Sí, aquesta tàctica de “guerra” és ben coneguda; i si la famosa màxima llatina ens deia allò de “divideix i venceràs”, el que fa a hores d'ara l'estat espanyol és precisament això: separar —abans que hom seguesca l'exemple— i atacar i “descatalanitzar” aquests territoris que, lògicament i en teoria, han de ser més dèbils i vulnerables. Realment seria terrible per a Espanya, sobretot econòmicament, que el catalanisme independentista s'estenguera per tots els llocs que comparteixen aquesta mateixa llengua.

 Després —o alhora— ja vindrà el moment d'agredir per tots els mitjans els propis territoris catalans en un sentit administratiu i històric més estricte del terme.

 De moment, ja estem contemplant, gairebé bocabadats, com cau tota una allau de lleis i prohibicions que tracten de limitar, o senzillament eliminar la llengua catalana. Aquest darrer factor és essencial en tot aquest assumpte, car el catalanisme ha nascut i té la seua principal raó de ser en la defensa de la llengua i a evitar que la dels veïns de l'oest acabe englotint-la i suprimint-la.

 Açò ha ocorregut a l'Aragó i la seua coneguda Franja de Ponent, on s'han inventat —sense cap sentit del ridícul, val a dir; que d'això en saben a bastament els polítics del PP quan dirigeixen les seues mirades cap a un possible electorat de poca capacitat intel·lectual— una nova denominació de l'idioma ací parlat, que a partir d'ara deixarà d'anomenar-se com el que qualsevol bon filòleg sap que és: català. Agg, maleïda i esfereïdora paraula! Lapao i descanseu en pau!...

 Per descomptat, també ha succeït al País Valencià. Però ací això no és cap novetat; ja forma part de les tradicions i els  costums espanyols fotre, desvirtuar i anorrear la cultura i la llengua dels valencians. Milers d'alumnes sense dret a estudiar en la llengua pròpia, prohibició d'emetre la TV3, sancions, insults o detencions per parlar en valencià a les autoritats, i un llarg etcètera de despropòsits i injustícies encarades sempre a desvalencianitzar, descatalanitzar o espanyolitzar el “Levante feliz” i servil.

 I també passa ara a les Illes Balears, on el govern esPPanyolíssim de José Ramón Bauzà ha suprimit el decret de mínims a l'ensenyament, destituint aquells directors dels centres escolars —d'una manera que recorda el franquisme—, que no hagen acatat les seues ordres, i ha atacat la unitat de la llengua catalana.

 Tot açò succeeix en els diguem-ne “territoris exteriors”, però aquesta guerra té molts fronts oberts, i els camps de batalla són múltiples i variats, perquè a l'interior, és a dir, a Catalunya, l'anomenada llei Wert ja s'encarrega de malmetre tot el que el Parlament i la Generalitat vénen realitzant des de fa anys i panys.

 Amb una sola llei, aquest ministre de cultura es carrega de manera fulminant la immersió lingüística que ha estat vista fins ara com un model d'èxit i diligència dins del món de l'ensenyament.   

 Tot açò que hem esmentat fins ara en aquest escrit forma part, d'una manera ben evident, de tota una estratègia, diríem que bèl·lica, que per molt barroera, desficaciada i, fins i tot, grotesca que ens semble, no per això ha de ser menys efectiva, perillosa i condemnable.

 I sí, diem condemnable, perquè és el que ens sembla, si més no, des d'un punt de vista ètic i democràtic. No hem d'oblidar que, al capdavall, el d'independència no deixa de ser la manifestació d'un desig sentit per gran part del poble català. Quin Estat té dret a prohibir un sentir —el de l'autodeterminació— expressat d'una forma lliure i democràtica? Un desig, per cert, reconegut internacionalment per l'Organització de les Nacions Unides.

 Si els catalans volen o volem (i utilitze la 1ª persona del present d'indicatiu en plural perquè em considere cultural i històricament vinculat, com a valencià que sóc, als Països Catalans), ningú no té dret a oposar-s'hi.

 Així doncs, i acabe ja, en les nostres mans està decidir què hem de fer amb la nostra terra, la nostra cultura i els nostres descendents.

 Que ningú ens furte a  quest dret fonamental per a qualsevol poble i persona que vulguen considerar-se lliures i dignes de decidir sobre el seu futur.