ELS LECTORS MÉS CULTES saben que ningú de vegades -per exemple a "Has vist ningú?"- vol dir algú , i que, potser per això, la normativa recomana reforçar-lo amb un no fins i tot quan ja té valor negatiu. I, per tant, prefereix "Ningú no ha vingut" a "Ningú ha vingut", que també és correcte i vol dir el mateix.

Però afegir de manera massa automàtica aquest no és traïdor. A "Ho ha fet sense que ningú no es queixi" el no nega el que ja negava el sense , de manera que stricto sensu la frase voldria dir que tothom es queixa, tot i que resulta massa envitricollada perquè algú hi entengui això.

Un error menys habitual, però tampoc insòlit, és l'ús de ningú per algú . El trobem en la següent frase d'un recent anunci de la Generalitat: "Ja no pot anar pel carrer sense que ningú l'aturi". Calia haver escrit "Ja no pot anar pel carrer sense que algú l'aturi", perquè el que passa és que sempre que va pel carrer hi ha algú que l'atura, de tan famosa com és.

"Sense que ningú l'aturi" vol dir que no hi ha ningú que l'aturi, tot i que en l'esmentada frase costi llegir-ho així perquè resulta absurd després del "Ja no pot anar pel carrer".

Què els pot haver dut a preferir, erròniament, ningú ? Doncs, entre altres coses, la creença que era més català, més genuí, per analogia amb frases com "Has vist ningú?" o "Necessites res?", que alguns troben més genuïnes que "Has vist algú?" o "Necessites alguna cosa?"

Com en altres casos, s'identifica més genuí amb més diferent del castellà , una equació que no sempre és certa i que, de vegades, fa que el que escriu s'aventuri a utilitzar formes que no domina ni comprèn prou bé.

En valencià també es diu: tempesta

La llengua estàndard sol emprar: marsinada

En castellà es diu: paloma, palomita

NOTA: Done les gràcies a Joan Carles Martí i Casanova per la seua ajuda.

Antoni Llull Martí

Si totes les paraules tinguessin un únic significat, i no existissin els sinònims, ni les metàfores, ni les paraules amb un doble sentit, faria estona que els programes informàtics de traducció haurien enviat a l’atur la majoria de professionals d’aquesta feina tan difícil i tan útil d’interpretar un escrit en una llengua externa i posar-lo amb mots equivalents en la pròpia, o viceversa, o traduir, al moment i de paraula, allò que qualcú diu un a un altre que no l’entén perquè no parlen la mateixa llengua. Però molts de mots són polisèmics, moltes coses poden anomenar-se per distints mots, hi ha locucions i frases fetes en les quals els mots prenen un sentit distint del que tenen habitualment, i que traduïdes de forma literal donarien resultats absurds.

Abans del desgavell de les traduccions automàtiques es coneixien les traduccions fetes per persones que tenien de la llengua a la qual traduïen un coneixement molt migrat. Jo he sentit casos de traduccions literals fetes per mallorquins per a si mateixos dins la primera meitat del segle XX semblants a les que surten de vegades en la traducció informàtica. Per exemple, el d’un

home que explicava que havia dinat de «muelles y revientasangres», el d’una dona vella veïnada d’un matrimoni jove, que un dia en què la dona tenia febre digué a l’home: «tu no pases pena, tu mujer puede colgarse que yo le iré detrás». Pels anys cinquanta, un amic meu que sabia una mica d’anglès, havia conegut una turista anglesa amb qui establí relacions epistolars. Era l’època en què es posà de moda la cançó Muñequita linda, i ell li volgué escriure una floreta dient-li que era una «pretty little wrist», cosa que, com és lògic, ella no va entendre, perquè wrist és el puny, la part de la mà que s’uneix amb el braç, que solem anomenar vulgarment pel castellanisme munyeca.

