InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 162 (divendres 18/10/2013) -
Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
SUMARI
1) Eugeni S. Reig - morret
2) Eugeni S. Reig - mostatxó
3) Antoni Llull Martí - Un mot
internacional: boc
4) Pere Ortís - Afinant expressions
quotidianes
5) David Casellas i Gispert -
Alguns usos incorrectes de
«estar»
6) Paco Cerdà - D'amors, el primer; i
de llunes, la de gener
7) Pere Grau i Rovira - Carles
Riba i la salvaguarda dels
mots
8) Maria R. Mariné - I si el passem als
licors?
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
morret
Subproducte del molinatge de l'arròs format per
germen d'arròs, de color groguenc, i trossets molt menuts de grans d'arròs. És
un aliment proteic que s'ha usat tradicionalment com a pinso per als animals de
granja, especialment dels porcs i de l'aviram.
|
Si no estudies bona cosa i et fas un home de profit, el dia de
demà, en lloc de menjar bones xulles i bons bocins de formatge, menjaràs
segó, quarta i morret, com les
gallines. |
En el
Vocabulari valencià del conreu, molinatge i comerç de l'arròs de Fermí
Cortés i Lluís Granell trobem, entre altres, les definicions
següents:
MORRET: En el molinatge de
l'arròs, farina que resulta de quedar desfet en les moles el germen del gra.
Barreja feta de cilindre i una petita quantitat de saleta.
MORRETET: Varietat
de morret de gra més petit.
CILINDRE: Subproducte del molinatge de
l'arròs.
SALETA: Com a diminutiu de "sal", els mitjans més petits. Sinònim de
"pollet".
POLLET: Els mitjans (vid.) més petits.
MITJANS: Els grans
d'arròs que, en el molinatge, surten partits o incomplets.
Els
autors, a l'inici de l'obra, diuen: «El present lèxic ha estat recollit en la
zona arrossera de la
Ribera del Xúquer, i és general a tota ella. Quan es tracta de
mots d'una localització més concreta, s'indica el poble on
s'utilitzen».
La
definició de morret que dóna aquest vocabulari no és encertada, ja que
diu que és una farina i no ho és pas. Seria una farina si estiguera format per
partícules extremadament xicotetes i tinguera l'aspecte d'una pols molt fina,
però no és així, ja que és un producte més aïna bast, granulat, format per
partícules xicotetes, però d'una grandària apreciable. A més, diu que és una
barreja feta de cilindre i d'una petita quantitat de saleta i tampoc és veritat,
perquè el cilindre és una farina blanca que procedix del gra de l'arròs però no
del seu germen. El morret és una barreja de germen, que no està reduït a
partícules finíssimes sinó que està sencer o parcialment triturat, i de saleta,
que són trossets molt xicotets de grans d'arròs. Per consegüent, en cap cas
podem dir que el morret és una farina.
En El cultiu
tradicional de l'arròs a Silla de Marina Zaragozà Pérez, en el capítol
catorze, titulat “El molí d'arròs”, podem llegir: «Quantes més passades es fan
de l'arròs per les moles, ix més blanc, i el fruit d'aquesta llimadura són unes
farines blanques que es classifiquen per ordre cronològic de la seua producció i
s'anomenen genèricament cilindre, que procedeixen de la primera
elaboració ordinària. També passen trossets de gra i germen, anomenat
morret o morretet. L'arròs blanquejat ix pel centre inferior de la
base menor del con.»
L'escriptor Joan
Francesc Mira usa aquesta paraula en la seua prosa literària. En la novel·la
Purgatori podem llegir:
|
[...] i la farina de carn que després compraven a casa feia una
olor lúgubre i difusa de cadàver, o això pensava ell quan ajudava el pare
a barrejar-la amb morret i segó per al menjar de les
gallines. |
En el
DCVB trobem: «Piquet o germe que va en el gra de blat i que és llevat per
la xapa-raspa del molí fariner (Tortosa, Val.).» No tinc constància que la
paraula morret s'aplique també al germen del blat o d'altres cereals.
