jolivert
Planta
herbàcia biennal de la família de les umbil·líferes, espècie Petroselinum
crispum, de fulles tripinnades que s’empren com a
condiment.
|
La dona eixa és com el jolivert, filla meua, en tots els guisats
te la trobes. |
El meu avi matern,
alcoià nascut l’any 1872, em deia l’endevinalla següent:
|
Endevina
endevinalla: És redó i no es
albercoc, és verd i no és
jolivert, és negre i no és
pebre, és groc i no és
safrà, té coroneta i no és
capellà. ¿Què
és? |
La
mateixa endevinalla la va arreplegar en la seua obra l’erudit alteà Francesc
Martínez i Martínez, amb l’única diferència que en la transcripció de Martínez
apareix corona en lloc de coroneta.
En el
capítol CLXXII del Tirant lo Blanc titulat Rèplica que fa la Princesa a
Tirant
podem
llegir:
|
–Jo bé crec vós no volríeu que es mostrassen dos contraris en
presència dels barons e nobles cavallers, los qui d'honor senten, com són
paraules d'amor e de dolor, per ço que no estan bé en boca de cavaller. E
teniu vós esment, tant com la vida vos acompanye, car les paraules
dissimulades sens obra difamen l’home; e jo bé sé que a vós no poran metre
mostalla per jolivert. |
En
Lo Sompni de Johan Johan de Jaume Gassull diu:
|
Del meu vos dich que totstemps fa grans bancalades; dos mesos ha que stich debades, que del meu ort tinch ja mig sech lo morritort hi·l jolivert: tot esta herm, hi tot se pert; tan tart hi plou! |
En la narració
curta Per la més negra cobdícia de Jordi Valor i Serra
trobem:
|
[...] la tia Quica se tirà amb cobdícia sobre les verdes fulles
del cabàs; deslligà el cordellet, rebuscà en el contingut; va traure
bledes, lletugues, jolivert i col, però alguna cosa que buscava no va
trobar quan s’alçà de terra feta una fúria i li preguntà al
xicon: –I els naps, digues; no has volgut portar-me’n del bancal del tio
Gimo? |
Joan
Coromines en el seu DECat (vol IV, pàgines de la
El
DIEC no arreplega la variant formal jolivert, ni en la primera
edició ni en la segona. El GDLC tampoc arreplega aquesta forma. El
DVal recull julivert com a forma principal i jolivert com a
secundària. En el diccionari del SALT 3 és al revés: jolivert és
la forma principal i julivert la secundària. El Diccionari ortogràfic
i de pronunciació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua inclou
jolivert i julivert, però cap de les dues remet a l’altra, així
que no es pot saber quina forma es considera principal i quina
secundària.
Considere que la forma normativa principal hauria de ser jolivert
perquè és la grafia més fidel a l’etimologia i, a més, la que reflectix la
pronúncia de la majoria dels valencians.
la
gràcia del Nostre Senyor
La llum del
sol.
|
(La muller, alçant la persiana) –¡Que entre la gràcia del Nostre Senyor! (El marit, contrariat) –¡Redeny, la gràcia del Nostre Senyor! ¿No veus que estic
treballant amb l’ordinador i
m’enlluernes? |
La
locució la gràcia del Nostre Senyor és una expressió popular molt corrent
en el parlar d’Alcoi. També s’usa, amb el mateix significat, la variant la
gràcia de Déu.
Escric aquestes línies sota
la impressió del tot just acabat de celebrar Correllengua. Dóna bo de veure el
jovent implicat en una celebració que té gran transcendència per a casa nostra i
de cara a la nostra supervivència. Fóra un goig poder abundar en l’optimisme més
lúcid, arran d’aquests fets. Perquè aquests joves d’ara són el demà, són el
puntual de l’esperança. Però... ¿el nostre Correllengua va més enllà d’un foc
d’encenalls, va més enllà d’una infructuosa pirotècnia?
Perquè plantem-nos de
peus a terra, cal sospesar-los pel seus fruits, aquests joves tan eixerits. Avui
situem l’atenció en el pes que fa la llengua en la seva parla i en les seves
vides. ¿Són conscients els xicots i les xicotes que tenen entre mans un element
que emmalalteix, que ha emmalaltit seriosament, i que se’ns perd de les mans a
curt termini? Se’ns perd atacat i volgudament debilitat, perquè es mori. Els
símptomes que donen els joves de puntal i d’esperança, en aquest sentit, són
molt migrats, són molt pobres. I el català que enraonen fa pena de sentir.
