Setge a la llengua: desconnectar els
Països Catalans
Bernat Joan i Marí
Hem escrit en aquestes mateixes pàgines sobre quina hauria de ser la
política lingüística que portàs a terme el futur Estat català, la futura
Catalunya independent. En aquest sentit, hi ha un debat obert, que es
caracteritza pel caràcter constructiu, i per l'optimisme que genera el fet
mateix de tenir un projecte per portar a terme. El procés que s'ha obert a
Catalunya ha desencadenat una allau de creativitat, i tothom està posant idees
sobre la taula per anar dissenyant com ha de ser la futura Catalunya
lliure.
Des del meu punt de vista, als òrgans centrals de l'Estat espanyol també
tenen clar –encara que no ho vulguin manifestar– que el procés sobiranista de
Catalunya no té aturador. I, ben probablement, el fet que ho demostra de manera
més clara és tot l'esforç que estan fent per desconnectar la resta del territori
lingüístic de l'àrea que, previsiblement, gaudirà de major poder polític i de
més autocentrament, a partir de l'any vinent, quan es compleixin els tres-cents
anys de la desfeta a mans de les tropes borbòniques.
Com que pensen que el procés de Catalunya pot resultar exitós, carreguen
especialment les tintes a l'atac sistemàtic contra la llengua catalana a la
resta de territoris del domini lingüístic. Fa anys que es concentren amb una
fúria i una irracionalitat fora de qualsevol mesura al País Valencià, escapcen
qualsevol intent de començar a defensar els propis drets lingüístics a la Franja
de Ponent, dins l'Aragó, o ataquen, amb armes i bagatges, contra l'incipient
procés de normalització de la llengua catalana a les Illes Balears, fent
especial esment de l'únic àmbit on el català ha avançat significativament, que
és el de l'educació.
L'estratègia de desconnectar els diferents països catalans pot ser útil
per a l'unionisme uniformista i unitarista espanyol, tant si Catalunya finalment
aconsegueix la seua independència nacional com si no. Si l'aconsegueix, com a
mínim desconnecta la resta de països catalans, i intenta evitar que el País
Valencià o les Illes Balears decideixin afegir-se al nou estat independent (cosa
que vol, segons els últims sondeigs, al voltant d'un 20%, actualment, de la
població de les Illes Balears). I si, contràriament, la votació en referèndum, a
Catalunya, fos favorable a l'unionisme espanyol, l'afebliment de la llengua a la
resta del domini lingüístic català suposaria un afebliment considerable, també
per al Principat. Així, l'unionisme, un cop consumada la desfeta a la resta del
domini lingüístic, podria carregar directament contra Catalunya, amb la intenció
d'anorrear-ne la identitat diferenciada.
País Valencià: el blaverisme de
sempre
La Transició espanyola de la dictadura franquista a la democràcia formal
va comptar amb una primera víctima clara, des del punt de vista de la identitat
nacional i, molt més concretament, de la política lingüística: el País Valencià.
En una estratègia perfectament planificada des dels òrgans centrals de l'Estat
espanyol, es va prendre el País Valencià com a camp de proves per a anorrear la
llengua i la cultura pròpies.
L'estratègia va ser ben senzilla: en primer lloc, es tractava de separar
el “valencià” del diasistema comú de la llengua i, tot seguit, establir un règim
lingüístic desigualitari, amb prevalença de l'espanyol i amb un respecte nul
pels drets lingüístics dels catalanoparlants. Els valencians, doncs, no tenien
drets lingüístics. El valencià, correlativament, no seria català. I
s'establirien tots els mecanismes possibles per desconnectar el País Valencià de
Catalunya.
Aquesta desconnexió era planificada des de l'Estat espanyol, de manera
directa, i no es basava ni en els sentiments majoritaris de la població
valenciana ni en les actuacions històriques en aquella part de la Catalunya
gran. Recordem que, durant la II República, hi havia al País Valencià carrers
dedicats a Macià o a Companys, i que els carrers o avingudes anomenats
“Catalunya” hi eren del tot habituals. O que, en ple franquisme, quan el gran
assagista Joan Fuster va presentar la seua obra cabdal Nosaltres els valencians
hi havia un parell de ministres del règim a l'acte de presentació del llibre a
la ciutat de València. Tot això, sense franquisme, avui dia seria totalment
impossible.