Només em consta que s'usa per a denominar el germen de l'arròs. Pense que, quasi
amb total seguretat, és una definició incorrecta deguda a una mala informació
que varen rebre els redactors del diccionari, encara que també és possible que
en valencià, en determinats llocs i en determinats moments, es donara el nom de
morret al germen de qualsevol cereal. Aquesta darrera hipòtesi no he
pogut confirmar-la.
El
Diccionari Valencià-Castellà de la RACV (València, 1992) arreplega la
paraula morret i la definix així: «germen contenido en el grano de
trigo». Es veu de seguida que els autors del diccionari s'han limitat a
reproduir la informació del DCVB.
Actualment, en la zona arrossera del Guadalquivir, s'usen les paraules
morris i morrel per a denominar el germen triturat de l'arròs amb
petits trossos de grans d'arròs. Es veu molt clar que eixes paraules emprades en
el castellà de la zona són evolucions de la paraula valenciana morret,
que va ser duta a terres andaluses pels arrossers valencians que en el seu
moment hi varen emigrar.
En valencià
també es diu: morretet, germen d'arròs
La llengua
estàndard sol emprar: germen d'arròs
En castellà es diu: germen de
arroz
NOTA
1: El Vocabulari valencià del conreu,
molinatge i comerç de l'arròs de Fermí Cortés i Lluís Granell, es va
publicar l'any 1952 en la Revista Valenciana de Filología (“Tirada aparte
del tomo II, fascículo 1.º”). La definició de morret podem trobar-la en
la pàgina 23.
NOTA
2: El cultiu tradicional de l'arròs a
Silla de Marina Zaragozà
Pérez (Ajuntament de Silla – Universitat de València, València, 1982) és la seua
tesi doctoral que va ser dirigida pel doctor Manuel Sanchis Guarner. El text
citat podem trobar-lo en les pàgines 314 i
315.
NOTA
3: El text citat de Joan
Francesc Mira podem trobar-lo en la novel·la
Purgatori (Proa, Barcelona, 2003, pàg. 42).
NOTA 4: La paraula quarta, que apareix en
l'exemple il·lustratiu, és el nom que s'usa en la major part de terres
valencianes per a denominar el segó molt fi que s'obté al cerndre la farina de
blat en la darrera operació per al seu refinament i que en altres llocs rep els
noms de reprim o segonet. El nom quarta el conec de Silla.
A Alcoi es diu reprim.
NOTA 5: Done les gràcies a Rosita Bertomeu Colom, a
Joan-Antoni Lluch i Hervàs, a Armando Martínez Montesinos, a Joan Mascarell i
Gasol, a Justo Peris Martínez i a Marina Zaragozà Pérez per la seua
ajuda.
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
mostatxó
Pasta dolça de
forma circular feta de farina,
sucre i ou i cuita al forn.
|
Per a almorzar s'ha pres un got de llet i uns
mostatxons. |
A
continuació copie la recepta dels mostatxons que dóna Martí Domínguz Barberà en
el seu llibre Els nostres menjars:
«Per
cada ou, unça i mitja de sucre (45 gr.), una de farina i un poc de canyella en
pols.
Batrem
les clares a punt de neu; s'afig a poc a poc el sucre. Després els rovells,
sense deixar de moure el conjunt; finalment, la canyella i la
farina.
S'escudellen sobre paper
d'estrassa a cullerades grans, i es couen al forn en
llandes.»
Poca
cosa més cal afegir a la descripció del senyor Domínguez. Si de cas, tindre en
compte que el forn ha d'estar molt calent i que en uns cinc minuts de cocció
n'hi ha prou. És important dir que els mostatxons tenen forma circular, d'uns 5
o 6 cm de
diàmetre. El seu color és morenet, més fosc que el dels bescuitets de llengüeta,
sense cap mena de dubte com a conseqüència de la canyella que
duen.
