357. No sé què passarà amb
la llengua catalana d'aquí a cinquanta o cent anys. D'allò que estem convençuts
és que dependrà del que fem ara.
Jordi Porta
Filòsof i president d'Òmnium
Cultural (2002-2010)
Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari ARA dissabte 2 de novembre del 2013
(Publicat al diari Avui el 16 de gener del 2007)
I és clar que sí. Plantem cara, en defensa del català! Ei, però on hem de plantar cara és davant del mirall, a veure si, amb una mica de sort, ens cau la cara de vergonya. El problema número 1 de la nostra llengua és el dèficit d'ús en les relacions interpersonals, oi? Doncs això depèn de nosaltres.
El mal del català és que ha de lluitar, alhora, contra els enemics declarats i contra els falsos amics. Hi ha centenars de milers de persones que estimen molt el català però amb un amor paralític: no mouen ni un dit per augmentar-ne la vitalitat.
Si fóssim a la Barcelona dels anys quaranta i jo m'obstinés a viure en català com faig ara, el franquisme una de dues: o em tancaria en un manicomi o m'afusellaria al Camp de la Bóta. Ara, en canvi, la llei m'empara i ningú no m'ho prohibeix. Fa anys vaig haver de fer –això sí– el petit esforç psicolingüístic d'adquirir el costum de no passar-me innecessàriament al castellà i ara, molt de tant en tant, em toca gestionar algun petit conflicte idiomàtic. Si els que vivim plenament en català, que ara som una petita minoria, fóssim una gran minoria, la vitalitat del català seria imparable.
Però n'hi ha que si en un bar demanen en català un cafè amb llet i els serveixen en castellà un cafè amb gel, s'exclamen fins al punt que diuen que això és una tortura. Si us plau! Una mica de respecte per les víctimes de la Gestapo! En conclusió, jo crec que plantar cara vol dir increpar el públic. El nostre públic. A veure si reacciona!
Aquest article meu del 2007, que ara subscric plenament, planteja una qüestió molt interessant: la responsabilitat personal que tenim –o no– a l'hora d'avançar cap a la plenitud idiomàtica de la llengua catalana. Fa dècades que, dins del catalanisme lingüístic, hi ha divisió d'opinions sobre aquest tema.
Jo sóc des de sempre dels que pensen que el present i el futur del català depèn de mi i de tu i d'ell i d'ella i de nosaltres i de vosaltres i d'ells i d'elles. No només, és clar. La política també existeix i és importantíssima.
Però, quan vaig escriure i publicar aquest article, la consigna era PLANTEM CARA. A qui havíem de plantar cara? Doncs, segons els impulsors de la campanya, als nostres polítics El mal és que molts compatriotes dediquen tant de temps i tanta energia a denunciar –amb raó, que consti– el que haurien de fer i no fan els polítics, que arriba l'hora d'anar a dormir i ells no han trobat en tot el sant dia el moment de fer res de bo a favor de la vitalitat del català en la seva vida quotidiana.
A mi –abans i ara– el que més gràcia em fa de tot plegat és que els qui es dediquen a atacar els polítics (que és gratis) i a exculpar els ciutadans (que vol dir afalagar el públic) tenen fama de “valents”. Paciència.
Espelmes al
vent
David Paloma
El 31 d'agost de 1997 la princesa Diana de Gal·les es va morir d'accident: el món anglosaxó, sobretot, la va plorar amb desconsol. 36 anys són molt pocs quan algú ens deixa. També ho arriben a ser 96, esclar, als ulls desemparats de les persones que estimen aquella persona. Recordo Elton John, el dia del funeral de la princesa, quan li va dedicar un emocionantíssim Candle in the Wind: “Adéu, rosa d'Anglaterra / Pots créixer sempre dins els nostres cors”.
He sabut, fa ben poc, la notícia que ens ha deixat la directora del Termcat, Rosa Colomer i Artigas, 47 anys. Molt jove. I, amb tot, els seus han estat intensos, intel·lectualment brillants, abans i durant la seva gestió al capdavant del Termcat: la Rosa va col·laborar en els llibres d'estil de la Caixa i de l'Ajuntament de Barcelona; també va revisar una part del lèxic especialitzat de la segona edició del Diccionari de la llengua catalana, de l'Institut d'Estudis Catalans, i sobretot va liderar el Termcat durant deu anys (2002-2012) amb entusiasme, rigor, respecte i generositat. Són paraules dels seus companys, que li han dedicat un text preciós en record i homenatge.
Diuen que la seva intuïció lingüística era excepcional i que no defallia en la voluntat explícita de compartir coneixement. És ben possible que els lectors d'aquesta columna coneguin la col·lecció «En Primer Terme». El desè títol, publicat fa menys d'un any, recull les actes de l'última trobada dels Espais Terminològics. La Rosa hi escriu el que no es va cansar mai de dir: que, per al Termcat, el punt de vista dels usuaris, experts i lingüistes és del tot necessari; que és imprescindible saber si els recursos són útils, si es difonen els termes, si s'utilizen.
“La veritat ens porta a les llàgrimes/ totes les nostres paraules no poden expressar / l'alegria que ens has dut al llarg dels anys”. Ho cantava Elton John i hi pensem ara alguns, potser molts, que ens hem quedat també orfes, en record de la Rosa Colomer, la Rosa del Termcat.
Destacat
Rosa Colomer i Artigas ha estat la responsable de la consolidació del Termcat com un referent terminològic a escala nacional i internacional. Va promoure trobades i espais terminològics i va ser presidenta de l'Associació Europea de Terminologia.