El primer atac contundent contra la llengua va passar per dividir-la. En
l'Estatut d'autonomia, el català s'anomenà “valencià”, fet davant el qual no hi
hauria contestació (tenint en compte la denominació històrica de la llengua a
l'antic Regne de València) si no fos que va quedar totalment diluïda la
referència a una llengua comuna amb Catalunya i les Illes Balears. Vull dir que,
històricament, els valencians que anomenen “valencià” la llengua que parlen no
ho entenen com a llengua diferent del “català”, sinó que la diferència afecta
exclusivament la denominació.
Ara, emperò, la divisió legal ha fet forat, i hi ha una part (segurament
encara no majoritària) de valencians que consideren que el valencià i el català
són dues llengües diferents[1]. Previsiblement, aquesta part de població
augmentarà si disminueix el percentatge de valencianoparlants, mentre que
disminuirà si la llengua recupera posicions.
Però l'objectiu de la divisió no era crear dues llengües separades, com
ha ocorregut, per motius polítics, en diverses àrees dels Balcans, sinó reduir
el territori on la llengua catalana és la llengua pròpia del país.
Significativament, dels tres estatuts d'autonomia dels Països Catalans, l'únic
que no confereix a cap de les dues llengües oficials la condició de “llengua
pròpia de la comunitat autònoma” és l'Estatut valencià. Per aquest motiu, el
“blaverisme”, el secessionisme lingüístic va acompanyar una política lingüística
radicalment contrària a la normalització de l'ús social de la llengua del
país.
Tot plegat s'ha produït enmig d'una conculcació elemental dels drets
lingüístics dels catalanoparlants. Significativament, mentre l'Estat es
compromet a pagar escoles privades per al migradíssim nombre de famílies que, al
Principat, volen ensenyament en castellà per als seus fills, deixa a la
intempèrie desenes de milers de ciutadans del País Valencià que voldrien que els
seus fills estudiassin en la seua llengua i que, en canvi, es veuen obligats a
estudiar en espanyol, en contra de la seua voluntat.
El “blaverisme” continua ben vigent al País Valencià, i està servint,
bàsicament, per a arruïnar econòmicament el país. La manca de sintonia entre el
País Valencià i Catalunya, imposada per Espanya a la part més feble (la
valenciana), ha comportat que no s'arribàs a articular, posem per cas, l'Eix
Mediterrani de tren de gran velocitat, absolutament imprescindible per al normal
desenvolupament de l'economia valenciana. De moment, no ha estat suficient la
revolta dels empresaris valencians, per a resoldre el problema evident, malgrat
el suport per part de les institucions de la Unió Europea. L'Espanya radial
requereix un País Valencià desconnectat de Catalunya. I, com ocorre tantes
vegades, la i deologia política serveix, en aquest cas, bàsicament, per a minar
l'economia del país.
La Franja de Ponent
El govern progressista que governava l'Aragó la legislatura passada va
esbossar una Llei de Llengües, totalment insuficient, brutalment feble, incapaç
de garantir els drets lingüístics de tots els ciutadans de la comunitat
autònoma, però que almenys reconeixia les tres llengües del país pel seu nom:
castellà, aragonès i català.
L'atac a les llengües compta amb un aliat fonamental: la innominació.
Quan una llengua no té nom, resulta molt més fàcilment atacable que si, posem
per cas, compta amb una denominació clara. Fixem-nos, per exemple, que la
Constitució espanyola només anomena el castellà pel seu nom. Tota la resta de
llengües resten innominades. Doncs bé, a l'Aragó, malgrat no reconèixer els
drets lingüístics de tots els ciutadans, la legislatura passada es va fer un pas
endavant, relativament important: l'aragonès i el català passaven a tenir-hi,
oficialment, un nom, el seu nom.
