InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 148 (divendres 12/07/2013) -
Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
SUMARI
1) Eugeni S. Reig - huitava
2) Eugeni S. Reig - joligroc
3) Antoni Llull Martí - La deplorable desprotecció
lingüística
4) J. Leonardo Giménez - Fer cap i altres
caps
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua
catalana (Fort regust de castellà)
6)
Albert Pla Nualart - Els mitxelins poden fer baixar
el caixet
7) Màrius Serra - Betzarria?
8) Núria Puyuelo - Quants peus té el
gat?
9) Pau Vidal - El
man
10) Josep-Daniel Climent -
Els ibers i els orígens del valencià (i del
català)
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
huitava
Espai de huit
dies.
La
frase:
|
Tots els sants tenen
huitava. |
es diu quan se'ns ha oblidat felicitar alguna persona el dia de la seua
onomàstica i la felicitem uns dies més tard.
La paraula huitava s'usa, especialment, en
l'expressió missa de huitava, que és com es denomina la missa de
difunts que es celebra huit dies després d'haver faltat una
persona.
|
Farem la missa de huitava en el convent dels
franciscans. |
Aquest
vocable és d'ús habitual en el parlar d'Alcoi.
En valencià
també es diu: huitada, octava
La llengua
estàndard sol emprar: vuitada, octava
En castellà es
diu: octava
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
joligroc
Lliri
de l'espècie Iris pseudacorus. Té fulles en forma d'espasa i flors grans,
grogues i inodores. Es cria en els aiguamolls. El suc del rizoma s'ha usat
tradicionalment per a fer tinta, per a tenyir teixits, per a adobar cuiros i,
també, per a preparar un remei antihemorroïdal.
La
paraula joligroc és pròpia de la zona costanera de la Plana de
Castelló. Joan Coromines en el seu
DECat (IV, 919a29) cita els fragments següents del pintor i escriptor
castellonenc Joan Baptista Porcar Ripollés: «la nostra vora-mar és formada per
--- aquest dors que hui jau al llarg de les escumes, entre algues i nacres i
ullals de joli-groc» «aquells lliris --- que hui esquifidament apareixen
--- tindrien aleshores una ufanor semblant al nostre joligroc de les
marjals» JBPorcar (BSCC xiv, 79, 244).
El
botànic borrianenc Roberto Roselló Gimeno m'informa que ha tingut notícia que un
llaurador d'Almassora coneix la paraula joligroc i recorda l'ús que se'n feia
del rizoma per a elaborar un remei contra la inflamació de les
morenes.
Quan Àngel Sànchez
Gozalbo va fer de mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat, va
dir:
|
[...] flor de nafa de
les planúries, violes de Penyagolosa, romaní i ginesta de les llometes
properes de la mar, joligrocs i junces de les meues marjals
[...] |
En valencià
també es diu: boga (o bova) granotera (o bavosa, o de gangols, o de gatjol, o
plana), ganjol groc, ganjolera, lliri de les marjals, lliri
groc
La llengua
estàndard sol emprar: coltell groc, espadella, garitjol groc, ginjol groc, lliri
groc
En castellà es diu:
ácoro
bastardo (o
palustre, o falso), azucena
amarilla,
espadaña
amarilla (o
fina), falso
ácoro,
lirio
amarillo (o de
agua, o espadañal), rabiacán
NOTA
1: El fragment que he posat
com a exemple l'he extret del parlament que el metge i escriptor castellonenc
Àngel Sànchez Gozalbo (1894-1987) va pronunciar quan l'any 1934 va fer de
mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat. El paràgraf complet és el següent:
«Portantveu d'aquelles terres castellonenques sóc jo que vinc a dur-vos unes
flors boscanes de les aspres serralades, flor de nafa de les planúries, violes
de Penyagolosa, romaní i ginesta de les llometes properes de la mar, joligrocs i
junces de les meues marjals, per confegir un ram que oferir a Vós, Regina d'unes
hores i dir-vos: –Heus ací unes petites flors de la vostra terra, de la terra
nord del Regne, Vós sobirana excelsa que simbolitzeu la Pàtria, que sou la
divinització d'ella per la vostra reialesa i per la vostra beutat; Vós que sou
tan gentil, acolliu el nostre present amorosida, porteu la toia de flors
modestes al vostre pit i que el vostre cor bategue accelerat, mentrimentes jo,
el més insignificant dels valencians, el més modest dels escriptors, endut per
una fe pregoníssima i per una amor intensíssima envers la nostra pàtria,
m'emociono al trobar-me entre tants germans i davant l'ara de la pàtria
encarnada en la vostra joventut i en la vostra bellesa, voltada de les dignes
autoritats, de la
Junta rectora de "Lo Rat Penat", vidriola de les essències
valencianes, dels conreadors de la nostra història, dels poetes cantors de les
nostres gestes i d'esta concurrència valencianíssima que espera de mi allò que
no puc donar, perquè ja ho sabeu tots: d'on no n'hi ha no es pot traure.»
