Butlletí número 159 (divendres 27/09/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig

SUMARI

1) Eugeni S. Reig - més gran que sant Lliberot

2) Eugeni S. Reig - milotxa

3) Antoni Llull Martí - Seguim amb les deformacions de paraules estrangeres

4) Jaume Corbera - La nova diglòssia (III)

5) Josep Daniel Climent - El Tractat d’Almisrà, una fita per al futur

6) Pau Vidal - Xarbotats

7) Leonardo Giménez - Classe mitjana com a perversió del llenguatge i altres eufeminsmes

8) Pere Ortís - La llengua vergonyant

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

més gran que sant Lliberot

Molt gran.

Mira el meu home, més gran que sant Lliberot i jugant amb el tren elèctric del xiquet.

S’aplica molt als xiquets per a expressar que ja s’han fet fadrinets però encara conserven costums de quan eren més xicotets.

Mira Andreuet, més gran que sant Lliberot i encara al braç de sa mare. ¡Quina barbaritat!

Aquesta expressió és d’ús habitual a Benissa (la Marina Alta).

En valencià també es diu: més gran que el sant Cristòfol del Corpus

La llengua estàndard sol emprar: més gran que un sant Pere (o que una casa de pagès)

En castellà es diu: más grande que un castillo (o que un templo)

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

milotxa

Artefacte format per una armadura de fusta o de canyes coberta amb un paper, una tela o un plàstic, del qual es penja una cua i que, subjectant-lo amb un cordell o un fil d’empalomar, és possible aconseguir que la pressió del vent l’enlaire. El fan servir els xiquets per a jugar, especialment els dies de Pasqua.

L’escriptor Joan Francesc Mira usa aquest mot en la seua prosa literària. En la seua novel·la Els cucs de seda podem llegir:

La primera cosa que havia de fer aquell matí era anar a buscar els amics. Calia ajustar els rotgles i posar-se d’acord amb les xiquetes per al berenar de la vesprada. Ja m’havia oblidat de les estranyes premonicions del dia anterior, i pensava que la milotxa perfecta que m’havia fet amb les canyetes tan fines volaria esplèndidament a l’era de l’alqueria de la Palmera.

La paraula milotxa per a denominar el joguet descrit és d’ús habitual a Alcoi i altres poblacions del migjorn valencià, però també a Vinaròs i altres llocs de les terres més septentrionals.

En valencià també es diu: catxerulo, catxirulo

La llengua estàndard sol emprar: estel, grua, miloca

En castellà es diu: cometa, birlocha

NOTA 1: El text que he usat com a exemple podem trobar-o en la novel·la Els cucs de la seda de Joan-Francesc Mira (Tres i Quatre, València, 1975, p142)

NOTA 2: Done les gràcies a Jordi Palou i Masip per la seua ajuda.

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 47)

Seguim amb les deformacions de paraules estrangeres

Antoni Llull Martí

Moltes de les lletres del nostre alfabet i d’altres que serveixen per escriure distints idiomes no representen el mateix so en un i altre. Això ocorre fins i tot en llengües tan pròximes com el català i el castellà, i, com pot suposar-se, en llengües més allunyades les diferències poden esser molt grosses. Això fa que si una paraula estrangera és adoptada i adaptada a través de la seva forma escrita, la diferència fònica que en resulta pot deformar-la molt considerablement; Un cas poc conegut a casa nostra és el del noruec ski, que partint d’una errada que no ha estat originàriament nostra ens ha arribat en la forma esquí, del que n’hem fet esquiar. És el cas que en noruec la combinació de lletres sk sona com en alemany sch, com en anglès sh i com la x en la nostra llengua en mots com així o xai. Per tant, ski en noruec es llegeix xi, que és com segurament li diríem si l’haguéssim agafat directament i prou bé d’aqueixa llengua; però és el cas que entràrem en coneixement d’aqueix mot, fa una vuitantena d’anys, a través de l’anglès o del francès, o directament del castellà, a què havia arribat a través d’una d’aqueixes llengües, que l’havien adoptat amb la forma escrita ski, grafia idèntica a l’originària, però pronunciant-la, equivocadament, de forma semblant a esquí. Els alemanys, potser per la proximitat geogràfica amb els noruecs o perquè es preocuparen més per la correcció lingüística, en lloc de transformar-ne la pronunciació en transformaren l’escriptura, cosa més lògica, fent-ne Schi, i els italians, que possiblement copiaren el mot dels alemanys, l’escriuen sci i li diuen xi, com en la llengua originària.