Dins l'estratègia del PP –articulada a través del seu think tank, la
FAES, dirigida per José María Aznar–, la llengua catalana, a l'Aragó, havia de
perdre el nom. Per això, les Corts aragoneses han perpetrat l'engendre del LAPAO
i del LAPYP, per deixar el català sense nom. No els reca gaire deixar-hi també
l'aragonès, llengua patrimonial de l'Aragó, tenint en compte l'al·lèrgia que el
PP i els seus socis tenen a tot el que signifiqui pluralitat lingüística i
diversitat cultural.
Deixant de banda el ridícul espectacular –el lapao existeix, i es parla
al sud-oest de la Xina–, tot plegat ha de servir, segons els seus comptes, per
desvincular la Franja de Ponent de Catalunya i de la resta del domini lingüístic
català. L'estratègia, a un altre nivell, al cap i a la fi, és la mateixa que
s'ha seguit al Regne de València des de l'inici de la Transició a la
democràcia.
Illes
Balears: setge a la llengua dins el sistema
educatiu
I, finalment, durant aquesta legislatura, l'atac del PP a la llengua
catalana s'està observant, molt clarament, a les Illes Balears. En aquesta part
del domini lingüístic català, el setge a la llengua es focalitza, molt
clarament, en l'àmbit on el procés de normalització lingüística havia avançat
més: l'educació.
També s'ha atacat directament la funció pública. En ser llengua oficial i
pròpia de les Illes Balears, el català també havia avançat significativament
dins les administracions públiques, com no podia ser d'altra manera. Pensem que
la Llei de Normalització Lingüística (aprovada l'any 1986) va comptar amb el
suport de totes les forces polítiques parlamentàries de les Illes i, per tant,
amb un consens amplíssim, després de les renúncies que s'havien portat a terme
des de les diferents parts. Durant quasi trenta anys, aquest consens, d'alguna
manera, havia funcionat i havia permès avanços significatius, tant dins
l'administració com en l'ensenyament.
La nova Llei de la Funció Pública, a les Illes Balears, emperò, ha servit
perquè el català deixi de ser un requisit per a formar part de l'administració
pública, a les Illes, i passi a ser, en molts àmbits, un mèrit. Amb aquesta
rebaixa s'està desvirtuant el concepte de llengua oficial, ja que, per
definició, una llengua oficial és d'obligat coneixement per a tots els servidors
públics d'un país.
En l'àmbit educatiu, emperò, s'ha concentrat tota l'artilleria del govern
del PP en contra de la llengua catalana. La primera mesura presa va ser el
decret segons el qual els pares podien escollir la llengua d'alfabetització dels
seus fills, deixant de banda l'alfabetització generalitzada en llengua catalana.
El fet de deixar escollir havia de mostrar, segons previsions del govern del PP,
que la societat estava dividida per qüestió de llengua. La seua sorpresa,
emperò, en veure que devers el noranta per cent dels pares de les Illes Balears
escollien el català per a la primera alfabetització dels seus fills els va
deixar estabornits. En temps de crisi econòmica profunda i amb les arques de
l'administració autonòmica completament buides, es varen enviar circulars a
pares amb fills en edat d'escolaritzar recordant-los el seu dret a rebre
l'ensenyament en espanyol. La campanya del mateix govern del PP, emperò, no va
fer efecte. I, en canvi, va servir perquè augmentassin proporcionalment les
crítiques a la gestió ideològica i pamfletària del govern.
