Butlletí número 862
(dimarts 17/09/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
Sumari
1) La maldestra reforma de les
Balears
2) Ponç Feliu –
En autobús, taxi i
vaixell
3) Jaume Corbera –
L'Europa
lingüística
5) Jordi Arraut – El lliri
a la mà
6) Entrevista a Òscar Escuder, President de
.
.
La maldestra
reforma de les Balears
El Punt Avui,
Editorial, 9 de setembre del 2013
La ràpida
reacció del govern popular de les Illes Balears per esquivar la suspensió
cautelar judicial del Tractament Integrat de Llengües revela l'autèntic objectiu
de la reforma, que no és altre que la liquidació del català. La iniciativa del
govern de José Ramón Bauzá intenta implantar en el curs escolar que ara comença
una educació trilingüe en català, espanyol i anglès. Una reforma inatacable, si
realment respongués a l'objectiu d'estendre el coneixement de les llengües; però
la realitat és que es persegueix –sense dissimul, aquest cop– la dilució i
destrucció del català.
Cal parar esment
en les raons que van portar el Tribunal Superior de les Illes Balears a
suspendre cautelarment la reforma divendres passat, responent a un recurs dels
sindicats d'educadors STEI i UGT. No va ser tant la necessitat d'evitar danys
mentre es valora el fons de la qüestió, sinó el fet que la reforma és maldestra
i que està feta sense respectar el protocol legal mínim. El tribunal diu, en
aquest sentit: “En un estat de dret el fi no justifica els mitjans, sinó que com
a respecte als principis de legalitat i jerarquia normativa s'han de complir
escrupolosament els mandats constitucions i
legals.”
Però el govern de Bauzá no es va donar per entès i ràpidament va improvisar un decret llei. El govern popular de les Balears ignora que els canvis en l'educació són de lenta aplicació i resultats, fins i tot quan tenen el beneplàcit i el suport de tota la comunitat educativa. Doncs bé: ara resulta que l'escenari és tot el contrari. El govern balear actua com els governants del pitjor franquisme, que creien que amb un edicte n'hi havia prou per canviar la realitat.
En autobús,
taxi i vaixell
Ponç Feliu
El Punt Avui, 3 de
setembre del 2013
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/674333-en-autobus-taxi-i-vaixell.html
Sevilla. Una
amiga meva visitava amb una companya la ciutat en un autobús, en la part
davantera i prop del conductor. Parlaven en català i al cap d'una estona tal
conductor els va preguntar: “Señoras, hablan vds. en catalán porque es su
costumbre o para joderme?” Jo sabia de l'agilitat mental de l'amiga, que va
permetre contestar-li: “Evidentemente, sólo para joderle, cosa mucho más
importante que hablar en lengua tan rara de su bonita
ciudad.”
Madrid. Un altre
conegut meu, advocat, agafa un taxi. Durant el recorregut, el telefonen del seu
despatx de Girona, i s'inicia una conversa. Al cap d'una estona, el taxista,
molt molest, li diu: “Lo siento, en mi taxi no se habla catalán. Haga el
favor de bajar; no le cobro nada.”
Mar Bàltic. En
un creuer, quatre parelles catalanes sopen. Si bé parlen en català, a l'hora de
la comanda s'adrecen al cambrer, sud-americà, en castellà. De la taula del
costat s'aixequen uns altres passatgers que ja han sopat. En sortir, els
comenten: “Para poder comer sí que habláis en
español.”
Tots tres
comportaments tenen com a denominador comú:
a) Que cap dels
catalanoparlants dialogava amb cap dels tan profundament agreujats, que, en
conseqüència, no podien invocar allò de la mala
educación.
b) Que la seva
reacció no fou immediata (gairebé al final del trajecte tant en autobús com en
taxi i havent ja sopat en el creuer), cosa que suggereix una tolerància
inicial que va minvant en anar escoltant l'altra parla, fins a esdevenir
irritació acumulativa i, finalment, fet
mortificant.
Estat de
mortificació que no s'hauria generat mai si els mateixos actors haguessin
parlat, per exemple, en xinès, ja que s'hauria considerat natural aquesta
llengua en un ciutadà de tal nació, concepte aquest darrer tremendament
important per als devots del “nacionalisme d'estat” (que, per cert, mai és
presentat com a tal, sinó negat i substituït pel terme “patriotisme
constitucional”, ja que queda reservat el “nacionalisme” com a substantiu i
“l'excloent” com a adjectiu als de caire “perifèric”, sempre aberrants), un
nacionalisme d'estat que disposa de mecanismes formidables per penetrar
profundament en el moll de l'os dels seus súbdits (sovint, imperceptiblement).