També es dóna el cas d’haver-hi mots que conservant una fidelitat total o en part als fonemes que els formen en la llengua de la que procedeixen, han sofert un canvi en l’accentuació que els distorsiona molt notablement, com el francès élite (que es pronuncia elít) i que els castellanoparlants, enganyats per l’accent gràfic, que en francès no indica l’accent tònic, sinó la pronunciació tancada de la e, l’han transformat, en la pronunciació, en élite mot que cap francès no reconeixeria. No facem nosaltres el mateix i pronunciem-lo a la francesa, no a la castellana. El mot ja figura al diccionari normatiu amb la forma elit.

Article publicat en indirecte.cat divendres 16 d'agost del 2013

http://in.directe.cat/jaume-corbera/blog/10595/la-nova-diglossia-i-iii

La nova diglòssia (i III)

Jaume Corbera

A l'article passat us explicava que els ciutadans del Regne Unit tenen molt poc interès per a estudiar llengües estrangeres, fet que es manifesta en els escassos tres anys (entre els 11 i els 14) que dediquen al francès dins l'ensenyament secundari, desinterès clarament motivat pel fort sentiment diglòssic (a favor seu, és clar) que tenen en relació a la llengua anglesa, que saben hegemònica al món. Mirau aquesta notícia: "Ben Lenher (Oxford, 1978) va arribar a Barcelona fa sis anys, però no parla ni català ni castellà. Al Centre de Regulació Genòmica, on treballa, l'idioma comú és l'anglès, i ell s'hi passa bona part del dia intentant entendre les claus del genoma. Demà rep el premi nacional de recerca al talent jove." (Presència 2142, del 15 al 21 de març del 2013, p. 36) No dubt que Mr Lenher és un savi, n'estic ben segur, vaja! ¿I un savi que duu 6 anys a Barcelona pot continuar ignorant no ja el català, sinó fins i tot el castellà? Si els immigrants africans i asiàtics sense estudis que hi arriben al cap de pocs mesos de ser-hi ja hi mig parlen, en català i castellà! Entenc que aquest senyor es passa moltes d'hores dins el CRG, on només es parla anglès, però també deu tenir qualque estona de vida privada, deu anar a comprar de tant en tant, deu anar a un cafè o un restaurant, es deu relacionar amb els veïns de casa seva... I no ha après català ni castellà! Deu anar pertot parlant en anglès i tothom li deu fer reverències, tothom deu parlar-li en anglès (més o menys), i ell ben content perquè no s'ha d'esforçar a aprendre la llengua local... És clar que segurament la gent el tracta així perquè no té aspecte físic de paquistànès o indi, ni és negre... La seva aparença anglosaxona hi fa molt, a ser considerat qualcú important... És evident que si no sap cap de les dues llengües oficials a Catalunya (una molt més oficial que l'altra, per cert) no és per manca d'aptitud intel·lectual per a aprendre-les, és simplement perquè té ben assumit que no en té necessitat, que així ja li va bé.

