir la seva resurrecció en la mesura que fos possible en la dimensió de l'ignot.

Els catalans actuals tenim una colla de paraules mortes i ens distingim per la fredor amb què ens les mirem; és un tret molt remarcable de la nostra civilització. I algunes d'aquestes paraules són mortes de mort ben recent, i ni així ens en compadim, deixem que les sepulti ben sepultades la pols de l'oblit. Respecte d'algunes hem corregut a col×locar-los a sobre l'epitafi de “mot admès", i ens n'hem sentit tan satisfets. Sabent que el mot "admès" dicta sentència de mort sobre el que substitueix innecessàriament, és a dir sobre el legítim, el netament nostre.

No estem d'acord que el diccionari català esdevingui un museu de fòssils lingüístics perquè la llengua castellana els hi ha enviats. Conseqüentment, fem ullada als nostres difunts de mort més recent i, va debò, fem-hi allò que puguem. Els que més dol haver perdut:

Bastó. Mal substituït, en molts casos, per "pal". "Li donava amb un pal"(!). Li pegava amb un bastó. Èn tot cas hauria de ser: (Posar bastons a les rodes, i no: posar-hi pals). El bon català diu: Posar-hi entrebancs. O una alternativa que hi escaigui: Ser un esguerracries. Ser un aigualidor de festes.

Broma. Núvol. Quan jo era nen ho dèiem dels núvols: El cel està ple de bromes. Ara broma tan sols l'usen en el sentit de folga, gràcia, joc, romanço, estar d'ullera, en el qual sentit és barbarisme. Fabra és ben categòric assegurant que broma, en tots aquests sentits que no siguin el de núvol, és barbarisme. Vegeu quin adagi més bonic, i més expressiu, a les terres de Lleida: El ponent la mou, el llevant la plou.

Cercar. Buscar. Ho deien els meus avis. Ho diuen a Mallorca. Vés a cercar aigua. Això és cercar els treus peus del gat. Ets un cercaraons!

Cobert. Menú. També ho sentia dir de nen. En aquest restaurant tenen un cobert molt variat i complert.

Corretja. "Cinturó". En un escrit a Serra d'Or Lluís Marquet assegurava que "cinturó" és castellanisme. He perdut la corretja del pantaló. Ús obligatori de la corretja de seguretat. Ho dèiem fins ara.

Darreries. "Postres". El Fabra diu ben clar que "postres" és un castellanisme; sempre que ell, fora de la gramàtica, fa referència al plat dolç que ve després del menjar, usa darreries. Es viu a Mallorca, però el refereixen al plat fort del dinar. Per darreries, mató amb mel.

Demanar. Preguntar. Encara ho diuen a Mallorca. Demana al Pere com ho has de fer.

Establia. Pessebre. Ho dèiem de nens. Allà a l'establia, devora el portal, rossinyols hi canten la nit de

Nadal. A casa fem establia.

Galifardeu. "Gamberro". Aquesta darrera paraula castellana ha sentenciat una matisació bellíssima d'aquest concepte, tota una colla de noms preciosos, que utilitzàvem indistintament. Fes bondat, tu, galifardeu. Tanta riquesa com tenim en aquest particular, i hem de manllevar allò que no és nostre, arraconant tot el que és nostre, condemnant-ho a mort.

Minyó. Mosso. Als sants i als minyons no els promets que no els dons. A l'Àfrica, minyons, a matar moros!

Oïdor. "Oient". El Fabra diu ben clar que aquest mot darrer és un castellanisme. Fixeu-vos-hi bé, estimats oïdors. Bé que Jeroni Marvà l’utilitza normalment en la seva gramàtica.

Pela. Pell de la fruita. Jo les pomes me les menjo bo i amb pela. Ara tothom diu pell i molt rarament pela.

Per molts anys! Abans només felicitàvem amb aquesta expressió en les ocasions del sant i del natalici. Però ara a tot hi apliquen Felicitats!, per imposició del castellà "Felicidades". Si us plau, conservem aquesta expressió tan bonica i que és herència nostra del clàssic Ad multos annos!

Pinyol. Ara molts no saben dir res més que os (hueso), del pinyol d’una fruita, i no sempre aquest pot ser substituït per os. M'he empassat un pinyol de cirera.

