InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.300
membres]
Butlletí número 888 (dijous 31/10/2013) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
SUMARI
1) 500 raons per parlar català,
de David Pagès i Cassú
3) J. Leonardo Giménez - Oli en un
cresol
4) David
Paloma - Bauzá i
companyia
5) Núria Puyuelo - "No hi ha que
fer-ho"
8) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
106).
349. El meu país és aquell
on quan dius “Bon dia!”, et contesten “Bon
dia!”.
Josep Pla
Escriptor
2)
Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del
diari ARA
dissabte 12 d'octubre del
2013
Joan Tudela
(Publicat al diari Avui el 19 de desembre del
2006)
Cada cop som més els que pensem que el millor president de la Catalunya
contemporània ha estat Enric Prat de la Riba. I és curiós perquè no ens
identifiquem amb el seu llenguatge –s'anomenava regionalista– ni tampoc amb la
seva ideologia –era conservador. Però reconeixem que governava amb visió de
país, amb eficàcia, amb eficiència i sobretot sense cap sectarisme: triava
sempre els millors en cada matèria (la tria de Pompeu Fabra és ben
significativa).
Una de les tribunes de Prat de la Riba va ser l'Ateneu Barcelonès. El
mateix fòrum on l'altre dia va tenir lloc una interessant conferència de Narcís
Iglésias i Josep Grau sobre el llibre d'aquest La Lliga
regionalista i la llengua catalana (1901-1924). Escoltant-los, vaig arribar
a la conclusió que la política lingüística de la Lliga mereix un elogi clar pel
fet que va aconseguir quatre coses que avui dia ja no valorem prou, de tan
assumides com les tenim, però que són bàsiques.
1) Dignificació
del català: al segle XIX, la vitalitat del català era molt gran, però el
prestigi social que tenia era gairebé zero. La Lliga va ser decisiva en la
dignificació de la nostra llengua.
2) Codificació
del català: gràcies al suport incondicional de la Lliga a Pompeu Fabra i al fet
de crear l'Institut d'Estudis Catalans, la nostra llengua va poder disposar
d'ortografia, gramàtica i diccionari.
3) Llenguatge
administratiu: per primer cop a la nostra història contemporània, una
Administració sencera –la Mancomunitat– va funcionar en
català.
4) Discurs
públic: la Lliga va incorporar per primera vegada la normalització social del
català al discurs polític.
Déu n'hi do, tot plegat!
Avui no canviaria ni una coma, d'aquest article meu del
2006.
3)
Article publicat en el Levante-EMV
divendres 11 d'octubre del
2013
Oli en un
cresol
J. Leonardo Giménez
Fa uns quants dies vaig sentir dir al pare d'un xiquet problemàtic la
locució “mà de sant”, un calc del castellà i estranya totalment a la parla
valenciana. La frase era “Al meu fill l'han canviat de grup en l'institut i ha
sigut com mà de sant”. L'autor de la dita és valencianoparlant d'adquisició un
poc tardana, que molt bé, ja voldríem que n'hi hagueren molts milers més, però
es nota que no domina el valencià del carrer i col·loquial, perquè eixa
traducció, del castellà “mano de santo”, no l'haguera feta, crec, ningú que
parle en esta llengua des de les primeres paraules. Un calc innecessari, que
l'hem pogut vore també en algun blog, no revisat degudament. Ai, els traductors
automàtics! En valencià, com en qualsevol llengua del nostre entorn, abunden les
referències a sants concrets o al santoral en general, en el refranyer i en la
fraseologia popular, però de vegades, allà on altres llengües els invoquen,
nosaltres tenim solucions lingüístiques més terrenals i prosaiques. Per exemple
per a eixa locució disposem de
l'expressió “oli en un cresol”. En la frase citada, en bon valencià seria “Al
meu fill l'han canviat de grup en l'institut i ha sigut com oli en un cresol”
que com sabem significa ‘aplicar un remei ràpid i
molt eficaç'. En el mateix sentit, en altres parts i variants de la llengua,
també tenim “oli en un llum”, que ve a ser el mateix”. No obstant, els sants
els invoquem en moltíssimes altres expressions. Per exemple quan preguntem per quin motiu, quina fanalitat,
quin pretext: “A quin sant?”, i no “¿A sant de què?”, que és un altre calc, més
perillós que el mencionat anteriorment perquè està introduint-se en la parla de
massa valencianoparlants de tota la vida. Es diu per a manifestar estranyesa per
alguna cosa que algú proposa, “A quint sant em dius això?”, sinònim de “Per què
em dius això?”. En alguns indrets, en el mateix sentit, li lleven el sant i
dirien ¿Per quins cinc (o set) sous em dius això? En molts altres mantenim el
sant com en castellà i “Dormim com un sant (o “com els sants”)”, és a dir,
‘profundament', cosa comprensible, perquè es veu que els sants, lliures de
pecats terrenals, dormen ben tranquils i a gust. I les santes també,
supose.