A part, però, del detall de la (presumpta) disposició personal d'aquest investigador, hi ha en aquesta notícia un altre fet significatiu: aquesta recerca científica a Barcelona es fa en anglès, no en català. Em direu que això no té res d'estrany, que és així pràcticament a tot el món, i que és així per la necessitat que tenen tots els científics de comunicar-se. Bé, doncs jo us ho replicaré: és així perquè els científics anglòfons, que són la majoria relativa i, sobretot, d'estats molt rics i influents (amb els Estats Units i el Regne Unit a davant de tot) ho han imposat, i els altres s'hi han plegat. Aquests científics ignoren (menyspreen ?) deliberadament qualsevol aportació que no sigui escrita en anglès, en una actitud que ja ve d'anys enrere: dins el anys 1930 científics alemanys assenyalaren que hi havia una relació important de causalitat entre el fet de fumar i el càncer de pulmó, però com que el seu descobriment va ser publicat en alemany (la potència vençuda de la I Guerra Mundial), el món científic anglòfon el va ignorar i no tengué transcendència, fins que dins la dècada dels 60 un conjunt de científics nord-americans i britànics "redescobriren" aquesta relació, cosa que provocà les noves polítiques de salut pública encaminades a reduir el consum de tabac (vegeu-ho en aquest article, p. 3). Al Brasil es publiquen anualment uns 50.000 articles científics, dels quals el 60% són en portuguès, però només uns 18.000 són indexats per la Web of Science de Thomson, una de les bases de dades més importants del món, i d'aquests just el 2,7% són en portuguès (ídem, p. 6)... La discriminació lingüística és evident, i per a contrarestar-la fins on fos possible, almenys parcialment, diverses organitzacions americanes de promoció de la salut i de la investigació científica en medicina, amb el suport principal de l'estat brasiler de São Paulo, instituiren el 1997 una base de dades llatinoamericana de publicacions científiques relacionades amb la recerca sobre salut (SciELO), gràcies a la qual la investigació en aquest camp feta en castellà i portuguès (n'hi ha una part minoritària en anglès) és projectada internacionalment. Perquè la cultura catalana sigui normal en tots els sentits cal que hi hagi també una recerca científica en català i que sigui donada a conèixer internacionalment; renunciar-hi, amb l'excusa que si no es fa en anglès no és coneguda a fora, és autocondemnar-nos a ser sempre un país subsidiari; ¿per a què volem una oficina de terminologia (el TERMCAT) que actualitzi tota la nostra terminologia científica si després aquesta no s'ha d'usar mai? ¿Volem una llengua coixa en l'àmbit científic? Es pot fer i publicar recerca en català, fer-ne resums (o versions senceres, en qualque cas) en anglès (és cert que no es pot ignorar, el pes de l'anglès) i donar-la a conèixer amb un recurs semblant al SciELO, que pot ser el RACÓ que ja existeix o un de nou, si ha de ser millor. En lloc d'anar en aquesta direcció, però, ens volen fer anar en la contrària ja des de l'ensenyament primari: tots els qui vàrem patir l'escola franquista som conscients que vàrem aprendre tot el vocabulari especialitzat de les diferents disciplines (història, geografia, ciències naturals, matemàtiques, filosofia, gramàtica...) en castellà, i que és molta encara la gent d'aquestes generacions que en haver-se de referir a un concepte que va aprendre a escola s'hi refereix amb el terme castellà que li ensenyaren, o que només sap multiplicar en castellà. Amb l'assoliment de l'escola en català havíem aconseguit la normalitat en totes aquestes disciplines i els nostres fills han après el vocabulari especialitzat en català, com hauríem volgut nosaltres; doncs ara volen (PP i CIU, vegeu el meu primer escrit d'aquesta sèrie) tornar enrere i que els estudiants aprenguin la terminologia novament en castellà o en anglès! ¿Com podrem mai tenir investigació científica en català si des de ben petits els negam als nostres fills que aprenguin el vocabulari essencial català de les disciplines que estudien?[1] El TIL a les Balears o el projecte de la Generalitat de Catalunya de fer immersió escolar en anglès impedirà el desenvolupament futur de la ciència en català. Que el PP tengui aquest objectiu és lògic, però que sigui també l'objectiu de CiU em sorprèn. La nova diglòssia és l'excusa perfecta per a contribuir a la pròpia (auto)anihilació. Ben penós, tot plegat.

