InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 154 (divendres 23/08/2013) -
Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
SUMARI
1) Eugeni S. Reig - mampresa
2) Eugeni S. Reig - ¡màquina arrere, porc al corral!
3) Antoni Llull Martí - Més diferències entre
llengües
4) Pere Ortís - Quina llengua, en l’Estat Català
Lliure?
5) Magí Camps - S'atansen les vacances
6) Tudi Torró - PPEV I PPEC, l’estratègia de la
confusió
7) Jaume Fèbregas - La llengua pròpia de Catalunya i els mites de
l'espanyolisme
8) Marta Rollan - Un
altre petonet al cinema
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
mampresa
Acció o obra que
hom mamprén, especialment si és complexa, feixuga, complicada, difícil
d’aconseguir que arribe a vènit.
Mare de Déu Senyor ¿tu saps la mampresa que has agarrat? Això és
una faena de moros. Et moriràs i no ho hauràs
acabat. |
En la Geografia
elemental del regne de València d’Emili Beüt i Belenguer podem
llegir:
Si recordem aquells
temps en que les naus valencianes solcaven el Mare
Nostrum dispostes a les més grans mampreses, observarem que els hòmens
pergueren les seues aptituds marítimes. |
En la conferència
Viatgers literaris a València de Lluís Guarner
trobem:
Metge de professió, va ser bon geògraf i astrònom i intervingué en
diverses mampreses
científiques. |
Andreu Monsó Nogués
en el seu llibre Sang a la Ribera sobre el martiri de Sant Bernat d'Alzira i les seues germanes,
diu:
Els almoràvits no foren el que el poble peninsular esperava, i
prompte es cercà alliberar-se dels que esdevingueren amos de vides i
hisendes. Les mampreses costaren rius de sang, però es feren realitat
els taifes; i els peninsulars, sense unitat encara, portaren els
rems de tota governació. |
En la narració
curta Rapsòdia tràgica de Jordi Valor llegim:
Però no acabaren allí les calamitats del pobre tallista. L’amo del
taller on treballava, més amic de borines i fartades que de capficar-se en
els assumptes de la seua mampresa, acabà per fer
fallida. |
En valencià també es diu:
empresa
La llengua estàndard sol
emprar: empresa
En castellà es diu:
empresa
NOTA
:
- Beüt i Belenguer, Emili, Geografia elemental del regne de
València (Edicions Marí
Montañana, València, 1971, pàg. 87)
- Monsó Nogués, Andreu, Sang a la Ribera
(Editorial Torre, València, 1959, pàg. 7)
- Guarner Pérez, Lluís, Viatgers literaris a
València (Lo Rat Penat, València, 1966, pàg.17) Conferència pronunciada amb
motiu de la clausura dels cursos de llengua i literatura valenciana de Lo Rat
Penat el dia 20 de juny de 1965
- Valor i Serra, Jordi, Rapsòdia tràgica
dins Narracions alacantines de muntanya i voramar (Editorial Sicània,
València, 1959, pàgs. 120 i 121)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
¡màquina arrere, porc al corral!
Expressió que
s’usa per a indicar l’avortament d’una acció mampresa.
–Si t’encabotes en insistir, damunt de perdre el juí, ¡que el
perdràs!, et tocarà pagar les costes.
–Res, ¡màquina arrere, porc al corral! En esta vida no es pot
guanyar sempre. |
Aquesta expressió s’usa en la Marina Baixa.
En valencià també es diu: marxa arrere
La llengua
estàndard sol emprar: marxa enrere
En castellà es diu:
marcha
atrás
NOTA: Done les
gràcies a Francesc-Xavier Llorca Ibi per la seua
ajuda.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES
PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma,
2009, pàg. 43)
Més diferències entre
llengües
Antoni Llull Martí
Deia la setmana passada que hi ha llengües que no tenen flexió verbal, o
no tenen
articles, o altres parts de l’oració que en la nostra són tan imprescindibles,
però que totes
serveixen per a la comunicació humana i estan perfectament adaptades a les necessitats
de la comunitat en les quals són parlades. Però no tan sols hi ha notables
diferències entre llengües pertanyents a famílies o grups lingüístics distints, sinó
fins i tot entre llengües germanes com ho són totes les sortides del llatí. Pel que
fa als verbs, recordem que la nostra conjugació perifràstica (jo vaig anar, tu
vares veure, etc.) no existeix en castellà ni en cap altra llengua romànica. L’estudi
d’una llengua que desconeixem és, sobre tot al principi, una font de
sorpreses.