Els
diccionaris valencians dels segles xviii i xix no arrepleguen la paraula
mostaxó. Tampoc la recull el Diccionari general de la llengua
catalana de Pompeu Fabra ni el DIEC (ni la 1a edició ni la 2a). El
GDLC sí que té l'entrada mostatxó que diu: «Panellet de farina,
sucre i ou». El DVal també arreplega el nostre mot i el definix així:
«Pasta circular de farina, oli, sucre i ou, cuita al forn». Els redactors del
DVal havien aconseguit millorar la definició del GDLG explicant
que la pasta és circular i que es cou al forn, però l'han espifiada quan han
afegit que porta oli, que no en porta. L'error, sense cap mena de dubte, ve de
la definició que dóna el DCVB, que és la següent: «Peça de pasta dolça,
de forma circular, composta de farina, oli, sucre i ou, i cuita al forn». Doncs,
no, no porten oli els mostatxons, són de pasta de bescuit. Almenys els que fem
els valencians. Potser en altres llocs donen el nom de mostatxó a alguna
altra pasta amb una composició diferent.
Per
tal de continuar amb Martí Domínguez Barberà, done a continuació alguns exemples
de la seua novel·la
Els horts:
|
Teresa, l'ama del
capellà, menuda i vella, però encara pita, tornà de la cuina portant les
amples tasses, la llet en pitxer i un plat dels bescuits bruns que
anomenen mostatxons. La cafetera, fumejant encara, la portava mossén
Llorenç. «Porta la
cafetera amb tanta reverència com el copó», li havia
dit una volta l'ama, que de vegades tenia bones
eixides. |
Un poc
més avant:
|
–La llet és cosa de
què cadascú se'n deu posar la que vullga. Per a mi només unes gotes.
Gràcies. Sucre sí. Un café ben fet admet prou de sucre abans de quedar
massa dolç. Li pregue que taste els mostatxons. Mullats, amb el café, són
bons de veres. |
I una
miqueta més avant:
|
Encés el cigarret,
mossén Llorenç passà a una saleta prop de la cuina, on Teresa havia
instal·lat el xofer per donar-li desdejuni de café i mostatxons, però
seguit –«Esta gent
basca és molt menjadora», li havia
dit el vicari–
d'un esmorzar de
fregitó. |
En valencià també es diu:
La llengua
estàndard sol emprar: mostatxó
En castellà es diu:
mostachón
NOTA
: La recepta que he copiat
de Martí Domínguez es troba en el llibre Els nostres menjars (Vicent
García Editores, S.A., València, 1978, pàg. 218)
Els texts
que he posat com a exemple podem trobar-los en Els horts de Martí
Domínguez Barberà (Editorial L'Estel, València, 1972 i Edicions Bromera, Alzira,
1990).
- El 1er:
L'Estel pàg. 13, Bromera pàg. 34
- El 2on:
L'Estel pàg. 14, Bromera pàg. 35
- El 3er:
L'Estel pàg. 14, Bromera pàg. 36
3)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES
PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma,
2009, pàg. 50)
Un mot internacional:
boc
Antoni Llull Martí
És
natural que en les llengües que tenen com a base de la seva formació el
llatí, els mots que en cadascuna d'elles designen una mateixa cosa
s'assemblin molt,
tant que no és necessari haver estudiat filologia per deduir que són mots
germans, com és el cas del nom de la cabra, en llatí
capra, que té aquesta mateixa forma
en italià i quasi en romanès, capra(, i coincideix la pròpia del català,
amb la del castellà, i el portuguès, presentant una mica de variació en
la de l'occità, cabro, i
encara més en la del francès, chèvre. Ara bé, passant a les llengües
germàniques ja no hi trobam cap semblança: goat en anglès,
Geiss en alemany, geit
en
holandès, get en suec, etc.