[1]Ja comentava aquest fet, amb espant, el contertulià de Migjorn Josep Molés, que conta haver sentit una neboda seva que fa Ciències Socials en anglès parlar del "Castilian plateau" per a referir-se a l'altiplà ibèric (la meseta castellana). (Missatge a Migjorn de 25/07/2013.)

Publicat en el blog Interés per la llengua dels valencians

http://interesperlallenguadelsvalencians.blogspot.com.es/2013/08/el-tractat-dalmisra-una-fita-per-al.html#!/2013/08/el-tractat-dalmisra-una-fita-per-al.html

El Tractat d’Almisrà, una fita per al futur

Josep Daniel Climent

Publicat en NÚVOL dilluns 2 de setembre del 2013

http://www.nuvol.com/opinio/xarbotats/

Xarbotats

Pau Vidal

Que el país està ben xarbotat es nota pertot: als mitjans i a les converses. Però també en detalls aparentment insignificants. Hi ha crisi i les empreses fan encara més agressives les campanyes per atrapar clientela. I els qui, com jo, no som capaços de no donar importància a determinats elements formals ens adonem del sacseig que ens convulsiona i que ens ha de dur a l’espetec. El món a l’inrevés.

Una companyia telefònica amb la qual sempre he tingut raons perquè es passen la llengua per allà on no sona em sorprèn fent-me una trucada en català. Increïble: han contractat un nadiu! O les meves protestes (i espero que d’uns quants més) han fet efecte o senzillament s’han adonat que els convé. I encara una altra: confonent el prefix del número que em trucava (em vaig pensar que era València), en una altra ocasió una comercial de Múrcia va aguantar tres o quatre rèpliques sense etzibar el ‘Perdone pero no le entiendo’ abans que jo m’adonés que no em seguia. Política d’empresa? O simple vista comercial?

A l’altra banda, dues empreses, no, què dic, dues institucions del país, i d’aquestes sí que en diré el nom: el RACC i la Caixa. Em truquen en castellà. Una, quan protesto, s’excusa dient que «com que fa estona que enraono amb clients en castellà…», que és la pitjor cosa que podia sentir, perquè ja us imagineu què vol dir, oi? No caldria, perquè això sí que hauria de ser política d’empresa («Per defecte, l’operador s’adreçarà sempre al client en català, si no és que aquest demana el contrari»), però li suggereixo a la segona un truc ben elemental per saber en quina llengua val més la pena d’engegar: si està trucant a un tal Pau, quantes possibilitats creu que tinc de ser catalanoparlant? No replica, com si li hagués exposat un teorema incomprensible. I després ens escandalitzem pels pinxos que aspiren a entrar a la Guàrdia Urbana… Quins requisits demanen per fer de comercial de telemarqueting? Un amic que va protestar per escrit m’envia la resposta de la mateixa entitat (faltes incloses): «li informem que per, motius organitzatius de CaixaBank, s’ha traslladat a Catalunya o Balears a personal d’altres zones que no entenen o no dominen el català com seria desitjable però se’ls està facilitant la formació necessària per tal que assoleixin el nivell adequat tant aviat com sigui possible. Per aquesta raó i de manera transitòria, es dirigeixen als clients en castellà per donar el millor servei”. Burocratès en estat pur: embolicar molt per no dir res. I mentir.

Repeteixo els noms per si de cas: Reial Automòbil Club de Catalunya i Caixa d’estalvis i Pensions de Catalunya. Als altres, bona tornada de vacances.