Per això, Anne
Marie Thiesse assenyala: “El sentiment nacional només és espontani quan ha estat
fortament interioritzat; és necessari que abans hagi estat ensenyat.” Aquells
creueristes, el conductor d'autobús i el taxista creuen que Espanya és una única
nació del tot consolidada, de pedra picada, i que a una única nació li
correspon, en conseqüència, una única llengua, i per tant no hi ha pitjor
espanyol que aquell que no parla la “llengua
comuna”.
I si el
nacionalisme d'Estat és consubstancial a qualsevol país en possessió de
l'esmentat estat, en el cas d'Espanya la cosa s'ha exasperat per allò de
“
Com va
assenyalar Harold Laswell, “nació feliç és sens dubte aquella que mai té cap
pensament sobre si mateixa”, als antípodes, doncs, del pensament recurrent de
Madariaga, Américo Castro, Ortega y Gasset, Sánchez Albornoz, Unamuno i molts
altres d'actuals de menor volada, que, amb l'esperit “doliente”, escriuen
tan agònicament sobre la nación española, sabent en el racó més analític
del seu cervell que tal “única nació” té molt més de ficció que de
realitat.
3)
Jaume
Corbera
Indirecte.cat, 9 de
setembre del 2013
http://in.directe.cat:80/jaume-corbera/blog/10693/leuropa-linguistica
4)
Diploma de
Postgrau en Llengua Catalana: Correcció de Textos Orals i Escrits. Universitat
de Girona
Data inici:
27/09/2013
Aquest programa
correspon a l'adaptació i actualització dels programes d'aquest mateix àmbit
(Màster en Lingüística Aplicada, Diploma de Postgrau en Llengua Catalana:
Estàndards, Correcció i Planificació, i Diploma de Postgrau en Planificació
Lingüística) dels cursos 1999-2002. És també la versió actualitzada del Diploma
de Postgrau en Llengua Catalana: Correcció de Textos Orals i Escrits que s'ha
dut a terme el curs 2011-2012 i el 2012-2013, amb considerable èxit de
participants, els quals han demostrat la seva satisfacció pel que fa al
contingut i desenvolupament.
Aquest diploma
de postgrau es concep des d'un punt de vista totalment professionalitzador. Es
pretén oferir una formació exhaustiva en tots els camps de la correcció de
textos que permeti a les persones interessades accedir al món del treball
relacionat amb plenes garanties. Per facilitar l'assistència de les persones
interessades al diploma de postgrau, es planteja fer les classes els divendres a
la tarda i els dissabtes al matí; d'aquesta manera, les persones que treballen
durant la setmana podran fer el postgrau els caps de setmana. Així mateix, es
treballa assíduament amb el moodle en fòrums i tutories
personalitzades.
Requisits
d'admissió
Llicenciat o
graduat en els àmbits de la filologia, la traducció i la
interpretació.
Llicenciat o
graduat en disciplines afins i que tinguin en certificat de coneixement superior
de llengua catalana o equivalents.
Altres
requisits:
Les persones que
no tinguin cap titulació o en tinguin alguna de no relacionada amb el camp de la
llengua hauran d'acreditar una experiència de com a mínim dos anys en el camp de
la correcció de textos en llengua catalana.
Només s'admetrà
persones sense titulació universitària si demostren experiència en el camp de la
correcció i tenen el certificat de coneixements superiors de llengua catalana.
La direcció del curs valorarà cada cas un per un i s'atribueix la potestat
d'admetre o no la sol·licitud.
Nota: qui no
disposi de títol universitari previ, tindrà dret a rebre, amb les mateixes
condicions, un certificat d'assistència lliurat per
5)
El Punt Avui, El lector escriu, 4 de setembre del
2013
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/674650-el-lliri-a-la-ma.html
Fa temps tenia una companya de feina que no pronunciava les esses sonores. Com que els seus pares no eren catalans, jo pensava que no havia pogut aprendre aquest so i ho trobava normal. Al cap i a la fi, la feina no exigia una dicció perfecta, per tant, se li podia admetre. Ara bé, un dia, per atzar, va sortir el tema i em va demostrar que podia pronunciar perfectament. “Rosa”, “casa”, em va repetir amb una sonoritat inconfusible. Jo creia que no podia –era un ingenu–, el cert és que no volia. Podria interpretar el fet, però ho deixo per al lector. En el que vull insistir és que, moltes vegades, no és que no puguin (parlar català, deixar fer-nos referèndums, augmentar les transferències, etc.), el que passa és que no volen, per un irracional sentiment de rebuig i una positiva acció d'espoli. Cada vegada que veiem certs espanyols, hem de pensar en ells com els-qui-no-els-dóna-la-gana, no anem amb el lliri a la mà. I en relació a nosaltres, què hem de pensar?, que som els-qui-sí-ens-dóna-la-gana; a part de no ser ingenus, hem de ser, també, assertius.