4)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 18 d'octubre del
2013
Bauzá i companyia
David Paloma
El 16 d'octubre de 2007
Josep-Lluís Carod-Rovira va sortir al programa Tengo una pregunta para usted, de TVE.
Una de les seves respostes va donar la volta a Espanya: jo em dic Josep-Lluís
aquí i a la Xina Popular. Una veritat com una casa, mentre no se sigui Papa o
membre de la reialesa, perquè llavors sí que els noms es tradueixen a la llengua
d'arribada: el Papa Francesc es diu, depenent del lloc, Francisco, François,
Francis o una llarga llista d'equivalències. Si s'és un ciutadà de peu, en
canvi, cadascú té un nom de fonts (o de pila o de bateig) que pot mantenir
inalterable vagi on vagi, també a la Xina Popular: si és Mariano no és Marià, i
si és Artur no és Arturo. El nom pot ser compost, esclar. Per la raó d'abans, el
fill dels ducs de Cambridge (Guillem i Caterina), es dirà d'una manera o altra
segons la llengua d'arribada: en català sempre serà Jordi Alexandre Lluís. O
simplement Jordi. Ni Jorge ni George.
Pel que fa als llinatges, el funcionament
és semblant. Fixem-nos en Bauzá (José Ramón), per exemple, i en el que va
publicar el 8 de maig de l'any passat el Diario de Mallorca: “El
Consolat de Mar ha dado orden estricta a IB3 de que cuando pronuncien el
apellido del president del Govern lo hagan con la fonética castellana, con la
zeta en puro acento de la meseta”.
Tanmateix, una cosa és com vols que t'anomenin i una altra, com s'hauria de dir
el cognom en català. Al Principat alternen tres pronunciacions en els mitjans de
comunicació: dir Bauzá amb la zeta
castellana, dir-lo amb la zeta catalana (és a dir, amb essa sonora) i dir-lo com
si s'escrivís amb una ce trencada (és a dir, amb essa sorda). Només aquesta
última és la pronunciació correcta, en català, tant si escrivim Bauzà, Bausà, Baussà com Bauçà.
Agraeixo a Jaume Corbera i Elisabet Prim Bauzà els
comentaris que m'han fet entorn d'aquesta qüestió. També recomano la lectura
dels apunts lingüístics de Gabriel Bibiloni, que ja fa temps que s'hi va fixar
amb gran encert.
Destacat
Hi ha cognoms catalans que
mantenen unes grafies apartades de les normes ortogràfiques vigents. Trobem
llinatges com Rosell, Rosich, Rusinés, Meseguer
escrits amb una essa
intervocàlica que diem amb essa sorda.
5)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 11 d'octubre del
2013
Núria Puyuelo
Les perífrasis verbals són la unió de dos verbs que
expressen una única idea. En concret, estan formades per un verb auxiliar i un
altre de principal, representat per un infinitiu, un gerundi o un participi.
N'hi ha que expressen probabilitat (“Deus tenir molta set”), d'altres obligació
(“Hem de llegir aquest manifest”), imminència (“Començava a ploure quan vam
arribar”); intencionalitat (“Volem ser-hi abans de les set”) o reiteració (“Ho
tornarem a intentar”). Ara bé, cal parar esment en algunes perífrasis que sovint
es construeixen incorrectament. Aquest és el cas de les perífrasis de
probabilitat, que s'han de formar amb el verb deure + infinitiu (o amb un
verb acompanyat dels adverbis probablement, segurament o
potser), però que són incorrectes quan s'expressen amb un temps futur o
condicional. Per exemple, “Serien les dues de la matinada quan van plegar” o
“Com ja sabràs, ho han deixat córrer”, en comptes de “Devien ser les dues de la
matinada quan van plegar” o “Com ja deus saber, ho han deixat
córrer”.
Una altra de les perífrasis que sovint es forma
erròniament és venir + gerundi (“Fa setmanes que us vinc avisant que no
vindrà”), que la podem corregir fent servir el temps verbal simple corresponent:
“Fa setmanes que us aviso que no vindrà”).
Tampoc és correcte anar + infinitiu quan
indica una acció d'un futur immediat en un context de present. Per exemple,
“Vaig a dir-t'ho perquè ho sàpigues” o “El concert va a començar”. En aquests
casos, hem de recórrer a les formes de futur: “T'ho diré perquè ho sàpigues” o
“El concert començarà ara mateix”. Aquesta perífrasi només es pot utilitzar quan
fa referència al passat: “Ho anava a dir però vaig callar”.
Finalment, per expressar l'obligatorietat d'una
acció tenim diverses maneres de fer-ho: haver de +
infinitiu; haver-se de + infinitiu;
caldre +
infinitiu; caldre + que +
subjuntiu; ser necessari +
infinitiu o ser necessari +
que + oració
subordinada. Són totalment inacceptables les construccions
“tenir que”, “haver-hi que” i
“ser precís que”. És a dir, la frase “No hi
ha que fer-ho”, la podem corregir per: “No s'ha de fer”, “No cal fer-ho (o ‘que
ho facis')”, o “No és necessari fer-ho (o ‘que ho
facis')”.
