Diguin el que diguin Bauzá i els seus, els que ja tenim una edat i hem viscut tot el procés cultural, social i polític de les Balears des de la transició sabem que no hi havia hagut mai una mobilització tan gran, tan transversal ni tan simultània a totes les nostres illes com la del dia 29 de setembre. Recordam també que es va aconseguir, des de la mateixa etapa preautonòmica, un amplíssim consens entre tots els sectors polítics perquè la llengua no fos mai un element de divisió.

El consens es va plasmar en l'Estatut i va quedar explicat de forma claríssima a l'exposició de motius de la Llei de normalització lingüística de 1986, aprovada per unanimitat. Una exposició de motius que s'hauria de llegir en veu alta abans de cada sessió parlamentària en què es debatin qüestions lingüístiques –perquè ho recordin tots i perquè ho sàpiguen els que no ho volen saber.

Aquell consens no era secundari ni marginal: afectava les bases de la convivència i el projecte de país que tothom es comprometia a construir. Era –en el nostre nivell— un compromís constituent que desqualificaria qualsevol sector ideològic o polític que decidís ignorar-lo i rompre'l.

Això no havia de passar mai, però ha passat. El govern actual del PP ha decidit rompre aquest consens, sense la conformitat de tots els membres o votants del PP –sabem perfectament que això és així, encara que molts no s'atreveixen a discrepar-ne públicament. I ho ha fet per dos motius: en primer lloc, perquè no governa d'acord amb el PP de les Balears (i molt menys d'acord amb l'interès general de la societat de les Balears, com hauria de fer), sinó d'acord amb les instruccions que rep de la central de Madrid, que vol aconseguir com sigui l'hegemonia social del castellà a tot l'Estat; i en segon lloc, per càlcul electoral: la quantitat creixent de ciutadans procedents de fora de les Balears estaria a favor de la subordinació de la llengua i la cultura pròpies d'aquestes illes, i es deixarien seduir per aquesta política que es presenta com a "contrària a la imposició del català" i en realitat és antimallorquina, antimenorquina, antieivissenca i antiformenterera, perquè és contrària –entre altres coses— al desplegament normal de la llengua i la cultura de les nostres illes.

Però una part molt important de la societat, fins i tot votants del PP, no està disposada a sacrificar els compromisos democràtics fundacionals del nostre autogovern, ni vol admetre la instrumentalització autoritària de les institucions legislatives –saltant-se les decisions judicials—, ni vol posar en perill una bona convivència intercultural entorn de la llengua i la cultura pròpies –que tothom gradualment assumeix sense les fòbies que els sectors recalcitrants del PP alimenten.

I com que tot això és així, acabi com acabi el gravíssim conflicte educatiu que han generat els que presumien de resoldre amb fantàstiques autopistes de l'educació la incomoditat d'un petit percentatge de famílies, la immensa majoria de la gent veu que els que parlen de superar el fracàs escolar seran els que portaran al fracàs no sols el sistema educatiu sinó les bases de la convivència.

I per tant moltíssima gent, entre ells molts de votants del PP, saben que no es pot tornar a confiar el govern a unes persones tan irresponsables. El poder i l'abús del poder encara són seus, però el futur no, de cap manera. Llevat que la societat de les Balears volgués anar de cap a la catàstrofe –perquè no és tan sols en el camp educatiu o sociocultural, sinó en el mediambiental i l'economia turística, fins i tot, que aquest govern va camí de la catàstrofe. La gent ha obert els ulls i ha fet memòria. Més tard o més d'hora, hi haurà eleccions i la gent guardarà els records d'avui per al futur. I no tornarà a votar sense pensar-se molt bé a qui vota.