En una segona fase, el govern de les Illes Balears ha tret el Decret de
Tractament Integral de Llengües (conegut amb les sigles TIL), que també ha
comptat amb l'oposició generalitzada de tots els sectors de la comunitat
educativa. El decret TIL estableix, copiant el model que fa dos anys es va
implantar a Galícia, que una tercera part de l'ensenyament sigui vehiculat en
català, una tercera part en castellà i una tercera part en una llengua
“estrangera”, preferentment en anglès. Tenint en compte que només un percentatge
molt baix dels professors de les Illes Balears compta amb la titulació
necessària per a ensenyar en anglès (i que, de manera molt general, coincideix
amb el professorat capacitat per a dur a terme l'ensenyament en català), es pot
veure clarament que la intenció del TIL no és l'encomiable interès perquè els
estudiants puguin rebre formació en la interllengua internacional, sinó,
bàsicament, reduir el percentatge d'ensenyament en llengua catalana.
A Galícia, l'invent ja s'ha experimentat, i els analistes asseguren que:
a) no ha servit per a millorar la capacitació dels alumnes gallecs en anglès, i,
en canvi, b) sí que ha servit per a augmentar l'ensenyament en castellà i, per
tant, c) ha servit també per a reduir la competència comunicativa dels
estudiants gallecs... en llengua gallega. En el cas gallec, fins i tot tenim una
sentència del Tribunal Superior de Xusticia de Galícia que argumenta un
elemental principi sociolingüístic: si existeix una descompensació entre l'ús
social del gallec i el de l'espanyol, un ensenyament en gallec i castellà a
parts iguals no és suficient per a assegurar un coneixement equivalent de les
dues llengües; cal més temps d'ensenyament-aprenentatge en gallec que no en
castellà perquè els alumnes dominin en igualtat de condicions les dues llengües
oficials.
Ara mateix, doncs, a les Illes Balears s'estableix un dilema entre el
compliment de l'Estatut d'Autonomia i la Llei de Normalització Lingüística –que
estableix que els alumnes, en acabar la seua educació obligatòria, han de
dominar fluidament, oralment i per escrit, el català i el castellà– i el
compliment del decret TIL, que, ben segur, ho farà totalment impossible.
Per acabar-ho de reblar, el govern de les Illes Balears està preparant un
decret per a evitar l'ús de símbols dins l'àmbit de l'ensenyament (a fi i efecte
d'evitar la campanya Enllaçats, consistent a posar als centres educatius grans
llaços amb les quatre barres).
A les Illes Balears, emperò, clarament, el govern ha picat os, perquè
existeix una majoria clara dins la comunitat educativa ben disposada a
declarar-se insubmisa davant les disposicions del govern. Si l'evolució va per
aquest camí, les posicions del govern, doncs, quedarien notablement
afeblides.
Pla A: desconnectar el País Valencià i les Balears d'una
Catalunya independent
Al mateix temps que l'Estat espanyol ha posat en marxa els seus diferents
mecanismes per a obstaculitzar el procés sobiranista a Catalunya –des dels
propagandístics (tertulians, periodístics, esportius, etc.), passant per tots
aquells que es gestionen des de les clavegueres de l'estat–, també està portant
a terme l'acció que considera més adequada per als seus interessos, a la resta
dels Països Catalans[2].
Però, n'estic ben convençut, una part dels responsables de l'Estat
espanyol, ja donen per perduda Catalunya, i veuen bastant clar que, amb la
majoria social existent a favor de la independència, el «sí» en un futur
referèndum d'autodeterminació resulta pràcticament inevitable. I, per aquest
motiu, des del meu punt de vista, fan especial incidència en l'atac a la llengua
catalana “a la perifèria”. És a dir, es concentren a reduir el català a la
mínima expressió al País Valencià, a la Franja de Ponent i, durant aquesta
última legislatura, de manera especialment virulenta, a les Illes
Balears.
Deuen ser conscients que la desconnexió de les Illes Balears de la
Catalunya continental serà difícil. Malgrat l'existència d'una universitat a
Mallorca, per exemple, la immensa majoria dels menorquins, eivissencs i
formenterers que cursen estudis universitaris ho fan en universitats catalanes;
i això no hi ha res que indiqui que hagi de canviar en el cas que Catalunya
assoleixi la independència; només podria canviar significativament si la
formació en català dels estudiants de les Illes Balears arribàs a ser clarament
deficient.
Així mateix, el vuitanta per cent dels intercanvis comercials de les
Illes Balears, actualment, es produeix amb el Principat de Catalunya i amb el
País Valencià. Quelcom de semblant ocorre amb els intercanvis comercials del
País Valencià. Per això, a l'Estat espanyol hi ha tant d'interès a intentar
mantenir unes comunicacions dolentes entre el País Valencià i Catalunya, malgrat
que la majoria d'intercanvis comercials de cadascun d'aquests dos països sigui
amb l'altre país.
La idea dels caps pensants de la FAES i companyia, per tant, resulta ben
clara: es tracta de desconnectar el País Valencià, la Franja de Ponent i les
Illes Balears del Principat de Catalunya, per dues raons fonamentals:
a) perquè, en cas d'independència de Catalunya, a aquests països no se'ls
acudís la idea d'intentar afegir-se al nou estat independent (com es va
intentar, en relació a la Catalunya autònoma, durant la República, tant des de
Menorca com des d'Eivissa), i
b) per poder procedir, si Catalunya aconsegueix la independència, amb més
contundència i llibertat de moviments, contra la llengua catalana i contra els
trets d'identitat propis del País Valencià i de les Illes Balears.
Previsiblement, una de les possibilitats existents, en cas d'independència de
Catalunya, és que l'Estat accentuï la seua pressió contra el català a la resta
del domini lingüístic, a fi i efecte de procedir, en termes del ministre José I.
Wert, a la seua definitiva espanyolització.
Pla B: afeblir la perifèria per operar més contundentment contra
el centre
Si el procés sobiranista de Catalunya anàs malament, és a dir, si el
resultat final fos el manteniment de la unió amb el Regne d'Espanya, el setge al
català a les àrees “perifèriques” del domini lingüístic podria servir per a
orquestrar una campanya de gran abast contra la llengua i la cultura
catalanes... al Principat de Catalunya.
Des del meu punt de vista, a Madrid consideren que el manteniment de
Catalunya dins Espanya és el resultat més improbable, però, en aquest cas,
l'Estat espanyol hauria fet, com deim en eivissenc col·loquial, un ou de dos
rovells. D'una banda, es podria continuar pressionant el País Valencià i les
Balears perquè cada vegada es trobassin en una posició més afeblida, i, per
l'altra, es podria traslladar la pressió a Catalunya, després d'haver usat la
resta del domini lingüístic com a camp de proves, abans de la batalla
definitiva.
En termes d'estratègia, estic ben convençut que actualment s'estan fent
moltes provatures a les Illes Balears amb la intenció fonamental no d'obtenir-hi
un resultat determinat, sinó d'assajar estratègies per a atacar directament
Catalunya si el país no se'n surt en el procés pel dret a
decidir.
Autocentrament: reforçar lligams
Per acabar, a tall de cloenda, fem l'exercici de demanar-nos, des d'una
posició autocentrada, què és allò que ens convé.
Des del País Valencià i des de les Illes Balears, la qüestió no pot ser
més clara i diàfana: ens convé mantenir i reforçar els lligams amb Catalunya[3].
El nostre grau d'autonomia política, el respecte amb què comptem des de
l'exterior, les nostres defenses en qüestions com ara el finançament o el
desenvolupament econòmic, depenen en bona part dels nostres lligams (entre
nosaltres i amb Catalunya). Per tant, reforçar lligams serà bàsic perquè siguem,
cada vegada més intensament, la mamella d'un Estat espanyol que viu, bàsicament,
de xuclar-nos els nostres recursos.
Des de Catalunya, correlativament, també interessa el reforçament dels
lligams. En qualsevol cas, interessa ni que sigui perquè un mercat de dotze
milions d'habitants és molt més potent que no un de set i mig, a nivell
cultural, literari, de consum d'oci en la nostra llengua, etc. Així, tant si el
procés sobiranista va a bon port com si no hi va, Catalunya està, objectivament,
interessada a mantenir uns lligams tan ferms com sigui possible amb la resta de
Països Catalans.