Aquesta generació no fa de pont en la transmissió de l’idioma a la propera
generació, com el vàrem fer nosaltres; es produeix allò que els americans
anomenen generation gap, és a dir, un
“buit generacional”, un pou sense fons on s’estronca i naufraga el corrent vital
que passava la bona parla de pares a fills, i de fills a néts. Amb això el bell
català col·loquial se n’ha anat al cel.
Els nois i les noies
que em tinguin paciència i comprensió que les coses no les puc pas dir suaus.
Cal que s’adonin que el seu català és pobríssim i que cal que hi facin alguna
cosa, a més del Correllengua de cada any. Els nois i les noies, en el pèssim
clima imperant, han caigut dintre un argot pobríssim, gairebé tot integrat
per paraules castellanes, i les catalanes de trinca ja no les diuen. En faig la
llista més usual i n’apunto la solució, ni que sigui repetint coses ja dites,
que és bo aplegar-les aquí altre cop, car hi vénen molt a
tomb:
“Bones”, “buenas”,
imposat pels saluts en castellà, aquests tots en plural. En català en tenim
quatre, i tots en singular (demà serà un altre dia, carpe diem): Bon dia, bona tarda, bon vespre, bona nit.
També: Bona vesprada. O: Bona vesprà.
“Cachondeo”, pallassada, burla, befa, rifada, comèdia,
rucada, bestiesa, fanfarronada.
“Cachondo”, eixerit, trempat, graciós,
pinxo.
“Capullo”, albat, babau, càndid, llanut, beneit,
carnús, tanoca, talòs, capsigrany,
ruc, capderuc.
“Chapusa”, nyap, bunyol, matusseria, esguerro,
pastitxo, patafi.
“Chivato”, xerraire, espieta, bocafluix, bocamoll,
que no s’aguanta un pet.
“Chivatar”, xerrar, escudellar; escudellar una
història oculta, uns fets, un escàndol.
“Chorrada”, bajanada, bestiesa, ruqueria, marranada, bertranada,
sabaterada,
poca-soltada.
“Chulo”, “chuli”, bonic, preciós, pinxo, tibat, milhomes,
perdonavides.
“Gamberro”, galifardeu, brètol, gambirot, bordegàs,
trapella, tifa, brivall, marrà, vàndal.
“Gilipolla”, ruc, capderuc, ximple, betzol, curt de
gambals, capsigrany, totxo, carnús.
“Guarro”, porc, brut, bacó, garrí, llord,
potiner.
“Jefe”, mestre, amo. Els mallorquins diuen l’amo. L’amo, com esteu?
“Tio”, noi, xicot, paio, brivall, farfant, peça,
col·lega, subjecte.
I
fora d’aquest cercle, poca cosa més diuen els nois i les noies d’avui “en
català”. Per tant, un Correllengua que no doni fruits de correcció, de
millorament de la nostra parla entre el jovent, de ben poca cosa ens
serveix.
I allò que és dit per a nois i noies arran del Correllengua, val també
per als grans, arran de la nostra deficiència en el camp lingüístic. En especial
per als mestres i per a les mares. Ah, si mestres i mares ens volguessin
escoltar! Altres galls cantarien. Puix que el jovent, i la mainada, si d’una
banda han corregit alguns dels barbarismes tradicionals per raó del bon
ensenyament a l’escola, de l’altra encara diuen “vale”, “algo, “tenir que”, “cariño”, “cole”, etc., pel
simple fet que encara els diuen, sobretot el pares, i molts dels mestres. I
aquests els tenen tan ficats que no hi ha qui els hi tregui de la
boca.
I tanco aquest apartat
molt complagut, de fet us diria que eufòric, i fins apoteòsic. I és per raó de
la manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Ens deixà tots sorpresos i
bocabadats que, tant, no ens ho esperàvem. I no únicament pel seu significat
polític, sinó que també per l’explícita vindicació de la nostra plena sobirania,
d’una banda, i de l’altra per raó de la mostra i decisió sense embuts del jovent
a favor de la nostra llengua, tan ben manifestades a les pancartes i expressades
a viva veu en les consignes i els crits en un català net i bellament formulat.
Aquest esdeveniment gloriós ens ha donat un gran suport, estableix un puntal
sota els peus per a actuar amb fe i confiança a favor de la nostra llengua i de
la nostra Pàtria. Oidà!
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
UN ANUNCI que publiquem aquests dies evidencia fins a quin punt ja no trobem a faltar el pronom hi en frases en què és totalment obligatori. El principal motiu és la interferència del castellà però tampoc hi ajuda que la majoria de manuals escolars no sàpiguen explicar la subtil gramàtica que regeix la seva aparició.
