InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 151 (divendres 02/08/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - llevar-se (anys)
 
2) Eugeni S. Reig - lligador
 
3) Antoni Llull Martí - Com podem salvar la nostra llengua
 
4)  J. Leonardo Giménez - Els barracons i les parades
 
5) Pere Ortís - Alteració d'alguns verbs
 
6) Albert Pla Nualart - Un estat de caire federal
 
7) Núria Puyuelo - L’article neutre
 
8)  Joan-Carles Martí Casanova - La flama que ens uneix
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

llevar-se (anys)

Excedir l’edat d’una persona a la d’una altra en una determinada quantitat d’anys. Haver-hi entre les edats de dues persones una diferència d’anys determinada.

El meu germà i la meua germana es lleven cinc anys.

Quan vaig llegir la novel·la L’estrep de Joan Olivares em varen cridar poderosament l’atenció els fragments que reproduïsc a continuació. En la pàg. 30 diu: «Se’n devien de donar, marit i muller, prop d’una vintena d’anys, i haurien passat molt millor com a pare i filla que no com a matrimoni». En la pàg. 111 diu: «El senyor Higinio li treia vint anys i cinquanta quilos, a la seua flamant esposa [...]». I en la pàg. 112 trobem: «Donya Maria devia dur ben bé vint anys a donya Amàlia [...]» L’ús que fa Joan Olivares dels verbs donar, treure i dur per al concepte especificat em varen desconcertar, la veritat. Jo, en el meu valencià d’Alcoi, heretat per tradició oral, si dues persones tenen una diferència d’edat de tres anys, dic que es lleven tres anys. En castellà també es diu que se llevan tres años, però cap de les dues construccions és calc de l’altra, són, simplement, construccions paral·leles. En l’actualitat el verb llevar té, en valencià, diverses accepcions, però la més habitual és la de ‘separar quelcom d’una cosa a la qual està unit o de la qual n’és una part o un membre’. Així, si dic em lleve la boina vull dir que separe la boina del meu cap, damunt del qual estava col·locada. Eixa mateixa idea de separar és la que subjau en construccions com llevar taula o llevar la taula amb la qual posem de manifest que separem de la taula tot allò que hi hem posat al damunt per a poder fer una menjada, és a dir, el parament de taula. I eixa mateixa idea és la que subjau en la construcció llevar-se anys dues persones, la idea que hi ha una separació entre l’edat d’una persona i la de l’altra. Expressions com llevar taula o llevar la taula i llevar-se anys són construccions arcaiques que es conserven fossilitzades en la llengua actual i en les quals fem un ús del verb llevar que no és exactament el que fem en l’actualitat, encara que hi està relacionat. Si volem aplicar a eixes construccions antigues l’ús actual del verb llevar, hauríem de pensar que llevar taula o llevar la taula significa agafar la taula, llevar-la del lloc a on està situada i endur-se-la a un altre lloc i, de la mateixa manera, dir que dues persones es lleven dos anys significaria que cadascuna d’eixes persones diu que té dos anys menys dels que té en realitat, que s’amaga dos anys. En castellà, en l’actualitat, el veb llevar té també diverses accepcions, però la majoritàriament usada, la més coneguda, és la que equival als nostres verbs dur, portar, endur i emportar. Així, si en castellà algú diu me llevo la boina, significa que agafa la boina i se l’emporta a un altre lloc. Però no hi ha cap castellanoparlant que, si algú diu que dos persones se llevan dos años, pense que se’ls emporten a cap lloc. L’ús que fa el castellà dels verb llevar en la construcció llevarse años és el mateix que fem nosaltres, és un ús arcaic que es conserva fossilitzat en eixa construcció i d’altres semblants.

En valencià també es fa servir el verb llevar per a indicar el temps transcorregut entre la mort de dues persones. És molt corrent preguntar als familiars d'una persona que acaba de faltar quant de temps s'ha llevat amb una altra que s’ha mort abans, generalment un familiar pròxim.

Si en valencià, per a expressar els conceptes especificats, usem els verbs dur, portar, endur o emportar, fem un calc de la construcció castellana equivalent, però, damunt, fem una mala traducció, ja que donem al verb castellà llevar un significat que no és el que té en eixa construcció. Fóra bo que tinguérem més confiança en la nostra manera de parlar, la que ens hem passat de pares a fills des de temps immemorials, i que no ens passàrem la vida mirant obsessivament la llengua dels veïns, ja que, fer això, és una pràctica gens saludable i bastant degradant.

 

En valencià també es diu: tindre tants anys més que, ser tants anys més vell que
La llengua estàndard sol emprar: tenir tants anys més que, ser tants anys més gran que
En castellà es diu: llevarse tantos años con, sacar tantos años a, ser tantos años mayor que
 
NOTA 1: Olivares Alfonso, Joan, L’estrep (Editorial Tres i Quatre, València, 2005, pàgs. 30, 111 i 112)
 
NOTA 2: M’he referit a anys perquè és el més habitual però, evidentment, podríem parlar també de llevar-se dies, setmanes o mesos.
 
NOTA 3: Done les gràcies als membres de la llista Migjorn que varen participar en el debat que vàrem mantindre sobre aquesta expressió els dies 16 i 17 de gener del 2006 i, de manera molt especial, a Àngel Alexandre i Plancha.
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

lligador

Allò que s’usa per a lligar alguna cosa.

Josep Garcia Llopis en el seu llibre Revoltim arreplega la dita:

A la bossa del jugador, no li poses lligador.

que no necessita cap aclariment. Tots sabem de quina manera tan lamentable balafien els diners aquells que tenen el vici del joc.

La paraula lligador la conec del parlar tradicional d’Alcoi. La dita que arreplega Josep Garcia Llopis –que era alcoià– és també alcoiana.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: fermall
En castellà es diu: atadero
 
NOTA: Garcia Llopis, Josep Revoltim (Edició de l’autor, València, 1983, pàg. 7)
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 38)
 
Com podem salvar la nostra llengua
 
Antoni Llull Martí
 
En primer lloc, tenir prou clar que la nostra llengua no és inferior al castellà, ni a l’anglès ni a qualsevol altra de les llengües cultes. Hem d’admetre, això sí, que n’hi ha moltes que tenen més parlants, que tenen més presència arreu del món, que el seu grau d’utilització és molt més elevat, que tenen molts d’avantatges de tipus pràctic sobre el català, però... no són la nostra.
 
Si evitam complexos d’inferioritat lingüística, si sabem que la nostra llengua serveix per a la literatura i per a la ciència en pla d’igualtat amb les més desenvolupades, que pot usar-se a tots els nivells de cultura i de vida quotidiana, i la feim servir normalment en totes les ocasions, ja tindrem molt guanyat. En això podem i hem de col·laborar-hi tots, des dels que han tingut accés a la més alta cultura fins a aquells que no han assolit més que una escolarització mínima. Qui no tingui els mitjans o oportunitat de fer grans coses en o per la nostra llengua, que en faci de petites. Totes faran caramull i ajudaran al manteniment de la nostra identitat lingüística, que coincideix amb la nostra identitat com a poble. De vegades, una simple paraula deixada caure en el moment i el lloc oportuns, pot esser una llavor que germina i produir gran abundor de fruits. Com diu aquella màxima clàssica, petites causes produeixen grans efectes.
 
I qui no hi pot fer res més, que sigui fidel a la llengua, que l’estimi, que la parli i que ajudi a transmetre-la als qui li venen darrera. Això ja és molt, i molt important, perquè aquesta actitud testimonial pot tenir més efecte que molts de sermons i consells i contribuirà d’una manera molt efectiva que continuï usant-se i en ella es duguin a terme importants accions culturals, que tingui una presència al món i que hi sigui respectada i valorada.
 
Per resumir-ho en uns pocs mots, el que hem de fer per salvar la nostra llengua, per evitar que en unes poques generacions deixi per sempre d’esser parlada, i que d’ella i de nosaltres no en cantin pus galls ni gallines, és conscienciar-nos del valor de la nostra llengua i de la nostra responsabilitat individual i col·lectiva envers la seva conservació. Si som prou els qui ho feim, la llengua que parlam podrà perdurar encara durant molts de segles com a vehicle de comunicació personal i de la més alta cultura.
 
4)

 

Article publicat en el Levante-EMV divendres 12 de juliol del 2013
 
Els barracons i les parades
 
J. Leonardo Giménez
 
Els “xiringuitos” han arribat a les nostres vides, segurament per a quedar-se, però no per això han de desplaçar els nostres barracons de tota la vida. Barracó és el diminutiu de barraca, com finestró ho de finestra, guitarró de guitarra o botifarró de botifarra, però almenys en la part central valenciana, com ara l’Horta, la Ribera, la ciutat de València, i especialment en les platges, té el sentit d’instal·lació, caseta, establiment desmuntable o provisional, destinat a diversos usos, com ara servir begudes i aliments en temporada d’estiu. També s’anomenen aixina algunes casetes de fira.
El lexicògraf Eugeni S. Reig dedicà fa temps un aclaridor article en El Punt a combatre l’arraconament del terme barracó i al prescindible ús del “xiringuito” en un programa de Canal 9, i reivindicava amb tota la raó un ús normal del nostrat terme “barracó”, que també s’ha vist ocultat en una excel·lent exposició de fotos antigues en la Beneficiència de la Diputació de València, perquè on hauria de posar “barracons”, de les platges de València, diu “berenador”, calcant del castellà “merendero”. De vegades fugint de foc caiem en les brases (o viceversa). Així i tot, Albert Pla Nualart demanava pas al xiringuito, segurament impel·lit per la seua aclaparadora presència i perquè la forma postulada per alguns, “guingueta”, “lliga ben poc amb cossos bronzejats”, i també per la seua “gràcia” mestissa. El web Einesdellengua, que tan encertadament coordina Miquel Boronat, també es fa ressò de la presència dels prepotents, o simpàtics, segons com es mire, xiringuitos, amb anotació d’alternatives com quiosquet, baret, barraqueta, barracó i altres. També l’admet l’Ésadir i el Gran diccionari d’Edicions 62. Però molts seguirem referint-nos a eixos establiments com a “barracons”, i més els nadius o residents del meu poble, Antella, i els del voltant, perquè des de fa molts anys, a l’estiu, tenim en marxa els barracons de l’Assut, el de l’Ajuntament i Al Fresc, que sempre els esmentem amb eixe nom tradicional.
I emparentats amb els esmentats barracons, perquè també són llocs de venda i no molt grans, tenim les parades del mercat, de la fira, etc. És un terme molt genuí i usat generalment en l’oralitat, però en alguna ciutat continuen retolant “puesto”, “bajo”, “palco”. Els mercats i les fires són bons espais per a visibilitzar la genuïnitat de la nostra rica expressivitat. Fem-ho.

 

5)
Alteració d'alguns verbs
 
Pere Ortís
 

Aquests darrers temps s’ha imposat molt, en el català col·loquial i també en el de tertúlia, fer passius, o reflexius, verbs que en català són transitius, i viceversa, per l’influx del castellà. Heus-en ací alguns:

Caure. Molts el fan reflexiu, en català, i no ho és. El nen ha caigut, i no: “el nen s’ha caigut”, “el niño se ha caído”. Ha caigut al clot, i no: “s’ha caigut al clot”. M’ha caigut el llibre a terra, i no: “se m’ha caigut el llibre a terra”, “se me cayó el libro en el suelo”. Ara li cauran els cabells i no: “ara se li caurà el pèl”, “ahora se le va a caer el pelo”.

Escapar(-se). En català generalment és reflexiu, Escapar-se d’un mastegot, s’ha escapat de la feina, s’escapà pel barranc, i no: “escapà pel barranc”. Però sentireu que diuen: ‘Ha escapat el perill’, per S’ha escapat del perill, ‘escapà la mort’, per S’escapà de la mort, ‘escapà amb les mans al cap’, per S’escapà amb les mans al cap. Està bé: Les ulleres li escaparen de la mà ─o se li escaparen de la mà. Això escapa a les meves possibilitats o ...s’escapa de les meves possibilitats.

Esperar. En català és utilitzat en activa i en reflexiu, però ara alguns l’utilitzen sempre només en activa, copiant el cas del castellà: ‘Espera, que ja vinc’, “espera que ya voy”.  En català és: Espera’t, que ja vinc. Qui s’espera es desespera. Espera’t, que sabràs com em dic!  Però: L’esperava i no ha fet cap.

Llegir. És verb actiu i molts el fan reflexiu. “El pare ja s’ha llegit el diari”, per El pare ja ha llegit el diari. “M’he llegit tota la carta de la mare”, per He llegit tota la carta de la mare.

Pujar. El fan reflexiu i no ho és. “Puja’t al carro”, “súbete al carro”, per Puja al carro. “Puja’t més a dalt”, “súbete más arriba”, per Puja més amunt.

Trobar. De si és verb actiu, però molts el fan sempre reflexiu: “M’he trobat un bitlleter”, “me hallé una cartera”, per He trobat un bitlleter. “He perdut els dos sabatots i només me n’he trobat un”, per ...només n’he trobat un.  Però: Venia a cercar-lo, i  em trobo que no hi és.

I ja que hi som, volia cridar l’atenció sobre el verb donar, utilitzat en el sentit de ‘pegar’, com li atorga el castellà. Així diuen: “Li donava amb un pal”, “le daba con un palo”, per Li pegava amb un bastó. Sí, bastó, o garrot, que encara és més solemne. Que pal, en català és una perxa alta i més aviat grossa; i per a l’escombra i el fregall és més bo el mànec de l’escombra, el mànec del fregall ─bé que pal també hi és bo. Per tant cal dir: Ja ho veuràs, porta’m el bastó! El tracta a bastonades. Estem tips de garrotades de part dels poderosos. Alça, noi, quina garrotada que li has clavat!

Per tant, no es pertany de dir: “Posar pals a les rodes”, ans cal dir: Posar(-hi) entrebancs, Ser un esguerra cries, que és frase feta, molt elegant. En tot cas hauria de ser ‘posar bastons a les rodes’, però no siguem servils, vatua el món, que la nostra llengua és molt rica i no necessita manllevar res de cap altra. O també fóra bo: Ets un aigualidor de festes!

Si us plau, no aigualim, no descafeïnem la nostra llengua, que és prou capacitada i formosa. I és trist de dir que molt i molts dels qui parlen català ben sovint fan agenollar la seva rica i formosa llengua als peus de la castellana, per un vil servilisme, per un subconscient de submissió. Tan rics com som lingüísticament mallorquins, catalans i valencians els catalans, i tan pobrament que vivim!

 

 
6)
 
Publicat en el diari ARA divendres 12 de Juliol del 2013
 

UN TAST DE CATALÀ

Un estat de caire federal

 

Albert Pla Nualart

 

DILLUNS Pere Navarro publicava a El Periódico un article en què deia que Espanya estava preparada per transformar-se "en un estat de caire federal". I aquest caire va ser objecte de diversos comentaris. Algun tertulià no veia clar que no apostés per transformar-la directament "en un estat federal".

 

I, certament, el federalisme de l'estat propugnat per Navarro era poc convincent perquè caire vol dir aspecte. No sembla que un estat "d'aspecte federal" sigui federal de debò, perquè l'aspecte és subjectiu, transitori i, sovint, enganyós.

 

Navarro va ser víctima d'aquesta dèria tan nefasta, i poc denunciada, que converteix adequat en adient, manejar en manegar, desvelar en desvetllar i un llarg etcètera; la dèria de defugir la paraula més semblant a la castellana sense advertir que l'aparent sinònim que se n'allunya no sempre vol dir el mateix.

 

No cal dir que en la versió castellana l'estat era "de carácter federal ". I aquest carácter, que té en caràcter el correcte i precís equivalent català, hi feia força més estable el federalisme que el líder del PSC ens pretén vendre.

 

En efecte, el caràcter d'una realitat és la suma de qualitats pròpies que la distingeixen d'altres realitats. És, doncs, objectiu, inherent i substancial.

 

En casos així, l'obsessió indocumentada per marcar perfil davant el castellà fa la llengua més pobra i imprecisa. I no estic dient que no calgui marcar-lo discriminant positivament formes que ens singularitzen, sinó que hem de vigilar que aquestes formes, a més de vives i genuïnes, siguin apropiades.

 

 

7)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 5 de juliol del 2013
 
L’article neutre
 
Núria Puyuelo
 

En català, tenim dos articles, el masculí el i el femení la. L’article neutre lo no és correcte en català, tot i que existeixin diverses construccions ben vives en la llengua per influència del castellà (“lo que dius”, “lo normal”, lo important”...), que sí que tenen aquest tercer article neutre. Ara bé, la forma lo sí que és admesa com a article propi del nord-occidental (“lo pare”) i com a pronom de tercera persona (“no ha tingut temps de comprar-lo”).

 

I com l’hem de traduir en català aquest article? No hi ha una única solució. Molt sovint el podem substituir per el, allò que, el que, però en molts casos hem de buscar una altra forma genuïna en català que tingui el mateix valor que l’article neutre castellà. Podem distingir tres funcions d’aquest article. Amb un valor abstracte, el podem canviar per el, la, allò, això, el que, la cosa que, substituir l’adjectiu per un substantiu, o bé recórrer a altres construccions. Per exemple, “el que m’ha dit és cert” (i no “lo que m’ha dit”); “m’agrada el que escriu” (i no “lo que escriu”); “la cosa més urgent” (i no “lo més urgent”); “l’important” o “allò que és important” (i no “lo important”). El lo també es fa servir en construccions que tenen un valor intensiu. En aquest cas, hem de fer servir les formes com més, tan com, com [...] de, tan que, tant que, tant com, que. Seria el cas de les construccions “i tant que cridava” (i no “amb lo que cridava”); “com era de divertit” (i no “amb lo divertit que era”), i “vindrà tan aviat com pugui” o “com més aviat millor” (i no “lo més aviat”). Finalment, hi ha tot un seguit de locucions i modismes castellans que tenen la forma lo i que cal modificar per la construcció corresponent catalana: “a tot estirar” (“a lo sumo”); “almenys” o “pel cap baix” o “si més no” (“por lo menos”); “això rai” (i no “això és lo de menys”], entre altres modismes.
 
 
Sabíeu que...
El relatiu “lo que” l’hem de substituir per “el que” o “allò que” quan l’antecedent no és conegut, i per “cosa que”, “la qual cosa” o “això” quan l’antecedent és explícit o neutre, per exemple quan es refereix a la frase anterior.
 
 
 
8)
 
Publicat en el diari digital NÚVOL divendres 28 de juny del 2013

 

Joan-Carles Martí Casanova

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net