De llengua prohibida a llengua sobrera: vet aquí, en poques paraules, la crònica –recent– de la persecució del català. La mala idea d'esborrar el català del mapa de les llengües vives, durant el franquisme, es concretava en la prohibició pura i dura. Ara s'encarna en un bilingüisme trampós, que consisteix a dir que sempre i a tot arreu el català ha d'anar acompanyat del castellà; a la llarga, doncs, el català esdevindria una llengua innecessària, redundant, sobrera.

L'objectiu essencial del bilingüisme trampós és, per tant, no deixar mai i enlloc el català tot sol. Així, la gent dels Països Catalans hem de dominar les quatre habilitats lingüístiques en castellà (entendre, parlar, llegir, escriure) com la gent de Valladolid (si vivim en un lloc sospitós d'excés de catalanitat, com ara Olot, llavors cal encara més: cal que excel·lim en el coneixement del castellà). En canvi, el coneixement del català és una cosa entre secundària i optativa (segons la situació de la llengua en cada tros de la nostra àrea idiomàtica).

La trampa es completa amb les territorialitats superposades. Tant en les comunitats que tenen el castellà com a llengua pròpia com en allò que afecta el conjunt de l'Estat, tot en castellà. A casa nostra, en canvi, tot hauria de ser bilingüe. Aquí, a més, segons el bilingüisme trampós, no hi hauria d'haver cap àmbit ni cap funció social que siguin espais exclusius del català: les nostres administracions públiques haurien de ser bilingües i el català hauria de deixar de ser l'única llengua vehicular de l'escola. L'objectiu últim és que el català no tingui cap àmbit exclusiu. Cap ni un. Que sigui sempre una llengua acompanyada d'una altra de més important. Una llengua sobrera.

Tot el que dic en aquest article del 2007 ho tornaria a dir i amb les mateixes paraules.

Joan-Carles Martí i Casanova, el cicerone

Amagar la llengua

Josep-Lluís Carod-Rovira

Novament s'han lliurat els premis Ondas, en què han estat guardonats catalans del món audiovisual, merescudament. I un any més, si hem de fer cas del que hem vist i sentit, la llengua pròpia del país, a la capital del qual tenia lloc l'acte, ha brillat per la seva absència, ja que la llengua vehicular ha estat una altra, com sempre. Llevat d'algunes paraules o frases en català, convenientment traduïdes al castellà, no fos cas, l'acte s'hauria pogut fer, exactament igual, a Jerez de la Frontera, Quintanilla de Onésimo o Santillana del Mar. No entenc els motius pels quals l'organització de l'esdeveniment munta l'acte amb aquesta manca de respecte cap a la llengua del país que n'acull la celebració i pot trobar que aquest ús lingüístic sigui la cosa més normal del món. Ni tampoc que els premiats els segueixin el joc per no aparèixer com a desagraïts o provincians que empren l'idioma autonómico, en un acte que és per a toda España.

Doncs, bé, potser ja és hora que toda España sàpiga que mentre, aquí, tots coneixem quina és la seva llengua pròpia i, a més, la sabem parlar, ja toca que s'adonin que nosaltres en tenim una altra, distinta de la seva. Però com han de saber-ho si no la senten i els que podrien utilitzar-la l'amaguen i fan sentir la d'ells, per una barreja de timidesa, sentit mal entès de l'educació i pressió organitzadora? Justament, la mala educació consisteix a aterrar en un país concret, que té un idioma nacional característic, i no fer-lo servir. No és admissible que en un acte que té lloc a Catalunya, per més que sigui retransmès també per a tot l'Estat, el català no hi ocupi, si més no, la meitat del temps. No és imaginable una altra solució lingüística en qualsevol país europeu, per petit que sigui el país i escassos el nombre de parlants, que no és el cas. D'això se'n diu llengua d'estat i és clar que, ara i tant, el català no n'és ja que, altrament, ningú no es veuria amb cor de fer-hi tot el que ha de suportar. També per a això ens cal estat.

Però, abans, s'havia produït un altre episodi encara més greu, ja que l'escenari no era un lloc privat, sinó la seu mateixa del Parlament, representació màxima de la democràcia i la sobirania del nostre poble. Pel que he vist i sentit, en la compareixença de Rodrigo Rato, l'idioma usat no hi va ser el català, sinó el castellà. Per què? Si el polític banquer no sap català, posant-li un traductor al seu costat el tema ja quedava resolt i ningú no se n'hauria estranyat, ja que és així com funcionen, normalment, la majoria de polítics espanyols. Però, des de quan la ignorància lingüística d'un sol individu ha de fer canviar els usos lingüístics de tota una cambra parlamentària, fins al punt de renunciar a la llengua pròpia del país i del mateix Parlament?

A la nostra cambra s'hi han fet compareixences, amb traducció simultània, sense cap problema, pràctica habitual en tots els Parlaments del món, quan hi acut algú que desconeix la llengua del país. Recordo ara la visita del Dalai Lama i, abans, alguna sessió de treball del Parlament Europeu, molt més complexa pel nombre de llengües que calia traduir. Però, per un home sol ha de morir la llengua de tot un poble? On és el sentit d'estat dels nostres parlamentaris? No donava crèdit al que estava veient! S'imaginen la plasticitat expressiva d'una imatge, al Parlament català, en la qual compareix un exministre espanyol i que ha d'escoltar les intervencions dels grups, integrats suposadament per ciutadans espanyols com ell, amb auriculars de traducció automàtica perquè no els entén quan parlen, mentre als diputats no els cal, quan ell parla, perquè són competents en la llengua del visitant? Ho sento, però això no té res a veure amb un país normal. En aquella sessió, doncs, sí que hi va haver violència, però era violència lingüística.