Els dos sintagmes preposicionals de la frase del títol, a la fàbrica i al cafè, fan dues funcions sintàctiques molt diferents. El primer és un complement de la resta de l'oració que s'anomena adjunt. El segon és un complement regit pel verb convidar .
L'adjunt és perifèric i posar-lo al davant no suposa cap moviment ni violenta cap estructura sintàctica. En canvi, el complement regit ha d'anar darrere el seu verb i només es pot avançar si deixem al costat del verb un pronom que el representi.
Això explica que sigui agramatical "A la fàbrica t'hi convidem al cafè" (sobra l'hi ) i "A la fàbrica al cafè et convidem" (falta un hi ). O, dit d'una altra manera, "Al cafè et convidem" només és correcte si al cafè és el lloc on et convidem, sense precisar a què. Si et convidem a un cafè, hem de dir "Al cafè t'hi convidem".
Els parlants que per raons dialectals o d'interferència ja no senten l'hi no tenen més remei que analitzar la frase i aprendre a distingir els adjunts dels complements regits.
Però això difícilment ho podem exigir a tothom i, per tant, l'única manera realista de salvar aquests hi és immergir els nens en un català que els digui sempre, de manera que aprenguin a usar-los intuïtivament.
Rebo un llibre a casa, una novel·la escrita en francès, d'un autor que no conec, acompanyat d'una carta redactada en un català impecable. Entre altres coses, l'autor em diu: “M'hauria agradat escriure aquest llibre en català, però el francès és la llengua que domino des de sempre, la llengua que vaig estudiar a l'escola i amb la qual, doncs, em sento més segur.” Ah, penso, sí, deu ser prou normal creure que la llengua amb la qual ens sentim més segurs ha de ser la llengua amb la qual escrivim. Què seria, però, la literatura catalana d'aquests darrers dos segles si només haguessin escrit en català aquells que l'havien estudiat prou anys a l'escola per poder dir que era la llengua amb la qual se sentien més segurs? En la història dels Països Catalans, quants escriptors han pres la decisió de deixar de banda la llengua oficial única –l'espanyol, però també el francès i fins i tot l'italià– per endinsar-se en solitari en el perfeccionament, o a vegades en l'aprenentatge, d'una llengua escrita exclosa de l'espai públic? És clar que és altament desitjable que el català sigui la llengua d'aprenentatge dels Països Catalans, la llengua acadèmica, la llengua de les lliçons, dels dictats i dels exàmens aprovats o suspesos, la llengua normal i banal com el danès és normal i banal a Dinamarca. Però mentre no sigui així convé reconèixer que encarar-se a una llengua mal dominada, absent o mig esfumada de certs carrers, institucions, escoles i televisions, és un repte personal que pot donar una plusvàlua, si més no íntima, a la pràctica literària. Una plusvàlua una mica estranya, amb regustos contradictoris: de satisfacció per haver aconseguit una victòria personal contra un sistema i d'amargor per haver de lluitar per obtenir allò que hauria de ser, ho repeteixo, normal i banal.
Una plusvàlua del mateix tipus, però més estrictament literària, es troba també en el fet d'escriure en una llengua estran-gera. Vladimir Nabokov passant del rus a l'anglès, Samuel Beckett passant de l'anglès al francès són exemples de la recerca d'un camí estret, potser d'un fil de funàmbul, amb l'ambició que com més exigu sigui el pas, més densa sigui l'obra. Defugir el confort d'una llengua dominada, domesticada, potser massa aquietada i barallar-se amb una llengua forastera que malda per escapar-se, que renilla, reguitna i mai no es rendeix, pot ser esgotador, però deu representar, en certs casos, el camí més honorable. I qui diu llengua estrangera bé ha de dir, a vegades, llengua pròpia, quan la llengua pròpia ha estat tancada a l'estable amb els fems i la podridura, quan ha estat mutilada, violentada i espellada, i quan els ideòlegs del monolingüisme l'han expulsada lluny de la fraternitat de les llengües nobles i cultes.
Així doncs, diria que existeixen circumstàncies que fan que la tria de la llengua literària no depengui de factors estrictament acadèmics, ni de les notes obtingudes a l'escola ni, és clar, del prestigi internacional de la llengua. La llengua que sembla més evident no sempre és la més adient. Algun repetit dubte ortogràfic en una llengua menys ben dominada, algunes hesitacions gramaticals, algunes escaramusses perdudes contra els pronoms febles i moltes consultes compulsives del diccionari són un preu prou barat a pagar si, a canvi, guanyem la certesa d'haver fet el tomb just cap a la llengua necessària.