Es troba en
El paisatge de la literatura valenciana d'Àngel Sànchez Gozalbo (1934,
pàg. 12).
NOTA
2: Done les gràcies a
Roberto Roselló Gimeno per la seua ajuda.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES
PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma,
2009, pàg. 35)
La
deplorable desprotecció lingüística
Antoni Llull Martí
Com ja he dit altres vegades, en les últimes dècades han proliferat
arreu del món
lleis i altres disposicions legals encaminades a preservar animals i
vegetals en
perill d'extinció, cosa que em sembla molt bé, però fins i tot dins països que gaudeixen d'una
prestigiosa tradició cultural no es fa res o es fa molt poc per salvar d'una
imminent i definitiva desaparició les llengües minoritàries que parlen alguns dels seus
ciutadans, i en alguns fins i tot s'ha intentat eliminar aqueixes llengües,
volent fer veure que aconseguir-ho seria un gran avanç per la
cultura.
Des del
punt de vista de la ciència és això una aberració, però no ho és per
a la política
de molts estats multinacionals centralitzadors, perquè els seus governants tenen clar que si
s'anul·len els sentiments nacionals dels pobles perifèrics, i un dels
mitjans més eficaços per aconseguir-ho és procurar que renunciïn a la pròpia
llengua en favor de la de l'Estat, en un temps
relativament
breu
aqueixos pobles desapareixeran absorbits per la cultura aliena. Però també
pot ocórrer, i
sol ocórrer, que per al poble degradat i pràcticament aniquilat, no hi hagi una efectiva
integració en la cultura oficial dominant, quedant aquells qui han perdut les seves
arrels en una situació marginal irreversible. Amb tot, una llengua només
s'extingeix si el poble que la parla hi consent, si no sap fer front a les
pressions i coaccions d'aquells qui tenen interès per fer la desaparèixer. I deia mossèn
Alcover: «arribar un poble a no tenir a casa seva i haver d'anar a manllevar a
casa d'altri una cosa tan indispensable com la llengua, és la darrera i la més
afrontosa de les misèries en què es pot veure un poble».1 Quan una llengua
desapareix, una part important de la cultura humana es perd per sempre, i són
molts els qui no ho veuen o no ho volen veure, o no els importa gens ni mica, o,
pitjor encara, conscientment fan el que poden per accelerar aquesta
desaparició, cosa certament horrible per a la cultura
humana.
Article publicat en el Levante-EMV divendres 21 de
juny del
2013
Fer cap i altres
caps
J. Leonardo
Giménez
La paraula “cap” és de les més polisèmiques
que tenim en la nostra llengua. Com sabem, “cap” pot ser adjectiu o pronom en
frases com “No té cap desig de vore't, “Quants fills tens? Cap”. Pot ser
preposició: “Anem cap arrere per culpa de les sangoneres financeres”, “Vas cap a
casa o véns cap ací?”, “Cap a les cinc ens vorem”. Però com a substantiu és com
té més rendiment, tant en el sentit físic com en els figurats, relacionats amb
la part davantera, principal, destacada, singular, amb molts refranys, frases
fetes, refranys, locucions, etc.
Una
d'estes expressions és “fer cap”, que els diccionaris, tant els valencians com
els catalans, arrepleguen, però que es veu poc, o gens, en la literatura i en
els llibres de text. És una expressió molt nostrada, encara que potser no és
general en tots els territoris del nostre idioma; és de les genuïnes sense
traducció directa a la llengua de ponent, crec, però que com moltes altres,
pense que està en regressió, almenys en les poblacions mitjanes i grans. M'ha
cridat l'atenció eixa locució, perquè fa pocs dies, en un estanc de la zona del
Cabanyal de València, la vaig sentir a un jubilat, en la ratlla dels setanta,
quan quedava a vore's amb el nét per anar de pesquera el dissabte següent: “Tu
fes cap a la Xità a les huit del matí, jo t'esperaré allí”, però el xicon, de
quinze anys més o manco, li contestà: “Iaio, què és ‘fer cap'?”. L'avi li
replicà: “Que acudisques a la Xità a l'hora que t'he dit!”. Perquè eixa
expressió significa ‘comparéixer, anar, arribar o vore's (algú, alguna cosa) en
algun lloc determinat'.