6)
Entrevista a Òscar
Escuder, President de
El Punt Avui, 1 d'agost del
2013
–
Intentem que el català sigui una
llengua normalitzada en tots els àmbits. I com que no tenim una vareta màgica
per fer-ho de cop, al llarg d'aquests vint anys hem estudiat allà on hem tingut
possibilitats i capacitat, i hem intentat millorar situacions puntuals. Les
nostres tres grans potes són la socioeconòmica, la política i la immigració, si
bé hem treballat també en altres àrees, com ara cinema i
universitats.
La principal amenaça al català són
els immigrats? O, més ben dit, la nostra actitud amb ells?
–
Els
nouvinguts s'adapten al que els fa més fàcil la vida, i si han d'aprendre català
l'aprenen. De fet, en els últims anys ha tingut una gran incorporació de nous
parlants que venien de l'espanyol o de les llengües de la nova immigració. No
els veiem com a amenaça. En canvi sí que ho pot ser que no siguem prou clars a
l'hora de fer-los veure que aquí hi ha més de 200 llengües, però n'hem de tenir
una de comuna que no pot ser altra que el català, sense que ningú hagi de
renunciar a la seva. Tenir tantes llengües, a més de ser una riquesa cultural,
genera també oportunitats econòmiques que, si som espavilats, com a país cal
saber aprofitar.
Un estat és l'única garantia per a
la supervivència del català?
–
En
teoria no, a la pràctica sí. Sabem que hi ha estats plurilingües al món
civilitzat (Suïssa, el Canadà, Suècia, Bèlgica...) on es desenvolupen lleis i la
gent pot viure normalment en les seves llengües. El d'aquí, però, no té altra
intenció que uniformitzar-se a l'entorn de la llengua espanyola, i mantenir-nos
en el millor dels casos com a cosa folklòrica. I no ho podem
permetre.
Al juny vau presentar un informe amb
40 casos de vexacions en els últims anys al català. Encara és lluny la
normalització?
–
Sí,
molt lluny, malauradament, i no sé si ens hi apropem, depèn d'on posis el punt
de partida. Jo sóc del 1968, i els meus primers anys d'escolarització van ser
sempre en espanyol: si hi comparo la dels meus fills és evident que en 40 anys
hem avançat. Ara bé, no som on hauríem de ser. Des del 2000, se suposa que ja
amb una democràcia consolidada, no m'atreveixo a dir que anem enrere, però més
enllà d'aspectes puntuals, tampoc endavant; en sentit ampli estem estancats.
Encara es produeixen situacions del tot anòmales per a un país
democràtic.
La llei Wert és un retrocés sobre
una mesura que s'ha aplicat amb èxit des de fa 30 anys...
–
Evidentment seria un retrocés si
s'apliqués. Però esperem que quan s'hagi de posar en pràctica ja no hi
siguem.
Si no, caldria la
insubmissió?
–
Caldria
qualsevol cosa que impedís que els nens tinguessin el dret a la ignorància i la
fractura per raó de llengua. Hem aconseguit una societat bastant homogènia
tenint en compte la multiplicitat de llocs d'origen, i en 30 anys la immersió no
ha generat cap conflicte. Que d'un milió d'escolaritzats, segons l'any, hi hagi
entre mitja dotzena i dotzena i mitja de queixes dels pares, és molt
significatiu. Que per ells s'estigui fent tot aquest canvi, i al País Valencià
n'hi hagi 40.000 que han demanat l'escola en valencià i no se'ls hagi donat cap
possibilitat real, evidencia que l'Estat tracta el català com una llengua de
segona.
Assistim a un atac premeditat arreu
dels Països Catalans?
–
Ara
coincideixen diverses mesures, però hi ha documents de l'època de Jaume I en què
els castellans ja trobaven estrany que els catalans volguessin parlar en català,
o sigui que això és una continuïtat. Ara se senten forts i tenen la intenció de
fer-ho al preu que sigui: que els infants siguin ignorants respecte als
companys, o de fer el ridícul amb
Quina llengua oficial ha de tenir
–
És molt
complex. D'entrada, en un estat català seran els polítics sorgits de la voluntat
democràtica els que legislaran el que els sembli adient. Serà el primer cop que
podran fer-ho sense interferències externes, i això sol ja és un gran què. El
que és clar és que el català ha de ser la llengua nacional, pròpia i oficial a
tots els efectes, però també ens sembla evident que la història ha anat com ha
anat, i en un estat nou no podem defensar fer als altres el que no ens ha
agradat que ens fessin. No volem que ningú se senti discriminat per raó de
llengua, i és evident que l'espanyol haurà de merèixer un estatus especial. I no
sols això: hauríem d'aspirar que tothom sabés l'anglès, i potenciar
l'aprenentatge de tantes altres llengües com sigui
possible.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça
infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací