El nostre horitzó és el mateix que era a l’època de la Renaixença: la plenitud nacional i, sobretot, la plenitud lingüística i cultural. Però ja no som al segle XIX. Som al segle XXI i, per tant, ens hem de situar en les coordenades de la nostra època. Tot el catalanisme –també el catalanisme lingüístic– ha d’assumir valors tan imprescindibles avui dia com l’eficàcia i l’eficiència. El catalanisme és una causa justa, però amb això no n’hi ha prou per avançar.

Eficàcia vol dir assolir l’objectiu. Eficiència vol dir assolir-lo amb la inversió –de temps, de recursos– més baixa possible. Doncs resulta que, cada dos per tres, ens trobem amb iniciatives catalanistes que, en una escala de 0 a 10, mereixerien un 0 en eficàcia i un altre 0 en eficiència. Pel que fa a l’eficàcia, no és que no s’assoleixi l’objectiu plantejat, és que ni tan sols s’arriba a formular-ne cap, d’objectiu, en el ben entès que un objectiu ha de ser una cosa clara i concreta, avaluable. Pel que fa a l’eficiència, es malbaraten tot d’energies que haurien d’invertir-se en accions productives. El festival d’exclamacions estèrils –això sí– aconsegueix crear una atmosfera èpica. Fem memòria: Plantem cara! S’ha acabat el bròquil! Tenim dret a decidir! Diguem prou! N’estem tips, de la classe política! Necessitem un segon Macià! On cal apuntar-se? Per on hem de començar? Que algú escrigui el full de ruta! Que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya! Som-hi!

Quan Maurici Serrahima, que al cel sigui, travessava la frontera camí de l’exili, l’any 1939, va dir: La causa republicana era la bona; però ha estat espantosament mal servida. Ara podríem dir una cosa similar: la causa catalanista és la bona, però està espantosament mal servida.

Aquesta reflexió meva sobre el catalanisme és del 2007. Ara que vivim una situació econòmica i política diferent de la de llavors, continua sent vàlida? Jo diria que sí.