Si Catalunya aconsegueix la independència, el manteniment d'aquest lligam
generarà una situació en què tothom hi surti guanyant per a la nova república
independent i per a les comunitats més o menys autònomes que puguin restar dins
el Regne d'Espanya.
Però, de la mateixa manera, si Catalunya no assolís la independència
nacional, cosa ben negativa per a tota la nació catalana, també convé que tengui
uns lligams ferms amb el País Valencià i amb les Illes Balears, perquè de
l'afebliment dels uns en pot sortir l'afebliment de tots plegats, i perquè una
certa fortalesa lingüística i de la identitat pròpia als nostres països, de
rebot, posa un coixinet al Principat, coixinet que desapareix si la voluntat de
genocidi lingüístic i cultural va endavant a la resta dels Països
Catalans.
[1]. Aquí voldria remarcar que, si el fenomen s'assembla al de
les Illes Balears, es produeix un fet que podria semblar una paradoxa, però que
entenc que no ho és: a les illes Balears consideren que "mallorquí", "menorquí",
"eivissenc" o "formenterer" són llengües diferents del català els ciutadans que
no parlen la llengua catalana, fonamentalment castellanoparlants. I, en canvi,
molt majoritàriament, els que sí que parlen la llengua, en diguin com en diguin
col·loquialment, entenen que és la mateixa llengua arreu del domini lingüístic,
de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer.
[2]. Si bé és veritat que, per a molts catalanistes els Països
Catalans constitueixen un projecte dubtós i poc clar, per a la immensa majoria
dels espanyolistes (almenys per a aquells que tenen responsabilitats de govern)
els Països Catalans constitueixen una realitat ben clara i tangible. Els
successius governs de l'Estat, així com la FAES i companyia, fa anys i panys que
demostren tenir ben clara l'existència dels Països Catalans.
[3] De la mateixa manera, resulta vital per a l'unionisme
espanyol el fet de carregar-se el sistema sanitari del Principat, perquè la
majoria dels illencs, quan pateixen malalties que no poden guarir als hospitals
de les Illes, tenen tendència a fer-se visitar a Barcelona. Afeblir el sistema
de salut català serviria, de rebot, a la desconnexió de les Illes
Balears.
7)
Article publicat en el número 84 de la revista
Llengua Nacional (III trimestre del 2013, pàg.
19)
El català de l'Alguer, més de vint anys a
l'escola
Joaquim Arenas i
Sampera
La promoció de l'alguerès com a llengua
d'ús, de prestigi i d'identitat ha comptat al mes de maig del 2013 amb el suport
de la Fundació FC Barcelona per mitjà de la iniciativa Barçakids, que, aplicada
a algunes escoles de l'Alguer, ha esdevingut tota una esperança per a la
recuperació de la llengua d'aquella ciutat. Per molts anys!
En el suplement del diari Ara de Barcelona del diumenge 2 de juny
araTu es feia una relació molt
extensa del què és Barçakids i com s'ha aplicat a les escoles de l'Alguer durant
tres dies. Se'n parla. Però, com si fos el primer intent planificat
d'introducció del català de l'Alguer a l'escola. I això no es correspon amb la
realitat, ni de bon tros.
Des de 1991, un grup de mestres,
capitanejat per Carmela Frulio, va introduir l'alguerès a diverses les escoles,
però, des de 1998, s'estructurà el Projecte Palomba de classes de català als
centres educatius, planificat per Òmnium Cultural (OC) amb l'anuència de
l'autoritat pública, dels directors dels centres i el consentiment dels pares.