Però
vet ací que, ben curiosament, ens trobam que el nom del boc coincideix
formalment o s'assembla molt no tan sols en les llengües llatines sinó
també en les germàniques i en les celtes. I és que en totes aquestes
llengües el nom
del mascle de la cabra no prové del llatí, sinó d'una altra llengua, potser
més antiga (en sànscrit es troba bukka) de la que podria haver
passat al celta
antic
i d'aquest al germànic i al baix llatí amb la forma buccus, però no està
molt clar. El cas és que trobam semblances del nom en totes o quasi
totes les pertanyents a aquests grups de llengües, amb alguna notable excepció com
és el
cas del castellà, en el qual es diu macho cabrío o cabrón. Però a
Aragó s'usen les
formes boc, buco i boque. La del portuguès sembla que està
emparentat amb la
nostra, però en lloc de c (o k) hi apareix d: bode
(pronunciat quasi igual a com nosaltres deim boda). Vegem-ne altres formes romàniques: en
francès, bouc; en italià, becco, en sard, beccu; en occità antic, i potser
encara en algun dialecte, boc, i en
romanx, buc.
Pel
que fa a llengües germàniques, en alemany és Bock; en anglès,
buck; en holandès, bok; en suec, bock, en danès, buk. I en
les celtes, boc en irlandès i en gaèlic (escocès), bwch en gal·lès, i bouc'h en bretó. Us ho
hauríeu pensat que boc es trobàs representat en tantes llengües?
4)
Article publicat en el número 84 de la revista
Llengua Nacional (III trimestre del 2013, pàg.
32)
Afinant expressions
quotidianes
Pere
Ortís
Corregim allò que diem erroni, ni que ho tinguem ben assumit i ni que
corregir-ho ens resulti pesat. Pel bé de la nostra bella parla. I en atenció als
qui ens escolten. També corregim aquells defectes que enlletgeixen la nostra
persona i molesten els altres ni que els tinguem ben assumits (com fóra
furgar-nos el nas davant els altres).
Corregim l'adverbi igual en
els sentits que ens ha clavat el castellà. En poso un parell d'exemples: *Igual s'ha enfadat (“Igual se ha
enojado”); *Igual no hi són (“Igual
no están”), trucant a una porta, sense resposta; *Igual no ve (“Igual no viene”).
Fixem-nos com, en general, el català usa el verb deure (dubitatiu) en aquests casos: Es deu haver enfadat. No hi deuen ser. No deurà venir. Hi ha altres casos d'ús
incorrecte d'aquest igual, en
diferents circumstàncies, i cal veure quina és la solució correcta en cadascun.
Hi ha també altres solucions, en tots els casos; vigilem-les, estudiem-les. Per
exemple: *Igual has ficat la pota
(“Igual has metido la pata): Segur que
t'has ficat de peus a la galleda. M'hi jugo el coll que has ensenyat
l'orella.
Prémer
el polsador d'alarma,
veiem escrit en un ascensor. Bé, la frase és correcta, al capdavall catalana,
però... Bandeja dues paraules d'ús comuníssim a Catalunya, fins ara; a més, té
un regust de castellà que peta. Els qui guardem el sentit tradicional de la
llengua diem: Pitgeu el botó
d'alarma. No els agrada pitjar,
per la seva semblança a pixar
bestiesa clarament bleda, cosa de pipiolis i de
pixapolits.
Ara
diuen *tren de rodalies. A parer meu,
en plural per la influència del castellà “tren de cercanías”. Cada lloc concret,
de rodal, només en té un, una circumferència tot al seu voltant, ni que es
tracti de Barcelona. Puc garantir que aquí, a Ponent, quan sentia aquesta
expressió als vells hi incloc el gran poeta Mn. Ramon Muntanyola, de tan grata,
i oblidada, memòria era Bellpuig i la
seva rodalia, Preixana i la seva rodalia. Per tant, cal dir: Tren, o trens, de
rodalia.
