gatinyar-se
Barallar-se sense fer-se gaire mal.
En el mercat he vist unes dones a rebolcons per terra, gatinyant-se i pegant-se estirons
de monyo. I la llengüeta que tenien, ¡la mare que va! Me n’he eixit
afrontat de sentir les barbaritats que
amollaven. |
El
verb gatinyar-se deriva de gat i, inicialment, significava
‘barallar-se com els gats’, però posteriorment va passar a tindre el significat
definit. S’ha aplicat, tradicionalment, a les baralles entre dones, amb
arrapades i estirades de cabells, però no gaire violentes, sense conseqüències
greus. En el parlar d’Alcoi ha sigut d’ús habitual, encara que actualment ha
caigut en desús.
gorrit
Objecte de llana o
d’estam en forma de bossa que es posa al cap per a cobrir-lo i que es doblega
cap al costat dret, cap al costat esquerre, cap avant o cap arrere, a voluntat
de qui el porta. Generalment és de color vermell.
Aquest barret va
ser bastant usat pels alcoians durant els segles xviii i xix. Actualment encara el porta
Tirisiti, la titella que dona nom al conegut i famós “Betlem de
Tirisiti”.
En la narració
curta titulada Per la més negra cobdícia de l’escriptor alcoià Jordi
Valor i Serra podem llegir:
–Que t’agrada el meu ofici? –li digué incitant l’home,
endreçant-se la roja barretina catalana sobre el cap, prenda molt usada
encara per els alcoians de llavors que li deien «gorrit». Pesat sí que ho
és, peró més llibertat que jo no en té ningú; i tu també eres
fort... |
En certes ocasions diem paraules ben catalanes, però els apliquem
sentits del castellà que en català no tenen pas, o el tenen tan sols
parcialment, o que substitueixen altres mots i expressions genuïns que acorralem
i, a llarg termini, liquidem. Per
exemple, el verb guardar. Alguns diuen en català: Guarda tot això a
l'armari, guarda't això a la butxaca; fixem-nos com en tots dos casos el
castellà ho diu exactament així. En català, per al primer cas, tenim un verb
molt especial: desar; per tant direm: Desa tot això a l'armari.
I en el segon cas sempre hem dit: Posa't, o fica't això a
la butxaca. Desar és un verb d’ús quotidià a l’Urgell i a les
Balears.
Bàsicament, en aquest
apartat tracto d’atreure l’atenció del
lector sobre paraules i formes de dir que s’han imposat des del castellà,
per la força social que aquest té a casa nostra, i que han pres el lloc a altres
expressions genuïnament catalanes i que teníem molt ben integrades a l’ús
quotidià, fins fa ben poc. Algunes vegades aquests manlleus també són
acceptables, en català, però sap greu allò d’anar perdent el que és nostre, i al
seu lloc col·locar-hi allò que és foraster i gairebé sempre contrari a la
llengua de trinca. És a dir, sap greu veure com aquestes pèrdues fan una llengua
bruta i l’empobreixen, lentament, però implacablement. I hi ha pel mig el fet
que qui ha d’adonar-se d’això i corregir-ho, sempre ho ha dit així i sempre ho
ha sentit així i, quan veu que altres tracten de corregir-ho, se n’alarma i creu
que és qüestió d’innovacions gratuïtes. I així arribem a allò de: Jo això ho
desconec, no ho he dit mai, ni ho sentit mai, per tant, fora, inadmissible!
Actitud quer fa impossible el redreç de la llengua, restituir-li el seu
patrimoni, la seva riquesa específica. Sóc ben conscient que en aquest apartat
repeteixo casos ja esmentats, però ho faig exprès, perquè ens hi fixem més bé i
perquè la paraula o la frase en qüestió s’escuncen de ser escaients en aquest
altre context.
Vegem-ne
casos:
Borratxo. "Borracho". Malgrat que el Fabra registri aquesta paraula sense
anotar-hi res, a mi sempre m'ha fet la impressió de ser presa del castellà;
és una impressió personal.
Embriac. Ebri. Begut. Bevedor. Pitof. Xirlis. Pinya. Sopa. Ésser un embriac
empedreït.
Buscar.
Cercar, (corrent aquest entre els nostres avis, ara a les Balears i
potser en alguna comarca). Qui
cerques? Vaig a cercar aigua
a la font. Cercar els tres peus del gat.
Cinturó.
"Cinturón". Cinturó el registra el Fabra. Corretja. Cinyell. Ús
obligatori de la corretja de seguretat Ara ningú no diu corretja.
Pel que fa a la via urbanística: Ronda. Ronda de dalt, de baix, del litoral.
Estrella. Estel.
L'estel de l'alba. Un cel estelat.
L’Estelada.
Felicitats! És ben català, però darrerament s’ha imposat per la força del
castellà “Felicidades!” i ha desbancat la típica manera defelicitar en català:
Per molts anys!, descendent d'aquell clàssic Ad multos annos!
I era respost amb un agraït En vida teva. Que bonic! Quan hom
celebra el sant o el natalici cal dir: Per molts anys! Felicitats
és per a quan hom fa un gol amb
el Barça, o puja al cim de l'Everest, o es gradua d’advocat. Que també pot ser
dit: Per molts anys!, en
aquestes ocasions. Alguns volen creure que Per molts anys és només per al dia
del natalici, i Felicitats per al dia del teu patró, del teu nom, però
això és fals. Tota la vida de la
meva generació i de temps immemorials ─quan el natalici no era celebrat i sí que
ho era el sant patró─ sempre hem fit Per molts anys. Els mallorquins diuen
simplement: Molt d’anys! Cal que parem ment en aquell: En vida teva,
com a argument que l’expressió
ve d’anys i panys enrere.
Millor.
Més bé. Assegut, ho faràs més bé. Ell ho ha fet més bé que tu. No hi
ha res més bo, ara, que una xerricada.
Mosso.
Aquesta paraula fa la impressió de ser la catalanització de "mozo", ni que vingui d’antic. Minyó. Als sants i als minyons no els promets
que no els dons. A l'Àfrica,
minyons, a matar moros! (Època de
la Setmana Tràgica). Per tant, jo diria amb tota facilitat:
Minyons d'esquadra. (Cas que no hi hagi res més genuïnament català). O
aniria per altres tresqueres, puix que l’origen del nom Mossos
d’esquadra...
Ocells. Ara només diuen aus, que és ben català, però que s’ha imposat
rere “aves”. Abans el nom genèric dels animals que volenera: ocells. Tractat sobre els ocells de
l’Urgell.
Oient,
tan dubtosament català, però que té el privilegi d’assemblar-se més al castellà
“oyente”, que oïdor, i que ha enviat aquest definitivament a fossilitzar-se als
prestatges del diccionari; és a dir, que l’incomparable avantatge d’assemblar-se
més al mot castellà condemna el
genuïnament català a l’ostracisme, a la mort.
Os, que
també és català, però que s’imposa per la força de “hueso”. Pinyol. M’agrada rosegar el pinyol del
préssec
Pal,
“palo”, que ha arraconat totalment bastó, garrot. Pal, en català, és un tros de fusta
prim i llarg, com el del telèfon, i fins comel de l’escombra o el del fregall,
però no el curt i per a usos com és ara pegar i altres de més usuals; així,
direm el jan surt a passejar amb un bastó, o amb una mangala, o amb un gaiato, mai surt a passejar amb
un “pal”. Diem clavar bastonada, clavar garrotada. Per aquesta raó no
és catalana l’expressió ‘posar pals a les rodes’, servil de “poner palos en las
ruedas”; cal dir posar entrebancs, posar-hi entrebancs, o si hi ve a tomb,
ser un
esgarriacries.
Pell, de
la fruita, “piel”. Pela. La pela
de la taronja no és comestible. Pela’m un mango.
Picar. Referent als aliments, que ara les coses tan sols 'piquen'. Abans dèiem
molt més coure, però aquest verb tan català l'han deixat del tot de banda per raó del
castellà "picar". Que coent que és aquest bitxo! Aquesta salsa
cou més que l'altra. Olives coents. M’hi han posat esperit de vi i cou
molt. "Piquent" no està ben dit; és coent. O, en tot cas,
picant.
Preguntar. Demanar. (Viu a Mallorca). Ens demanem si plourà. Vull demanar-vos una
qüestió.
Preocupant. Anguniós. Es anguniós no poder saber si han arribat
o què.
Rascar. 'T'ha picat un mosquit? Rasca't. Gratar, gratar-se.
Ara apliquen tan sols rascar a tots els casos. També han deixat de
banda el tan domèstic
esgarrapar.
Xaval,
que també és català, però darrerament s’ha imposat per la força del castellà
“chaval”, prenent el lloc a nen, xiquet,
noi, nano, brivall, marrec,
xicot. Hem tornat de Rússia amb un
nen adoptat que és un sol. Mira aquell brivall com xala estirant els
cabells a la nena.
Xerès.