Pitjar. Prémer, (quan no diuen “apretar”, que és barbarisme). No el volen dir perquè els sembla que s'assembla a pixar, finors d'aprenents, escrúpols de pipiolis. Pitgeu el botó i entreu.

N'hi ha uns quants més. I molts que es troben en plena agonia, si moren, no moren. Els qui estimem la llengua, fem-hi alguna cosa. L'esforç només és al principi, després la paraula és la cosa més lògica i normal del món. Però cal que ens la guanyem, que ens guanyem les mortes i les que agonitzen, que “hem viscut per salvar els mots”, segons ens hi encoratja Salvador Espriu.

Albert Pla Nualart

Un titular com el del títol és una font de maldecaps per al lingüista d'un diari. La seva intuïció hi percep un ús estrany de treure, però totes les alternatives que troba, i proposa al redactor d'esports, són massa llargues o no acaben de dir el mateix.

Pot canviar treu per avantatja o supera o fer subjecte el perdedor i dir que perd un minut. Però, informativament, interessa fer subjecte el guanyador, i subjecte d'un verb d'acció. Treu ho és. En canvi, avantatja o supera descriuen situacions.

Però d'on surt aquest treu? Què vol dir que qui arriba primer treu alguna cosa (temps, punts, etc.) als que arriben després?

Remenant diccionaris concloc que aquest ús té l'origen en una accepció de treure sinònima de fer sobresortir i, més concretament, de fer sobresortir una part del cos, com a "cargol treu banya" o a "treure les ungles".

Fa de mal dir si, partint d'aquí, treure arriba tot sol a significar "sobresortir una part del cos respecte al cos d'un altre", o si hi arriba influït per sacar. I, per tant, seria un calc dir que en Joan li treu un cap al seu germà.

En tot cas, sembla que aquest ús entra al món de l'esport a través de l'hípica, en què és habitual, almenys en castellà, dir que un cavall treu (saca) un cos a un altre. Per un procés metafòric, el cos passa a ser temps o punts o qualsevol altra manera d'expressar un avantatge en una cursa.

Ara bé, si aquest ús triomfa als titulars és perquè -ho he dit abans- permet expressar l'avantatge com a acció realitzada pel guanyador. Convé tenir-ho present abans de decidir si és un útil manlleu o un calc condemnable.

Publicat en el número 72 de la revista Llengua Nacional (III trimestre del 2010)

El veí i el veïnat

Gabriel Bibiloni

Veí és una paraula que pot ser adjectiu o substantiu. Com a adjectiu significa 'pròxim, que és a prop', i avui s'aplica a entitats físiques (estats veïns, cases veïnes), però antigament s'aplicava a qualsevol cosa, material i immaterial («la mort ab gran pena me era vehina», és a dir, pròxima, diu el Tirant). Com a substantiu, veí significa o bé la persona que viu molt a prop, sovint al costat («val més un bon veí que un mal parent»), o bé la persona que habita en una determinada vila, llogaret o àrea urbana (els veïns de Petra, l'associació de veïns).

Veí procedeix del llatí vecinus, dissimilació de vicinus, i aquest és un derivat de vicus (poble, llogaret). El llatí vicinus també era alhora un adjectiu i un nom, amb els mateixos valors que els del català actual. L'adjectiu, amb el significat de 'pròxim' en general, es conserva en l'italià vicino («la casa è molto vicina al mare»).

Vicinus, o vecinus, dóna en català dues formes: la que avui és general, veí, i una forma en què es conserva la c llatina transformada, vesí, avui viva a part de les Balears i en alguna comarca del Principat. Sembla que en català antic hi havia les dues formes, i a partir d'aquí veí anà ocupant la major part de l'espai i vesí restà com a minoritària. Pel que fa a Mallorca, ja al principi de l'època catalana veiem un Llull que escriu veí (o vehí) i un Turmeda que escriu vesí. Sembla, però, que la forma vesí és la que va quedar com a predominant. Avui és la que usen normalment a Menorca i a les Pitiüses. A Mallorca, un temps enrere també era general l'ús de vesí, paraula que encara es pot sentir en alguns pobles. El que ha passat a Mallorca és que veïnat ha ocupat —usurpat, diu Coromines— el lloc de vesí. Per què i com?