La
interjecció *Què va! és totalment
castellana. En català és, en uns casos, I
ara!, i en altres I ca! o, simplement, Ca!, i fins Ca barret! Depèn de l'índole de l'antecedent i de
la força de refús que s'hi vulgui donar. Exemples: Diu que n'has de tenir més que no n'has
declarades. I ara! (sempre amb
certa indignació o sorpresa). / ¿Et sembla que plourà, avui? Ca! / Creus que tornarà els diners que deu? Ca
barret! Aquesta darrera
expressió té molta força. Com també la té I ca!
A uns
quants els agrada molt de dir *focs
d'artifici. Tenim una expressió clàssica, bellíssima: castell de foc.
Recordem que carpa no
existeix, llevat que es tracti d'un peix de riu. També en aquest cas tenim un
clàssic bellíssim: envelat. Vàlid per a tots els casos. I tendal.
El
salut «¿Qué tal?» és castellà. Disposem d'unes quantes formes alternatives, fins
fa poc ben vives: Com va això? Com esteu?
Què hi ha de nou? Què diu aquest senyor, aquesta noia? Aquest és molt
col·loquial i agrada a
tothom.
5)
Article publicat en el número 84 de la revista
Llengua Nacional (III trimestre del 2013, pàg.
33)
Alguns usos incorrectes de
«estar»
David Casellas i Gispert
Quan algú et pregunta «estàs?», la resposta
lògica de qualsevol català pot ser «sí, ja estic» o bé «no, però de seguida
acabaré». I és que un dels significats del verb estar és ‘haver acabat, estar a
punt o llest'. Per tant, per telèfon si pregunto per algú i em responen que no
està, la cosa més lògica és respondre'ls: «doncs ja m'espero que hagi acabat».
Normalment, després tornen a insistir «t'he dit que ara no està» i tu els
continues insistint «¿i en té per a molta estona, abans no acabi?». I així
s'estableix un diàleg de sords que pot durar força estona abans no t'aclareixen
que no és que no estigui, sinó que no hi és.
Malauradament, cada vegada hi ha més parlants,
sobretot joves, que desconeixen les formes d'expressió genuïnes del català. És
molt greu que gairebé ningú no se n'estranyi, d'un castellanisme tan flagrant;
això vol dir que s'està perdent el coneixement de la genuïnitat de la llengua.
Per això és imperdonable que, quan un alumne diu al professor que «ahir jo no
estava», només sigui el professor de català (i encara no sempre!) el qui faci
cara de perplexitat i li ho faci repetir tres o quatre vegades fins a aclarir
que li havia d'haver dit que «ahir no hi era».
Hem de ser conscients que els usos del verb
estar en català i en castellà són molt diferents, i que si no els coneixem és
molt probable que caiguem en nombroses errades. Deixant de banda els usos més
generals, en català podem fer servir estar com a sinònim de trigar o
tardar (hi estarem una setmana, a pintar la casa), o també,
seguit de la preposició de, com a sinònim de apreciar o
estimar (La Montserrat n'està molt, dels seus fills). Aquests
són usos ben genuïns que en castellà no són possibles.
En canvi, alguns significats amb què el castellà
fa servir estar no són gens apropiats en català. Així, cal dir avui som al
mes de febrer (amb les dates fem servir ésser i no pas
estar), el temps va millorant o sopem (fem servir el
verb anar seguit de gerundi o el temps corresponent d'indicatiu, en
lloc del verb estar i gerundi) i aquesta jaqueta encara s'ha
d'estrenar (i no pas aquesta jaqueta està per estrenar, en què
traduïm literalment la locució castellana estar por).
Pel que fa a l'ús del gerundi en la perífrasi
estar + gerundi, tal com hem vist en els exemples anteriors i
tal com recomana el Llibre de la llengua catalana (p. 291, Castellnou,
1997), «convé usar aquesta perífrasi amb moderació i evitar d'aplicar-la a una
cosa que simplement s'esdevé en un cert moment, si no hi ha un matís de
continuïtat ni de reiteració». Així, podríem dir les reiterades notícies de
la crisi bancària m'estan posant molt nerviós, però no pas «estic escrivint
un article d'opinió» sinó simplement escric un article
d'opinió.