Molts ho diuen a tot vi ranci. Si es tracta d'un vi ranci no fet a la
ciutat de Jerez, cal dir-ne vi ranci. Amb
les darreries un gotet de vi ranci no té parió.
I pel que fa a locucions,
permeteu-me que en remarqui alguna que ha sortit a Sintaxi o que en marqui altres de
noves:
A fi de
comptes, “A fin de cuentas”. Al
capdavall. Comptat i debatut. Al cap d’allà. Fet i fet. Molt de bla, bla, bla, i al capdavall no
havia dit res.
A primera vista. Al primer cop d’ull. Amor al primer cop
d’ull.
Avui en dia. "Hoy en día". Avui dia. Avui dia la gent no saben
on van.
‘Al major’, ‘al menor’, “al pormayor”,
“al pormenor”. A l’engròs, al detall, a
dojo, a doll. Venem fruita a
l’engròs. Si és qüestió de grans, farines o congèneres: A dojo, ensacat. Venem blat a dojo; també el venem
ensacat. Si és qüestió de
líquids, oli, vi, etc.: A doll,
embotellat. Hi ha vi a doll i
embotellat.
“En lloguer”
està mal dit, ve de “en alquiler”.
Cal dir: Per llogar. O de lloguer. Local per llogar. Local de
lloguer.
En venda està bé, però abans escrivíem i dèiem molt més: Per
vendre. Casa, o solar, per vendre. .
“Està por ai”,
de “está por ahí”. Cal dir: És per aquí.
Volta per aquí. Ronda per aquí. –On és el Jordi? ─Volta per aquí.
‘De res’
(després que us han dit gràcies). “De nada”, a Amèrica: “por nada”. No s’ho val. No es
mereixen.
─Gràcies
pel got d’aigua. ─No s’ho val. ─Gràcies pel bon consell. ─No es mereixen.
Que són boniquíssims.
‘Deixar
córrer’, "dejarlo correr". Deixar estar. Deixar fer. Deixa'l estar! No
els amoïneu tant, deixeu-los fer.
‘Donar
gust’, "dar gusto". Dóna bo. Dóna bo prendre la fresca. Dóna bo
aquesta puntualitat a començar l'acte.
‘Esperem
sabran disculpar’, "esperamos sabrán disculpar", per Esperem que sabreu disculpar
aquests inconvenients.
‘Es
prega’, ‘es talla’, ‘es ven’, "se ruega", "se corta", "se vende". En aquest cas
el català s'estima més usar el verb personal que l'impersonal: Preguem.
Tallem. Venem. Us preguem
que no us planteu a la gespa. Tallem el pa a màquina. Venem un pis. Fem fotocòpies.
‘Més a
dalt, més a baix”, “más arriba, más abajo”. Més amunt, més avall. Puja més amunt de l’escala, baixa’n més
avall. Això mou-ho una mica més amunt. Puja més cap dalt, baixa més cap baix,
sí.
‘No
aguanto!’, “¡no aguanto!”. No puc més. Quin mal! No puc
més!
No es
preocupi, "no se preocupe". No us amoïneu. No passeu quimera. Feu
tard? No us amoïneu; o, si es
refereix a un cas concret: no us hi amoïneu. ─ Aquet fill em fa patir
força, fent tan tard! ─No passeu quimera, dona.
No fa falta,
“no hace falta". No cal. No cal que firmis. No cal que baixis. No cal
que peixis el pardal, que no l’esqueraràs.
‘No faltaria
més!’, “¡no faltaría más!”, que arracona i suprimeix: Només caldria! Ara només caldria que plogués! ─El
Pepet té ganes de venir. ─Sí, només caldria que vingués aquet paio!
“No sé qué, no sé cuántos”, per Que gira, que tomba. Amb el moc el deixà sec, però ell que
si gira, que si
tomba.
No
t'importa, "no te importa". No n'has de fer res. ─D'on véns, tu,
herbeta? ─ No n'has de fer res!
Per
favor. “Por favor”, desbanca, pràcticament, Si us plau. Si us plau, no trepitgeu la gespa.
“Per postres”.
Per bona composta. Per acabar d'adobar-ho. No tinc abric i per bona composta
fa vent gelat.
‘Per
golejada!, “por goleada”. Clavar pana.
Clavar una panadera.