Una altra
locució molt privativa, en la forma, és “de cap a cap”. En una traducció
“exquisida” vaig llegir “de cap a cua”, del castellà “de cabo a rabo”, i és que
fugint del foc, de vegades, hi ha qui cau en les brases (o viceversa). Els
primmirats fonamentalistes ens han volgut tallar el rabo, i algun indigestat de
normativa “selecta” , fugint dels rabos només troba cues, però la locució
esmentada no té ni rabo ni cua,
Tot sense
oblidar-nos dels caps de la nit i el dia de Cap d'Any, ni del cap de setmana,
formes molt nostrades, i diferents de les corresponents
castellanes.
5)
Netegem i enriquim la
llengua catalana
Fort regust de
castellà
En aquest apartat vull
remarcar tot allò que més dóna regust de castellà al català que sents parlar. No
diré res respecte a l'accent, perquè és cosa tan volàtil, i el qual no fóra tant
si el lèxic i la sintaxi eren correctes, puix que amb el temps la fonètica
s'afina i no pot pas ser exigida de bell antuvi a tothom. Si hi ha bona
voluntat, i un poc de talent, serà corregida a base de l'ús, i potser més aviat
que l'interessat no s‘espera. Com hi fan en aquests casos l'interès i la bona
voluntat!
Però sí que la
fonètica de moment pot ser el número u d'aquest regust de castellà en el català
parlat per molts. Sóc conscient que aquí repeteixo ja cosa dita, però s'ho val,
que aquest petit apartat ve a ser una peça clau, molt
important.
El factor número dos
podria ser la supressió dels pronoms adverbials en i hi. De fet aquest particular és la
pedra de toc per a discernir si el català parlat és de trinca o no, diríem si és
de naixença o no; i aquí dic diríem
perquè, de vegades, n'hi ha que parlen català de naixença i s'han deixat
encomanar d'aquest vici funest que el mutila bàsicament. La supressió d'aquests
dos pronoms indica que la llengua que parlen ha estat producte de pensar-la en castellà i no en català. La
forta influència de la llengua castellana sobre la nostra, tants d'anys
indefensa, ha imposat aquesta mena de pensar en castellà el català que hom
parla. Aquest és un vici que afecta molts dels elements pertanyents a l'alta
classe dels involucrats en la correcció de la nostra llengua. I pel que fa a
això de pensar en català, quan se'l
parla, ho dic perquè és un dir general en tot àmbit i país quan és qüestió
d'aprendre un idioma, però sóc molt conscient del nexe misteriós que hi ha entre
pensament i paraula, que el vehicle del pensament és
la paraula, i si no hi ha vehicle no hi ha pensament, és a dir, que quan hom en
coneix les paraules i llurs combinacions gramaticals, hom pot pensar en aquest idioma, i no abans de
conèixer-les-hi. Per tant, el secret és conèixer-n'hi com més millor,
aprendre-les, abans de pensar, puix
que voler fer-ho sense elles és pura inanitat.
El tercer factor, i si
no tercer el que figura entre els principals, és l'ús del datiu anticipat ‘li',
tal com el castellà anticipa el seu “le”.
Així, molts diuen: ‘Fes-li un petó al nen', (“dale un beso al niño”),
quan han de dir: Fes un petó al
nen.
Altres factors, quarts,
cinquens, sisens, fóren la multitud de mots i d'expressions manllevades del
castellà. Entre els quals aquells paràsits que més carta de naturalesa falsa han
pres en la llengua del poble, com és ara, “vale”, “algo”, “cariño”, “cole”, “tio”, “tenir que”, “en vez de”, i un
llarg etcètera.
Un altre és la
supressió de la preposició de
generalment després de l'article indeterminat un, una, i davant de l'adjectiu que el
segueix: “Dóna'm una blanca i una vermella”, per Dóna-me'n una de blanca i una de
vermella.
També
són factors del mal regust els mots “admesos” innecessàriament, és a dir,
admesos quan ja la nostra llengua té paraules prou aptes a expressar el concepte
en qüestió, però certs alts responsables de la llengua insisteixen a fer-la
agenollar davant la castellana i a donar preferència als mots d'aquesta, per
clavar galtada als nostres. Aquests mots admesos són una colla, suficients a
intensificar prou aquell regust. Vegeu l'apartat dedicat a aquests Mots
admesos.
També
n'és factor l'ús del tractament de tercera persona per comptes del de segona: No
passin, no es moguin, no enraonin, etc, per comptes de no passeu, no us mogueu, no enraoneu. O
en singular: No es pensi, per no us
penseu.
Et iterum, segons el defecte
gramatical ja assenyalat, fer les oclusives b i g, suaus com les fa el castellà, és a
dir, no doblar-los el so davant la líquida l, “segle”, “moble”, cobla”, per
comptes de seggle, mobble, cobbla,
funesta moda aquella que s'imposa entre els mestres, el jovent i la canalla
d'avui, en especial a la
Terra Ferma.
En fi,
allò de netegem, que diu el títol
d'aquest llibre, fa referència a la necessitat de suprimir aquest regust de
castellà de la nostra parla, per tal de donar-li el dring de trinca i de plena
identitat, factors aquests de casta, de dignitat i de legítim orgull.
Publicat en el diari ARA divendres 21
de juny del 2013
UN TAST DE CATALÀ
Els
mitxelins poden fer baixar el caixet
Albert Pla Nualart
L'APARICIÓ DE MITXELINS, uns sacsons al voltant de la cintura que amarguen
algun primer dia de platja, pot fer baixar el caixet -és a dir, la cotització-
d'alguns actors i actrius que triomfen pel seu tipet. (No era el cas del
malaguanyat James Gandolfini.)
Lingüísticament, però, el problema el planteja com catalanitzem algunes
paraules franceses, com ara Michelin i cachet , que ens arriben a
través -i, per tant, amb l'empremta- del castellà. Tant podríem escriure
mitxelín i catxet com mixelín i caixet .
El so fricatiu (de xeix) de la ch francesa esdevé africat (de
tx ) amb la ch castellana, de manera que per tornar-lo a fer
fricatiu cal corregir un ús ja molt estès. Diria que el criteri més assenyat, en
casos així, és no contradir l'ús en els registres més informals.
Tant el GD62 com l'ÉsAdir abonen aquest criteri i només tornen al so original
francès amb el terme més neutre i inusual caixet , que és també l'opció
del Termcat. En canvi, la versió en línia del GDLC, el Diccionari.cat, fa just
el contrari i opta per mixelín i catxet .
Però aquesta informalitat consubstancial als mitxelins recomana que no filem
tan prim, i per això jo us aconsello que no aneu pel món dient que teniu més, o
menys, mixelins , si no voleu que, a més de grassonets, o esvelts, us
vegin com uns pedantets.
I crec que seria bo que el Diccionari.cat, que és molt útil i consultat,
convergís amb l'ús més general aprofitant una de les seves periòdiques
actualitzacions. Tant per coherència amb el criteri esmentat com per no
desconcertar els seus
usuaris.
7)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 28 de juny del
2013
Motacions
Betzarria?
per Màrius
Serra
A
Palafrugell sento un munt de palafrugencades. Les recullen de manera
admirable la Maria Bruguera i en Carlos Serra a la monografia Coses sentides; el parlar de Palafrugell
(Edicions Baix Empordà), que ja porta dues edicions. Dues són, també, les
expressions que més em criden l'atenció: xena i betzarria. La xena és una
barreja d'animadversió i repulsa que ells consideren genuïnament
palafrugellenca, un d'aquells mots idiosincràtics: “quan algú no ens cau bé,
sobretot perquè té un caràcter cínic, fanfarró o vol fer-se sempre el graciós,
diem que ens fa xena o que és xenós”. Xena surt als diccionaris associat als
dipòsits de matèries fecals i no sembla forassenyat associar-lo al mot grec xénos (estrany, estranger). Pel que fa a
la betzarria, et “ve la betzarria” quan tens “unes ganes irresistibles de fer
quelcom, sobretot en moments inadequats”. Bruguera i Serra ho exemplifiquen
així: “Amb el temps que ha tingut per fer-ho, i ara li ha vingut la betzarria de
pintar la casa”. Ni Fabra ni Coromines no recullen el terme, i el seu betzarrut
(panxut) prové de betza. L'Alcover-Moll
en situa l'ús a Llofriu, municipi de Palafrugell, i el defineix com una
“idea fixa i poc raonable”. Jo a betzarria hi veig la petja del francès bizarre (estrany,
estrafolari).
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 14 de juny del
2013
Quants peus té el
gat?
Núria Puyuelo
Si una cosa tenim clara és que els gats
tenen quatre peus, però quan algú vol trobar una explicació a una cosa que és
injustificable què diem, que busquem (o cerquem) tres peus al gat o cinc peus al
gat? La forma més estesa actualment és la dels “tres peus” –79.200 entrades al
Google enfront de les 7.820 de “cinc peus al gat”–, però originàriament el
refrany era amb cinc peus, perquè buscar tres peus al gat és una feina ben
fàcil, no trobeu? En canvi, si li hem de trobar el cinquè peu la cosa ja es
complica una mica més. Tot indica, però, que aquest cinquè peu feia referència
originàriament a la cua. El Diccionari
català-valencià-balear d'Alcover-Moll també recull la forma “cercar
cinc peus a un moltó”, que té el xai com a protagonista, com la dita equivalent
en italià: “Cercare (o
trovare)
cinque piedi
al montone”.