A les traduccions fetes pels programes informàtics hi apareixen moltes expressions similars a les que us he posat d’exemple. Els ordinadors són màquines que efectuen tasques molt complexes, però, crec que per sort, no pensen, i per tant no distingeixen paraules amb doble sentit, ni metàfores, ni floritures del llenguatge. Ara bé, molts de traductors professionals empren aquests programes, sobre tot en traduccions tècniques o comercials, perquè els estalvien molta feina bàsica, però els cal donar al text que ha sortit de l’ordinador un bon repàs per eliminar-hi aqueixes frases absurdes per haver agafat la màquina, entre les opcions possibles, una paraula que no era la que pertocava.

Albert Pla Nualart

Publicat en el blog Interés per la llengua dels valencians diumenge 13 d'octubre del 2013

Article publicat en el suplement de cultura d'EL PUNT AVUI divendres 25 d'octubre del 2013

Diumenge farà tres anys que es va morir el lingüista Joan Solà. Durant 36 anys va escriure un article setmanal a la premsa. En l’últim d’aquests articles va escriure que estava convençut que una llengua ha de servir per crear-hi comunicació i bellesa.

Aquell home de gran ardit

David Paloma

El 28 d’octubre de 2010 al matí, l’endemà de la mort de Joan Solà, es va instal·lar la capella ardent de l’insigne lingüista al paranimf de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. A l’entrada, encara al passadís, dues taules oferien unes targetes de 14,8 cm x 10,5 cm: a l’anvers hi deia, en negreta, Joan Solà Cortassa; a sota, sense negreta, en dues línies, Bell-lloc d’Urgell, 1940 / Barcelona, 2010. Al revers hi havia un text breu. Podria haver sigut un text emblemàtic de Pompeu Fabra, ell que en coneixia tants com a autor de L’obra de Pompeu Fabra i també com a codirector de les obres completes del Mestre. També podria haver sigut un text emblemàtic de Joan Coromines, ell que el coneixia ben de prop i de qui havia escrit, a les pàgines de l’Avui (3 de gener de 1997), que “ha estat la persona que ha conegut la llengua catalana de manera més profunda, matisada, extensa i emotiva”. Doncs no. Solà va triar els deu primers versos de L’Odissea, d’Homer, traduïda per Carles Riba. És el famós “Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit…”.

Per què L’Odissea? Potser per Ulisses, per l’estil homèric, per la grandesa d’instruccions i de rondalles, per Ítaca, per l’hexàmetre, per la idea ribiana que tot allò que és clàssic és heroicament distant però que mai no és vell… També podria ser que tot això no fos sinó secundari davant d’uns motius que Riba exposa a la segona versió de la traducció d’aquest clàssic: “Havia de replantejar-me tots els problemes, de revisar tots els criteris, de ressenyar tots els mitjans”, “calia córrer a voga i a vela llengua pròpia enllà”. El mateix Solà, de fet, va fer una conferència al III Simposi Carles Riba, a la Universitat de Barcelona el 2 de desembre de 2009 amb un títol que ja ho diu tot: Impressió que em va causar la segona traducció de L’Odissea, de Carles Riba. Solà va afirmar llavors el que ja havia dit alguna altra vegada: que aquesta segona traducció és una de les peces més importants de tota la nostra literatura. Va escriure, fins i tot, que aquesta segona traducció és una de les obres més perfectes i belles de tota la nostra cultura. Ell la va descobrir el 1960 i en va quedar enlluernat, commogut. També ho va dir en el discurs per a l’honoris causa que li va atorgar la Universitat de Lleida el 7 de maig del 2009: “Quan has llegit una obra com aquesta, el teu camí ja és irreversible, el teu camí lingüístic i el teu pensament patriòtic i polític: perquè aquesta realitat pren sediment en les teves entranyes per sempre. Per sempre més t’adones del que és una llengua, del que és la teva llengua, que secularment ha sigut un objecte prohibit i reprimit”.