Aquesta locució la manllevaren del castellà alguns locutors dels nostres
mitjans, en néixer aquests amb la democràcia, i així s’ha establert, deixant
completament de banda aquelles de dalt, que eren vives i eren dites abans ─bé que totalment desconegudes per aquells locutors, els quals no
havien sentit dir mai pana i, per
tant, no en tenien d’altra que importar-ne una, utilitzant allò que els era més familiar
i conegut. El Fabra no en diu res,
de ‘golejada’. Cinc a zero, quina pana!
El Barça ha clavat panadera al
Madrid, al seu camp, sis a dos!
Panadera també vol dir estovat, tacó,
pallissa.
Potser que hi hagi
tempestes. (En català és preferible el futur:) Potser que hi haurà
tempestes. Potser hi haurà
llenya.
Prémer el polsador.
D’entrada advertim que el verb prémer és ben viu a Mallorca i que totes dues
paraules són ben catalanes, però la seva combinació, en aquest cas, fa tota la impressió d’un arranjament
artificial d’última hora a càrrec d’elements que no han dit mai, i que per tant no han sentit
mai, el tan domèstic i quotidià pitjar
el botó. A alguns pixapolits
els fa angúnia el verb pitjar, perquè els sembla
que s’assembla a pixar, però perden
de considerar que el català, com ho fa l’anglès, juga finament amb les
consonants. Al capdavall, pecat d’ignorància, també ignorància de la tradició
lingüística. A més d’això, cal veure que polsador és un mànec on va inserit un
botó que és el que es pitja per a obrir, accionar un circuit i, per tant és el
boto allò que es pitja, allò que és prem, i no el polsador. El primer que ho sàpiga, pitja el
botó.
Quant et dec?,
“¿cuánto te debo?”, mentre resta a la penombra aquella expressió tan quotidiana,
tan fàcil: Quant
val?
Quant val aquet petricó de vi?
Que necessiteu
res?, (en una visita, etc.) Que us convé res? Benvinguts! Que us convé
res?
Quedar bé, (a
la foto). Sortir bé. Que bé que he sortit,
jo!
‘Sense
més conseqüències’, que fa tota la impressió de ser servil de “sin más
consecuencias”, quan puc assegurar que, quan jo era nen, sempre dèiem sense res de més avant, el qual d’altra
banda és frase tan bella i elegant..
Serà
això?, “¿será eso?, per no deu ser això,
o no ha de ser
això.
Tant se me'n dóna, "tanto me da". Tant me fa. Tant se me’n fum. Tant
m’és. ─Quina vols? ─Tant me fa. ─Ni s’ha dignat a mirar-te. ─Tant se me’n
fum!
Tener novio, ‘tenir novio’. Festejar. Tenir xicot, xicota. Aleshores el Jaume i jo festejàvem (no:
érem “novios”).
No deixem verbs penjats, sense complement
de nom o de pronom, com ho fa el castellà: ‘No tocar’ (en una exposició), ‘no
passar’ (en una tanca), ‘no trepitjar’;
cal dir: No toqueu res (sempre
personal, sempre trobant l’home); i encara més bé, per raó de la polidesa i l’elegància: No toqueu res, si us plau. No passeu
d’aquesta tanca, si us plau. No us planteu a la gespa, si us plau.
Volia advertir que a algunes persones que han nascut en castellà, o que
han dit aquestes i altres expressions a la castellana tota la seva vida, els
poden semblar estranys i indeguts els canvis que els proposem, puix que troben
que no s’adiuen al seu passat i al costum de dir de tota una vida. Cal
comportar-s’hi amb bona voluntat, arribar a capir que ho podem haver dit sempre
malament i que n’hi ha de més experimentats en la llengua i coneixedors
seus que nosaltres, especialment si aquells són d’edat avançada, als quals cal
donar sàviament crèdit. Si no ho fem així, no hi ha remei de cara a millorar, a
normalitzar la llengua catalana, tan feta malbé per tots plegats.
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
El DIEC2, EL DICCIONARI en línia normatiu, té la modèlica política de transparència d'incloure documents que recullen totes les esmenes que s'hi han fet. En l'últim, de fa 3 mesos, constato que sovint són petits canvis formals de redactat, cosa que exemplifica molt bé com i en què la norma dubta i evoluciona.
A l'entrada transsexual , on hi deia "que se sent del sexe oposat al que pertany" ara hi diu "que se sent del sexe oposat a aquell al qual pertany".
A primer cop d'ull diria que la frase, un cop esmenada, és més feixuga i forçada sense que, per això, sigui més entenedora. Calia corregir-ho?
L' al que resulta d'una doble simplificació. D'una banda, d'elidir sexe per no repetir-lo. És una estratègia habitual i inqüestionable. Es dóna, per exemple, a "És un carrer paral·lel al (carrer) que som ara" o "És un fill diferent del (fill) que tu coneixes".