Ara només espero que si a algú li ha agradat una
mica aquest article, després de llegir-lo no se li acudeixi de dir que «no està
mal!» (expressió gens genuïna) sinó Déu n'hi do!, força bé! o qualsevol
altra expressió ponderativa que trobi adient i ben genuïna.
Article publicat en el diari Levante-EMV
diumenge 15 de gener del 2012
D'amors, el primer; i de llunes, la de
gener
Paco Cerdà
Entra gener amb els desficacis de les campanades, la sobredosi de regals
i les rebaixes de roba innecessària per a uns cossos unflats de dolços i unes
ments intoxicades de consumisme, i no és fins aquesta setmana quan el trellat
torna al poble pla de la mà de la vella tradició. Dels sants de gener,
sant Antoni és el primer. És cert que la festa de sant Antoni (dia 17),
la més important del cicle hivernal valencià com ho és sant Joan a l'estiu, ret
homenatge a aquell eremita egipci del segle III sempre acompanyat del porquet
que va sanar i que passà a la història per valors tan anacrònics com la
caritat, la frugalitat i la solitud ben entesa (un valor aniquilat pels mòbils).
Però per damunt de tot això, la festa de sant Antoni manté el record d'aquell
món no tan llunyà on a cada casa hi havia un corral i el sant barbut, patró i
benefactor dels animals, protegia a tots els seus rudes
habitants.
Les bèsties acaben d'eixir d'unes festes mortals per la
cruel fam dels seus amos insaciables (Ja ve Nadal, tremola el gall; diu
la gallina, ai quin mal dia; diu el pollet, jo sóc xicotet; diu el porc, jo sóc
mort; diu el corder, jo no tinc remei), però aquells que han salvat el
coll troben hui la popular benedicció. Ara, per davant de la sotana i la seua
incòmoda pluja beneïda, desfilen més gossets i gatets, o pardalets, hàmsters i
conillets engabiats, que els animals de profit que abans omplien casa i que
només un grapat de romàntics mantenen hui per a lluir-los els diumenges (el món
al revés).
D'aquells animals i de la caterva de refranys que han
generat encara en podem aprendre un fum els hòmens. Amic i cavall, no
els canses mai; burro vell, tot són coces; el
temps fa com la mula, no recula; el matxo manso, mata el seu
amo; el bou sol, llaura quan vol; qui a prop
de la vaca està, alguna cosa mamarà; i en el cau dels conills,
el que fan els pares fan els fills. Així doncs, encara que alguns
s'encaboten en subratllar que el pitjor dels mals és el tractar amb animals
(sobretot aquells als qui les mosques, la suor i la pudor de les faenes
rústiques els han anestesiat el bucolisme), tots podríem aprofitar la festivitat
de sant Antoni per assimilar que qui maltracta un animal, demostra mal
natural. I de pas, per recordar els abnegats i callats ramaders,
resistents santantonis del segle XXI, que encara esguiten de vida solitaris
paisatges valencians com els dels Ports, la Tinença o els Serrans.
Les fogueres de Sant Antoni
Però a banda dels animals, les santantonades valencianes
(és pecat no anar a les de Forcall i Vilanova d'Alcolea) no s'entenen sense les
fogueres. La de Canals que serà cremada demà, 23 hores és el gran referent
simbòlic. Amb uns 19 metres d'altura i més de 600.000 quilos de llenya, la
foguera serà encesa amb el foc sagrat que la veïna església ha conservat durant
tot l'any sota l'esguard de Sant Antoni. La simbologia és evident: el foc
purificador crema tot allò roín que s'ha acumulat durant l'any i els hòmens
troben la possibilitat de renàixer.
La plaça estarà plena, perquè a foc i casament,
hi va tota la gent, i perquè el foc de l'hivern és mig
aliment. Però si entre el crepitar de la fusta, les flames, el fum i
els vítols i vítols a gola oberta algú pot albirar la lluna, comprovarà que
la lluna del gener és la més clara de l'any i mirar-la no fa
dany, i refermarà potser amb nostàlgia la vella dita popular:
d´amors, el primer; i de llunes, la de gener.