Article publicat en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ dilluns 9 de tembre del 2013

http://blogs.laveupv.com/leonardo-gimenez/blog/classe-mitjana-com-a-perversio-del-llenguatge-i-altres-eufeminsmes

Classe mitjana com a perversió del llenguatge i altres eufeminsmes

Leonardo Giménez

Els eufemismes són recursos que els parlants d’una llengua, en qualsevol dels registres, van creant per endolcir la duresa d’una paraula, d’una expressió o d’un nom concret, que l´ús o els prejudicis han degradat o que algú, interessadament, els margina. Deixant de banda els cultismes, els tecnicismes i les denominacions científiques, pensem en paraules o expressions com “prenyar”, “dona prenyada”, tan bíbliques, que han donat pas a “embarassar”, “estar o quedar embarassada”, “estar en estado”, etc. També el verb “parir”, edulcorat amb un “donar a llum”, o “desocupar” han sofrit els rigors dels canvis eufemístics. En el terreny escatològic els actes de defecar o d’orinar, i els llocs habilitats per a eixes necessitats fisiològiques, han anat rebent noms substitutoris que, al seu torn, han sigut substituïts per altres, a mida que els anteriors anaven perdent el seu valor eufemístic. Així, en menys d’una centúria, en esta llengua, s’han usat per a eixos llocs específics noms com “comú” (o “comuna”), “latrina”, “excusat”, “vàter”, “lavabo”, “ servei”, “servici” i altres.

Però és en els àmbits socioeconòmics i polítics on els canvis, modificacions i apropiacions o integracions terminològiques adquirixen autèntiques perversions del llenguatge, per la manipulació interessada d’algunes denominacions. D’eixa manera, l’acomiadament de treballadors/ores es “dulcifica” terminològicament anomenant-lo “regulació de l’ocupació”, “flexibilització de plantilla”, etc. Així, a l’acomiadament massiu de treballadors/es de RTVV, que ha provocat la irresponsable i dilapidadora gestió de les llumeneres directives de l’ens, se li diu ERO (Expedient de Regulació de l’Ocupació). Els substantius “regulació”, “ordenació” i “flexibilització, que sovint tenen connotacions positives, s’usen per a causar drames personals i col·lectius.

Una altra denominació plena, aparentment de sentit positiu o innocu, com és “classe mitjana”, ha sigut utilitzada com a instrument alienant i “desconscienciador” de milions de treballadors/es, per a fer-nos creure que qualsevol empleat o assalariat amb ocupació més o menys estable era de classe mitjana. Durant els últims 25 anys, més o manco, els adalils del neolliberalisme i els seus ben mudats gregaris ens han volgut fer creure que la immensa majoria dels que vivim en esta part del món havíem alcançat l’estatus de pertinença a la classe mitjana. Tenia igual que guanyàrem 8.000 que 800 euros al mes, tots érem classe mitjana. Però la crisi provocada pels mercats especuladors i els seus vicariats ens ha tornat a la realitat que la majoria som assalariats i, per tant, classe treballadora. L’escriptora Beatriz Gimeno ho va explicar admirablement en un memorable article, “Esto es capitalismo y somos clase trabajadora”. A l’esmentada classe mitjana pertanyen, deixant de banda els milionaris de les classes altes, les persones que tenen propietats, béns o recursos econòmics i productius que donen o poden donar per a viure folgadament durant bastant anys, independentment que, a més, tinguen un sou d’altri. És a dir, els que tenen control de la seua mantinença. Els que només tenim, o podem tindre i perdre, el sou per a viure som treballadors, de l’empresa, del camp, de l’administració, de la sanitat, de l’educació o de la cultura, però treballadors/es, amb el nivell de conscienciació que això deu comportar. De classe mitjana, res. Una perversió lingüística com una altra.

La llengua vergonyant

Pere Ortís

En un Estat Català sobirà la llengua catalana hi serà vergonyant. Perquè li pujaran els colors a la cara per la seva pèssima presentació en públic, farcida de barbarismes, empobrida i mutilada lletjament, en especial empobrida i mutilada per la supressió dels seus pronoms adverbials EN i HI, els quals, si faltaven on han d’anar gramaticalment, li causen una cicatriu lletja, la desfiguren totalment, i són una cruel nota desafinada a l’oïda d’aquells que els tenen a la sang, perquè foren alletats amb ells i perquè tota la vida els han dit. En el nou Estat la llengua es presentarà com una noia que és molt bonica, però que va despentinada, espellifada, bruta, xona.