En la llengua general ja se sap que veïnat significa el conjunt de veïns d'un poble, barri o carrer («Amb aquests crits despertaràs tot el veïnat»), o bé un conjunt de cases que formen una petita entitat de població. Aquesta paraula ve del llatí vicinatus, amb el mateix significat i, òbviament, derivat de vicinus. Em fa la impressió que el veïnat mallorquí ('veí') ha vingut per una altra via: sembla que de l'adjectiu veïnat, relacionat amb el verb veïnar, 'tenir relacions de veïnatge'. La substitució hauria començat per aquest ús adjectiu (una casa veïnada, una possessió veïnada), i després l'adjectiu hauria passat al valor substantiu, primer aplicat als veïns pròxims (els meus veïnats) i després als veïns com a conjunt de residents (l'associació de veïnats). De fet, hi ha llocs on només s'empra veïnat en el primer sentit i es conserva vesins per al segon. El diccionari d'Antoni Figuera (1840), interessant pel caràcter descriptiu del català mallorquí de l'època, registra vesí (amb tots els sentits) i veynâd (definit com a 'immediat, prop, al costat'), alhora que consigna vehí en un apèndix "de termes mallorquins antiquats ... per a entendre el poeta llemosí Ausias March". També inclou els castellanismes vesindari i vesindat, que el lexicògraf percebia com a paraules catalanes normals.

Naturalment, qui vulgui que digui veïnat amb el significat de 'veí', però una altra cosa hem de propugnar per als registres formals i neutres, de tipus informatiu o expositiu, dels mitjans de comunicació i àmbits semblants. Aquests àmbits han d'aspirar a construir una llengua basada en la voluntat d'unitat i confluència de les diferents varietats territorials, objectiu que s'assoleix renunciant cadascú a les alteracions que hagin separat el propi parlar dels usos generals. Una llengua, a més, clara i precisa, en què hi hagi les mínimes possibilitats de confusió i dreçada amb la idea que el destinatari potencial del missatge és tota la comunitat lingüística. Aquí els veïns són els veïns, i el veïnat és el conjunt de veïns.

Ressenya del llibre Carles Salvador: una vida en imatges, publicada en el suplement de cultura d'EL PUNT AVUI divendres 22 de novembre del 2013

Sis capítols i 80 fotografies il·lustren la vida de l’escriptor i gramàtic Carles Salvador i Gimeno (1893-1955), que va ser una peça clau del valencianisme de la primera meitat del segle xx. És un encert que les fotos s’acompanyin d’explicacions detallades, amb citacions d’estudiosos de la seva obra o amb records de la seva filla.

El primer capítol examina la vida familiar a València, els estudis i les amistats. No hi falten anècdotes prou singulars. El segon capítol se centra en la seva vida a Benassal (Alt Maestrat) i en la seva feina de mestre. L’autor del llibre i de la completíssima cronologia final, Pere-Enric Barreda, escriu que “el contacte amb l’alumnat monolingüe fa evolucionar ràpidament el seu concepte de pedagogia i docència aplicada a la realitat lingüística que tenia al davant”.

L’àlbum avança amb un Salvador excursionista, els estiueigs i la tornada a València. Destaco una foto emblemàtica, l’any que Salvador es va morir, en què surten la seva filla i ell mateix al Museu Històric del Palau Municipal de València, davant del penó de la conquesta. L’enterrament de Carles Salvador va ser una gran manifestació de dol popular, i precisament amb una senyera van emmortallar-li el cos. Salvador va signar les Normes de Castelló, de 1932, exemple de la unificació de la llengua catalana escrita, i va escriure la tan reeditada Gramàtica valenciana amb exercicis pràctics. La seva filla li va publicar pòstumament Parleu bé!, un recull d’articles sobre correcció lingüística editats en diferents publicacions. L’últim capítol de l’obra és una mostra de la pervivència de Carles Salvador.

El llibre està ben presentat, i Barreda és hàbil en les explicacions i les notes de la introducció. La bibliografia és exhaustiva i, per tant, farà un gran servei a l’estudiós. Tanmateix, hi trobo a faltar una semblança inicial del personatge per ajudar el lector a descobrir un dels referents del valencianisme.