mateixa
Forma femenina de l’adjectiu mateix que,
posposada com a forma
invariable a noms, pronoms o adverbis indica que el
fet d’haver triat
una paraula és relatiu, ja que se n’hauria pogut triar una
altra que
indique un membre de la mateixa espècie (persona, animal, cosa,
concepte, idea, afer, etc.) i el resultat seria idèntic o molt
paregut.
–Algú de la junta directiva hauria d’anar al banc a traure
els diners. ¿Qui penseu que hauria de
fer-ho? –Tu mateixa, Manel. ¿Qui millor que
tu? |
–¿A qui li donem açò? –Doneu-los-ho ad elles
mateixa. |
–¿A on vols que t’ho deixe? –Deixa-ho ací
mateixa. |
–¿Quan voleu que ho fem, enguany o l’any que
ve? –Fem-ho enguany mateixa i faena feta no corre
pressa. |
–No sé què regalar-li a la meua cunyada el dia del
sant. –Regala-li uns quants torcadors mateixa, que
això no sobra mai. |
–¿Quina corbata t’agrada
més? –Eixa mateixa. Jo no tinc
manies. |
Aquest
ús la paraula mateixa, en femení i en singular, és d’us habitual en
valencià i té el mateix significat que la locució per exemple. En canvi,
en altres parlars s’usa, també com a forma invariable, el mot mateix, en
masculí i en singular, cosa que també fa el castellà amb la paraula equivalent
mismo.
El
lingüista Joan Veny arreplega aquest ús valencià de mateixa en el seu
llibre Els parlars catalans i diu: «Un ús sintàctic singular és el que es
refereix a mateixa, femení de mateix però que es posposa a pronoms
masculins, en funció de subjecte, i adverbis, en qualitat de reforç: ací
mateixa, ara mateixa, ells mateixa, nosaltres
mateixa.»
menjar
com un tro
Menjar molt, ser molt
menjador.
Este xiquet manja com un tro. Ja pots treballar,
ja. |
L’escriptor Enric
Valor i Vives usa aquesta expressió en la seua prosa literària. Així, en la
novel·la Temps de batuda podem llegir:
Jo menjava com un tro, més que en altres estius. I és que prenia
amb deler aquella tasca; m’agradava aidar un poc a crear aquell exèrcit de
salvació que, en compte de soldats, presentava o presentaria milers de
ceps en autèntica formació militar. |
Insisteixo que els catalans tenim una llengua molt rica, antiga i
moderna, molt ben estructurada, apta per a tot ús i que no té res a envejar a
les llengües més multitudinàries i actuals. La qual els catalans no estimem.
Llengua que ha travessat temporades de persecució de part de bàrbars, i ella ha
continuat vivint sense ferida i tan viva, que és un miracle. Mai havia estat tan
malament com al present, però. Cal que ens n’adonem i aportem el nostre granet
d’arena a recuperar-la, netejar-la i vigoritzar-la. La pena és la nostra
indiferència ─en molts casos
l’agressivitat dels mateixos catalans, el nostre tant-se-me’n-fum, aquell odi
que mostrem quan algú ens parla de millorar-la. Quan hauríem de defensar-la amb
les mossegades que defensem els nostres euros. Aquell auto odi estrany, amb
grossa estranyesa.
Ara voldria referir-me
a aquell aspecte de la mena de menyspreu que inclou donar preferència a paraules
manllevades i arraconar les nostres, castisses i tant o més expressives. El
nostre idioma té de tot i no li cal agenollar-se davant una altra llengua,
captant-li mots com un indigent. L’única raó que hi tenim és que la paraula
manllevada l’hem dita tota la vida i hi estem molt acomodats. De vegades es
tracta de mots que han pres volada internacional, i el català resta enrere,
esquifit, provincià, arraconadet. Es fer barretada a la llengua que ens ha fet,
i que ens fa tant de mal, donar-li preferència i enviar el nostre mot viu al
prestatge del diccionari, que s’hi estigui com un fòssil. Per no fer-nos llargs,
ens situarem en uns pocs casos:
“Barco”, per vaixell, nau, bot, bastiment. O el seu específic: vapor, transatlàntic, creuer,
paquebot.
“Bones” (“buenas”), per bon dia, bona tarda, bona vesprada, bon
vespre, bona nit (no n’hi ha cap de plural, carpe
diem).
“Burro”, (que no fa cap
cara de ser català d’arrel, ni que el registri el Fabra i sigui antic), per ruc, ase, somer, somera ─aquest
utilitzat com a genèric, neutre.
“Cachondo”, per eixerit, castís, trempat,
“Cachondeo”, per comèdia, burla, conya, rialla, rifada,
befa.
“Capullo”, per babau, albat, llanut, enze, innocent,
bonifaci, toix, tanoca.
“Carpa”, per envelat,
tendal.
“Comando”, escamot, piquet No són químicament iguals, però més val
eixamplar que manllevar. Solucionem les coses a
casa.
“Gamberro”, per galifardeu, brivall, brètol, bordissot,
gambirot, entremaliat, esquinçat, destraler, vàndal,
tifa.
“Gilipolla”, per ruc, capderuc,
beneit, ximple, llondro, totxo, curt, curt de gambals,
capsigrany.
“Guapo”, per bell, formós, ben
plantat, eixerit, bonic, a: Barcelona, posa’t bonica! Posa’t bella!
Posa’t eixerida!
“Guarro”, per porc, llord, garrí,
bacó, porc d’estaca, potiner.
“Jefe”, per mestre, l’amo. Cap a recer, mestre? Com esteu,
l’amo?
“Novio”
per xicot, promès, nuvi,
galindoi.
“Patada”, per puntada, puntada de peu,
potada.
“Tornado”, per remolí, mànega,
tromba, tartalló. (El Fabra registra “tornado”, però com a mot manllevat i
fenomen exòtic).
“Tío”, per paio, noi, xicot, subjecte ─brivall,
marrec.
“Vivenda”, per habitatge, mansió,
casa, torra, torre, masia, mas.
“Burro”, “comando”,
“gamberro”, “guapo”, els admet el nou diccionari, però va
contra mateix de la seva norma fonamental que “no serà admès un mot estranger,
si en català ja tenim el corresponent amb el igual significat”. Per tant, són
espuris i no fan cap falta a la llengua.
Fa la impressió
que en tots els casos que esmentem no hi ha consciència de l’esplet que enviem a
pondre, introduint mots castellans que els prenen el
lloc.
N’hi ha més,
però hi ha més dies que
llonganisses.