Més enllà d'amors i llunes, hui comença la setmana dels
barbuts, que és també la setmana dels esternuts. Arriben els dies més freds de
l´any, quan es commemora l'onomàstica de Sant Pau (dia 15), sant Antoni Abat
(17) i sant Maür (18), tres sants representats amb llarga barba entre els que de
vegades també s'inclou a sant Vicent Màrtir (22), patró de València a qui el cap
i casal festejarà el diumenge que ve.
Ara bé: si els animals reben el seu homenatge pel gener,
no es pot oblidar el Dia de l'Arbre que celebrarem l'última jornada del mes
(31). Com ocorre amb el bestiar, hui també vivim massa d'esquena a la natura i
els seus arbres. Per això, va bé recordar els colpidors versos de Marc Granell.
«En la ciutat hi ha una plaça / i en la plaça un arbre vell. / En l'arbre hi ha
la tristesa / de saber que és el darrer. / Abans n'hi havia molts altres, / ara
tan sols queda ell / com un record que s'apaga / entre el ferro i el ciment».
Aquell arbre vell claudicà davant de «cotxes, finques, fum
diners. (...) Quan
el tallaren plovia. / Ja no he vist ploure, mai més.». Que no ens
passe.
7)
Article publicat en el número 73 de la revista
Llengua Nacional (IV trimestre del 2010, pàg.
8)
Carles Riba i la salvaguarda
dels mots
Pere Grau i Rovira
El cinquantenari de la mort de Carles Riba, escaigut
l'estiu de l'any passat, ens ha fet altra vegada present (si calgués encara) la
importància que té per a la nostra literatura aquell gran home que altres, més
qualificats que no pas jo, han anomenat “el més clàssic i el més universal dels
nostres poetes”.
Per als qui, com jo, no van poder
aprendre el català a l'escola, però que encara havíem pogut llegir cada setmana
En Patufet, la trobada, gairebé
podríem dir l'enfrontament, amb els versos de Carles Riba era, en els primers
moments, com trobar-se davant un mur insalvable. Per als qui veníem de famílies
treballadores senzilles, en les quals el nostre català ciutadà de cada dia era
una barreja extrema de mots de pura arrel catalana i d'abundants castellanismes
que avui ens fan mal d'orella només de sentir-los, no era sols la rica imatgeria
ribiana la que ens obligava a llegir-lo amb una concentració que no ens havia
calgut per a Verdaguer o per a Maragall; de cop i volta (com després amb
l'Espriu de la Primera història
d'Esther) ens trobàvem amb una llengua (la nostra!) que era molt més rica
del que mai havíem pensat, una llengua que no desmereixia al costat de cap altra
del món.
Moltes de les paraules que usava el
poeta, i que en altres circumstàncies no ens haurien estat tan noves, ens
obligaven a buscar-les en el diccionari si coneixíem algun afortunat que en
tingués un. I quan havíem comprès el mot ens adonàvem que Riba no l'havia pas
usat arbitràriament per tal de demostrar el seu coneixement del català, sinó
perquè era el mot just en el lloc just. Per posar un parell d'exemples, i per
limitar-nos al primer llibre de les Estances: traüt (Estança 1, vers 4), roberia (18/6), gèneres (pl. de gènera) (22/17), parenceria (23/9) o tudar (tudaria,
33/21).
Generació era un mot clar, però qui de
nosaltres havia sentit dir-ne gènera?
I no cal dir que roberia, per a
xicots que ni tan sols havien après a dir robatori sinó que encara parlaven de robo, era un descobriment que induïa a
assaborir el mot com si fos un caramel. En el cas de tudar parlàvem de fer malbé i potser de espatllar; malmetre ja era gairebé un mot exòtic.
Tudar, ben pocs ho devien haver
sentit mai, almenys els qui vivíem a la gran ciutat. I de parencers no en parlàvem tampoc mai. O
parlàvem (en el millor del cas) de fatxendes o, encara més sovint (horror
dels horrors), de txulo i txuleria.