També
solem pensar que en tot sistema verbal i ha d’haver tres temps: passat,
present i
futur, i no sempre és així. En la conjugació dels verbs en alemany i en anglès no hi ha futur.
I com s’arreglen per expressar una cosa que ha de venir? Idò per mitjà d’un
verb auxiliar, que en el cas de l’anglès, com molts de lectors deuen saber, pot
esser shall, ‘deure’ o will, ‘voler’, amb els quals es dóna
la
circumstància que es pot matisar la significació de futur. Qui diu I shall
come, que
literalment seria ‘jo he de venir’, vol dir ‘vendré’, amb un sentit d’obligació;
mentre que si
diu I will come, literalment ‘jo vull venir’, vol dir igualment
‘vendré’, però
mostrant que vendrà de gust, no perquè s’hi senti obligat o qualcú l’hi
obligui.
Una
altra idea preconcebuda és que en les llengües que utilitzen article,
aquest ha
d’anar sempre a davant del nom. Però es dóna el cas que en una llengua
de la mateixa
família a la qual pertany la nostra, la romanesa, l’article es col·loca a darrera el nom.
Per exemple: om ‘home’, omul ‘l’home’; elev ‘alumne’,
elevul
‘l’alumne’.
Pel que fa a les preposicions, hom està igualment inclinat a creure que la seva posició
ha d’esser sempre a davant (per això és diuen pre...), però en anglès hi ha moltes
locucions verbals que la duen a darrera. Per exemple: nosaltres deim d’on vens?
i els anglesos, per demanar la mateixa cosa, where do you come
from?, que
és com si diguéssim «on véns tu de?». D’altra banda, els anglesos tenen una sola
forma d’article definit, the, que val per tots els gèneres i nombres, mentre que els
alemanys en tenen, de formes d’article, corresponents a tres gèneres: masculí,
femení i neutre, els quals, a més, han de concordar amb el substantiu en gènere,
nombre i cas.
4)
Quina llengua, en l’Estat
Català Lliure?
Pere Ortís
Han saltat uns quants a la palestra defensant la seva opinió sobre
aquest tema vidriós. I han cobert la gamma de matisos sobre la decisió que
caldrà prendre, matisos que van des del més pintoresc, passant pel més miop,
fins al més obvi i que no té retop. Ideal com a entreteniment i matador de
temps, per a ells, i segons per a quin lector. Creuria que en alguna opinió hi
tenen a veure els anys que hem passat sota la sola de la sabata d’un estrany
─els anys que hi ha passat la nostra pobra llengua esclafada i que han deixat la
marca en el subconscient del ciutadà, anys que, per dir-ho clar, han estat
devastadors de criteris Bé, sí, una vegada lliures, necessitarem gavadals de
control i de seny ─factor aquest darrer tan nostre, que hem fet anar més aviat
per a acovardir-nos i blegar-nos davant les imposicions de l’amo. Si analitzem
aquest particular amb justesa, veurem que d’aquesta vexació no n’hem estat mai
reparats, ni n’hem vist enlloc un penediment, ans tot al contrari. El clam pels
greuges rebuts, com a ciutadans i com a llengua, clama justícia al
cel.
Jo crec que la qüestió de les llengües,
i en quina mesura cada llengua, l’hauríem de judicar, i de fer-hi propòsits,
després d’aplicar-li un oportú distinguo. Distingim entre si la llengua
castellana es mereix de part de la catalana cap bon tractament i si hi haurà una
conveniència de tenir-la, si més no i malgrat tot, com una assignatura a
l’escola, pel nostre bé i pel bé de tots. De merèixer, la castellana, no se’n
mereix cap, d’atenció de part nostra, insistim-hi. Ni en aquesta conjuntura, ni
mai. Atesa la persecució de bàrbars de la llengua, implacable i de tant de
temps, a càrrec del govern central i d’espanyols, és clar que de mèrits a favor
seu no n’han fet cap perquè a casa nostra hi siguin ben atesos. I ara només
caldria deixar-los continuar aquí amb la veu cantant respecte a un valor
fonamental com és la llengua, ànima del nostre poble. Sap greu haver de dir-ho,
però és així mateix.
Per tant, cal que mantinguem la sang
freda i procedim amb saviesa en aquesta qüestió. Guiem-nos pel sentit comú i pel
dret natural que és base de la dignitat de tot poble. Deixant-nos de romanços i
de repèls que no duen aumon, fem la llengua catalana reina de casa nostra i
reconeguem-li allò a què té dret per simple naixença. I si ho analitzem amb
repòs i sinceritat, veurem que el món ho vol, com ho vol per a qualsevol altra
llengua a casa seva. De fet, el món ens espia, en aquest tràngol, i exigeix que
estiguem a l’altura ─Spectaculum facti
sumus hominibus, hem esdevingut un espectacle per als homes, a veure què
fem, si tenim caràcter i dignitat de decidits i de savis.
Reflexions que menen a concloure que
ella ha de ser l’única oficial en l’Estat Català Lliure. És a dir, que hi regni
en solitari i en plenitud de drets La Llengua Catalana Reina, a
Catalunya, i prou. D’acord que els catalans hem de tenir cor i seny oberts a
deixar enriquir el ciutadà amb el coneixement d’altres llengües parlades al món
d’avui, sí. Això redundarà en benefici de tots. Serà un ingredient més de
la Catalunya
gran.
I pel que fa a les persones ─ja que hi
som─, diguem que ens mereixen tot el respecte i que aquest serà els substrat del
tractament que els dispensem ─deixant de banda tots els ressentiments pels atacs
i els insults rebuts. Tenim els braços oberts a tot aquell que estigui amb
nosaltres i vulgui esdevenir català i parlar la nostra llengua. A l’altra banda
d’aquesta disposició humana nostra, també hi ha la gamma d’actituds de catalans
i de no catalans que han menyspreat la llengua i s’han oposat aferrissadament a
la nostra plena Sobirania. El nostre lema és que les persones i la llengua fan
una única dignitat, la qual valorem per damunt de tot. Estem disposats a fer
creu i ratlla amb el passat. Però de cara a un esdevenidor sincer i respectuós,
de part del local i l’immigrant.
Catalunya és per a tots, sí. Per a tots
aquells que l’estimin, li estimin la llengua i, vivint-hi, la vulguin Lliure i
Sobirana. Segur que no trobaríem altra fórmula per a la pau, per al benestar i
el progrés. Que tothom s’hi emmiralli. I decideixi.
Però enemics, dintre casa nostra,
elements que odiïn la nació i la parla, no pas més, eh? Que és llei i sentit
universals.
5)
Article publicat en el diari LA
VANGUARDIA dilluns 8 de juliol del
2013
S'atansen les vacances
Magí Camps
Visiteu els malalts, diu una de les obres de misericòrdia. I els de la
colla, alumnes dels maristes, quan vam saber que la noia més guapa de l'escola
de monges veïna estava malalta, la vam anar a visitar ordenadament i en petits
grups. La mare, amb un castellà precari, quan l'interlocutor era
castellanoparlant, li deia: "Acuéstate, que no se encomana".
Aquest cap de setmana sembla que finalment ha esclatat l'estiu i les
vacances s'acosten. Hem de dir que s'acosten o que s'apropen? O potser que
s'atansen? Avui, la majoria dels parlants fan anar el verb apropar, un verb
catalaníssim però, al capdavall, un invent. Companys d'altres mitjans ja han
parlat d'aquest fenomen curiós. Com que les coses les tenim a prop o lluny, quan
n'hem de fer el verb diem apropar i allunyar. És el cervell que fa aquestes
progressions, però s'oblida que el verb ja el teníem i que és, i sempre ha
estat, acostar.
És incorrecte, doncs, apropar? No, però no deixa de ser un castellanisme
amagat, molt ben camuflat (cerca >acercar / a prop >apropar). És un dels
problemes d'una llengua com el català, en l'evolució de la qual hi intervenen
factors de tota mena, de vegades perquè el parlant busca la genuïnitat
allunyant-se del castellà i d'altres perquè cau en el parany del calc sense
adonar-se.
A casa, però, sempre n'hem dit atansar. Hi ha qui diu que és un cultisme,
hi ha qui diu que és un localisme, però per mi, nét de la Llacuna, on aquest
verb és ben viu, és el que em surt de manera natural. De la mateixa manera que
dels testos en diem torretes, i dels albercocs, mercocs, però en aquest cas les
variants dialectals són un no parar: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc,
abricoc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc,
aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc,
obrecoc, ubercoc, abrebaracoc (Alcover-Moll). Com més propera i popular és una
cosa, més variants en sorgeixen.
Encara una altra curiositat, que no he trobat en cap dels diccionaris
consultats: els tints, amb el sentit de llapis de colors. Vaig fer servir un
tuit per saber on es feia servir, i els tuiters de la Llacuna de seguida van
respondre com un sol home, però també l'escriptora Marta Rojals, des de les
Terres de l'Ebre, va confirmar que per a ella era ben viu.
Atansar, torreta, mercoc, tints... Tot plegat conforma el meu idiolecte:
la manera de parlar d'una persona, amb influències dels seus orígens, dels llocs
on ha viscut, del que ha llegit i ha estudiat i de la gent amb qui ha conviscut.
És català correcte? Només sé que és el meu. Bon estiu.
PPEV I PPEC, l’estratègia de
la confusió
Tudi Torró
Al final d’abril vaig fer una xarrada a l’alumnat de la
Facultat d’Educació d’Ontinyent sobre El plurilingüisme al Sistema Educatiu
Valencià, la meua intenció, de segur que massa optimista, era transmetre’ls
la idea que per a tenir garanties d’un ensenyament plurilingüe de qualitat
havíem de partir de la llengua o llengües del territori i que ací, al País
Valencià, la millor opció possible era
l’ensenyament en valencià com a llengua base d’aprenentatge. L’alumnat
responia bé, es mostrava atent, jo adobava la meua intervenció amb anècdotes i
“tocs emocionals” intentant anar més enllà d’una comunicació massa formal,
explicant coses, supose que per a molts d’ells irracionals, com que la llengua
té ànima i vida pròpia, que totes les llengües tenen el mateix valor, que cada
llengua és un pont que ens condueix a la nostra manera de veure i entendre el
món, i que és molt important que la llengua de partida la coneguem bé, la
interioritzem, perquè com resa una de les “500 raons per parlar català”,
arreplegades per David Pagès en la revista digital InfoMigjorn, “El pòsit de la nostra
llengua configura la geologia de la nostra ànima”.
Em vaig atrevir també a parlar de vocació, de
vital importància en un treball com el nostre, peça clau que ens ajudarà a
superar les dificultats d’una tasca tan compromesa com és la de fer de mestre.
Semblava que ho havien entés, continuaven atents i fins i tot en algun moment de
l’exposició m’ interromperen per
demanar-me algun aclariment o fer alguna apreciació a les meues paraules. Doncs
bé, en finalitzar la comunicació i obrir el torn de paraules, totes les
preguntes giraren entorn de l’anglès: quina era la titulació necessària per a
estar-hi habilitat?; serà obligatori per a les oposicions?; què passarà, a
partir d’ara, amb el professorat que no estiga reciclat?...
No donava crèdit al que estava sentint: on quedaven les
preguntes sobre didàctica i metodologia, sobre la formació necessària per a
obtenir el perfil que havia presentat i tantes possibles sobre el què havia
parlat?
Tanmateix, ho vaig entendre ben bé; efectivament, per a
aquest alumnat plurilingüisme = anglès, el mateix que per les famílies, el
professorat en els centres i la societat en general, ja s’ha encarregat la
Conselleria d’Educació que així siga, de desvirtuar els programes bilingües que
han sustentat el sistema des de l’any 1985 fins ara. La Conselleria ha canviat
la denominació dels programes i ha continuat amb l’estratègia de la confusió,
ara s’anomenen PPEV i PPEC, valencià i castellà però
amb anglés. Han passat 30 anys des que la Llei d’Ús obligava que tot el
professorat de nou ingrés conegués les dues llengües, encara pendent
d’aconseguir en la seua totalitat, i ha penjat l’espasa de Dàmocles sobre un
professorat angoixat, aporegat pel seu futur on se'l fa pensar que sense
l’anglès no té futur, i mentrestant,on queden l’excel·lència i el treball ben
fet de les escoles valencians? Això no els importa gens ni
miqueta.
7)
La llengua pròpia de Catalunya i els mites de
l'espanyolisme
Jaume
Fèbregas
L´espanyolisme sosté alguns
mites sobre la llengua catalana que són això, mites. Molts polítics,
periodistes, tertulians, i els simples ciutadans en general tenen una visió poc
científica sobre el fet lingüístic. I molt sovint, la visió sobre les llengües
està inundada de prejudicis ideològics i polítics.
El primer prejudici és un
reflex instintiu –i fins odi declarat– envers la diversitat lingüística. En el
mateix ADN de la constitució de Castella hi ha l´odi lingüístic i ètnic: extermini de la llengua
lleonesa, de l’aragonès, del rom o llengua dels gitanos, de la llengua
andalusita, i intents d’extermini del català, de l’ aranès, del
gallego-portuguès, de les llengües d’Amèrica (nàhuatl, quítxua, guaraní...) És
insòlit l’existència, en cap país de’ Europa -fins i tot en la glotofòbica
França- , com existeix a Espanya i entre els espanyolistes de Catalunya, una
visió negativa al concepte de pluralitat lingüística, concretada a donar el nom
de “Babel” a plataformes que proposen la desaparició del català.
Primer mite de
l´espanyolisme: el català és una llengua inventada. Això, no cal dir-ho creuen,
fins i tot de bona fe, la major part del espanyols. També sostenen aquesta
posició alguns intel.lectuals, que fins i tot afirmen que el català no ha
existit mai -entre l´occità, l´espanyol, el “mossàrab”, el “lapao” i ara
l´”ibèric”, segons brillant teoria del PP.
Segon mite espanyol sobre el
català: és un dialecte, i aquesta és l´opinió més generalitzada a Espanya, perquè encara avui ni l´escola, ni els
mitjans, ni els partits, informen els ciutadans correctament sobre aquesta
qüestió. I tant els socialistes com el PP fan “pedagogia” al contrari, dividint
el català en “valenciano”,, “chapurriau”, “lapao”, “balear”, etc. De fet per als
sociolingüistes totes les llengües són dialectes, i deixen de ser-ho quan es
converteixen en llengües d’estat, ja que es tria una modalitat lingüística per
sobre de les altres.
Tercer mite de
l´espanyolisme: l´espanyol és una llengua de Catalunya, i per a molts s’hi ha
parlat sempre. Això és, històricament, completament fals. Fins i tot en zones
tan espanyolitzades com a Alacant, fins a mitjan del segle XX el català era la
llengua aclaparadorament majoritària.
Observem, altrament, a
Catalunya mateix, una tendència generalitzada a percebre com a natural la
situació sociolingüística actual. Això es deriva d’un desconeixement de les lleis sociològiques que regeixen
la superposició de llengües en una mateixa societat.
A hores d’ara a molta gent
creu que l’existència d’un ús social creixent de l’ espanyol és degut al fet que
hi ha arribat una gran quantitat de persones d’ aquesta origen (i més
darrerament, llatinoamericans i d’ altres cultures que es passen a l´espanyol
directament). Per tant, l’ús de l’ espanyol a Catalunya avui és percebut per
molta gent com un fet “normal” (i
fins natural), que lògicament cal reconèixer.
La immigració és un fet
normal, però la causa de l’actual
ús social de la llengua espanyola a
Catalunya no és la immigració, sinó la imposició política de l’ espanyol com a
llengua dominant, com a “llengua oficial”, aparellada a la persecució hi
prohibició- històrica i actual- del català. Aquesta n’és l’única causa. Si
Catalunya hagués continuat amb el
seu estat anterior al Decret de Nova Planta, per molts hispanoparlants que
haguessin vingut , ni aquests no haurien pogut perpetuar el seu monolingüisme funcional (és a
dir, que una gran majoria pot parlar en català, però de fet parla “normalment”
en espanyol), els catalans no
haurien adquirit la norma implícita de canviar de codi lingüístic davant
d’aquests immigrants- l’ anomenada norma de subordinació-.
El quart mite és que
Catalunya és “bilingüe”. Hi ha persones bilingües i fins trilingües (mireu els aranesos),
però si de cas Catalunya és una societat plurilingüística on s’ hi parlen més de
200 llengúes.
Publicat en el
diari digital NÚVOL dimarts 25 de juny del
2013
- - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
-
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net