I els
castellans quants en busquen? També tres. El refrany “buscar cinco pies al
gato” ja es troba documentat el 1611 en el llibre Tesoro de la lengua
castellana de Sebastián de Covarrubias. Però la dita ja apareix
deformada, no se sap si de manera intencionada o equivocada, per Cervantes en
El
Quixot, en el capítol 22 de la primera part. “Váyase vuestra merced,
señor, norabuena su camino adelante
y no ande buscando tres pies al gato. Vos
sois el gato y el rato y el bellaco, respondió Don Quijote”, relata
la gran novel·la.
Finalment
encara es pot trobar una altra variació del refrany: “buscar tres pèls al gat”.
Hi ha qui assegura que aquesta seria la dita original perquè mai no trobarem un
gat que tingui tres pèls de diferent color, perquè si un gat és tricolor només
es pot tractar d'una femella. Els defensors d'aquesta teoria expliquen que el so
de la
l darrere de vocal de pèls ha
donat lloc, com passa en altres paraules, al so de la u de
peus. N'hi
ha per a tots els gustos.
Més refranys
Els gats són els protagonistes de
molts altres refranys: “donar gat per llebre”; “ser un orgue de gats”; “jugar al
gat i la rata”; “ser un gat vell”; “els gats sempre cauen de potes (o de quatre
potes)”; “estar com gat i gos”; “gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou”;
“quan el gat no hi és les rates ballen (o van per la cuina)”, entre
d'altres.
Publicat en ¨NÚVOL dimarts 18 de juny del
2013
Pau Vidal
«El man se chivó
al cap d'estudis». És la frase que posen com a exemple un equip d'investigadors
de l'Autònoma que han estudiat la influència del castellà de Llatinoamèrica en
la parla del jovent de Barcelona. Ells han batejat aquest poti-poti com a
llatí-espanyol, i la cosa no deixa de tenir gràcia si penses que el
llatí, pobre, tants segles després ha ressuscitat en un altre continent sense
saber-ho.
Que no s'espanti
ningú. Ni la notícia explica tot el que ha d'explicar (els diaris sempre tenen
poc espai) ni els estudiosos en qüestió són uns tocacampanes. No cal témer que
ara la canalla ens tornin a casa parlant com si fossin en Cantinflas. Els
fenòmens de convivència de llengües són molt antics i generen uns resultats o
altres en funció de moltes circumstàncies. Les llengües criolles del Carib, per
exemple, van tenir gran vitalitat durant el temps del tràfic d'esclaus, des del
XVII fins al XIX i avui van molt de baixa; a l'extrem contrari, l'espanyol de
l'Argentina va rebre un sotrac tan profund a conseqüència de la massiva
emigració italiana del XIX i el XX que avui és la parla castellana més fàcilment
identificable per tots els habitants del planeta. Aquí, la possibilitat que les
diverses parles anomenades llatines influenciïn el català és ben real però
alhora quantitativament irrellevant. Primer, perquè el flux d'emigració ja s'ha
pràcticament aturat i per tant el nombre de parlants nadius d'equatorià, peruà,
bolivià i altres és, percentualment, força baix. A més, la segona generació ja
tenen una parla força influenciada pel castellà d'aquí, i la tercera ni tan sols
heretarà la dels avis, més enllà d'unes quantes paraules i expressions.
Finalment, a mesura que aquests col·lectius, que avui conformen els estrats més
baixos de l'escala social, vagin ascendint, s'aniran desprenent de tot allò que
els identifica o els associa a aquella condició (tal com passa, per exemple, amb
els mexicans als Estats Units), i això inclou l'accent i el lèxic de la parla
d'origen. De fet, aquest és un fenomen universal que es pot comprovar ara mateix
amb els néts catalanoparlants de l'emigració andalusa, extremenya i
murciana.
Tot plegat,
naturalment, igual que qualsevol altre fenomen lingüístic i social, està en
funció de com evolucionin els grans moviments migratoris dels pròxims anys, que
és una cosa de mal preveure. Però mentre es mantinguin les actuals
circumstàncies, allò que continuarà afectant, i no pas poc, l'estructura de la
llengua catalana no és el man sinó, tal com ha estat fins ara, el
se chivó.
10)
Publicat en el blog L'interés per la llengua dels
valencians
Josep Daniel
Climent
- - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
-
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net