Eren programes pactats amb els directors. El Projecte Palomba el feien mestres
tutors i mestres externs amb una coordinació didàctica i una supervisió
eficient. En el curs 2001-2002 era aplicat a 30 escoles, en 75 aules, amb un
total de 2.250 alumnes, això solament a tall d'exemple. La formació de mestres
es feia al Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori, on s'han elaborat
treballs didàctics i mètodes d'aprenentatge de l'alguerès i obres científiques
com Català de l'Alguer. Model d'àmbit
restringit, aprovat pel IEC, l'autor del qual és Luca Scala, coordinador del
mateix Centre fins fa tres anys. I un
mensual infantil per a minyons, el Mataresies. El Centre Montessori organitzava les
Escoles d'Estiu, espais d'actualització pedagògica i educativa per a professors
i mestres d'alguerès.
No es pot oblidar l'escola infantil en
alguerès La Costura, que aviat farà els seus deu anys de servei a la ciutat. Va
ser iniciada amb gran esforç per part d'OC, amb una aportació de recursos humans
per part del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, que també
hi aportà mitjans econòmics com ho feren igualment alguns mecenes del Principat.
La Costura, centre d'educació infantil, ha estat el primer de la ciutat
d'ensenyament en alguerès en tota la seva història.
Causa estranyesa que aquestes dues
actuacions hagin estat silenciades en el reportatge del suplement esmentat, i més quan es produïen gràcies a
Òmnium Cultural, als seus socis i comptaven amb el suport de la Generalitat de
Catalunya, del Municipi de l'Alguer, d'ajuntaments i d'emprenedors
catalans.
Costa d'entendre que el responsable de
l'Espai Llull a l'Alguer, esdevingut relator important del reportatge, no hagi
esmentat una tasca de vint anys d'ensenyament de la llengua i encara més si
considerem que l'Espai depèn de la Generalitat catalana i és de lamentar que
l'arribada del Llull no hagi servit, entre altres coses, per a mantenir d'una
manera persistent el català a l'escola dins l'horari lectiu i es proclamin
promeses de solució provinents de l'Estat italià.
Cercar la solució per vies
administratives, confiant en allò que pugui fer el ministeri italià de la
Instrucció Pública, no deixa de ser una via inescrutable, un carreró sense fi,
de tal manera que és possible que, quan arribi, si és que arriba, la proposta
ministerial aquesta no encaixi amb suficiència amb les necessitats escolars
d'aleshores a l'Alguer o potser no calgui ensenyar la llengua per la davallada
que hagi patit el seu ús i el seu prestigi.
Perquè una cosa és fer actuacions
puntuals i escadusseres a favor de la llengua a l'escola, i una altra és activar
un pla d'estudi de l'alguerès en el sistema educatiu de la ciutat, continuat i
dins l'horari de la docència.
Cal, però, remarcar que l'Espai Llull
fa i ha fet coses positives en diversos àmbits.
Sigui com sigui, mai no s'ha de
d'abandonar ni la tasca ni l'esperança.
8)
Article publicat en el diari Levante-EMV diumenge 4 de
desembre del 2011
Pel desembre, gelades, nevades i sopes
escaldades
Paco Cerdà
El desembre és un vell que fa arrugar la pell. Mor l'any ja gastat mentre
el dia va acurtant-se i el fred penetra als ossos. El refranyer ja ho
avisa: el fred de desembre es fica dins per sempre, i el seu vent fa
tremolar al més valent. Per això, i per la letargia que adorm els solcs
dels bancals, el llaurador no ha d'alçar-se del llit massa matí: Per
desembre i gener, no cal ser matiner. A la gent fredolina no li convé
innovar a la cuina: Pel desembre, gelades, nevades i sopes
escaldades. I a la jovenalla, més li val fer cas dels més vells i
seguir el seu consell: Del desembre a la fi, cada cabra amb son cabrit,
però amb una condició: qui en desembre ha de festejar, vora el foc s'ha de
posar.
La llar (o l'estufa o la calefacció, no forcem ni el
costumari ni el romanticisme) s'erigeix en protagonista l´últim mes de l'any. I
entorn a ella, la família. Amb Nadal a l'horitzó, s'acosten dates de dinars,
sopars i encontres familiars. Diuen que la sang, sense foc
bull. Per al bo i per al roín. I l'humor de la tradició en dóna fe:
la sogra, ni de sucre és bona; dos cunyats en pau i
junts, no hi poden estar més que difunts; apanya't sogre, per a
qui t´herete, dol a la roba i el cor alegre; oncles i ties, el
dol quinze dies, i si no et deixen res, huit i no més; amor de
gendre, sol de desembre; sogra i nora, quan una riu l'atra
plora.