Estat Català lliure, sí, i quina ventura! Quin do de Déu en el segle XXI!

Però quina pena que l’hàgim d’estrenar amb una llengua tan desfigurada i malmesa. Hi hauríem pogut fer més, però no hi hem fet pas res, o en tot cas hi hem fet ben poca cosa. Una vegada amb l’eina, de tota manera formidable, de la Generalitat, després dels quaranta anys de la incondicional persecució de part del dictador militar, calia que les nostres autoritats fessin de la recuperació lingüística el seu propòsit elemental i hi dediquessin l’atenció i els recursos més aptes per a netejar-la i restaurar-la, que la llengua és l’ànima i la sang de la nació. I no fou així. Hi hem vist ben tristes negligències i declarats tant-se-me’n-fums. Les mateixes autoritats dedicades a preservar la seva integritat, i a revifar-la, han defraudat per la manca d’eficiència i de dedicació a aquest afer primordial. La llengua castellana té una Academia, que Limpia, fija y da esplendor, mentre els nostres organismes més alts han deixat de banda la primera d’aquestes funcions de la veïna i, per comptes, s’han dedicat a “admetre” mots forans, que arraconen al diccionari els que la nostra rica llengua ja posseeix, perquè s’hi floreixin i s’hi fossilitzin; en podríem citar una munió d’exemples. Ja prou que els hem citats.

Per la seva banda, els mitjans de comunicació establerts arran de la democràcia tampoc han estat acurats i responsables en la preservació d’una llengua neta i rica. Que s’espolsin de sobre el regust de castellà, fruit de pensar en aquesta llengua el català que parlen, ha estat lent, és lent, i han procedit lleugerament a triar locutors no nascuts en català, especialment referent als adverbis pronominals que dèiem abans, i no han posat cura a corregir-los en aquells locutors que els ometen on han d’anar. Que són uns quants.

És així com ara al Principat, i a la resta dels Països Catalans, tenim intel·lectuals, catedràtics, polítics, tertulians, locutors, alcaldes de ciutats de primer reng que se’ns adrecen en un català que fa pena. Cal instituir una “sanció” social. Si un català, parlant en castellà, diu una catalanada, en fan riota. Si parlant en català, diu una castellanada, no hi ha res de més avant; ja hi estem fets, ja és vici vell i consagrat entre nosaltres. Clara i indignant discriminació. Cal estudiar la manera de fer-los adonar que han estat víctimes de garsa per perdiu i que per si mateixos se n’alliberin. La manera d’infondre’ls un sentiment de respecte a la llengua, i al ciutadà, i un altre sentiment de decor personal i de dignitat pròpia.

En el Nou Estat la solució és que les autoritats competents, civils i acadèmiques, assumeixen seriosament el càrrec de redreçar la llengua i que els estaments esmentats, i d’altres, s’ho prenguin sincerament i tinguin l’honor de parlar en públic un català respectuós i net. També cal incloure-hi els mestres, els quals pels efectes podem dir que també hi han fet molt poc, puix que els alumnes surten de classe esbombant els “vale”, els “algo”, els “tenir que” com si acabessin d’ensenyar-los-ho ─hi ha d’haver les seves honorables excepcions, les quals jo respecto i celebro.

Volem un Estat Lliure i Sobirà, sí, però presidit per la seva llengua. Una llengua digna, neta, rica com és, respectada i ben parlada per tots els catalans, de dalt i de baix. La Reina de Catalunya, no n’hi ha d’altra. Amb la qual per Sobirana, Senyora i Mestressa, el nou Estat pot arribar lluny, lluny.