marina
Llonganissa roja de
volta.
|
–Posa’m una marina, una poltrota i quarta i mitja
d’andoles. –¿Hui no vols blanquets? –No, hui no. |
La
marina s’elabora de la manera següent:
Es
capolen finament tres parts de magre de porc i una de cansalada, també de porc.
Se li afig pebre roig, pebre negre, clavell –també anomenat clau d’espècie– i
sal. Es pasta tot ben pastat i s’embotix en un budell de corder més aïna
grosset. Les marines es fan d’uns quaranta centímetres de longitud i es pengen
del fil que unix els dos extrems, amb la qual cosa prenen la forma de ferradura
que les caracteritza.
Aquesta denominació és d’us habitual en el parlar
d’Alcoi.
marxa
1)
Norma
d’actuació.
En aquesta accepció
l’empra Enric Valor en la seua prosa literària. En la novel·
|
–Els diumenges quina marxa duen vostès? –Jo, i tots els meus, santifiquem el diumenge. I no perquè siga
molt afectat a l’Església. Complim i prou. Molts, ara en temps de batuda,
ben catòlics i tot, diuen que no poden aturar, que pot venir mal oratge...
Romanços! Jo trobe que un dia o dos més o menys no hi fa. Es matina més
entre setmana i en pau. –Però el forn... –El forn i altres feinetes de casa, això és una distracció; no ho
veiem com a treball. –A la meua mare li deu agradar aixa marxa de vostès. No crec que
consenta que es treballe en diumenge al nostre
mas. |
2)
Costum de fer una
cosa d’una manera determinada.
|
A mi no m’agraden els imprevistos, les sorpreses i les aventures.
Jo, la meua marxa i
avant. |
En
aquesta accepció s’usa, molt sovint, en diminutiu. En la novel·
|
El meu treball rutlava: era la diària marxeta amb interès, amb
il·lusió. |
En la
mateixa novel·la, una miqueta més avant:
|
No volia destorbar, o el menys possible, la marxeta de
l’oficina. |
I més
avant encara:
|
Les cartes no eren perilloses; ni les de casa ni les poques
d’Irene, no parlaven mai ni de la guerra ni de la política; en algunes, de
coses econòmiques menors com els diners que tenien o no tenien a casa per
a la marxeta diària. |
Quan em vaig posar a estudiar el català al Japó, l'any 1983, no hi havia materials didàctics en japonès. Havia d'estudiar amb llibres escrits en anglès o en castellà. Seria bonic si pogués dir que, davant d'aquella situació, vaig jurar que algun dia jo mateix escriuria manuals i diccionaris perquè els altres japonesos poguessin estudiar el català en la nostra pròpia llengua. Però no era així. No em va passar pel cap ni un moment una idea tan agosarada. Estava prou ocupat memoritzant la conjugació complicada dels verbs irregulars i la combinació increïblement diversificada dels pronoms febles catalans.
Al cap d'uns anys, se'm va presentar l'oportunitat d'escriure una introducció a la gramàtica catalana. Jo sabia millor que ningú que no estava prou preparat per a allò. Però ho vaig acceptar, dient-me: "Ets l'estudiant més avançat al Japó i, a més a més, si deixes escapar aquesta oportunitat vés a saber quan se'n tornarà a presentar una altra d'igual". Era una mena de malabarisme escriure un manual de gramàtica mentre estudiava la llengua.
Per aprendre una llengua estrangera d'una manera més o menys autodidacta calen com a mínim un manual de gramàtica, un diccionari llengua X - japonès i un altre diccionari japonès - llengua X. Un cop feta la introducció a la gramàtica catalana, em vaig posar a compilar el diccionari català-japonès. Com es pot imaginar, fer un diccionari és bastant més complicat. Vaig trigar uns deu anys (naturalment combinant-ho amb altres treballs) a publicar el Diccionari català-japonès . El nostre fill petit, en Kei, que tenia 3 anys quan vaig començar i que es queixava que dedicava massa temps al diccionari, ja té 23 anys! Al cap d'uns anys de la publicació del diccionari, vaig poder publicar el Diccionari japonès-català.
Naturalment, n'estava content, però hi havia un problema: són diccionaris molt gruixuts, pesats i sobretot molt cars. Costen uns 300 euros cadascun! És normal que costin més els diccionaris de les llengües menys estudiades, però 300 euros per un diccionari són massa diners per a un estudiant. Són més aviat per a les biblioteques. Perquè hi hagués més estudiants de català al Japó, era imprescindible un diccionari de dues direccions en un volum que fos més fàcil de portar i que costés menys. I aquest problema es va solucionar, com he dit abans, fa poc.
Ara passo a presentar la situació de l'ensenyament del català. Quan hi ha voluntat i materials necessaris, es pot aprendre una llengua sol. Evidentment, però, és millor que hi hagi algú que et dirigeixi en l'estudi al teu país, tot i que això no sempre és fàcil quan es tracta d'una llengua minoritària. Des de fa 3 anys el Japó és un dels països afortunats on s'imparteixen classes de català. Aquestes classes de la llengua i la cultura catalanes es donen a la nostra universitat, la Universitat Hosei a Tòquio, amb la subvenció íntegra de l'Institut Ramon Llull. Les dues classes setmanals van a càrrec de la professora Raquel Vila i apleguen una vintena d'estudiants. Que jo sàpiga, la nostra universitat és la primera al Japó on s'imparteixen classes de català d'una manera regular i com a assignatura oficial.
A part, dirigeixo un cercle de lectura de la literatura catalana obert per a tothom. És un lloc d'estudi per als estudiants avançats i hi llegim i comentem les novel·les catalanes. Actualment comptem amb una desena de participants, entre els quals hi ha una parella jubilada que va participar en les Estades Lingüístiques a Gironella patrocinades per l'Institut Ramon Llull. Van tenir-hi unes experiències inoblidables amb joves de diferents nacionalitats. Els esforços que fa aquesta parella malgrat la seva edat són realment admirables.
Bé, encara són llavors petites, però qui sap si algun dia creixeran arbres robustos dels estudis catalans.
7)