Joan Solà va morir el 27 d’octubre de 2010, una setmana després que els seus companys de la Universitat de Barcelona li oferissin una obra excel·lent: Joan Solà. 10 textos d’homenatge. Era el primer llibre sobre Joan Solà i no de Joan Solà, ple de referències a la persona i a la seva obra. A la part central, 23 fotografies del Solà nen, del Solà jove, del Solà pare, del Solà excursionista. El cos de l’obra, però, el componen deu textos acadèmics brillants escrits per col·legues no menys brillants, amb una bibliografia completa i fins ara única de l’obra del gran lingüista de Bell-lloc d’Urgell. N’esmento només dos, d’aquests textos: el primer és de Jordi Ginebra, que descriu amb franquesa i elegància què vol dir fer recerca filològica al costat d’un mestre exigent, tenaç i rigorós, com era Solà. El segon és de Pere Marcet, que recorda el quart de segle de feina conjunta i que va desembocar en la Història de la lingüística catalana 1775-1900. No em puc descuidar els dos exemples escollits en el marc de la gramàtica normativa, de Manuel Pérez Saldanya i Gemma Rigau.

Solà és el gran lingüista català dels últims decennis: un home savi i incansable a l’hora d’analitzar la llengua. És el “lingüista més conegut i apreciat entre els professionals de la nostra llengua”, com ha escrit Jaume Macià. És “el Fabra dels nostres dies”, segons Josep Murgades. El recordarem sempre per l’obra que ens ha deixat, extraordinària i genial. També el recordarem per haver dit ben alt, amb energia i coratge, l’1 de juliol de 2009 al Parlament de Catalunya, que la llengua pròpia del país no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, visceralment rebutjada pels altres pobles d’Espanya. “Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre. Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona”. La força d’aquest text va fer que es divulgués amb rapidesa per Internet i que es publiqués també en diferents revistes.

L’últim article de Joan Solà va sortir a l’Avui el 21 d’octubre de 2010: es titula Adéu-siau i gràcies. Moltíssimes gràcies a vós, mestre. “Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres”.

Fins que no vaig anar a Xest es pot dir que no vaig parlar castellà. A l’escola en parlàvem ben poc i ben malament. Coses com: “Don Tal yo ya ha acabado los deberes”, amb l’accent que us podeu imaginar. Jo era dels que deien “cullerita” i formiguita” quan havia de parlar en castellà amb un xiquet madrileny que va aparéixer un estiu per ca la tia Doloretes; el nebot d’una d’aquelles xiquetes que, durant la guerra, van haver d’exiliar-se i ser adoptades per famílies d’ací. A Xest no hi havia més remei que parlar-lo, i parlar-lo del matí a la nit, perquè així parlaven i només això entenien la majoria dels companys, vinguts de tots els llocs de l’estat. Trobar algú amb qui pogueres parlar valencià era una alegria, però no hi havia al darrere d’aquest fet, és clar, cap consciència política, només la confiança del paisanatge i la comoditat de parlar sense esforç. I si hi havia consciència identitària, era instintiva, animal, no conscienciada, raonada o pensada. El valencià era la parla de la confiança, però el castellà era la llengua seriosa, la llengua de veritat.

Al começament hi havia moltes coses d’aquella llengua i dels seus parlants que em resultaven estranyes i fins i tot una mica estrafolàries. Una de les primeres coses que em va sobtar fou el fet que per a referir-se al director del col·legi empraren “dire”. No em sorprenia l’apòcope, que això ben bé entenia que ho feren, sinò que dieren “dire” i no “direc”. Comprenia que eliminaren l’última síl·laba, però no que no pronuciaren completa la segona. I em sabia greu això, vés per on, i els corregia i aconseguia que em miraren una mica o prou astorats. No podia entendre de cap de les maneres que trobaren dificultat en pronunciar aquell so final: [k]; i si tenien dificultat, pensava, havien de superar-la i no trencar les paraules d’aquella manera innecessària i contrària a la lògica del llenguatge. Em va costar comprendre que paraules com “devuélveselo” o “cómpratelo”, reberen el cop de veu en l’última síl·laba, en el “lo” i no en la penúltima, que era com jo tenia tendència a pronunciar-les, i vaig tardar bastant en aconseguir acostumar-me i vocalitzar-ho així jo també. Em va cridar molt l’atenció que, quan es formava cua davant de la taula de ping-pong, qui volia jugar no sols preguntara qui era l’últim, sinó que, a més a més, “pidiera la vez”. Em semblava ben estrambòtic allò de respondre els insults amb un “ídem voy y no entro en baza”. Em molestava força i m’entristia que es digueren coses com “Me cago en tu padre, en tu madre —o fins i tot— en tus muertos”. Em semblaven d’una grolleria insuportable, més que no ofensives, que també m’ho pareixien. Especialment grolleres vaig trobar “capullo” i “gilipollas”, mot aquest últim que, per cert, pensava que era “gelipollas”, influït per la pronuncia dels madrilenys, que eren qui més (i era molt) el feien servir.

A poc a poc, però, vaig anar amotllant-me o deixant-me amotllar per aquella llengua aliena i vaig anar fent-la pròpia. Al cap i a la fi era l’única en què sabia escriure i no em passava pel cap que també ho poguera fer en la meua: ningú no me n’havia parlat d’una aital possibilitat. L’únic que em molestava es que la mare no sabera expressar-se millor en ella i que em fera passar vergonya quan venia a parlar amb el dire i deia coses com “sinco” o “mercar”, o quan m’escrivia aquelles cartes plenes d’errades ortogràfiques i gramaticals. No era l’únic, però, a qui la “immersió lingüística” li havia trastocat els esquemes; l’educació i els models de referència són molt poderosos a certes edats. Ara em ve al cap una anècdota que, crec, us pot oferir una bona imatge de com eren els temps i l’ambient en què ens "formàvem". Un cap de setmana que m’hi havia quedat, vagarejava melancòlic pels camps d’esport. Havia arribat fins el primer camp de futbol, dels quatre que hi havia, ja una mica lluny dels paratges que més freqüentava i que m’eren més familiars; estava en territori dels de la primera residència, diguem-ne, doncs, que era a territori aliè. Era una vesprada freda de dissabte i no hi havia massa alumnes per allí. De sobte, vaig veure un company del poble i em vaig alegrar molt, el cor em va fer un salt de goig. Vaig anar a saludar-lo. A certa distància el vaig cridar i li vaig preguntar com estava i què feia.

—Háblame en castellano, que no te entiendo— em va amollar.

No aconseguia capir què passava. Vaig arribar a creure que m’havia equivocat de persona. Vaig comprovar que no, vaig intentar trobar alguna explicació raonable, vaig pensar que feia broma, vaig tornar a insistir i... vaig obtenir la mateixa resposta. Amb el cap cot, vaig fer mitja volta i me’n vaig tornar per on havia vingut, més trist i confós que no havia arribat. Avui, aquest company és un defensor militant de la nostra llengua, algú que no sé si recordarà aquest fet, però que si se’n recorda no ho podrà fer sense sentir, malgrat tot, una mica de vergonya; com l’empegueïment que jo sent per haver-me avergonyit de ma mare.

Em vaig certament submergir en aquella llengua que m’adoptava i jo a ella. Era la meua llengua d’expressió escrita i volia fer-la tan meua com poguera per tal de poder-me expressar jo, ser jo també en aquella llengua. Si la llengua no és teua del tot, tinc ara la sensació, només pots fingir un discurs, però no expressar-te veritablement; no pots mostrar-te en el que dius sense topar amb les paraules, que resulten ser així, més que un instrument, un vel, un obstacle que només et deixa apuntar, però sense que pugues acabar mai de palesar-te. Era molt difícil doblegar aquella llengua fins al punt que deixara de ser un artilugi, un mecanisme parcialment possibilitador, i tanmateix, i per això, un entrebanc per a poder dir-te i no sols dir.

I jo volia poder dir-me, m’agradava escriure, feia poemes. Encara recorde la estrofa inicial d’un dels primers que hi vaig fer. Deia així:

que en la soledad acompañas.

Cuantos ratos paso contigo,

rey de las hazañas.

Certament era molt jove, però no he pogut evitar-ho mai després tampoc. En castellà em sone artificial, artificiós, fals.