De l'altra, de reduir a la forma que un relatiu que, sense l'elisió de sexe , esperaríem que fos al qual o (a què ): "oposat al sexe al qual pertany".
Això és possible perquè oposat i pertany regeixen la mateixa preposició: la a. I és per aquest motiu que "Del sexe diferent del que pertany" no seria acceptable.
Són regles internes del català que eviten recarregar la frase i que un parlant sap fer servir amb naturalitat encara que no les sàpiga explicar. Per això jo aconsellaria als mestres que no fessin, ni fessin fer, aquest tipus de correccions als seus alumnes, per molt que la versió corregida que ara hi ha al DIEC2 sigui molt més fàcil d'analitzar gramaticalment.
Un dels filòlegs més prestigiosos de les Balears es mostra molt preocupat per la política lingüística de Bauzá
Com valorau l'evolució del PP balear pel que fa a la llengua pròpia de les Illes?
Més que evolució, hi ha hagut una involució. Durant els mandats de Cañellas, i fins i tot del mateix Matas, hi havia un cert respecte per la llengua. El govern Matas va firmar un conveni amb l'Institut d'Estudis Catalans per ajudar a sufragar l'Atles lingüístic del domini català, una obra nacional, que mostra l'estat real de la llengua durant els anys 60 i 70 del segle passat. Aquesta col·laboració s'ha trencat amb l'executiu Bauzá. La supressió de la immersió lingüística, reconeguda per la Unió Europea com a eficaç pedagògicament, ho diu tot. Fa impossible l'assimilació dels nouvinguts.
Quines conseqüències pot acabar tenint per a la llengua pròpia de les Illes Balears la política lingüística del govern Bauzá?
Les conseqüències, si tot continua així, seran molt negatives. Ara bé, les coses poden canviar. Encara que, coneixent la societat baleàrica, costa pensar que pugui haver-hi segons quins canvis… El PP diu que l'únic que vol és protegir el castellà. És absurd que ens vulguin fer creure que una llengua amb quatre-cents milions de parlants arreu del món, amb una literatura brillant, necessita ser protegida a costa d'una llengua molt més petita.
Què es pot fer quan la política decideix obviar les veritats científiques relacionades amb la llengua i comencen a inventar-se el Lapao, el baléà, etcètera?
La política pot desvirtuar les realitats lingüístiques. Les llengües no vénen determinades pels límits polítics o administratius, tal com sembla que pensen els que ara denominen Lapao al català de la Franja, obviant tots els criteris lingüístics i històrics imaginables.
Quins efectes pot tenir el fet de denominar Lapao al català de la Franja i mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer al català de les Illes?
Evidentment, la política pot reconfigurar la realitat lingüística d'un territori. Basta veure el que va passar a la Catalunya Nord. Exercida de manera brutal, la política pot extingir llengües, minoritzar-les o transformar-les decisivament. Fins i tot pot fer creure a la gent que parla una llengua diferent de la que parla. Ara bé, jo crec que avui la gent està més informada que mai, i és molt més difícil enganar-la.
S'ha gestionat bé la riquesa dialectal de l'idioma, o la por de la dispersió ens ha dut a neutralitzar la varietat de la llengua?
El model de llengua que s'està impartint des de l'Institut és un model participatiu. No és un estàndard radical, que tingui en compte només un dialecte, com va passar a Itàlia i a França, on el toscà i el francià s'imposaren sobre els altres. El català és una llengua amb poques diferències dialectals, a més. Perquè el territori és modest. I també perquè tenim dialectes constitutius, que deriven directament del llatí, i dialectes consecutius, resultat de la denominada reconquesta, on arriben uns dialectes ja fets. Aquest és el cas de les Balears, que no presenta diferències gaire profundes respecte del català central. Pompeu Fabra ja va incloure, tant a la seva Gramàtica com al seu Diccionari del 1932, una sèrie de mots propis de les Illes Balears i del País Valencià. I l'Institut els ha incrementat notablement. El model català de llengua no és, per tant, exclusivista. Això no vol dir que no hi hagi hagut persones que han pecat d'un excés de centralisme.
Heu fet mai un cop d'ull a la gramàtica de s'Acadèmi de sa Llengo Baléà?
No. Un dia vaig llegir un paper amb les idees de s'Acadèmi. Vaig quedar esfereït dels disbarats, mentides i errors que s'hi acumulaven. A més, el paper estava escrit en castellà.