Així, amb la família reunida, arriba el mes de les
celebracions més grans de l'any. Diuen que sant Nicolau, obri les festes
amb clau (6 de desembre). Per què? Es creu que despús-demà celebració
de la mort d'aquell sant orfe i molt caritatiu que visqué a Anatòlia al segle
IV comença el viatge del barbut Santa Claus per a repartir els regals als
xiquets de tot el món. Santa Claus deriva de Sant Nicolau, i de cecs és no vore
que li està guanyant la partida a la tradició dels Reis.
No obstant això, encara és possible viure un Nadal
valencià. I ací proposem amb més vocació etnogràfica que essencialista tres
exemples. D'entrada, la visita al Betlem de Tirisiti (del 23 de
desembre al 8 de gener). És una joia valenciana de la cultura tradicional,
declarada Bé Immaterial d'Interés Cultural, que es representa a
Alcoi des de mitjan segle XIX recollint l'herència mediterrània dels teatres de
titelles de peu i vareta. L'entranyable venter Tirisiti, la seua muller
Tereseta, el sereno, el simpàtic agüelo o el bou, així com els personatges de la
part més oficial (els Reis, la Sagrada Família, els pastorets
) connecten els
xiquets amb un passat atàvic ben diferent al dels centres comercials i els
Jingle Bells que aprenen a l'escola.
Precisament per ací va la segona recomanació: recuperar
les velles nadales valencianes. Eclipsats pel Noche de paz o el
Belén, campanas de Belén i altres villancicos forasters, van
deixant-se de sentir més enllà del Fum, fum, fum les melodies
i lletres nadalenques del poble, aquelles que Sanchis Guarner recollí al
Cançoneret valencià de Nadal. «La nit de Nadal / és nit d´alegria, / el
fill de Maria / és nat al portal». I tantes altres que es moren
Així va morir al seu dia el Cant de la Sibil·la, el drama
litúrgic de melodia gregoriana que es representava als temples valencianes en la
missa del Gall fins que l´Església sempre temerosa el prohibí al segle XVI.
Amb feu ininterromput a Mallorca i l'Alguer, alguns pobles valencians l'han anat
recuperant. Els Menestrils d'Ontinyent representaran el Cant de la Sibil·la el
22 de desembre a l'església de Santa Maria, amb 80 participants disposats a
recrear aquesta profecia de la fi del món i el judici final, dia en què «lo sol
perdrà sa claredat / mostrant-se fosc i entelat, / la lluna no darà claror / i
tot lo món serà tristor».
«Per Nadal, un pas de
pardal
»
Pero abans que arribe tot això, entrarà l'hivern el dia
22 (00.38 hores) per a omplir de fred cada racó durant quasi 89 dies. Diuen que
les sopes i el sol a l'hivern donen consol, però l'experiència
ho contradiu: del sol de l'hivern i dels núvols de l'estiu, enganyats
eixiu. Si no el calor, sí que ens queda l'esperança de vore créixer la
llum solar, a partir del solstici, amb la vella cantinela: Per santa
Llúcia, un pas de puça (dia 13); per Nadal, un pas de
pardal (25); per sant Esteve, un pas de llebre (26);
per Any nou, un pas de bou (1 de gener); per Reis,
mitja hora creix (6); per sant Antoni, un pas de
dimoni (17); per sant Sebastià, un pas de marrà (20 de
gener); i per la Candelera, una hora entera (2 de febrer). Però
encara ens queda bona cosa de foscor (i no parlàvem ara de política, mercats o
religió) per suportar: perquè dies de desembre, dies de malura: tot just
es fa de dia que ja és nit
obscura.
- - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
-
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net