Sabíeu
que...
En català són incorrectes
les perífrasis verbals formades amb venir + gerundi, “tenir que”, “haver-hi que” i “ser precís
que”.
Publicat en el diari ARA
dimarts 15 d'octubre del 2013
Josep Fontana
Vaig conèixer Max Cahner quan era un jove
almogàver, amb qui penso que vaig coincidir alguna vegada a les classes,
realment admirables, de Jordi Rubió als Estudis Universitaris Catalans. El
recordo, després, quan en un pis de la plaça Universitat posava en marxa, en
companyia d'Enric Lluch i de Jordi Carbonell, l'aventura de la Gran
enciclopèdia catalana .
Penso que l'aportació que Max Cahner ha fet a la
recuperació i modernització de la cultura catalana a través de la tasca
realitzada per Edicions 62 i per Curial li ha fet guanyar un lloc important en
la nostra història. Ell mai no va perdre l'estímul de seguir treballant pels
mateixos objectius, com ho revela el fet que, quan es va veure apartat de les
empreses editorials en què havia esmerçat, a més del seu esforç, la fortuna
familiar, va emprendre encara una aventura intel·lectual tan notable com
Literatura de la revolució i la contrarevolució, 1789-1849 , una obra a
la qual em penso que no s'ha fet encara prou justícia.
Publicat en el diari ARA
dimarts 15 d'octubre del 2013
Miquel Sellarès
Des de l'emoció i el sentiment de pèrdua d'un amic i mestre
vull escriure aquestes ratlles en primer lloc com a persona i, en segon lloc,
com a president de l'Opinió Catalana, entitat de la qual ell era president
d'honor.
En Max Cahner i en Josep Benet han sigut per mi els meus màxims
referents en la nostra dèria i il·lusió per la reconstrucció nacional de
Catalunya, dels Països Catalans. Cahner, com ja explicaran de ben segur molts
companys en els propers dies, tenia el país i l'Estat al cap, i per això ha
sigut un dels homenots que van reconstruir les nostres estructures
d'estat quant a llengua i cultura.
A mi, però, em toca una altra explicació, ara. Potser no tan
coneguda ni explicada: la de Max Cahner com a forjador de patriotes. La seva
insistència que havíem de respondre al nacionalisme espanyol amb un nacionalisme
desacomplexat va fer sorgir una generació sencera d'intel·lectuals,
universitaris i dirigents de la societat civil.
Aquesta generació, amb la seva participació primer en
l'associació Club Ramon Muntaner al servei dels Països Catalans, després a les
Jornades a la Fi del Segle XX i més tard a l'Opinió Catalana, va aconseguir que
el pensament nacional amb voluntat d'estat i de construcció de Països Catalans
s'imposés en un panorama intel·lectual i universitari que, des del principi de
la Transició, havia tingut un marcat caràcter espanyolista i acomplexat amb
l'Estat.
Faré una cosa injusta: donaré noms del seu llegat
intel·lectual, del seu mestratge. I sé que em deixaré per esmentar desenes de
persones en les quals Cahner va influir decisivament. Salvador Cardús, Joan B.
Culla, Josep Gifreu, Isidor Marí, Pilar Rahola, Vicenç Villatoro, i els més
joves Carles Campuzano, Carles Flamerich, Pere Martí, Josep Rull, Antoni Vives,
Eduard Voltas i un llarg etcètera. I també tots aquells que continuaren la seva
estela, com Muriel Casals, Fèlix Martí, Jordi Porta i els amics Miquel Esquirol
i Jaume Rafart.
Avui en Max Cahner ens deixa, però allò que ell va llaurar
sorgeix ara amb força, com cap de nosaltres hauria mai imaginat. Les arrels
profundes que ell va plantar estan donant un gran fruit. La idea d'estructures
d'estat i que la nació catalana és alguna cosa més que el Principat de Catalunya
eren al seu pensament i a la seva lluita. Cahner també deixa arrels fortes que
donaran els seus fruits al País Valencià -que ell tant estimava- i a les Illes
Balears.
Max: la teva força, la teva tossuderia i la teva fermesa ens
portaran al somni d'Ítaca, però també a la realitat d'un estat català en el marc
d'Europa. Aquell dia, molts et tindrem en el record perquè tu ens vas ensenyar
el camí.
8)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig - no mocar-se en la
mànega
2) Eugeni S. Reig - ¡no res i
avant!
3) Antoni Llull Martí - Seguim amb
problemes de la traducció
4) Albert Pla Nualart - Només penso en
respirar
5) Vicent-Josep Pérez i Navarro - Dos
camins se separaven a un bosc
6) Pere Ortís - Alguns anuncis
comercials
7) Josep Ruaix i Vinyet - Pleonasmes en
les oracions de relatiu
8) Salvador Pardo - La llum i el
llum
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a
l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça
electrònica on voleu rebre'l.
El preu de la subscripció al
butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a
l'any 2013 és de 25
euros.
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els
butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn
Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací