llevar-se (anys)
Excedir l’edat
d’una persona a la d’una altra en una determinada quantitat d’anys. Haver-hi
entre les edats de dues persones una diferència d’anys
determinada.
El meu germà i la meua germana es lleven cinc
anys. |
Quan
vaig llegir la novel·
En
valencià també es fa servir el verb llevar per a indicar el temps
transcorregut entre la mort de dues persones. És molt corrent preguntar als
familiars d'una persona que acaba de faltar quant de temps s'ha llevat
amb una altra que s’ha mort abans, generalment un familiar
pròxim.
Si en
valencià, per a expressar els conceptes especificats, usem els verbs dur,
portar, endur o emportar, fem un calc de la construcció
castellana equivalent, però, damunt, fem una mala traducció, ja que donem al
verb castellà llevar un significat que no és el que té en eixa
construcció. Fóra bo que tinguérem més confiança en la nostra manera de parlar,
la que ens hem passat de pares a fills des de temps immemorials, i que no ens
passàrem la vida mirant obsessivament la llengua dels veïns, ja que, fer això,
és una pràctica gens saludable i bastant degradant.
lligador
Allò que s’usa per
a lligar alguna cosa.
Josep Garcia Llopis
en el seu llibre Revoltim arreplega
la dita:
A la bossa del jugador, no li poses
lligador. |
que no necessita cap
aclariment. Tots sabem de quina manera tan lamentable balafien els diners
aquells que tenen el vici del joc.
La
paraula lligador la conec del parlar
tradicional d’Alcoi. La dita que arreplega Josep Garcia Llopis –que era alcoià–
és també alcoiana.
Aquests darrers
temps s’ha imposat molt, en el català col·loquial i també en el de tertúlia, fer
passius, o reflexius, verbs que en català són transitius, i viceversa, per
l’influx del castellà. Heus-en ací alguns:
Caure. Molts el fan reflexiu, en català, i no ho és. El nen ha caigut, i no: “el nen s’ha
caigut”, “el niño se ha caído”. Ha caigut
al clot, i no: “s’ha caigut al clot”. M’ha caigut el llibre a terra, i no: “se
m’ha caigut el llibre a terra”, “se me cayó el libro en el suelo”. Ara li cauran els cabells i no: “ara se
li caurà el pèl”, “ahora se le va a caer el pelo”.
Escapar(-se). En català generalment és reflexiu, Escapar-se d’un mastegot, s’ha escapat de la
feina, s’escapà pel barranc, i no: “escapà pel barranc”. Però sentireu que diuen: ‘Ha escapat el
perill’, per S’ha escapat del perill,
‘escapà la mort’, per S’escapà de la
mort, ‘escapà amb les mans al cap’, per S’escapà amb les mans al cap. Està bé:
Les ulleres li escaparen de la mà ─o
se li escaparen de la mà. Això escapa a
les meves possibilitats o ...s’escapa
de les meves possibilitats.
Esperar. En català és utilitzat en activa i en reflexiu, però ara alguns
l’utilitzen sempre només en activa, copiant el cas del castellà: ‘Espera, que ja
vinc’, “espera que ya voy”. En
català és: Espera’t, que ja vinc. Qui
s’espera es desespera. Espera’t, que sabràs com em dic! Però: L’esperava i no ha fet
cap.
Llegir. És verb actiu i molts el fan reflexiu. “El pare ja s’ha llegit el
diari”, per El pare ja ha llegit el
diari. “M’he llegit tota la carta de la mare”, per He llegit tota la carta de la
mare.
Pujar. El fan reflexiu i no ho és. “Puja’t al carro”, “súbete al carro”, per Puja al carro. “Puja’t més a dalt”,
“súbete más arriba”, per Puja més
amunt.
Trobar. De si és verb actiu, però molts el fan sempre reflexiu: “M’he trobat un
bitlleter”, “me hallé una cartera”, per He trobat un bitlleter. “He perdut els
dos sabatots i només me n’he trobat un”, per ...només n’he trobat un. Però: Venia a cercar-lo, i em trobo que no hi
és.
I ja que hi
som, volia cridar l’atenció sobre el verb donar, utilitzat en el sentit de
‘pegar’, com li atorga el castellà. Així diuen: “Li donava amb un pal”, “le daba
con un palo”, per Li pegava amb un bastó.
Sí, bastó, o garrot, que encara és més solemne. Que
pal, en català és una perxa alta i més aviat grossa; i per a l’escombra i el
fregall és més bo el mànec de l’escombra,
el mànec del fregall ─bé que pal també hi és bo. Per tant cal dir: Ja ho veuràs, porta’m el bastó! El tracta a bastonades. Estem tips de
garrotades de part dels poderosos. Alça, noi, quina garrotada que li has
clavat!
Per tant, no es
pertany de dir: “Posar pals a les rodes”, ans cal dir: Posar(-hi) entrebancs, Ser un esguerra
cries, que és frase feta, molt elegant. En tot cas hauria de ser ‘posar
bastons a les rodes’, però no siguem servils, vatua el món, que la nostra
llengua és molt rica i no necessita manllevar res de cap altra. O també fóra bo:
Ets un aigualidor de
festes!
Si us plau, no
aigualim, no descafeïnem la nostra llengua, que és prou capacitada i formosa. I
és trist de dir que molt i molts dels qui parlen català ben sovint fan agenollar
la seva rica i formosa llengua als peus de la castellana, per un vil servilisme,
per un subconscient de submissió. Tan rics com som lingüísticament mallorquins,
catalans i valencians els catalans, i tan pobrament que
vivim!
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
DILLUNS Pere Navarro publicava a El Periódico un article en què deia que Espanya estava preparada per transformar-se "en un estat de caire federal". I aquest caire va ser objecte de diversos comentaris. Algun tertulià no veia clar que no apostés per transformar-la directament "en un estat federal".
I, certament, el federalisme de l'estat propugnat per Navarro era poc convincent perquè caire vol dir aspecte. No sembla que un estat "d'aspecte federal" sigui federal de debò, perquè l'aspecte és subjectiu, transitori i, sovint, enganyós.
Navarro va ser víctima d'aquesta dèria tan nefasta, i poc denunciada, que converteix adequat en adient, manejar en manegar, desvelar en desvetllar i un llarg etcètera; la dèria de defugir la paraula més semblant a la castellana sense advertir que l'aparent sinònim que se n'allunya no sempre vol dir el mateix.
No cal dir que en la versió castellana l'estat era "de carácter federal ". I aquest carácter, que té en caràcter el correcte i precís equivalent català, hi feia força més estable el federalisme que el líder del PSC ens pretén vendre.
En efecte, el caràcter d'una realitat és la suma de qualitats pròpies que la distingeixen d'altres realitats. És, doncs, objectiu, inherent i substancial.
En casos així, l'obsessió indocumentada per marcar perfil davant el castellà fa la llengua més pobra i imprecisa. I no estic dient que no calgui marcar-lo discriminant positivament formes que ens singularitzen, sinó que hem de vigilar que aquestes formes, a més de vives i genuïnes, siguin apropiades.
En català, tenim dos articles, el masculí el i el femení la. L’article neutre lo no és correcte en català, tot i que existeixin diverses construccions ben vives en la llengua per influència del castellà (“lo que dius”, “lo normal”, lo important”...), que sí que tenen aquest tercer article neutre. Ara bé, la forma lo sí que és admesa com a article propi del nord-occidental (“lo pare”) i com a pronom de tercera persona (“no ha tingut temps de comprar-lo”).
Joan-Carles Martí Casanova