Riba, com tots els grans escriptors,
s'inventava també neologismes, alguns dels quals no sembla que hagin estat
acceptats per les nostres autoritats lingüístiques, però que s'ho mereixerien.
No he trobat, per exemple, en el diccionari els seus mots gelebrir (Estança 5/14) en l'expressió
gelebrides de paüra, o assoliament (30/4) per a expressar el
sentiment de solitud del mariner al mig de la mar.
De la mateixa manera que dues de les
seves Estances són en italià, de vegades no dubta a usar un italianisme com assai (enlloc de molt o gaire) (16/1) quan li va bé per a
rimar-ho, per exemple, amb mai. I si
pensem que assai sona molt català,
potser es mereixeria més d'haver estat incorporat a la nostra normativa
lingüística que alguns castellanismes i anglicismes que, amb el temps, han
merescut aquest honor.
En tot cas, per a aquells de
nosaltres que no havíem tingut cap fàcil accés a la nostra llengua literària i
que, malgrat totes les dificultats, ens vam arrenglerar darrere els més grans a
fi de lluitar per conservar-la i fer-ne una eina de futur, la riquesa de la
llengua dels nostres poetes, i la de Riba com un dels seus màxims exponents, va
ser la nostra cova d'Aladí on vàrem trobar tresors mai imaginats. Val la pena de
conservar-los per a les gèneres que
vinguin després de nosaltres. Val la pena de no deixar embastardir altra vegada
la nostra parla. De versions light ja
en van produir prou el Decret de Nova Planta i les lleis del Movimiento.
8)
Publicat en el blog PUNYETERA LLENGUA
dimecres 7 de setembre del 2011
Maria R. Mariné
La sensació de déjà vu és
habitual entre els correctors. Quantes vegades ens hem trobat xupito i
quantes vegades hem debatut com n'hem de dir! I ara rai, que amb la crisi se'n
fan poques rondes.
La proposta del Termcat és xopet, que no fa
gaire més que adaptar la forma chupito al català. Ja ha passat per tots
els consells supervisors per entrar al DIEC, però certament ni ha triomfat ni
sembla que tingui prou elements per fer-ho. Chupito ve de
chupar, que no té cap altre origen que el so que produeix
l'acció que descriu. Xopet sembla que vingui de xopar, que no
és empassar líquid sinó que el líquid et deixi xop. I els derivats dels
equivalents de chupar ja estan ocupats. De xuclar fem
xuclet, que és aquell petó que deixa marca. I de xumar,
xumet, que calma els nadons que ploren.
El problema principal de xopet és, ras i curt, que no té gràcia.
I la gràcia és imprescindible perquè triomfi. L'opció més fàcil potser seria
apostar per xupito, però el fet que els parlants orientals no el
pronunciem xupitu deixa clar que no el sentim
nostre.
Didalet és una altra
proposta. Com a metàfora és original, però resulta carrincló dit a la barra d'un
bar a les tres de la matinada. Un altre diminutiu amb certa implantació és
gotet, gens arriscat però massa neutre. Però a mi el que em fa el pes
és xarrup. Vol dir glop, indefectiblement remet al so i té la gràcia
necessària perquè el jovent, que és qui n'acostuma a beure més, s'hi
enganxi.
L'únic inconvenient és que,
inicialment, xarrup es va fer servir (i encara el trobem a la carta
d'alguns restaurants) per traduir sorbete. Però d'aquest gelat
semilíquid de suc de fruita i llet n'hem de dir sorbet, perquè no ve de
sorber sinó del turc sherbet a través de l'italià
sorbetto.
Molts ho lamenten, perquè xarrup
sonava millor i és més català. Però ara té la gran oportunitat de
rescabalar-se del seu fracàs a les postres saltant-se els cafès i
triomfant en els licors.
“Sisplau, un xarrup de
whisky”.
- - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
-
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
